Category Archives: Cultura Clàssica 3r

D’obra: Ceràmica aplicada a l’arquitectura al Museu del Disseny de Barcelona

L’exposició D’obra:Ceràmica aplicada a l’arquitectura és la primera exposició dedicada als usos, funcions, simbolisme i estètica d’aquest tipus de ceràmica, que abasta una selecció de tres-centes peces de ceràmica aplicada a l’arquitectura des de l’antiguitat fins avui procedents de nombrosos museus europeus i de la seva pròpia col·lecció. Entre les peces gregues i romanes, destaca la cara de la Gòrgona, que situada al capdamunt dels edificis, foragitava els enemics i les peces massisses de terracota en forma de H que dibuixaven nervadures entre les quals encaixaven primes làmines ceràmiques permetien aixecar voltes. Els arcs de les termes romanorepublicanes de Cabrera de Mar, tanmateix, van fer servir una estructura única al món romà: peces buides còniques encastades unes dins les altres formant llargs nervis que es doblegaven naturalment.

No us la perdeu! Es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 29 de gener de 2017. Podeu participar també en el concurs a Instagram  abans del 30/11/2016 amb el hashtag #MapaCeramica

Mercè Otero-Vidal

Hermes amb Dionís infant

Hermes amb Dionís infant de Praxíletes, Museu Arqueològic d’Olímpia (Grècia)

Fitxa tècnica

Títol: Hermes amb Dionís infant

Autor: Praxíteles ( Atenes, actiu al s. IV aC)

Cronologia: 350.330 aC

Tipologia: Escultura exempta

Material: Marbre

Mides: 2’13 metres d’alt

Estil: grec postclàssic

Tema: mitològic

Localització: Museu Arqueològic (Olímpia)

Pel que fa la fitxa tècnica, aquesta obra s’anomena Hermes amb Dionís infant i és d’estil grec postclàssic. Medeix 2’13 metres d’alt, és de marbre esculpida  per Praxíteles durant el 350-330 aC. És una escultura mitològica ja que representa uns déus grecs, Hermes i Dionís, i la podem trobar al museu arqueològic a Olímpia. Fou descoberta a l’interior del Herèon (temple d’Hera) d’Olímpia el 28 d’abril de 1877 curiosament en el mateix lloc referenciat  per Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3).

Biografia de l’autor

L’ autor de l’obra és Praxiteles, fill de Cefisòdot el Vell.

Praxíteles, juntament amb Fídias, va ser un dels màxims exponents de l’escultura de l’antiguitat grega. Gran coneixedor dels materials, va treballar habitualment en marbres i va fer que aquest material es posés de moda una altra vegada en detriment del bronze.

No se sap gaire de la seva vida, encara que per la seva relació amb Friné –una cortesana famosa que li va fer de model-, se sap que el període màxim de la seva activitat artística va ser entre el 370 i el 340 a.C. La major part de la seva obra, en la qual destaquen les reproduccions de les deessa Afrodita, es coneix a través de les còpies romanes que se’n van fer.

Descripció formal

En aquesta obra veiem Hermes de peu, recolzant-se sobre una roca,  i aquesta coberta amb una túnica . Ell està agafant el petit Dionís. Hermes s’aguanta a través d’un port transversal que va des de la cama esquerra a la seva cintura i que és  imprescindible per suportar el pes de l’estàtua.

L’element més important de l’obra és l’estudi que l’artista fa de la compensació dels volums, que es veu clarament en la utilització del contrapposto. L’escultor vol que l’escultura tingui forma de S invertida que s’anomena corba praxiteliana, i per això li dóna una sèrie de característiques, com per exemple: Elevar un maluc i flexionar la cama contrària o corbar el tors perquè una espatlla estigui més alta que l’altra.

Aquesta figura presenta una caiguda natural dels plecs, per aconseguir aquest efecte, Praxíteles utilitza la tècnica dels draps molls, per aportar una sensació de realitat a la peça. Els cabells estan tractats, també de manera natural i tant el rostre com el tors d’Hermes s’allunyen de les característiques formals del segle anterior.

Detall de l’esquena d’Hermes on s’aprecien les marques de textura ratllada de la gradina (una eina metàl·lica semblant al cisell però amb el tall dentat, que deixa una textura ratllada.)

