Tag Archives: Exposició

Exposició: “Luxe. Dels assiris a Alexandre el Gran”

Del 5 d’abril fins a l’11 d’agast de 2019 es podrà visitar a CaixaForum Barcelona l’exposició  “Luxe. Dels assiris a Alexandre el Gran”.

Ivoris, joies, relleus, vidre, or i metalls de totes les parts del Pròxim Orient antic ens mostren la importància del luxe en les relacions de comerç i poder de les antigues civilitzacions. Els antics objectes de luxe aportaven plaer i benestar. La distància o la dificultat que suposava aconseguir-lo o adquirir-lo feia que un objecte fos considerat de luxe. En aquesta exposició es fa un extens recorregut per la producció, varietat i valor d’aquests objectes preuats, des del 900 fins al 300 aC.

Els antics imperis assiri, babilònic, fenici i persa van tenir en comú amb Alexandre el Gran el propòsit i la cobejança d’estendre el seu poder més enllà dels seus propis límits. Aquests imperis ocupaven una àrea compresa entre les actuals Espanya i Índia, i formaven un corredor de comunicació i una zona de pas indispensable entre el món mediterrani i Àsia. Aquests territoris van ser l’escenari de lluites incessants, conquestes i saquejos de tota índole, però també d’un intens comerç de matèries primeres, metalls preciosos i objectes manufacturats. De tot això, ens n’ha quedat un testimoni fefaent en l’excepcional qualitat i refinament dels objectes de luxe adquirits per les elits al llarg de centenars d’anys.

La bella col·lecció d’objectes fascinants que recull aquesta exposició i que prové dels fons del Bristish Museum ens ajuda a entendre les cultures antigues, que competien i alhora interactuaven les unes amb les altres mitjançant el consum d’objectes de luxe. Aquestes civilitzacions van dur a terme interaccions complexes i en àmbits diversos les unes amb les altres, fins al punt de generar una època de dinamisme i de gran prosperitat en una extensa regió, que, a la llarga, va constituir un gran premi per a un governant extraordinàriament ambiciós, Alexandre el Gran.

“Bacus, les màscares del déu” al Museu de Badalona

Saps qui era el déu Bacus? Quin nom rebia en grec? De què era déu? Quins eren els seus atributs?…

Bacus (segle I) trobat a les excavacions del lateral de l’autopista el 2018

A partir del 28 de març i fins el 9 de juny de 2019 al Museu de Badalona s’inaugura l’exposició Bacus, les màscares del déu. Aquesta exposició aprofundeix en la figura del déu del vi i dóna a conèixer aspectes més desconeguts, com la seva vinculació amb el teatre, la rauxa o el pas del temps en relació a les estacions; a més de les grans gestes en què participa i els rituals que li dediquen. Equivalent al déu grec Dionís, recull també tradicions molt antigues i aglutina altres divinitats, com l’itàlic del Liber Pater.

L’exposició, dissenyada i produïda pel Museu de Badalona, compta amb la col·laboració de diversos museus catalans que conserven en els seus fons elements relacionats amb Bacus i el seu món. La mostra  subratlla la relació entre Bacus i la ciutat romana de Baetulo que, a més de disposar d’un teatre, tenia la principal font de riquesa en el conreu de la vinya i la producció i comercialització del vi. Inclou peces del Museu de Badalona, algunes de qualitat excepcional, i una cinquantena d’objectes procedents d’altres museus catalans, que testimonien l’arrelament d’aquesta divinitat en la societat de l’època romana i que permeten descobrir totes les màscares d’aquest déu polièdric i complex. Així s’exposen, entre altres peces, els hermes bàquics dels museus de Badalona, Empúries i Tarragona.

Aquesta exposició és una bona oportunitat per poder contemplar a la planta baixa del Museu l’escultura del déu Bacus trobada a les excavacions arqueològiques prèvies a la construcció del lateral de l’autopista C-31 en un nivell d’enderroc de la Casa del Larari, una de les dues domus localitzades durant les excavacions.

Bust de Bacus trobat en les excavacions del lateral de l’autopista C-31 

La peça,  segurament la còpia d’una escultura de l’etapa hel·lenística,  té trets orientalitzants i porta sobre el cap una corona amb dues flors. El marbre utilitzat per l’escultura, conegut com a giallo antico, era un dels més preuats per les classes altes de l’imperi, fet pel qual es va esgotar l’única pedrera d’on s’extreia, situada a Chemtou (Tunísia). L’anvers de la peça és completament pla per a la seva funció com a hermao peça ornamental que se situava encastada en un moble o en una paret. El Bacus de Baetulo estava, possiblement, en un espai obert i molt proper a un brollador, ja que la cara presentava concrecions produïdes per l’aigua.

