Tag Archives: Literatura

L’Odissea perviu en…

28

CIRCE I ULISSES

Mira l’acàcia en flor, generosa com mai, perfumada,

blanca i innocent, que en el riu s’emmiralla, en l’aigua que passa.

Sé que te’n vas, com el riu, lluny de mi, però veig que tremoles,

saps que aquest sol es perdrà, el manyac de la llum sobre l’herba.

Gira’t i juga amb l’arrel del desig, ascendent com la saba.

Treu-te cadenes, destins, enfarfecs de l’instant que se’t dóna,

menja’t la flor, la que sents agitada pel vent, la que toques,

surt dels camins tan fressats i juguem, oblidant, una estona.

Fica’t al llit, viatger, i navega pel pler del misteri,

gosa conèixer l’amor d’una nit i t’enduus una estrella.

Josep Casadesús (K-100)

Aquest poema és del meu pare, Josep Casadesús, i tracta sobre el mite de Circe i Ulisses. He destacat en color verd tres versos significatius i que donen informació sobre el que va passar entre tots dos. Per una banda en tenim “menja’t la flor“, que fa referència a l’ajut que rep Ulisses de part del déu Hermes, la planta-antídot moly. D’aquesta manera va aconseguir seduir la fetillera i  va fer que els seus companys tornessin a tenir forma humana. Circe els va acollir durant un any , encara que ells pensessin que era només “l’amor d’una nit“. Per l’altra, quan Ulisses es va adonar de l’engany, la va amenaçar  i ella el va enviar a Tirèsies, el vell profeta. Llavors , aquest , a canvi de la seva ofrena, un carner viu, el va indicar el camí que havien de seguir per arribar a casa seva, Ítaca : la constel·lació d’Orió, “(…) i t’enduus una estrella.

Si vosaltres en trobeu d’altres elements, comenteu-los.

Violeta Casadesús ( 1r Batx. Grec)

INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)

La nostra ANTÍGONA

Salvador Espriu va escriure la primera versió d’Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939 ( quan feia poc que les tropes franquistes havien desfilat per Barcelona).

Antígona és la història d’una noia que decideix morir per ser fidel a la veu de la consciència. A la seva terra, Tebes, hi ha una guerra produïda per les baralles entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Els dos germans moren, però el nou rei, Creont, decideix que un d’ells, el considerat com a traïdor, Polinices, sigui devorat pels gossos i voltors, i que condemnarà qui trenqui aquesta llei. Antígona, la germana, enterra el germà vençut i és condemnada a morir tancada en una cova.

A Espanya, durant tres anys, hi havia hagut una guerra que havia enfrontat un mateix poble. Espriu va escriure Antígona precisament per criticar aquest fet i per fer reflexionar a tots els ciutadans com és d’absurda i inútil qualsevol guerra, i més la produïda entre germans.

Són moltes les versions que parlen d’aquesta germana valenta, que s’enfronta a les lleis del rei; una de les més antigues és la de Sòfocles, en la que Espriu es va inspirar.

Els alumnes de 4t d’ESO de llatí n’han fet una representació teatral. Expliqueu el mite, comenteu i reflexioneu si cal seguir les lleis dels homes o les eternes, les de la consciència.
Si voleu veure l’adaptació feta de l’obra d’Espriu, cliqueu aquí. Espero que us pugui servir.


Toni Bautista i Gerard Vallejo
4t d’ESO D i B (Rocío)
INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)

La domus romana

Som unes alumnes de 1r de Batxillerat que hem anat a Girona a veure l’obra “Miles gloriosus” i amb aquest article volem destacar quines eren les característiques principals d’una domus romana tenint com a referència l’obra de Plaute. Us presentarem les característiques  de les  cases romanes, i com es veuen en aquesta obra de Plaute.