Temàtica:

Hermes amb Dionís infant s’inspira en la mitologia grega i mostra dos déus de l’Olimp: Hermes, déu del comerç i missatger diví, i Dionís, déu del vi.

Detall d’Hermes amb Dionís infant

Segons la tradició grega, Dionís era fill de Zeus i de la princesa de Tebes Sèmele, i durant la seva infantesa i adolescència va ser perseguit per Hera, l’esposa gelosa de Zeus. En un moment en què el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va retornar el jove Dionís una altra vegada a l’edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes. Aquest és el moment que reprodueix l’obra de Praxíteles.

Sembla que originàriament aquesta imatge decorava l’antic temple d’Hera a Olímpia. Quan es va trobar l’any 1877, l’escultura tenia les cames mutilades –reconstruïdes- i li faltava el braç amb el qual suposadament Hermes ensenyava a Dionís un gotim de raïm, fruit que el déu infant va descobrir quan era cuidat per les nimfes.

Els historiadors han convingut que probablement aquesta escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís i Hermes eren, respectivament, els patrons d’aquestes dues ciutats.

Models i influències:

Praxíteles va ser un artista que va seguir els cànons de bellesa imposats durant l’època clàssica tot i així, la seva obra està considerada la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l’estil hel·lenístic, ja que els déus i els herois eren representats en actituds humanes quotidianes i reflectien per primera vegada sentiments i emocions.

La seva influència es va fer notar durant aquell proper període i posteriorment en el Renaixement i la seva tècnica de la Corba Praxiteliana va ser molt imitada com a model d’equilibri en els segles posteriors.

Pervivència:

Jocs olímpics de Mèxic 1968

Comenta les diferències i semblances amb aquest mosaic romà trobat a Antioquia (Worcester Art Museum):

Hermes amb Dionís infant en un mosaic romà

Companys i companyes de Grec, aquí teniu el text grec de Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3), prova fefaent de l’autoria de Praxíteles:

 καὶ ἄλλα ἀνέθεσαν ἐς τὸ Ἡραῖον. Ἑρμῆν λίθου, Διόνυσον δὲφέρει νήπιον, τέχνη δέ ἐστι Πραξιτέλους, καὶ Ἀφροδίτη χαλκῆ Κλέωνος ἔργον Σικυωνίου.

Mireia Sánchez i Carlota Escrivà

2n Batxillerat Humanístic

El llatí: és viu o mort?

Us convido a llegir amb molta atenció el text següent de JON FERNÁNDEZ publicat a La Vanguardia

Seguro que, a priori, muy poca gente levantaría la mano motu proprio ante la pregunta de si alguien sabe latín. Pero, de facto, todo quisqui utiliza el latín a diario, sin darse cuenta. No es ningún rara avis ni ningún esnob quien en sus conversaciones habituales menciona palabras y locuciones latinas como spa, referéndum, ultimátum, álbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, incluso, etcétera. La lista podría seguir ad infinítum y se podría alargar in sécula seculórum. Pero seguro que, a no ser que se quede in albis, no necesita ayuda ni de su alter ego ni del sursuncorda para entender todas y cada una de las palabras que acaba de leer en estas líneas. Aunque sea, en realidad, un totum revolutum de latín y castellano, y usted no haya estudiado mucho más latín que aquel ya lejano rosa, rosae.

Pues eso, que sin ser doctores honoris causa ni haber sacado notas cum laude, todos sabemos, o por lo menos manejamos con cierta soltura, el latín. Esa lengua tan antigua que, sin embargo, aún respira entre nosotros. Tanto el lenguaje culto como el popular contienen una gran cantidad de latinismos. Algunos han mantenido su significado original, como el famoso carpe diem (aprovecha el día o el momento) y otros han recibido nuevas connotaciones, como en el caso de versus. Originalmente quiere decir hacia en latín, pero los ingleses le dieron el significado de contrariedad, y lo hemos recibido con su nueva connotación de la mano del inglés.

