Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.
Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.
Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.
El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.
Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor
A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.
En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura delCafè de la Granota amb una visió clàssica!
Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz
Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.
El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)
El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.
Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.
La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.
“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”
La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.
“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”
Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?
Com veureu a continuació, els negociants recorren sovint a referents llatins per captivar les mirades curioses de la gent que camina pel carrer, amb nosaltres, podem dir que ho han aconseguit, tant, que els dediquem aquest petit apunt.
En aquest cas el referent llatí que tractarem és rosa rosae que és el paradigma de la primera declinació del Llatí més usat per comerciants, ja que a més de ser una de les primeres paraules que aprenem a declinar, és la que primer ens ve a la memòria quan parlem de llatí i de la que més ens recordem, per tant és un bon reclam publicitari.
Seguidament, a més dels que recordeu, us deixem uns exemples d’aquesta “tècnica d’atracció” publicitària:
Aquesta és una particular floristeria de Barcelona i té, com hem dit abans, per nom de la botiga el nominatiu i el genitiu de la primera declinació del Llatí: Rosa, Rosae. Una idea molt original per vendre no només roses, sinó moltes espècies de flors, i uns centres de taula amb uns dissenys molt moderns i esplèndids.
Per als viatgers, Rosa Rosae és un acollidor hotel a Santiago de Compostela inaugurat el 2004. Es troba concretament a La Corunya.
Pels més cuiners, Rosa Rosae és una pàgina web que redirecciona a diferents fantàstics blogs de receptes de cuina on podeu trobar el plat que potser us desperta la imaginació!
Per als rústics, Locanda Rosa Rosae és un tranquil allotjament al nord d’Itàlia. És un lloc on podem passar un paradisíac cap de setmana en parella, família o com hom desitgi.
I no només trobem el rosa rosae en establiments comercials sinó que també el podem trobar al cinema:
Per als cinèfils, Rosa Rosae és una pel·lícula de l’any 93 gravada a Espanya, amb direcció de Fernando Colomo i com a protagonistes les actrius Ana Belén (Rosa) i María Barranco (Rosae).
Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula:
Després d’haver vist aquest apunt, sabíeu que era tan usat l’enunciat d’aquesta paraula llatina en establiments comercials? Què més coneixeu amb aquesta particular paraula? Us ha agradat el nom Rosa rosae per a una floristeria? Podríeu localitzar la floristeria i la resta d’establiments en el Google maps d’Establiments clàssics arreu? No us oblideu de cantar Apol·lo, el rap de la primera!
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Us presento la meva creació audiovisual sobre el mite d’Apol·lo i Coronis. Per fer-lo, m’he basat en la relació que es pot establir entre el relat d’Ovidi i un fet històric, l’amor i el desamor entre Enric VIII i Anna Bolena. Aquest episodi se situa en el segle XVI, a Anglaterra, i té força paral·lelismes amb el mite d’Apol·lo i Coronis; és una bona mostra de la pervivència dels referents clàssics al llarg de la història. En el nostre bloc, altres companyes han fet reviure el mite amb unes narracions que reprodueixen el mateix argument amb diferents personatges i en un context temporal més proper als nostres dies. Són els relats de la Júlia Serrano i la Maria Salat. També podeu trobar referències informatives als articles de la Núria Martínez i de la Júlia Tosses i Carla Pallach.
El mite d’Apol·lo i Coronis explica l’enamorament d’Apol·lo, que és seduït per Coronis; el descobriment, per part del déu, de la infidelitat de l’estimada: el delator és el corb blanc. Quan Apol·lo se n’assabenta, clava una sageta al cor de la seva amant. Però, en el moment final, es produeix el naixement d’Asclepi, el fill de la parella, com a compensació per la mort de l’amant. El corb, per la seva banda, és castigat per Apol·lo, que el transforma en una au de color negre.
En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, és el rei qui s’enamora de la jove seductora Anna i s’hi casa, però, al cap d’un temps, és delatada al rei la infidelitat de la seva muller amb un o més suposats amants (es creu que es tractava d’una calúmnia). El delator és el secretari reial Thomas Cromwell. Quan ho sap, el monarca ordena l’execució de la seva esposa. Però, del matrimoni, ja ha nascut una filla, Isabel I Tudor, que serà reina d’Anglaterra, la reina Verge.
Encara que, en el meu treball, he reflectit la pervivència del mite clàssic al llarg del temps, cal tenir en compte les variacions i diferències. En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, Thomas Cromwell no és castigat, sinó que arribarà a ser dictador d’Anglaterra.
Per elaborar el muntatge audiovisual, he utilitzat les imatges que havia recollit per al treball, sobretot pintures de tema mitològic d’estil renaixentista, barroc i neoclàssic. Aquestes en són algunes representacions.