Plaute [Font: Viquimèdia]

Tan bon punt l’obra va començar vam poder apreciar que la trama es desencadenava perquè un esclau havia vist a través de l’impluviuum com Filocomàsia es feia petons amb Plèusicles:

ACTE II. Escena II
(…)
PERIPLECTÒMENES.- Esteim perduts!
PALESTRIÓ.- Què hi ha?
PERIPLECTÒMENES.- La cosa s’ha destapat?
PERIPLECTÒMENES.- Fa un poc, no sé qui del vostre servei ha vist des de la teulada a través del nostre impluvi com es donaven besades na Filocomàsia i el meu hoste dins ca nostra.
PALESTRIÓ.- (Preocupant-se) Qui és qui ho ha vist?
PERIPLECTÒMENES.- Un company teu.
PALESTRIÓ.- Quin dels tants?
PERIPLECTÒMENES.- No ho sé, tot d’una s’ha escapat tan de pressa…
PALESTRIÓ.- (Molt preocupat) M’imagin que estic perdut. (…)

PLAUTE. El soldat fanfarró. Trad. Tere Febrer Janer

Aquest fet que desencadena la trama, fa de la casa l’escenari principal de l’obra. Les domus eren cases unifamiliars, ocupades per l’aristocràcia urbana, decorades amb atris i peristils que horitzontalment ordenaven, il·luminaven i ventilaven les estances bellament decorades amb pintures murals i mosaics. Una insula era, al final del període republicà i durant el període imperial romà, un bloc d’habitatges, normalment en règim de lloguer, de diversos pisos. Les insulae eren utilitzades pels ciutadans que es no podien permetre tenir habitatges particulars. Les insulae es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d’apartaments actuals. Una villa era un centre d’explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant la república romana i l’Imperi Romà. Una villa va ser originalment una casa de camp romana construïda per a la classe alta.

El compluuium era una obertura realitzada al sostre del vestíbul de l’antic habitatge dels grecs, etruscs i romans, per conduir l’aigua de pluja rebuda fins al impluvium. Consistia en una simple obertura rectangular practicada al centre del sostre dels domus per permetre l’entrada de la llum solar que il·luminava amb el seu reflex les habitacions adjacents i que, al seu torn, servia d’entrada de l’aigua de pluja que era recollida en l’impluvium. També servia per afavorir la ventilació de les habitacions. L’impluvium era una espècie d’estany rectangular amb fons pla.

En qüestió d’estètica solia haver-hi una tauleta de marbre, una capella consagrada als lars (lararium) i l’arca de cabals. També hi havia dues ales, o alae a banda i banda de l’atrium, que n’ampliaven l’espai.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=8unLEPfJ4Gc[/youtube]
Núria Fernández
Laura López
Carla Latorre
1r Batxillerat
Institut Isaac Albéniz

“Franciscae meae laudes” de Charles Baudelaire

Salvete, aràcnids et aràcnides!

Aquesta setmana celebrarem el Dia Mundial de la Poesia i jo us presento un poema de Charles Baudelaire, poeta, crític i traductor francès (París, 1821- París 1867).  Un dels poetes més influents del segle XIX, anomenat “el poeta maleït” per la seva vida de bohèmia i els seus excessos.

Charles Baudelaire va escriure un llibre ple de meravellosos poemes Fleurs du mal, entre els quals he trobat un poema escrit tot ell en llatí: “Franciscae meae laudes”.

  1. Per què Charles Baudelaire va escriure aquest  poema en llatí? Té alguna relació amb les Clàssiques?
  2. Quin és el tema de “Franciscae meae laudes”? A qui dedica aquest poema? Esmenteu-ne les característiques. Us atreviu a traduir-lo al català?
  3. En quin temps estan els verbs d’aquest poema?
  4. Exemplifiqueu les diferents declinacions amb mots d’aquest poema.

Franciscae meae laudes

Novis te cantabo chordis,
O novelletum quod ludis
In solitudine cordis.
Esto sertis implicata,
Ô femina delicata
Per quam solvuntur peccata!
Sicut beneficum Lethe,
Hauriam oscula de te,
Quae imbuta es magnete.
Quum vitiorum tempegtas
Turbabat omnes semitas,
Apparuisti, Deitas,
Velut stella salutaris
In naufragiis amaris…..
Suspendam cor tuis aris!
Piscina plena virtutis,
Fons æternæ juventutis
Labris vocem redde mutis!
Quod erat spurcum, cremasti;
Quod rudius, exaequasti;
Quod debile, confirmasti.
In fame mea taberna
In nocte mea lucerna,
Recte me semper guberna.
Adde nunc vires viribus,
Dulce balneum suavibus
Unguentatum odoribus!
Meos circa lumbos mica,
O castitatis lorica,
Aqua tincta seraphica;
Patera gemmis corusca,
Panis salsus, mollis esca,
Divinum vinum, Francisca!