“Es precisamente el inglés, una lengua no romance, la que más latinismos incorpora a su lenguaje y que por la influencia que ha tenido en el resto de lenguas ha transmitido muchos latinismos a las lenguas romances”, explica Emilio del Río Sanz, doctor en Filología clásica y profesor de la Universidad de La Rioja. Del inglés hemos recibido latinajos como máster (de magister), esnob (de sine nobilitate, sin nobleza), currículum vitae o ítem (del mismo modo). El profesor Del Río es un gran defensor de darle más importancia al latín en la enseñanza, y pone como ejemplo y referencia la educación inglesa y, especialmente, la alemana donde se estudian hasta cinco años de latín antes de llegar a la universidad. “No pretendo que sean cinco años en España, pero por lo menos uno o dos”, reivindica.

Del Río subraya que saber latín es un elemento básico de conocimiento para nuestras propias lenguas y nuestra cultura, que hunde sus raíces en el mundo latino. Con un mayor dominio de la antigua lengua de los romanos se nos abriría todo un mundo de curiosidades: sabríamos, por ejemplo, que la palabra salario viene de sal, porque en el mundo romano se pagaba el sueldo con sal, o que el saludo vasco agur proviene de augurium. Pero, sobre todo, utilizaríamos y pronunciaríamos mejor los latinismos, tal y como defiende Leonardo Gómez Torrego, doctor en Filología románica y miembro del consejo asesor de la Fundeu. “La persona que presume de culta con cierta frecuencia acude a los latinismos, pero hay otros que se usan popularmente y no se saben ni que provienen del latín como todo quisqui o el quid de la cuestión”, comenta. Según él, en muchas ocasiones se usan mal por desconocimiento del latín, y los errores suelen ser tanto de pronunciación como de estructura. Los castellanizamos de forma incorrecta: a grosso modo en lugar de grosso modo, motu propio en lugar de motu proprio, etcétera.

El latín ha sido una de las lenguas de referencia de la ciencia y la literatura por lo menos hasta el siglo XVIII, y de la iglesia hasta hace no muchas décadas. Por ello, cuando discutimos sobre economía hablamos con naturalidad del déficit, del superávit o de la renta per cápita. Cuando hablamos de salud mencionamos el spa (que viene, según algunas opiniones, de salute per aquam), de la fecundaciónin vitro, de la enfermedad de lupus (lobo), del delirium tremens o del famoso mens sana in corpore sano. Los abogados siguen utilizando términos como hábeas corpus, in dubio pro reo o de iure. En cuestiones de arte y música hablamos de la ópera prima de un autor, de escuchar unréquiem (literalmente descanso, porque se refiere a la música para difuntos), comentamos que la melodía va in crescendo o pedimos un bisen un concierto. Todos conocemos, además, organizaciones y empresas con nombre tan latinos como Cáritas, Sanitas, Secúritas Direct o Legálitas.

Y para más inri, tenemos los latinajos adquiridos mediante la Iglesia católica. La lista es muy larga, aunque el profesor Del Río defiende que la Iglesia no ha sido la mayor influencia a la hora de transmitir esta lengua. “Asimilar el latín a la Iglesia es reducirlo demasiado”, asevera. Pero la verdad es que nos ha dejado muchas expresiones: “Vienes hecho un eccehomo”, “estás hecho un adefesio” (de ad Ephesios, perteneciente a los efesios, un pueblo de la antigüedad al que san Pablo escribió unas cartas en la Biblia), “un funeral córpore insepulto (de cuerpo presente) o la bendición urbi et orbi (a la ciudad, Roma, y al mundo) del Papa. De hecho, se dio misa en latín hasta el concilio Vaticano II (1962-1965), en el que se decidió utilizar las lenguas de cada país. Tal fue el revuelo que el cardenalAntonio Bacci, del ala más conservadora, escribió en 1963 un diccionario para traducir los términos más modernos al latín y así poder mantener la antigua costumbre. Pero el papa Pablo VI no le hizo caso. Estas fueron algunas de las propuestas de Bacci: salivaria gummis (chicle), absurda symphonia (jazz), homo machina (robot) o follius pedunque ludus(fútbol)…

A día de hoy, el único Estado del mundo en el que el latín es lengua oficial es el Vaticano, aunque en la práctica trabajan en italiano y francés, y después traducen los documentos a la lengua oficial. Con todo, los papas han llevado el latín hasta la cúspide de la modernidad. Benedicto XVI fue el primero en abrir una cuenta en Twitter, lo hizo en muchas lenguas, entre ellas en latín. Lo mismo ha hecho el papa Francisco, y su cuenta en latín tiene más de 260.000 seguidores. Así reza la descripción de su perfil: “Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est “(Los muy esperados dichos breves del papa Francisco, que llegan para tí en una página pública). De ahí se podría deducir que Twitter se podría traducir como breviloquentor. Pero no es así, la traducción literal seria pipiatio, tal y como aclara el profesor Del Río.