Esculapi: Relleu en fusta de l’edició De Re Medica, d’Alessandro Benedetti. 1549.
Coronis moribunda: Apollo and Coronis, d’Adam Elsheimer (1578-1610). La pintura és dels anys 1607-1608.
La resta d’imatges les podeu veure o trobar en els enllaços sobre les figures històriques que us he deixat més amunt.
També he triat una peça per al fons musical que encaixa perfectament amb el tema que desenrotllo; es tracta de l’òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti.
El resultat de tot això és una creació audiovisual que us presento tot seguit.
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
L’altre dia veient la televisió, em vaig adonar que en l’anunci publicitari de la maionesa de la marca “Ligeresa” fa servir referents clàssics, concretament fa referència a tres lletres de l’alfabet grec: Alfa Αα, Beta, Ββ i Òmega Ωω.
El passat mes de febrer, alguns alumnes de 1r de batxillerat vam tenir l’oportunitat d’anar d’intercanvi a Alemanya. Una de les visites organitzades va ser a la ciutat de Heidelberg on vam poder visitar la Universidad Ruprecht Karl de Heidelberg (també coneguda per la Universitat de Heidelberg). El seu nom en llatí és Ruperto Carola Heidelbergensis, ja que va ser fundada per Ruperto I en el 1386. És, per tant, la universitat més antiga d’Alemanya i una de les principals d’Europa en matèria d’investigació.
A l’entrada de la instal·lació hi trobem una frase en llatí: “Semper apertus”, que significa sempre obert.
La història de la creació d’aquest lema es produeix el 18 d’octubre de 1386 quan es va celebrar la cerimònia d’obertura de les portes de la universitat. Com a lema, Marsilius von Inghen, el primer rector de la universitat, va escollir “Semper apertus”, que concretament es refereix a què el llibre d’aprenentatge està sempre obert.
“Diaris de vampirs” o “Cròniques vampíriques” és una sèrie de televisió de ciència ficció i sobrenatural, emesa per CW el 10 de septembre de 2009 i està creada per Kevin Williamson i basada en la saga de L. J. Smith.
Quatre mesos després del terrible accident que va matar els seus pares, l’Elena Gilbert una adolescent de 17 anys i el seu germà de 15 , Jeremy, segueixen intentant tirar endavant les seves vides. L’Elena sempre ha estat una estudiant brillant, popular i molt atenta amb els seus amics , però que ara es troba lluitant per ocultar la seva tristesa al món. L’any escolar comença i l’Elena i els seus amics queden fascinats amb un nou alumne: l’Stefan Salvatore , un misteriós noi que viu amb el seu tiet. L’Stefan i l’Elena s’enamoren ràpidament. El que l‘Elena no sap és que el seu novio és un vampir des de fa centenars d’anys, que intenta viure en pau entre els humans, mentre que el seu germà Damon és la personificació del vampir violent i pervers. Els dos germans, perseguits pel seu passat amb la Katherine, que és idèntica a l’Elena, entren en guerra per guanyar-se el cor de la noia i el dels seus amics, familiars i veïns de la petita ciutat de Mystic Falls, a Virgínia .
La sèrie l’han tornat a emetre per TV3, els dissabtes i diumenges pel matí. Actualment té cinc temporades.
Fotografia dels protagonistes (l’Stefan, l’Elena i en Damon)
Per començar trobem llatí en els encanteris que fa la Bonnie, amiga de l’Elena i altres bruixes:
Phasmatos Sal Vis Nas Ex Malon, Terra Mora Vantis Quo Incandis, Et Vasa Quo Ero Signos
Aquest encanteri el fan la Bonnie i la seva àvia, que és bruixa per aixecar una tomba on creuen que està la Katherine, una vampira de la qual havien estat enamorats en Damon i l’ Stefan.
Ex Spiritum Intaculum, In Terrum Incendium, Phasmatos Salvis Adisdum!
Aquest encanteri el fa la Bonnie per baixar la intensitat de les flames perquè l’Stefan pugui salvar en Damon que està tancat en un soterrani.
Fes matos tribum nas ex viras, Sequitas saguines, Ementas asten mihan ega petous.
Aquest encanteri el fa la Bonnie amb la sang d’en Jeremy, germà de l’Elena, per buscar aquesta.
En Jeremy i la Bonnie localitzant l’Elena a través del mobil de la Bonnie.
Phasmatos Ex Solves Exis Pa Unis Animotos Di Conjuncto Sol Facto Fes Matos De Vos Male. “
Aquest encanteri el fa la Bonnie per trencar l’encanteri que va fer una bruixa que va unir els seus fills perquè si un moria moririen tots.