Charles Baudelaire

 

Gràcies a la Margalida, he sabut que el cantautor francès Georges Chelon ha cantat meravellosament aquest poema de Baudelaire en llatí i que també ha tingut impacte en la dansa contemporània, com tot seguit podeu comprovar:

Us atreviu ara a fer-ne la traducció i a comentar aquest poema?

Paula Franco Semitiel
1r Batx. Llatí i Grec

La pervivència de Medea

Medea

 

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

 

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

Epístola XXIII, De Juno a Júpiter

L’any passat van llegir les Heroides, d‘Ovidi. Aquest, m’atreveixo a fer la carta XXIII, Juno a Júpiter, perquè considero que la mitologia és molt injusta amb Juno. On és la XXII, cliqueu aquí i en sabreu la resposta.

DE JUNO A JÚPITER

T’escric a tu, fill de Saturn, per netejar el meu nom que tant has embrutat.
Qui em va donar vida, vas ser tu, però, alhora , em vas condemnar, nascuda dues vegades per mai no morir.
Ets l’elegit, el preferit de tothom, protegit per la que t’alletà. Aquella pedra que t’assegurà la vida eterna, penso secretament, que mai no se la  va menjar perquè ets  dur, sense sentiments, sense calor.
Germà, estimat, pèrfid! Jo sóc dolenta pels meus actes, que no són res més que mostres del meu amor; però per sempre més visc amb els fantasmes de les teves aventures, he après a viure al costat dels teus bords, fins al punt  d’anomenar-los  germans i de suportar les seves renúncies.
Tot i així, Jo sóc considerada pels segles com a malvada, tu com a rei.
La meva injustícia és fruit de la meva venjança, sí, però només per esborrar el rastre de les teves aventures…
La veritat és que no puc fer res. El meu destí ets tu. Defenso  la família , però m’obligues a practicar el contrari.
Mai no et seré infidel, sempre al teu costat visc enganyada, amb pena, per sempre esperant el dia que em tornis a estimar, ho dubto perquè mai no he sentit aquesta paraula tan meravellosa dels teus llavis !!!
He intentat tenir  descendència tota soleta, he sigut valenta, però sense reconeixement, mentre tu escampes els teus fills entre els mortals, i ningú no diu res !
No t’ho he donat tot? Tot el que tinc t’ho cedeixo, rei, estimat, germà i enemic!
Obligada estic de viure al teu costat, infeliç però enamorada, veient els de sota creixent, fent-se grans, tenint néts i observant com aquests mateixos moren.
A la meva vida  hi ha massa peròs i tu n’ets un !

Per sempre teva,
Juno.

Jèssica “Rubricatus” Macdaid

2n Batx. Llatí

INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )

Els tòpics literaris en un clip

En El Fil de les Clàssiques, la Lida ens proposava una recerca dels tòpics literaris en la literatura i en un clip. Nosaltres ja hem posat el fil a l’agulla. Esperem amb candeletes el vostre!

N.B.: No us oblideu de visualitzar i de comentar els diferents muntatges, així com el perquè del tòpic. Quin us ha agradat més?…

Discipulae Linguae Latinae

Llegint els versos d’A.Machado em trobo llatí i grec!

Antonio Machado

Fa poc em vaig començar a llegir un llibre on es recopilaven diferents poemes d’Antonio Machado. A mesura que llegia em començaven a aparèixer diferents mots i expressions en llatí al bell mig dels seus versos i finalment  he decidit compartir-los aquí amb tots vosaltres.

Aquesta antologia d’Antonio Machado de Vicens Vives recopila un seguit de llibres en un, separats per èpoques. El primer text llatí em va aparèixer quan vaig començar a llegir el llibre de Nuevas Canciones (1917-1930) el poema és Proverbios y cantares, a José Ortega y Gasset , vers XXII :

Sólo quede un símbolo: // quod elixum est ne assato. // No aséis lo que está cocido.

Al mateix vers escriu en castellà el que vol dir el llatí:  “no rustiu el que està cuit”.

Una mica més endavant, al mateix poema, al vers XXXIV, trobo una frase esmentada en italià però d’origen llatí:

O rinnovarsi o perire…// No me suena bien.// Navigare è necessario…// Mejor: ¡vivir para ver!