Aunque no sólo los habitantes del Vaticano saben hablar latín. En todo el mundo y en varias ciudades de España existen círculos latinos en los que la gente se reúne para leer y hablar latín. Javier Ortiz, profesor de latín, es uno de ellos, puesto que es miembro del Circulus Latinus Barcinonensis. “Nuestro reto era llegar a la literatura clásica por el mero placer de leerla en su lengua original. Y muchos hemos llegado al latín vivo por esa vía”, comenta. Reivindican y utilizan formas más modernas y atractivas para estudiar latín como el método orberg (Culturaclasica.com/lingualatina/index.htm), y además de leerlo hablan de cualquier tema en esa lengua. “En latín hablamos poco sobre internet —reconoce Ortiz—, pero se puede. Para pendrive, yo propuse ferula electronica, porque Prometeo llevaba el fuego en la férula y me parecía que, como llevamos tanta información en el pendrive, la palabra férula podría servir”. Este tipo de neologismos latinos se pueden encontrar en el diccionario del Vaticano, pero también en el diccionario Galego-latinoeditado por la Xunta de Galicia en el año 2010. Ahí podemos toparnos con palabras como electrogramma (correo electrónico), folliludium mensale (futbolín) o pasta vermiculata (spaghetti).

También existen revistas de actualidad on line en latín como Ephemeris (Alcuinus.net/ephemeris/), y en la red se pueden ver conferencias enteras en latín. Uno de los conferenciantes que con mayor fluidez lo habla es el italiano Luigi Miraglia, y hay varios vídeos suyos en Youtube. Pero tranquilos que el quid de la cuestión no es saber hablarlo, sino ser conscientes de los latinismos que nos rodean. Es peccata minuta no dominar dicha lengua, pero se sigue diciendo que quien sabe mucho sabe latín. Por algo será. Sapere aude, como dirían los romanos: atrévete a saber.

El llatí segueix viu? On? Com? Per què?…

Quins llatinismes i expressions llatines heu trobat en aquest article?  Quins llatinismes són participis? N’heu trobat de present? i de perfet passiu? Què és el neollatí?

Els ulls de Minerva a Wonderland de Ràdio 4

Bon dia a tothom!

Alguns de vosaltres ja ho sabeu, perquè ho heu vist al Facebook, o al Twitter, o hem tingut l’ocasió de parlar i us ho he pogut dir personalment.

La periodista Rosa Gil em va oferir fa unes quantes setmanes l’oportunitat de tenir durant la temporada que va de mitjan setembre de 2016 a mitjan juliol de 2017 una secció setmanal dins el programa Wonderland de RNE-Ràdio 4, que dirigeix i presenta des de fa uns quants anys (aquesta n’és la setena temporada).

És, com dic, una secció setmanal d’aproximadament quinze minuts de durada, que vaig decidir dedicar a difondre coneixements al voltant del món clàssic que encara avui dia tenen vigència i significat plens, és a dir, a mirar d’establir un diàleg, de traçar ponts, entre el que som i la tradició que ens explica.

Els ulls de Minerva amb Mònica Miró a Wonderland de Ràdio 4

He intitulat aquesta secció Els ulls de Minerva, deessa de les arts, dona intel·ligent, amb capacitat de mirar enfora i endins amb els seus ulls d’òliba. Sota el lema manllevat i adaptat del poeta J.V. Foix “Ens exalta el nou i ens enamora el vell”, la idea és crear comunitat al voltant d’aquestes qüestions i d’aquesta trobada setmanal, amb una presència a les xarxes socials (Facebook i Twitter).

La secció, que va començar el passat 18 de setembre, s’emet cada diumenge poc després de les 15 h, obrint el programa Wonderland.

