Tag Archives: Recreacions històriques

Recreació sobre el mite d’Apol·lo i Coronis

Salvete! 

Us presento la meva creació audiovisual sobre el mite d’Apol·lo i Coronis. Per fer-lo, m’he basat en la relació que es pot establir entre el relat d’Ovidi i un fet històric, l’amor i el desamor entre Enric VIII i Anna Bolena. Aquest episodi se situa en el segle XVI, a Anglaterra, i té força paral·lelismes amb el mite d’Apol·lo i Coronis; és una bona mostra de la pervivència dels referents clàssics al llarg de la història. En el nostre bloc, altres companyes han fet reviure el mite amb unes narracions que reprodueixen el mateix argument amb diferents personatges i en un context temporal més proper als nostres dies. Són els relats de la Júlia Serrano i la Maria Salat. També podeu trobar referències informatives als articles de la Núria Martínez i de la Júlia Tosses i Carla Pallach.

Apol·lo transforma el seu amic i confident, el corb blanc, en un corb negre.

El mite d’Apol·lo i Coronis explica l’enamorament d’Apol·lo, que és seduït per Coronis; el descobriment, per part del déu, de la infidelitat de l’estimada: el delator és el corb blanc. Quan Apol·lo se n’assabenta, clava una sageta al cor de la seva amant. Però, en el moment final, es produeix el naixement d’Asclepi, el fill de la parella, com a compensació per la mort de l’amant. El corb, per la seva banda, és castigat per Apol·lo, que el transforma en una au de color negre.

En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, és el rei qui s’enamora de la jove seductora Anna i s’hi casa, però, al cap d’un temps, és delatada al rei la infidelitat de la seva muller amb un o més suposats amants (es creu que es tractava d’una calúmnia). El delator és el secretari reial Thomas Cromwell. Quan ho sap, el monarca ordena l’execució de la seva esposa. Però, del matrimoni, ja ha nascut una filla, Isabel I Tudor, que serà reina d’Anglaterra, la reina Verge.

Encara que, en el meu treball, he reflectit la pervivència del mite clàssic al llarg del temps, cal tenir en compte les variacions i diferències. En la història d’Enric VIII i Anna Bolena, Thomas Cromwell no és castigat, sinó que arribarà a ser dictador d’Anglaterra.

Per elaborar el muntatge audiovisual, he utilitzat les imatges que havia recollit per al treball, sobretot pintures de tema mitològic d’estil renaixentista, barroc i neoclàssic. Aquestes en són algunes representacions.

Esculapi: Relleu en fusta de l’edició De Re Medica, d’Alessandro Benedetti. 1549.

Amor de Febos i Coronis: Cornelis van Poelenburch (1594/95-1667), Apollo and Coronis.

Coronis moribunda: Apollo and Coronis, d’Adam Elsheimer (1578-1610). La pintura és dels anys 1607-1608.

La resta d’imatges les podeu veure o trobar en els enllaços sobre les figures històriques que us he deixat més amunt.

També he triat una peça per al fons musical que encaixa perfectament amb el tema que desenrotllo; es tracta de l’òpera Anna Bolena, de Gaetano Donizzeti.

El resultat de tot això és una creació audiovisual que us presento tot seguit.

Imatge de previsualització de YouTube

Qüestions: 

1. Sabeu qui era  Asclepi? Què representava en la mitologia clàssica?

2. Per quina raó Isabel I d’Anglaterra era anomenada la reina Verge?

3. En el mite clàssic, Apol·lo transforma el corb blanc, que era el seu confident, en un corb negre. Creieu que això transmet alguna lliçó? Quina?

4. Quin és el crim del qual s’acusava Anna Bolena? Quin és el seu destí final? 

Pau Molar Vilà                                                                                                                             4t C

 

Tatiana a la recerca de la veritat (IV)

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Decapitació de Santa Tatiana

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (I)

Aquesta història ens desplaça a la Roma de principis del segle III dC. Es tracta d’una recreació fictícia basada en fets reals.