Com podem veure els encanteris en moltes pel·lícules o sèries, agafen paraules en llatí, i d’altres se les inventen. És el cas de Harry Potter, on molts dels encanteris són en llatí (oculus reparo).
A més, a la sèrie, la planta que pot ferir o fins i tot matar els vampirs és laverbena. Alguns personatges duen collars o rellotges amb verbena per evitar que els vampris se’ls hi acostin o els hi poguin convèncer amb els ulls de fer alguna cosa sense el seu permís.La verbena és un gènere de plantes amb flor originària d’Amèrica, que s’usa per produir llet en les glàndules mamàries, per curar ferides (es diu que va curar les ferides de Jesús després de ser crucificat). Els romans la utilitzaven per purificar els altars durant els sacrificis. També serveix per treure els maleficis de sobre, per prevenir el futur o fins i tot pot provocar l’abort.
Verbena
Un altre referent és el Grimori, un llibre d’encanteris que utilitza la Bonnie, l’amiga de l’Elena, per fer encanteris. A l’antiguitat, els grimoris eren llibres que contenien cartes astrològiques, instruccions per fer encanteris, etc. Aquesta paraula ve del francès grimoire, i aquest al seu torn ve d’una alteració de grammaire, que vol dir gramàtica. Això es deu en part al fet que, en l’Edat Mitjana, hi havia uns llibres anomenats “gramàtiques llatines” (llibres sobre dicció i sintaxi del llatí) que eren fonamentals per a l’educació escolar i universitària i els llibres que no eren les “gramàtiques llatines” o no eren llibres eclesiàstics, s’anomenava grimoris, ja que creien que eren plens d’encanteris. La majoria dels grimoris estaven escrits en llatí, tot i que hi havia alguns que s’inventaven algunes paraules barrejant-les amb el llatí.
La Bonnie amb la seva àvia fent un encanteri
Finalment, es van editar uns pòsters dels personatges en els quals hi ha unes inscripcions llatines.
I vosaltres heu vist aquesta sèrie? Què us sembla? Trobeu més referents clàssics? Pel que fa als encanteris de la Bonnie, creieu que estan en llatí? N’enteneu alguna paraula? Si és així, us atreviu a traduir algunes de les frases dels encanteris?
Com fa unes poques setmanes va ser el 51 l’aniversari de la seva mort, avui commemorem a Sylvia Plath, una poeta i escriptora americana nascuda al 1932. Reconeguda com un dels majors exponents de la poesia moderna i la poesia feminista, Sylvia va tenir una vida generalment turmentada i trista (factors que caracteritzen la seva obra) que va acabar tràgicament en suïcidi. La mort del seu pare es reconeix com un dels més importants factors de la seva naturalesa depressiva, que la va portar a tenir tendències suïcides des de la seva joventut. No obstant, va continuar la seva vida tot i que sempre va representar un gran pes per a ella que no va saber sostenir. Es va casar amb Ted Hughes, un altre poeta amb qui va tenir una turbulenta (però plena d’amor) relació.
Ariel es un dels poemes recol·lectats a la homònima recopilació, publicada pòstumament 2 anys després del seu suïcidi. En aquest poema, Sylvia explora una de les fases més tristes a la seva vida, i ho fa relacionant-se amb el dimoni mitològic anomenat Ariel o el nom pròpiament dit. Poc es sap sobre el mite d’Ariel, però sabem que en un principi era considerat una divinitat i finalment va acabar sent un dimoni. El poema també busca un contrast amb el significat del nom Ariel, que significa “el lleó de Déu” i és un nom que representa alegria i independència.
Aquest és només un exemple: Sylvia tenia una gran col·lecció de poemes amb referències clàssiques. Era una dona molt culta i tenia una base acadèmica important, havent estudiant literatura a l’Smith College i sempre mostrà un gran interès per la cultura clàssica.
Estasi en la foscor.
I després el blau sense substància
Que turons i distàncies aboquen.
Lleona de Déu,
¡Com una creixem,
Girant sobre talons i genolls! -El solc
Es bifurca i passa, germà
Del marró arc
Del coll que se m’escapa,
Ulls de negre,
Baies que llancen foscos
ganxos –
Negres glopades de dolça sang,
Ombres.
I una altra cosa
Que em hissa per l’aire –
Cuixes, cabell;
Escates dels meus talons.
Quin blanca
Godiva, em va desfullar –
Mans mortes, morts rigors.
I ara
El meu escuma com blat, una resplendor dels mars.
El crit del nen
Es fon en el mur.
I jo
Sóc la fletxa,
La rosada que vola
Suïcida, una a la meva empenta al
ardent
Ull, calder de l’alba.
Per què creieu que els autors contemporanis recorden i escriuen encara sobre els mites clàssics?
