Author Archives: Mónica Martínez

Jurament Hipocràtic

Χαίρετε!

Com cada any, ha arribat la setmana de la ciència, i a les alumnes de la modalitat de Grec de segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz ens ha tocat parlar de l’àmbit mèdic, en concret, del Jurament Hipocràtic, un text públic que poden pronunciar els graduats en medicina davant els metges i la comunitat, amb un caràcter ètic, per orientar la pràctica del seu ofici.

En aquest article, contextualitzarem el recorregut que ha fet aquest jurament per tota la història sobrevivint fins als nostres dies. Després veurem el text original grec, diferents interpretacions i la nostra pròpia per comparar-les.

Comencem per la història!

Durant dos mil anys, aproximadament, la medicina occidental i l’aràb van ser dominades teòricament per Galè, un grec que va exercir aquesta professió a la Roma imperiaI, però segons la tradició, va ser sota la mà d’Hipòcrates o un deixeble seu. És cert que el jurament hipocràtic forma part del corpus hipocraticum, recull d’obres que s’atribueixen a Hipòcrates amb altres que poden haver estat escrites per deixebles. Segons Galè, Hipócrates va crear aquest jurament quan va començar a instruir aprenents que no eren de la seva pròpia família, cosa que se surt de la tradició dels metges.

Galè. Litografía de Pierre Roche Vigneron, ca. 1865 [Font: Wikimedia]

Bust d’Hipòcrates. Museu Pushkin. [Font: Wikimedia]

A partir del Renaxement, moviment cultural caracteritzat per la veneració de la cultura grecollatina, el jurament va començar a utilitzar-se en algunes escoles de medicina, costum que ha anat ampliant-se des del segle XIX en alguns països, i més a partir de la Segona Guerra Mundial. Encara que a l’actualitat només sigui present amb un valor históric i tradicional, s’utilitza com un passatge o iniciació desprès de la graduació i previ a l’ingrès a la pràctica professional de la medicina.

A la civilització clàssica grega va destacar l’art de guarir i curar que, tot i mantenir principis religiosos, ja no se centrava en la màgia, sinó que se subscrivia a l’àmbit més clínic. En aquella època es va redactar el primer document ètic en el qual el metge es comprometia a prendre accions envers el pacient, actuant sempre en benefici de l’humà i no perjudicant-lo.

Manuscrit bizantí del segle XI on hi ha escrit el Jurament hipocràtic en forma de creu. Biblioteca Vaticana. [Font: Wikipedia]

Aquest jurament s’ha adaptat als conceptes ètics d’avui dia i, també, a la societat. Aquest enllaç ens explica en un principi l’evolució de la medicina des d’un punt de vista religiós, amb el déu Asclepi, fins a una visió científica; a més es contextualitza una mica la paraula que ha treballat la nostra companya Andrea, a les etimologies. Aquí una entrevista a Andrzej Szczeklik sobre la música i la medicina, on parla de la primera malaltia documentada.

A continuació, us deixem el jurament hipocràtic en grec:

     Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπ’ ὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν. 

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπ’ ὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

Ἃ δ’ ἂν ἐν θεραπείῃ ἢ ἴδω, ἢ ἀκούσω, ἢ καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, ἃ μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

Amb el pas del temps, se n’han fet traduccions en diferents idiomes, però nosaltres n’hem traduït el primer i el l’últim paràgraf pel nostre compte, per tal de fer-nos una idea de si totes aquestes traduccions que hem trobat són literals o bé, interpretacions. Us deixem el nostre resultat:

Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε. → Juro per Apol·lo metge, Asclepi, Higiea i Panacea i tots els déus i totes les deesses, que, tenint-los com a jutges, compliré fins al final aquest meu jurament i contracte, segons la meva força i coneixement.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.  En efecte, que si compleixo aquest jurament i no el violo, em sigui possible gaudir de la vida i de la tècnica, ben considerat entre tots els homes per sempre més. Però si el violo i l’incompleixo, que em passi el contrari d’això.

Tot seguit us presentem una de les mostres de traduccions que hem trobat:

Juro por Apolo médico, por Esculapio, Higía y Panacea y pongo por testigos a todos los dioses y diosas, de que he de observar el siguiente juramento, que me obligo a cumplir en cuanto ofrezco, poniendo en tal empeño todas mis fuerzas y mi inteligencia.

Tributaré a mi maestro de Medicina el mismo respeto que a los autores de mis días, partiré con ellos mi fortuna y los socorreré si lo necesitaren; trataré a sus hijos como a mis hermanos y si quieren aprender la ciencia, se la enseñaré desinteresadamente y sin ningún género de recompensa.

Instruiré con preceptos, lecciones orales y demás modos de enseñanza a mis hijos, a los de mi maestro y a los discípulos que se me unan bajo el convenio y juramento que determine la ley médica, y a nadie más.