Vaig mirar de nou els papirs grecs i a continuació Περικλῆς, el nostre professor de llengua grega, natural de l’antiga regió de l’Àtica. La seva mirada traspassava la meva pell i vaig baixar el cap un altre cop.

– Recorda qui és Plató, senyoreta Tatiana?

Em vaig quedar rumiant i vaig respondre:

–  És un còmic romà dels segles III-II aC. És l’autor de Miles Gloriosus i de Menaechmi, obres que vam llegir l’any passat.

– No, senyoreta, aquest és Plaute! Plató va ser un dels més grans filòsofs grecs, alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure importants obres filosòfiques com La República, Fedre, El Banquet, El Menó...

– Però Plató també hauria de tenir coneixements sobre la comèdia, ell que volia ser un còmic fou mestre d’Aristòtil, un dels més importants còmics grecs.

– No, el còmic grec a qui s’està referint és Aristòfanes. -Va sospirar- Senyoreta, tantes obres de teatre no són bones per la seva salut.

Si haig de dir la veritat, m’equivocava a propòsit; de fet em semblava força divertit el rostre enfurismat del professor i vaig esclatar a riure en aquell precís moment.

– Oh! Per què em fa patir d’aquesta manera, senyoreta?

Just en aquell moment va obrir-se la porta i la Iulia i jo vam córrer per saludar el pare.

El meu estimat pare es deia Titus i era un dels cònsols del Cèsar Alexandre Sever, era un home important a Roma i jo n’estava ben orgullosa. El pare era molt culte i també molt simpàtic, li agradava molt conversar amb els seus amics i sempre reia. De jove va viatjar per tot el món: Grècia, Hispània, Dàcia, Àsia Menor, Àfrica i fins i tot per  Germània! Tothom diu que jo sóc igual que el pare i si és així, estic molt contenta.

La meva germana es deia Iulia com la meva mare i el meu germà petit es deia Titus com el pare. La Iulia tenia llavors disset anys, dos anys més que jo i era la persona més bona del món! Era molt millor que jo en tots els aspectes: era més intel·ligent, més treballadora, més conformista, més generosa.. Molt sovint em sento inferior a ella però llavors el pare m’acarona i em diu que el meu somriure i la meva simpatia són més valuosos que l’or. La Iulia i jo ens porten molt bé, com bones germanes i amigues; de fet compartim cambra i de vegades ens passem les nits en vela explicant-nos els nostres secrets, pors i inquietuds. Quan tinc problemes, sé que puc comptar amb la Iulia, no sé què faria sense ella!

En Titus té tretze anys, és un jovenet entremaliat i el pare té grans projectes per a ell. En pocs anys, començarà la seva carrera política (cursus honorum) i algun dia arribarà a cònsol o a primus pilus. Però a en Titus no li interessen gaire els estudis, diu que vol ser gladiator. La mare estima molt la Iulia i en Titus, el seu petit etern; en canvi, la nostra relació és més distant.

 

Tatiana

 

Després de les nostres classes, la Iulia i jo vam cosir amb la mare fins l’hora de dinar, mentre en Titus practicava la lluita amb espases de fusta a l’atrium. Poc després va arribar la Clàudia, la nostra fidel serva.

Dominae, el dinar està servit. -Ens digué- Desitja que avisi al Dominus? -Es dirigí a la mare.

– Puc avisar-lo jo mateixa, si li sembla bé, mare. -Em vaig oferir.

– Com vulguis, Tatiana.