Us deixo la relació de freqüències d’FM de Ràdio 4 arreu de Catalunya, perquè, si ho voleu, ens pugueu escoltar:

BARCELONA:
Collserola 100.8, Collsupina 104.7, Igualada 106.9, Montserrat 103.8, San Pere de Ribes 106.3.

GIRONA:
La Molina 90.8, Olot 106.6, Palafrugell 103.0, Rocacorba 106.2.

LLEIDA:
Alpicat 87.9, Baqueira 93.3, Bossot 102.3, Pont de Suert 104.9, Solsona 93.7, Soriguera 90.6, Viella 102,6.

TARRAGONA:
Mont Caro 90.7, Musara 88.8.

O, dit altrament:

Anoia 106.9 FM
Bages, Berguedà i Alt Penedès 103.8 FM
Barcelona 100.8 FM
Garraf 106.3 FM
Osona 104.7 FM
Cerdanya 90.8 FM
Costa Brava 98.2 FM
Garrotxa 106.6 FM
Girona 106.2 FM
Alta Ribagorça 104.9 FM
La Seu d’Urgell 90.6 FM
Lleida 87.9 FM
Solsonès i Alt Urgell 93.7 FM
Baix Ebre, Terra Alta i Ribera d’Ebre 90.7 FM
Camp de Tarragona 88.8 FM
Andorra 106.0 FM

Ràdio 4 també emet en territori occità:
Val d’Aran 93.3, 102.3 i 102.6 FM

I, si no, ens podeu seguir a la ràdio en directe, per Internet:
http://www.rtve.es/radio/radio4-endirecto/

Si penseu que diumenge a les 3 de la tarda és mala hora per escoltar-nos, podeu baixar-vos quan vulgueu els podcasts del programa des d’aquest enllaç:
http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/

Tot plegat serà un intensiu de cultura clàssica des de vessants ben diverses. Avui s’emetrà el tercer lliurament: hi parlaré del mite de Pigmalió.

Per escoltar la primera emissió, de fa dues setmanes (18 de setembre), podeu fer clic aquí:
http://www.rtve.es/alacarta/audios/wonderland/wonderland-18-setembre-2016/3720733/

Si no us voleu perdre tampoc la de diumenge passat, dia 25 de setembre, escolteu-la aquí:

I amplieu coneixements sobre les qüestions tractades al programa seguint-nos a Facebook i a Twitter:

Facebook: https://www.facebook.com/UllsdeMinerva/
Twitter: https://twitter.com/UllsdeMinerva

Us animo, per tant, a escoltar-nos, a fer suggeriments sobre temes de què us agradaria que parléssim i a teixir amb aquesta finestra al món antic des del món d’avui dia una xarxa de complicitats. I ajudeu-nos també, si us plau, a donar a conèixer el programa Wonderland, que és ja tot un clàssic del món de la cultura.

Gràcies per l’atenció, una abraçada i que tingueu un bon diumenge!

Mònica Miró Vinaixa

De vacances: mosaic de Bacus

Mercè Otero i Coloma Jofre ens acaben d’enviar el mosaic de Bacus del museu de la universitat de Pennsylvania (500+ peces Jigsaw Museum PA Art Puzzlefet 1969). La Mercè el va comprar fa 40 anys als Estats units i amb uns dies de vacances ja l’han tornat a fer!

Què en sabeu de Bacus? Quin altre nom rebia? On es troba el mosaic original?…

Si voleu fer un mosaic de Bacus i no teniu el de la Mercè, podeu provar de fer aquest de Complutum!

I vosaltres, com us van aquestes vacances d’estiu? Quins petjades del món clàssic trobeu arreu?

Els mites de la Cantània 2016. Treball col·laboratiu INS Premià -Escola Bergantí

Us presentem ara l’article promès, amb cert retard i demanant per això disculpes als alumnes diligents que van acceptar la proposta publicada en aquest article referent als mites que figuraven a la cançó 3 de la Cantània “Babaua. Les desventures de Mimí” cantada aquesta primavera arreu de Catalunya. La proposta d’enguany era emplaçar-vos a venir a la nostra escola Bergantí del Masnou a explicar-nos aquests mites i, com a torna, nosaltres publicaríem aquest article en el vostre bloc. La vostra visita es va dur a terme el dia 7 de març a la tarda en el marc d’una setmana dedicada al projecte interdisciplinari de la Cantània. A partir de l’endemà els nens van elaborar aquests textos i cartolines que també s’han publicat a la revista anual de l’escola, el “Sac de lletres”.