Estableceré el régimen de los enfermos de la manera que les sea más provechosa según mis facultades y a mi entender, evitando todo mal y toda injusticia. No accederé a pretensiones que busquen la administración de venenos, ni sugeriré a nadie cosa semejante; me abstendré de aplicar a las mujeres pesarios abortivos.

Pasaré mi vida y ejerceré mi profesión con inocencia y pureza. No ejecutaré la talla, dejando tal operación a los que se dedican a practicarla.

En cualquier casa donde entre, no llevaré otro objetivo que el bien de los enfermos; me libraré de cometer voluntariamente faltas injuriosas o acciones corruptoras y evitaré sobre todo la seducción de mujeres u hombres, libres o esclavos.

Guardaré secreto sobre lo que oiga y vea en la sociedad por razón de mi ejercicio y que no sea indispensable divulgar, sea o no del dominio de mi profesión, considerando como un deber el ser discreto en tales casos.

Si observo con fidelidad este juramento, séame concedido gozar felizmente mi vida y mi profesión, honrado siempre entre los hombres; si lo quebranto y soy perjuro, caiga sobre mí la suerte contraria.

Traducció de Gonzalo Herranz [Font: Universidad de Navarra] 

Després de fer la traducció i de comparar-la amb la que està feta per un traductor, hem arribat a la conclusió que els juraments hipocràtics d’avui en dia i algunes traduccions, ja que segur que no les hem llegit totes, no són reproduccions literals del jurament original.

Per fixar-nos que encara té pervivència en la actualitat, hem enllaçat un vídeo de la sèrie ”La Riera” de TV3, on el pare d’un dels personatges fa referència a el seu fill gran, que ha aconseguit treure’s la carrera de medicina. i comenta que per culpa seva fa tard al seu jurament hipocràtic.

Per acabar, us animem a fer les següents activitats:

–  Busqueu informació sobre Galè.

– Seríeu capaços de traduir alguna frase del jurament en grec? Podeu escollir-ne qualsevol.

Grec 2n Batxillerat

Anna Ferrón , Marisol Marro i Mònica Martinez

Origen de l’Eneida

Alguna vegada heu sentit a parlar de la guerra de Troia? Segur que sí, i gairebé segur que també n’heu vist la pel·lícula, fins i tot als nostres blogs, han fet diversos articles utilitzant la inventiva i creant un causant del incendi de Troia com aquest, però nosaltres us explicarem la història.

LA GUERRA DE TROIA

Tot va començar amb la celebració del casament de Peleu, un heroi grec, i Tetis, la dea del mar. Tots dos van convidar al banquet de les núpcies tots els déus excepte la dea de la Discòrdia, Eris, la qual, molt molesta per no haver-hi estat convidada, va decidir enviar una poma d’or on hi havia una inscripció que deia: ‘Per a la més bonica d’entre totes les dees’. Aquesta peculiar venjança és la que va donar lloc a l’origen de la guerra de Troia de la següent manera:

Totes les dees, en veure la poma, van començar a barallar-se, perquè totes deien que el fruit anava adreçat a cadascuna d’elles respectivament. En no posar-se d’acord, van demanar a Zeus que decidís qui era la més bonica. Però Zeus no va poder decidir, ja que Hera era la seva dona, i Afrodita i Atena les seves filles, així que va encomanar aquesta feina a Hermes, que va buscar un mortal perquè decidís, ja que ell tampoc volia arriscar-se a triar. El mortal escollit per a aquesta missió va ser Paris, que en aquells temps era un pastor de cabres.

Les deesses, davant Paris, no van deixar de mostrar els seus poders de seducció i finalment totes tres van subornar-lo:
– Hera li va oferir regnar sobre Àsia i Europa.
– Atena li va prometre habilitat militar i fama.
– Afrodita li va proposar entregar-li Helena, la dona més bella del regne Egeu, i la més desitjada per tots els reis, prínceps i herois.

Paris, probablement cansat del bucòlic pastoreig d’ovelles, va triar, sense dubtar-ho ni un segon, l’oferta d’Afrodita. La decisió va fer despertar la ira de les altres dees, que van jurar en silenci rancor etern.

Pocs dies després, Paris va embarcar cap a Grècia en companyia de l’heroi Troià Eneas. El seu destí final va ser Esparta, on Helena residia amb el seu marit, el rei Menelau, germà del poderós Agamèmnon, rei de Micenes. Paris es va allotjar a casa de Menelau i quan aquest va haver de marxar a resoldre uns assumptes rutinaris del govern, Paris va raptar Helena, cosa que va donar lloc a la guerra de Troia.

En la guerra de Troia, la participació dels déus va ser decisiva. Per què en tingueu una petita idea, us farem una breu explicació dels déus dels dos bàndols que van intervenir en la guerra:

DÉUS DEL BÀNDOL TROIÀ

Afrodita: en llatí Venus, és dea de l’amor i la bellesa, filla de Zeus i Dione. Porta com a atributs una petxina, un colom i una poma.