Vaig dirigir-me al tablinum del pare, on es tancava llargues hores per meditar i treballar, com ara escrivint cartes i altres documents. La porta estava oberta i vaig apropar-me per veure què feia el pare. Em vaig sorprendre quan el vaig veure agenollat i subjectant una creu de fusta. Immediatament vaig recordar les paraules d’en Pèricles:

“Recentment han aparegut uns individus que es fan dir cristians. Els cristians són uns éssers malvats perquè corrompen la nostra mare Pàtria negant els seus déus i es proposen escampar el  Χάος per tot l’imperi per així destruir-nos. Quan morin, es cremaran en els inferns de Plutó. El seu atribut és una creu que representa el lloc on va morir el seu “salvador” Jesucrist per salvar la humanitat i redimir els seus pecats.”

Em vaig quedar glaçada en pensar que el pare podia ser cristià. No, no podia ser veritat, el meu pare era un home bo! Llavors desconeixia que aquell moment canviaria per complet la meva vida. Alguna cosa m’uniria amb el pare per sempre i també amb Déu, a qui fins feia poc havia menyspreat.

El pare es va adonar de la meva presència i amagà la creu sota la seva túnica:

– Què… què vols, filla meva? -Pronuncià nerviós.

– El dinar ja és a punt.

– Què has vist, Tatiana? Què has escoltat?

– He vist una creu de fusta i no he arribat a escoltar res. Què m’intenta amagar pare?

– No puc dir-t’ho, no vull perjudicar-te per culpa de les meves creences.

– Pare, digueu-m’ho, si us plau,  Si m’estimeu, digueu-m’ho. Tinc quinze anys i aviat m’hauré de comprometre com la Iulia. No li  semblo suficient madura?

– No és això, Tatiana… -S’apropà a mi i s’agenollà- Tinc un gran i apreciat secret. M’has de prometre que no ho explicaràs a ningú i el guardaràs dins el teu cor amb pany i clau.

– Ho prometo per Júpiter, pare. -El pare va posar una expressió estranya en pronunciar “Júpiter”.

– Tatiana, sóc cristià. Saps què és el Cristianisme?

– El magister ens va explicar que és un moviment contrari a l’imperi que es proposa corrompre i destruir tot el que Roma ha aconseguit construir des dels seus orígens. Vol dominar el món sencer, un món on regni el mal i el caos.

– Això és el que us ha explicat en Pèricles? – Va sorprendre’s- Tatiana, el Cristianisme no té res a veure amb el mal, el caos o la destrucció; sinó en l’alliberació de l’ésser humà i la recerca de la felicitat a través de l’espiritualisme. Fa uns dos-cents anys va existir un home anomenat Jesús que va viure a Judea i va desafiar l’hermetisme de la religió jueva i la hipocresia de la societat. T’asseguro, filla meva, que en cap moment va ser contrari a l’imperi, ell va intentar crear una convivència entre tots dos grups, però no va ser possible. Hi havia massa gent contrària a Jesús, i aquests no eren pas romans… Jesús va ser el fill de Déu, una divinitat universal i abstracta; que vetlla per la pau siguem de la ètnia, de l’edat i del sexe que siguem. És cert que l’existència de Déu qüestionaria el poder absolut de l’imperator, ja que el seu llinatge diví justifica la seva concentració de poders. Per aquest motiu,  les autoritats romanes amaguen aquest meravellós secret al poble.

– Si és cert el que vostè diu, pare, el Cristianisme cerca la pau i la veritat, no el mal i la destrucció. Com pot prohibir-se sota condemna de mort una cosa beneficiosa per la societat?

– Com bé t’he explicat, les autoritats romanes volen controlar el nostre pensament i les nostres actuacions. Si l‘imperator és Déu, ell podrà conèixer tot el que es proposi; però si hi ha un altre Déu aliè a ell, li serà impossible arribar als pensaments dels seus súbdits.

Vam escoltar el soroll de la porta, com si algú hagués estat recolzat a ella espiant-nos. Els dos vam córrer cap allà però no vam trobar a ningú. L’únic que vam escoltar van ser unes passes allunyant-se. Qui hauria estat qui ens havia escoltat? Ho explicaria a les autoritats? Si l’imperato s’assabantés, el meu pare perdria el seu càrrec i l’oportunitat d’en Titus de fer una carrera militar, i el pitjor de tot: podrien condemnar el meu pare a mort.