Així doncs us deixem amb aquesta feina elaborada pels nens i nens de 5è de primària agraint-vos molt la vostra visita i interès en la nostra proposta i refermant aquesta amistat i col·laboració entre els dos centres educatius. Esperem que el curs vinent ens podem tornar a escriure i publicar perquè la Cantània torni a tenir referents clàssics. Potser serà l’hora de tornar-vos la visita?

Les alumnes i l’alumne participants en aquest intercanvi, acompanyats pel professor Joan-Marc, van ser: de 4t d’ESO, Miguel Ángel, Isra, Lua i Ada, i de 1r de batxillerat, Sandra, Mariona, Laia. Repartits pels cinc grups de nens i nenes i ajudats de diferents dispositius mòbils, van explicar els mites que se citen a la cançó 3 “cançó de Cupido”:
[youtube]https://youtu.be/FzPw2hH9leo[/youtube]

– NARCÍS
– CUPIDO
– ARIADNA I EL LABERINT
– PÍRAM I TISBE (que inspirà a Shakespeare per a escriure Romeu i Julieta)
– DIDO I ENEES

3
ECO i NARCÍS (Cristina, Aina, Giada, Anna i Aniol)

Eco era una nimfa dels boscos. Una gran maledicció va caure sobre ella perquè ajudava Zeus a ser infidel. Llavors quan Hera, la dona de Zeus, ho va descobrir, es va enfadar molt i va castigar Eco de manera que només podia dir l’última paraula de les frases que deia.
Un dia Cupido va llançar una fletxa d’or a Eco i ella es va enamorar de Narcís, un bell jove que estava destinat a tenir una vida llarga i bona amb la condició que mai no es mirés el seu rostre. Narcís era tan cregut que rebutjava l’amor de tothom i també va rebutjar el d’Eco. La nimfa es va posar tan trista que va deixar de cuidar-se. El dolor que sentia era tan fort que va acabar desintegrant-se i l’únic que va quedar va ser la seva veu repetint l’última paraula de les frases de la gent.
Un dia Narcís va anar a beure aigua en un llac i s’hi va veure reflectit. Quan es va veure, es va enamorar d’ell mateix. Es va quedar mirant-se en el llac fins que va morir. En el lloc on va respirar per últim cop va néixer una flor, la flor que rep el nom de Narcís.

1
CUPIDO i PSIQUE (Eva, Marina, Marc V., Naiara i Àlex)

Cupido és el déu de l’amor. És el fill de Venus (la deessa de la bellesa i la fertilitat) i d’Hermes (el déu missatger). Psique, era la més petita de les tres filles d’un rei d’Àsia. Era molt bonica però no trobava mai un pretendent que li agradés. El seu pare, el rei, va demanar ajuda a l’Oracle i aquest li va dir que havia de portar-la a dalt d’una muntanya i que allà trobaria l’amor. El rei així ho va fer i quan Psique va arribar a la muntanya va trobar-se amb Venus i Cupido. Venus es va posar molt gelosa en veure la bellesa de Psique i Cupido es va enamorar. Venus va demanar a Cupido que matés Psique, però ell no va poder i aleshores va decidir llançar-li una fletxa d’or perquè ella s’enamorés d’ell. Es van casar però Psique no veia mai Cupido, ja que ell era un déu i ella una mortal. Només a la nit, ell s’acostava a ella en la foscor i dormien junts. Les germanes de Psique sempre li deien que no era normal que no pogués veure el seu marit, que potser ell s’amagava d’ella perquè era molt lleig. Llavors Psique, preocupada i encuriosida, una nit va apropar una espelma a la cara de Cupido mentre dormia per veure’l. Cupido es va despertar i es va enfadar molt amb Psique i la va abandonar. Psique es va posar molt trista i va anar a demanar ajuda a Venus, que en estar molt enfadada amb Psique pel que li havia fet a Cupido i també gelosa de la seva bellesa, va decidir fer-li passar tot de proves per recuperar Cupido. Psique les va passar totes i llavors Venus la va convertir en una deessa perquè així podia estar per sempre més amb Cupido.