Activitats

Dijous 28 de març, 19h Inauguració

Dijous 4 d’abril, 19 h Bacus a través dels textos clàssics. Irene Barea Ustrell, especialista en textos clàssics.

Diumenges 7 i 21 d’abril, 5 i 19 de maig 11:30 h Visita guiada a l’exposició: Bacus i Baetulo. Activitat amb inscripció prèvia.

Dimecres 10 d’abril, 19 h El vi entre els romans: univers material i simbòlic d’un producte quotidià. Mònica Miró Vinaixa, filòloga i professora de la UOC.

Dijous 25 d’abril, 19 h Bacus no tan sols el déu del vi. Isabel Rodà, catedràtica de la UB.

Divendres, 26 d’abril, 19 h* Els orígens del vi a Catalunya. Daniel López Reyes, responsable de Recerca i Projectes d’ArqueoVitis.

Dissabte, 27 d’abril, 20 h* Ètica per a la immortalitat: el símbol de les quatre estacions i el vi. Joan Gómez Pallarès, catedràtic de la UAB.

Dijous 9 de maig, 19 h La importància del vi de Baetulo. Montserrat Comas, arqueòloga i col·laboradora del Museu de Badalona.

Activitats infantils

Diumenge 19 de maig, 11:30 h Les màscares del déu Taller amb inscripció prèvia.

Diumenge 2 de juny, 11:30 h Mites i llegendes de Bacus Visita a l’exposició amb inscripció prèvia.

El Museu de Badalona és obert de dimarts a divendres de 17 a 20 h; dissabtes de 10 a 14 h i de 17 a 20 h i diumenges de 10 a 14 h.

Totes les activitats són gratuïtes. *En el marc de la Magna Celebratio.

Si ets un apassionat o apassionada de la mitologia, no t’ho pots perdre. L’entrada és lliure.

“Hypatia: dona i seny”

Sara Dalmau

Sara Dalmau amb “Hypatia: dona i seny” ret un homenatge a la perseverança femenina, a través de la filòsofa, matemàtica i astrònoma Hipàtia d’Alexandria (370-415).

Les seves peces, fetes en les dogues de roure de les velles bótes de vi, es poden veure ara a l’Ateneu Barcelonès fins al 2 d’abril. Al desembre, les va exposar a la Sala d’Art del Monestir de Santes Creus.

Sara Dalmau, esteticista de professió, fa una dècada que, tot barrejant pintura amb elements de cosmètica (màscara de pestanyes, laca d’ungles…), ha trobat en els llistons de roure gràcies a l’àcid tartàric una curiosa textura que dóna als rostres femenins una forma ben peculiar i que recorden, en certa manera, les pintures romanes damunt fusta, especialment els rostres funeraris d’El-Fayum.

Pinto sobre fusta, perquè és el que més s’assembla a la pell de les persones, que tant m’agrada“, explica Dalmau, “la fusta reacciona com la pell quan la treballes“.

Dels treballs de Dalmau sobre aquestes dogues de roure ja n’han sortit diverses col·leccions: Dones Tartàriques (2014), Vinum Dolium (2015), Temps de Verema (2015), Què veus (2016) i ara “Hypatia: dona i seny”.

Admirar l’impossible i retre-li honor és el que vull fer en aquesta nova exposició, “Hypatia: dona i seny”, explica Dalmau. “No només en aquest garbuix que són les matemàtiques i el brillant saber d’aquesta dona sàvia i antiga, sinó també en aquesta perseverança que suposa anar desgranant la incògnita per obtenir un resultat”, diu l’artista.

Mercè Otero

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

D’obra: Ceràmica aplicada a l’arquitectura al Museu del Disseny de Barcelona

L’exposició D’obra:Ceràmica aplicada a l’arquitectura és la primera exposició dedicada als usos, funcions, simbolisme i estètica d’aquest tipus de ceràmica, que abasta una selecció de tres-centes peces de ceràmica aplicada a l’arquitectura des de l’antiguitat fins avui procedents de nombrosos museus europeus i de la seva pròpia col·lecció. Entre les peces gregues i romanes, destaca la cara de la Gòrgona, que situada al capdamunt dels edificis, foragitava els enemics i les peces massisses de terracota en forma de H que dibuixaven nervadures entre les quals encaixaven primes làmines ceràmiques permetien aixecar voltes. Els arcs de les termes romanorepublicanes de Cabrera de Mar, tanmateix, van fer servir una estructura única al món romà: peces buides còniques encastades unes dins les altres formant llargs nervis que es doblegaven naturalment.