 

CONTINUARÀ

 

Tatiana

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

 

II Ludus Pollentinus a Alcúdia

Programa festes Alcúdia 2012

Plana de l'activitat al programa de festes 2012

L’Ajuntament d’Alcúdia (Mallorca), dins de les festes patronals de Sant Jaume que se celebren a finals de juliol, ha programat per segon any consecutiu el “CIVIS POLLENTINVS SVM“, un dia sencer dedicat a reivindicar l’empremta romana de la ciutat, a través de diversos actes celebrats al carrer. Aquesta iniciativa va ser proposada fa dos anys per Àngela Mer, regidora de l’Àrea de Festes, i per aquest 2012 ha inclòs, entre d’altres coses, un menú romà, a degustar en diferents restaurants de la ciutat, un taller de confecció de túniques romanes i un popular ball vespertí dedicat a Júpiter, Juno i Minerva.

Per als més menuts, la Fundació Biblioteca Can Torró enguany ha organitzat “LVDVS POLLENTINVS“, una amena activitat, en què la quitxalla es pot recrear amb els mateixos estris i jocs que utilitzaven els nins de la Pol·lèntia romana. Francina Rincón, directora de la biblioteca, ens exposa en aquest vídeo alguns detalls dels preparatius d’aquesta activitat, a banda de fer-nos una acurada crònica del seu decurs. Aquests jocs romans d’Alcúdia s’estructuren com si d’una gimcana es tractés: Els nins i nines participants formen cinc grups i han de completar en un temps determinat un circuit de cinc jocs diferents, fita que al final serà recompensada amb la representació d’una obra teatral de caire clàssic. En tot moment, uns joves monitors cedits per l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament i el mateix personal de la biblioteca vetllen pel bon transcurs del taller, que en part es desenvolupa al bell mig d’una de les principals avingudes de la ciutat mallorquina. Cal destacar, també, la participació de la companyia escènica Set de Teatre, com a animadors i conductors dels jocs. Els tres membres d’aquest grup interpreten la tríade capitolina, Júpiter, Juno i Minerva, i a banda de tutoritzar i marcar el tempo dels jocs, són els protagonistes de l’obra final que clou l’activitat, “Arió i el dofí”.

Per tal que aquests originals “ludi romani” siguin tot un èxit, des de la Biblioteca s’ha coordinat l’esdeveniment amb els diferents col·laboradors i àrees municipals que hi participen: Així, els monitors són cedits pel Patronat d’esports; Protecció civil vetlla per la seguretat del recinte on se celebren els jocs, i ajuda en el seu muntatge i posterior recollida; l’Àrea de Festes facilita la contractació del grup teatral que dinamitza l’activitat; i finalment, cal assenyalar que tota la documentació i el guió que segueixen els actors són responsabilitat de l’àrea de patrimoni de Pol·lèntia, amb Xisca Rosselló al capdavant. Francina Rincón fa una valoració molt positiva d’aquesta segona edició de Ludus Pollentinus d’Alcúdia, i en aquest àudio ens explica els canvis i millores que l’any vinent poden enriquir encara més l’activitat

Des d’Aracne Fila i Fila volem felicitar els responsables municipals d’Alcúdia per aquest original taller infantil, que es celebra en el marc d’un jornada dedicada a la recuperació i orgull de l’ADN romà de la població alcudienca.

Gaby

Magna celebratio MMXII: Programa de mà

Tot reprenent el fil endegat al primer article sobre la Magna d’aquest any, aquí teniu el programa oficial que també es pot consultar a la web oficial del festival.