2
ARIADNA AL LABERINT (David, Mireia, Ander, Abdel i Mar)

Ariadna era la filla de Minos i Pasífae, els reis de Creta. Ariadna era molt maca i dolça. La seva mare va tenir un altre fill amb un toro blanc, aquest fill es deia Minotaure, que era un monstre meitat humà meitat toro. El Minotaure estava tancat a un laberint i cada any li donaven 7 homes i 7 dones d’Atenes. Un dia, Teseu va arribar a l’illa de Creta. Teseu era el príncep d’Atenes. Llavors Cupido va disparar una fletxa d’or a Ariadna perquè s’enamorés de Teseu. Ariadna, enamorada, va oferir ajuda a Teseu per matar el Minotaure. Li va donar un cabdell de llana per així deixar el rastre i després poder sortir del laberint. Minos es va enfadar molt en sentir la notícia i Ariadna junt amb Teseu van fugir de Creta amb vaixell. De camí a Atenes, van parar a l’illa de Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna, perquè ell no estava enamorat d’ella. Ariadna havia estat utilitzada. A Naxos, Ariadna va conèixer Dionís, el déu del vi. Dionís es va enamorar d’ella i el seu amor va ser etern. Com que Ariadna era mortal, quan va morir, Dionís la va convertir en una constel·lació anomenada Corona Boreal i així van poder estar junts eternament.

4ROMEU i JULIETA (Lluc, Helena, Nil, Bernat i Raquel)

Romeu i Julieta és una obra de Shakespeare basada en la història de Píram i Tisbe.

Píram i Tisbe eren dos joves enamorats. Els seus pares no els deixaven estar junts, però en una paret hi havia una esquerda per on podien parlar. Un dia per la nit, van decidir quedar en una morera. Primer va arribar Tisbe, va passar una estona i va arribar una lleona que venia de caçar plena de sang. Tisbe es va espantar i va marxar corrents a una cova. Mentre corria li va caure el vel i la lleona el va agafar i el va estripar i tacar de sang. Quan va arribar Píram, va veure el vel trencat i ple de sang que va pensar que Tisbe estava morta. Llavors Píram va decidir agafar la seva espasa i suïcidar-se perquè no podia viure sense la seva enamorada. Quan Tisbe va sortir de la cova i va veure el seu estimat mort al terra amb una espasa, va agafar l’espasa i va decidir suïcidar-se al seu costat.

55
DIDO i ENEES (Carla, Oriol, Clàudia, Julia i Marc A.)

Enees era un guerrer de Troia fill del príncep Anquises i la deessa Venus. Enees va ser un heroi i un dels pocs supervivents de la guerra de Troia contra els grecs. Enees, amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fugir per poder buscar un altre lloc on construir la nova ciutat de Troia. En el camí cap aquest nou lloc, van anar a parar a Cartago. Allà va conèixer Dido, la reina, i ell es va enamorar d’ella bojament només veure-la. El déu Cupido va llançar una fletxa daurada a Dido perquè ella també s’enamorés d’Enees. Llavors, quan els dos ja estaven enamorats, Enees va dir a Dido que els déus li havien dit que el seu destí era buscar un nou lloc per construir la nova ciutat de Troia i que havia de marxar. Aleshores Dido es va enfadar molt i va decidir que mai no hi hauria amistat entre la nova ciutat i Cartago. Quan Dido va veure el seu enamorat marxar, es va posar molt trista i va decidir suïcidar-se per amor. Enees va anar a parar a Itàlia i allà va fundar la ciutat de Roma.

Adriana (tutora de 5è) i Xavi de música (Escola Bergantí del Masnou)

Teatres grecoromans d’Europa i d’Àsia

Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del segle I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs, sovint refets pels romans.

Els grecs construïen els teatres sobre la falda d’una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades, mentre que els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia.

Tant el teatre grec com el romà eren a l’aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona.

  Aquí teniu el Kahoot de la meva companya Laia Costa.

Chorouk Regrag, 1r de Batxillerat Humanístic 2016

Els sacrificis en El viatge dels Argonautes

“L’Argo”, de Lorenzo Costa

Després d’estudiar a classe de grec la religiositat grega, els cicles mítics i de llegir el llibre El viatge de Jàson i els argonautes, lectura de grec, he decidit obrir apunt sobre un tema el qual es tracta bastant en el llibre, els sacrificis.