No us la perdeu! Es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 29 de gener de 2017. Podeu participar també en el concurs a Instagram  abans del 30/11/2016 amb el hashtag #MapaCeramica

Mercè Otero-Vidal

Dona atenesa i afganesa

Χαίρετε!

El 12 de desembre del 2014 els alumnes d’Història del Món contemporani i Grec de 1r de Batxillerat vam fer una sortida a l’exposició Dones Mujeres Women Afganistan, i també a veure des de fora la Mansana de la Discòrdia (o l’illa de la Discòrdia), tot situat al Passeig de Gràcia de Barcelona.

L’exposició tractava sobre l’estat actual de la dona a l’Afganistan. És un projecte de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan, on denuncien la falta de drets i la violència contra la dona afganesa. Estava tot ple de fotografies de dones en diferents situacions, acompanyades amb textos. Anaven des dels matrimonis concertats pels pares, plens de violència; dones que intentaven fugir dels seus marits; nenes menors que estaven empresonades per crims que no havien comès o dels quals no tenien la culpa; també nenes que practicaven esports com el futbol o la boxa i els volien treure aquest dret; dones que, malgrat les normes masclistes que hi ha al seu país, segueixen lluitant. L’exposició té la finalitat que la gent conegui millor la situació de la dona afganesa i també que la denúncia arribi a l’ONU.

L’exposició va començar al desembre i va finalitzar al febrer però, si voleu informació sobre el projecte, podeu visitar la pàgina de facebook.

Cartell de l’exposició.

Els d’Història tenien una altra tasca a fer, però la Teresa ens en va encomanar als de Grec una altra; havíem d’observar bé l’exposició per després en un treball, comparar la situació de la dona afganesa amb la de l’antiga Grècia.

L’exposició va ser molt dura de veure, jo abans d’anar-hi ja en sabia que la situació de les dones a l’Afganistan era denigrant, però és pitjor del que creia. Tampoc pensava que la dona afganesa tingués tantes similituds amb la dona atenesa, em va impressionar molt.

Des de l’inici de la història, la dona sempre ha estat sotmesa a l’home, sense cap dret i considerada inferior. Això passava a tot arreu del món, en totes les cultures i civilitzacions. Però a mida que ha anat passant el temps, hem anat avançant en aquesta concepció; i, encara que en l’actualitat a quasi tot el món les dones tenen drets i estan considerades com a persones, no totes les cultures han avançat. I un clar exemple es troba a l’Afganistan. Si compares la dona afganesa d’avui amb la dona atenesa de l’antiga Grècia, es veu clarament moltes semblances i també com aquesta cultura es manté estancada.

La situació de la dona atenesa es podia resumir en un fragment de la Medea d’Eurípides que, personalment, m’agrada molt:

De tot el que té la vida al món, i un pensament,

les dones som la planta que més pena fa.

Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,

comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor

de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.

I encara més angúnia: si l’has pres dolent

o bo. Perquè el divorci no es reputa bé

en una dona, i no podem llançar el marit.

Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,

cal ser endevina, si a casa no s’ha après,

per ben usar de l’home amb qui es comparteix el llit.

Si, la primera feina havent-nos reeixit,

l’espòs no porta amb violència el jou comú,

fa goig la vida; que, si no, morir val més.

Un home, quan la casa se li fa pesant,

va fora i allibera el cor del seu enuig

en la conversa d’un amic o d’un igual;

nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.

I diuen que nosaltres fem sense perill

la vida a casa i que ells es baten llança al puny.

Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut

en línia tres vegades que una de parir.

Eurípides, Medea (230-251). Traducció de Carles Riba.

L’Afganistan és una república islàmica situada a l’Àsia Central. Abans de l’arribada dels talibans al poder, les dones de l’Afganistan tenien llibertat, podien estudiar, treballar, vestir com volien (no portaven el burka). Però, una vegada hi van arribar, aquesta llibertat que amb molt esforç havien aconseguit, va desaparèixer. Actualment, les dones a Afganistan viuen un infern total al seu propi país.

Dones afganeses i altres estudiants a la universitat.