Si el consulteu, veureu que els nostres Ludi Romani i la nostra Schola apareixen presentats a l’apartat de “TALLERS I ACTIVITATS FAMILIARS”, concretament a la Zona III, corresponent a la plaça Font i Cussó. Estem segurs que aquest nou emplaçament, tot just al darrera del Museu i al damunt del jaciment principal, suposarà un salt qualitatiu per als nostres tallers pel fet de trobar-se en un lloc més cèntric i, sobretot, per la millora de les condicions acústiques, que de ben segur agrairan els nostres oradors del Ludus rhetoricus.

Per la nostra part, la maquinària ja s’ha posat en marxa als nostres centres i els 54 comentaris! deixats al primer article auguren una molt bona participació, possiblement superior encara a la de l’any passat. En aquest sentit, a partir de les paraules que hi heu anat deixant -ja sabeu que sovint dic que els comentaris són tant o més importants que l’article en si- voldria exposar les següents consideracions:

  • Enguany tindrem la sort de comptar amb servi servaeque amb experiència d’una o dues edicions, que de ben segur alleugeriran la tasca dels professors en ser capaços d’aconsellar els novells i organitzar els diferents espais amb coneixement de causa, de manera que els tallers rutllin perfectment sense la necessitat d’una supervisió constant dels professors. Per exemple, a l’hora de la distribució de les túniques i els detalls de l’abillament, que l’any passat vam comprovar que podia resultar una mica complicat, especialment el primer dia, una alumna de segon de batxillerat interessada en aquests temes, ja s’ha ofert a participar activament en la coordinació del procés.

  • Menció especial mereixen, al meu entendre, els oferiments d’exalumnes ja estudiants d’universitat que s’hi apunten de nou. Hi ha res més emotiu que el fet que la Magna esdevingui punt de retrobament d’aquells discipuli discipulaeque que ja han volat del niu, però que els docents recordem amb afecte?

  • De les paraules de la Margalida m’ha semblat entrendre que en aquesta edició també ella tindrà un gran suport a l’hora de deixar constància de tot el que s’esdevingui. La frase “Els alumnes l’esperen amb candeletes i, fins i tot, alguns s’han comprat una càmera de vídeo per enregistrar l’esdeveniment i fer recerca!” que apareix al comentari 3 em fa pensar en un núvol de paparazzi pendents del més mínim detall.

  • No obstant, de res no serviria l’experiència dels veterans o la perseverança dels reporters sense la il·lusió i les ganes d’aprendre dels novells. En sou molts que us apropareu per primera vegada a una experiència d’aquesta mena i en vosaltres rau l’èxit de l’activitat.

D’altra banda, als centres s’estan fent tasques introductòries que han de permetre que tots els participants arribeu a final d’abril ben preparats. A més de treballar a classe els temes de l‘educació i l’oratòria romana, hi ha plantacions de papirs al pati del Premià i vindran a realitzar tallers i xerrades persones externes com els dos experts amb què tenim la sort de comptar enguany, l’Albert i el Josefet, o representants del Museu de Badalona com la Clara Forn, organitzadora del festival. Anirem posant en comú el contingut de totes aquestes sessions per tal que, entre tots, formem un equip ben documentat i, per tant, eficaç.

Això no ha fet més que començar. Fins a la pròxima!

TERESA

“Visne nostram scholam Baetulone visitare?”

Tal com anunciàvem fa uns dies, ja s’ha posat en marxa el procés per a la nostra participació en la Magna celebratio de Badalona, que tindrà lloc els dies 30 d’abril i 1 de maig.

En primer lloc he de dir que els responsables del projecte estem meravellats de l’èxit de la convocatòria, en forma de 42 comentaris, la majoria d’ells oferiments de col·laboració. Tot un luxe! Però, a part de la quantitat, crec que val la pena destacar la diversificació en la procedència de l’alumnat: l’institut Cristòfol Ferrer de Premià de Mar, com a bon company de bloc, reitera la seva participació, amb dues alumnes més que l’any passat, i l’Escola Vedruna de Gràcia, des del seu bloc El Vaixell d’Odisseu, estrena participació amb un allau d’oferiments. La implicació del professorat dels tres centres de ben segur que hi té molt a veure, tot aportant cadascun el nostre gra de sorra a l’engrantge general.