Sacrifici, en llatí, és sacrum facere que vol dir “fer sagrat”. En el llibre, apareixen diversos sacrificis, els quals preparen els argonautes per fer banquets als déus en agraïment a l’ajuda que els donen al llarg del viatge.

Bàsicament, em centraré en els sacrificis que ha de fer Jàson, com per exemple, quan Medea l’ajuda, per tal que guanyi la prova que li imposa el rei Eetes, pare de Medea, per poder aconseguir el velló d’or que ha anat a buscar a la Còlquida.

En aquest sacrifici, Medea diu a Jàson que ha de banyar-se dins d’un riu d’aigües inesgotables; embolcallar-se amb una capa negra i excavar un forat. Dins d’aquest forat, preparar-hi una foguera i tot seguit, degollar una ovella i deixar que la seva sang corri i el seu cos es cremi en la foguera. Abans de marxar, li diu que invoqui  Hècate, i un cop invocada, que marxi sense mirar enrere, ja que si no, moriria.

La veritat és que aquest és el que més em va cridar l’atenció, ja que era com una mica misteriós el fet aquest de no girar-se i fer-ho tot perfecte… Ha de ser difícil fer-ho tot bé a la primera per tal que tot surti tal com ha de sortir. Tot i això, Jàson ho va aconseguir i a l’hora de fer la prova, res el va poder aturar.

Que en penseu d’aquests sacrificis? Quin és l’altre sacrifici d’aquest tipus que s’explica en el llibre?

Us ha agradat la lectura del Viatge dels argonautes?  El recomanaríeu? Us atreviu a fer un booktrailer o un booktuber? Què n’opineu?

Mar Cruz, 1r batx. B humanístic

 

Amphitheatrum Flavium Romae

[youtube]https://youtu.be/Ixh0YJNF-1E[/youtube]

Un dels edificis més importants de l’antiga Roma és l’amfiteatre. La paraula ‘amfiteatre’ està formada pel prefix ‘amfi-‘ «ambdós» i el substantiu ‘teatre’, per la qual cosa ve a significar «teatre doble». En efecte, la planta oval de l’amfiteatre recorda la forma que resultaria d’unir dos teatres pel diàmetre de les seves escenes. Conegut originalment com a Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum Flavium), passà a ser anomenat Colosseum perquè al seu costat hi havia una gran estàtua, el Colós de Neró.
Tots els que hem viatjat a Roma hem visitat el Colosseu (més conegut com a Coliseu). És un dels edificis més significatius i importants del món. Per això, he volgut fer un Thinglink amb les parts d’aquest important edifici. Les parts més importants de l’edifici son: la càvea (cauea) o graderia a la qual s’accedeix mitjançant un sistema d’obertures anomenades vomitoris (uomitoria); l’arena (harena), espai on es feien els espectacles, envoltada d’un podi (podium) elevat que la separava de la càvea; el soterrani part que es troba sota l’arena.

En l’amfiteatre s’oferien tres tipus d’espectacle: els combats de gladiadors (munus gladiatorium); les caceres (uenationes) i, en alguns casos, les naumàquies (naumachiae). En els primers hi participaven diferents tipus de gladiadors, els més importants dels quals eren els reciaris, els tracis i els samnites o secutores. Les uenationes consistien en lluites entre feres, entre feres i homes, exercicis de doma o exhibició d’animals estranys. Les naumàquies eren simulacions molt realistes de combats navals.

Naumàquia

Naumàquia

Espero que us sigui d’ajuda i que deixeu als comentaris quin és el vostre edifici romà preferit!

 

A Catalunya es conserven restes d’un amfiteatre de pedra a Tarragona i de la planta d’un amfiteatre de fusta a Empúries; en tots dos casos l’edifici és fora muralles. Molt recomanables de visitar, ja que no estan molt lluny i així podem conèixer el nostre passat romà.

Aquí us deixo una fotografia que vaig fer en el meu viatge a Roma el passat nadal, l’amfiteatre Flavi en l’actualitat:

IMG_5273

Laia Costa, 1r Batxillerat Humanístic