Leto: deessa filla de Ceos i Febe, i mare d’Apol·lo i Diana. El seu equivalent llatí és Latona.

Apol·lo: déu de la bellesa masculina i les belles arts, és fill de Zeus i Leto. El seu equivalent llatí és Apol·lo o Febus i els seus atributs són la lira, fletxes, el Sol i el llor.

Ares: el seu equivalent llatí és Mart, i és déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. Els seus atributs són un casc i armes.

Àrtemis: una de les principals dees, filla de Zeus i Leto. Dea de la caça i el regne animal. Equival a la Diana llatina i els seus atributs són un arc, un buirac, i una mitja lluna creixent.

DÉUS DEL BÀNDOL GREC

Atena: deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra estratègica. Va ser una de les majors defensores del bàndol grec en la guerra de Troia. El seu equivalent llatí és Minerva i els seus atributs són una òliba, l’olivera i una ègida.

Hera: Equival a la Juno llatina, i és deessa de l’Olimp, la reina dels déus i també dea del matrimoni, de les dones i del naixement. Esposa de Zeus. Els seus atributs són un paó i una diadema, semblant a una tiara.

Hefest: déu del  foc, del treball dels metalls, de la pedreria i de l’escultura. És fill de Zeus i Hera. El seu equivalent llatí és Vulcà i porta un martell, unes tenalles i una enclusa com atributs.

Hermes: Equival al Mercuri llatí i és el déu missatger i protector del comerç, fill de Zeus. Els seus atributs són unes sandàlies i un barret alat, i un caduceu.

Posidó: déu dels oceans, solia moure’s amb una quadriga transportada per dofins. Estava casat amb Salàcia. Equival al Neptú llatí i porta com a atributs un trident i cavalls.

Algú de vosaltres sabria explicar de quina manera algun dels déus esmentats anteriorment van participar en la guerra?

Aquí us deixem l’enllaç d’un vídeo amb imatges de personatges i moments de la guerra de Troia.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MWzhkLF9-ZM[/youtube]

Tot seguint la numeració de les imatges, sabríeu classificar-les segons si pertanyen al conflicte de la poma, l’Eneida o la Guerra de Troia?

La historia que us hem explicat al principi és la de La Ilíada; una obra d’Homer, que també va compondre L’Odissea, que explica les aventures que pateix l’heroi Odisseu, (Ulisses en llatí) durant el camí de tornada a la seva pàtria després de la guerra. Les dues obres van servir d’inspiració a Virgili per a la seva obra L’Eneida: La Ilíada per als sis primers llibres i L’Odissea per als sis últims.

L’Odissea és una obra protagonitzada per Odisseu, qui ha de marxar de Troia al final de la guerra, arran la intrusió dels grecs a la seva ciutat a través del cavall de fusta.

Per acabar, amb aquest arbre genealògic us ensenyarem els personatges que són propers a Eneas.

(Anna Ferrón)

Anna Ferrón, Mónica Martínez 1.2

Etimologies sonores: μέλος, -ους (τὸ)

Χαíρετε!

Un any més arriba la setmana de la ciència a l’Isaac Albéniz, i com no podia ser d’una altra manera, les alumnes de grec també hi participem amb les nostres aportacions lingüístiques i etimològiques. La meva tasca aquest any consisteix a explicar-vos l’etimologia de la paraula μέλος, -ους (τὸ), és a dir, que us feu una petita idea d’on prové i quina relació té amb la actualitat.

μέλος, -ους (τὸ): Per començar, podem dir que aquesta paraula és neutra, ja que com es pot observar en el seu enunciat, l’article que li correspon és τὸ. La seva categoria gramatical és de substantiu i pertany a la tercera declinació.
El significat de la paraula μέλος, -ους (τὸ) és “cant o poesia”, d’aquí que el seu ús estigui molt relacionat amb la temàtica musical. Aquí us deixo alguns exemples de paraules relacionades amb la música que tenen com a arrel μέλος:

CATALÀ CASTELLÀ FRANCÈS PORTUGUÈS ITALIÀ
 MELODIA  melodía  mélodie  melodia melodia
 MELOMANIA   melomanía mélomanie  melomania melomania
 MELODRAMA  melodrama  mélodrame  melodrama  melodramma
 MELÒDIC   melódico  mélodique  melódico melodico
 MELODISTA  melodista  mélodiste  melodista melodista
 MELOPEA   melopea cuite  melopéia melopea

 

  • Algú sap alguna paraula fora de l’àmbit musical que provingui de l’arrel grega μέλος?
  • Sabríeu definir i relacionar amb l’arrel μέλος algunes de les paraules dels exemples? 
  • Al següent vídeo apareixen algunes fotos numerades, les podríeu relacionar amb els mots corresponents, que apareixen a la llista d’exemples?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lM9KH3Zgw3A[/youtube]

Mónica Martínez Segura 1.2

De la mitologia fins al ballet clàssic, amb el Faune

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C