Foto: Mohammad Qayoumi

Dones afganes de camí a la universitat, 1967.

La dona atenesa no va viure tan oprimida, però la seva situació sempre ha estat molt semblant a la de la dona afganesa. A continuació, les similituds i diferències.

 Similituds  Dona atenesa i dona afganesa
 Sempre han d’estar-se a casa i només sortir per necessitat.
 Es casen molt joves i amb un home més gran que elles.
 El matrimoni ha de ser acceptat per les famílies (del nuvi i de la núvia). A més, és un matrimoni concertat.
 Han de mantenir-se verges fins al matrimoni.
 Només han de treballar en les feines domèstiques (manteniment de la llar i cria dels fills).
 Estan sotmeses a l’home (marit, pare, germà i fins tot el fill gran).
No tenen dret a propietat ni al vot.
 L’educació és mínima, només a una certa edat. No poden dedicar-se a la política, i vegades ni tan sols a la cultura.
L’única cosa a què poden aspirar és a formar una família.

“Ni submises ni tancades a casa”. Decoració d’un epinetre del segle V aC, obra del Pintor d’Erètria. [National Geographic]

Diferències Dona atenesa Dona afganesa
Sortia de casa sense cap acompanyant. Sempre ha d’anar acompanyada d’un home quan surt de casa.
No feia falta que anés coberta de cap a peus. Ha d’anar coberta del cap fins als turmells.
Cuidava molt la seva imatge. Utilitzava productes comètics per cuidar el seu rostre. No té permès utilitzar maquillatge o alguna mena de producte per la cara.
S’encarregava de l’educació dels fills fins que complien set anys. No s’ocupa de l’educació dels seus fills.
Foto: Internet

Dones afganes cobertes de cap a peus. [Font]

La situació en què viuen les dones a l’Afganistan és indignant i intolerable. És increïble que avui dia encara en algunes parts del món es tingui aquest pensament tan masclista. A les dones encara els falta molt per lluitar, no només pels seus drets sinó també per la seva llibertat.

  • I vosaltres, sabeu alguna altra diferència o similitud entre la dona atenesa i la dona afganesa que no estiguin esmentades anteriorment?
  • Què en peseu, sobre la situació de les dones a l’Afganistan?
  • Si vau anar a l’exposició, què us va semblar?

Marina Ruiz. Grec i Llatí 1r Batx.

“Mythology” de Jana Álvarez, no us la perdeu!

Sirena, Jana Álvarez

Si encara no he vist l’exposició “Mythology” de Jana Alvarez, il·lustradora i artista multidisciplinar, (Torrelavega, Cantàbria, 1966) no us adormiu perquè només es pot veure a l’Espai Drap-Art de Barcelona (carrer Groc, 1) fins al 28 d’aquest mes de juliol.
La Jana es va começar a interessar pel concepte dels mites i les creences tot just ara fa dos anys,  el 2010, i ara exposa el resultat d’aquest projecte mític  entre el passat i el futur, tot partint del present, entre la natura i l’artifici, i entre l’antiguitat clàssica i el més el nou i reciclat.
De ben segur, la seva visió mítica t’ajudarà a conèixer la realitat dels mites del passat com el de Persèfone o el de les sirenes, amb un llenguatge plàstic contemporani, entre el dibuix al·legòric i el collage digital, i a entendre els mites del present, i per què continuem tenint necessitat de crear-los per fer més suportable les nostres vides, sobretot l’emocional. Potser no hem canviat tant els éssers humans, tot i que ara portem tecnologia digital a les mans!

Reconeixeu els personatges mitològics d’aquestes il·lustracions de Jana Álvarez?

Jana Álvarez

Jana Álvarez

Si en voleu veure més i no podeu anar a l’exposió, no us perdeu aquest muntatge:

Carla Álvarez

De gustibus non disputandum

L’escultor català Antoni Miralda exposa fins al 17 d’octubre al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid dins l’espai recentment reobert Palau Velázquez del Retiro, i m’ha cridat l’atenció el títol de la seva retrospectiva, De gustibus non disputandum. Per què un artista tan provocador ha triat el llatí? Em podeu donar, aràcnids i aràcnides, un cop de mà: coneixeu una altra frase llatina semblant? Com serien les equivalents en català, castellà…? Per què creieu que utilitza precisament aquesta dita llatina? Per què la periodista que li va fer aquesta entrevista publicada a El País no en fa cap esment?…

 

Maria