Imatge de la façana del Museu de Badalona procedent de la seva pàgina web oficial

Fa dos dijous va tenir lloc la primera reunió al Museu de Badalona i va ser en aquest vestíbul que veieu més avall on vam conèixer alguns dels nostres companys d’aventura, entre ells una bona representació dels tripulants d’El Vaixell.

Un cop a la sala de reunions, vam començar a dibuixar el nostre programa d’ampliació de l’espai dels Ludi Romani amb una schola adjacent, consistent en tres espais diferenciats en funció dels tres estadis del sistema educatiu romà. Les dues primeres zones, la del ludus litterarius i la del ludus grammaticus, estaran permanetment actives i la de l’educació superior, el ludus rethoricus, tindrà activitat a hores determinades, després d’una introducció dramatitzada. Ara per ara tenim els textos gairebé enllestits i, el que és més important i gratificant, alumnes valents disposats a anar una mica més enllà i posar-se realment en la pell dels discipuli Romani per donar veu a la representació d’un exercici de controversia, intercanvi d’arguments en pro i en contra d’un tema, o suasoria, discurs adreçat a convèncer el públic sobre una qüestió.

[Font: Viam stratam, bloc de l’institut MGB d’A Estrada]

Els alumnes de Grec seran indispensables en l’espai del grammaticus, on el públic entrarà en contacte amb aquesta llengua, que adquiria el nivell de llengua educativa principal a partir de l’educació secundària. Al ludus litterarius el visitant també podrà aprendre de lletra, en aquest cas la llatina. I evidentment, els jocs infantils continuaran sent l’objectiu de molts nens que sé per exeperiència que seran molt ben atesos per tots vosaltres.

Relleu romà del 150 aC on veiem nens i nenes jugant. Museu del Louvre

Pregunteu als vostre professor/a el torn i la tasca que us ha estat assignada i demaneu-los la documentació necessària en cada cas: el discurs de presentació, el text de la controversia o la suasoria o el dossier de jocs, que mentre el museu no concreti més, podeu consultar en aquest enllaç. En la propera reunió general al Museu, la setmana entrant, i les reunions internes que mantingeu amb el vostre professor/a, consulteu tots els dubtes que se us hagin presentat.

Com deia al principi, ara ens hem posat en marxa i, sigui com sigui el final de la travessa, el camí segur que haurà valgut la pena… No oblidem que tots som deixebles i el nostre objectiu és aprendre una mica més sobre els nostres avantpassats romans, tal com diu el final del parlament introductori del nostre taller:

Passeu, passeu… I abans de jutjar massa severament les nostres errades i mancances, penseu que nosaltres mateixos som alumnes i probablement encara no en sabem prou…

TERESA

Romanorum vita: No som tan diferents!

La Caixa avui celebra cent anys de l’obertura d’una oficina al carrer Girona de Tarragona. Durant tot l’any, l’entitat ho celebrarà amb un programa d’una vintena d’actes culturals i socials, que arribarà a tretze municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A principi de maig s’estrenarà a Catalunya, en una carpa a la plaça Verdaguer de Tarragona, l’exposició itinerant i de gran format Romanorum Vita; però abans s’estrenarà a Saragossa. Ha estat comissariada per Enric Seritjol, president del grup tarragoní de reconstrucció històrica Projecte Phoenix, i per Magí Seritjol, director de Tarraco Viva. De fet, la mostra vol recollir i exportar l’esperit d’aquest festival tot recreant, mitjançant l’ús d’eines audiovisuals, la vida quotidiana en un carrer o una casa d’un patrici romà. Per anar fent boca aquí en teniu un tastet:

Per cert, els romans tenien armaris? Sabeu on guardaven la roba de la llar?

Gaby