Author Archives: lopez.alejandro

La poesia moderna i la cultura clàssica: Sylvia Plath

Com fa unes poques setmanes va ser el 51 l’aniversari de la seva mort, avui commemorem a Sylvia Plath, una poeta i escriptora americana nascuda al 1932. Reconeguda com un dels majors exponents de la poesia moderna i la poesia feminista, Sylvia va tenir una vida generalment turmentada i trista (factors que caracteritzen la seva obra) que va acabar tràgicament en suïcidi. La mort del seu pare es reconeix com un dels més importants factors de la seva naturalesa depressiva, que la va portar a tenir tendències suïcides des de la seva joventut. No obstant, va continuar la seva vida tot i que sempre va representar un gran pes per a ella que no va saber sostenir. Es va casar amb Ted Hughes, un altre poeta amb qui va tenir una turbulenta (però plena d’amor) relació.                    Sylvia Plath i Ted Hughes amb la seva primera filla, Frieda

Ariel es un dels poemes recol·lectats a la homònima recopilació, publicada pòstumament 2 anys després del seu suïcidi. En aquest poema, Sylvia explora una de les fases més tristes a la seva vida, i ho fa relacionant-se amb el dimoni mitològic anomenat Ariel o el nom pròpiament dit. Poc es sap sobre el mite d’Ariel, però sabem que en un principi era considerat una divinitat i finalment va acabar sent un dimoni. El poema també busca un contrast amb el significat del nom Ariel, que significa “el lleó de Déu” i és un nom que representa alegria i independència.

Aquest és només un exemple: Sylvia tenia una gran col·lecció de poemes amb referències clàssiques. Era una dona molt culta i tenia una base acadèmica important, havent estudiant literatura a l’Smith College i sempre mostrà un gran interès per la cultura clàssica.

Estasi en la foscor.

I després el blau sense substància

Que turons i distàncies aboquen. 

Lleona de Déu,

¡Com una creixem,

Girant sobre talons i genolls! -El solc 

Es bifurca i passa, germà

Del marró arc

Del coll que se m’escapa, 

Ulls de negre,

Baies que llancen foscos

ganxos – 

Negres glopades de dolça sang,

Ombres.

I una altra cosa 

Que em hissa per l’aire –

Cuixes, cabell;

Escates dels meus talons.

Quin blanca

Godiva, em va desfullar –

Mans mortes, morts rigors. 

I ara

El meu escuma com blat, una resplendor dels mars.

El crit del nen

 Es fon en el mur.

I jo

Sóc la fletxa, 

La rosada que vola

Suïcida, una a la meva empenta al

ardent

Ull, calder de l’alba.

Per què creieu que els autors contemporanis recorden i escriuen encara sobre els mites clàssics?

Álex Aguilera

1r de Batxillerat D