És una frase que el grec Plutarc (Πλούταρχος; c. 46 – c. 120) a Vides paral·leles (Vida de Pompeu 50, 2) va atribuir al romà Pompeu que diu que va dir als seus mariners quan es varen negar a embarcar-se. Plutarc va ser un historiador i assagista grec que va viure en temps de la Grècia romana. Navigare necesse est, vivere non est necesse, vol dir “navegar és necessari, viure no ho és”. Aquesta frase va ser presa com a lema per la Lliga Hanseática a la Baixa Edat Mitjana i ha estat molt utilitzada, entre d’altres,  per Pessoa, que la transforma en un canto a la creació a Navegar é Preciso i per Caetano Veloso, que li va posar  música a Os Argonautas: “Navegar è preciso/Viver não è preciso”.

Avançant la meva lectura en aquest poema, trobo al vers LV la coneguda expressió llatina amb variació  cogito ergo non sum. El vers diu així:

Ya hubo quien pensó:// cogito ergo non sum// ¡Qué exageración!

Aquest llatinisme és una famosa frase de René Descartes, Renatus Cartesius en llatí, que va ser un important filòsof racionalista francès del segle XVII que sabia llatí, també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència, i vol dir “Penso, després existeixo”.

Després al mateix llibre però en un altre poema, que es diu Glosando a Ronsard y otras rimas, al vers IV, llegeixo taedium vitae fent referència al cansament de la vida:

En Londres o Madrid, Ginebra o Roma,// ha sorprendido, ingenuo paseante,//el mismo taedium vitae en vario idioma, //en múltiple careta igual semblante.// Atrás las manos enlazadas lleva,/ y hacia la tierra, al pasear, se inclina;// todo el mundo a su paso es senda nueva,// camino por desmonte o por ruina.// Dio, aunque tardío, el siglo diecinueve// un ascua de fuego al gran Baroja,/ y otro siglo, al nacer,// guerra le mueve,/ que enceniza su cara pelirroja.// De la rosa romántica,// en la nieve,// él ha visto caer la última hoja.

En un altre llibre, “De un concionero apócrifo”(1924-1936), trobo un altre llatinisme, concretament al poema “Al gran cero” al vers XV, Fiat umbra, que vol dir “que faci l’ombra”, en castellà “hágase la sombra”. Aquí podem llegir el context en el que l’utilitza.

[…]Fiat umbra// Brotó el pensar humano.// y el huevo universal alzó, vacío,// ya sin color, desubstanciado y frío,// lleno de niebla ingrávida, en su mano.[…]

I per últim a aquest mateix llibre trobo una frase en grec, panta rhei, en grec Πάντα ῥεῖ vol dir “tot flueix” i és el lema del filòsof Heràclit.

No sé si ho sabeu, però Antonio Machado va estudiar llatí al Seminario de San Bartolomé de Cádiz. En una carta a Julio Cejador diu que va tenir mals professors i que li hagués agradat conèixer molt millor la llengua de Virgili.

Tot això és un exemple de la gran quantitat de referències en  llatí i en grec que podem trobar a la literatura, tant en castellà com en català.

Y digueu-me quins llatinismes a la poesia heu trobat vosaltres? Quins tòpics literaris? Quines citacions en grec clàssic?… Llegiu, llegiu i aviat en trobareu!

Alma Bergel

1r Batxillerat C

LLatí i Grec

De la disputaçión que los griegos e los romanos en uno ovieron

A l’INS Castellar, seguim treballant transversalment les assignatures de llatí i castellà, i aquest primer trimestre, hem realitzat una nova pàgina web intentant recrear el món clàssic, posant veu i imatges a un fragment del Libro de Buen Amor, de Juan Ruiz, Arcipreste de Hita: “De la disputaçión que griegos e romanos en uno ovieron”.

Si cliqueu damunt la imatge, podreu veure el nostre treball:

Latincast2

Accés al web

Ester Falip Ibarz
Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès
Castellar del Vallès

Ars amatoria: Laodamia i Protesilau

Amb aquest article tinc la intenció d’ajudar les meves companyes de 2n de Batxillerat a entendre per què Ovidi fa referència a alguns mites clàssics per explicar millor el seu llibre Ars amatoria, concretament el mite de Laodamia i Protesilau.

Photobucket

El mite al qual Ovidi fa referència per explicar el seu consell és el següent:

Laodamia, filla d’Acast, rei de Iolcos, es casà amb l’heroi tessali Protesilau, el qual estimava apassionadament. Sabent que el seu marit havia mort a la Guerra de Troia, va suplicar als déus que el fessin tornar de l’Hades; aquests hi accediren, però només per tres hores. Passat aquest temps, quan Protesilau va desaparèixer, ella se suïcidà per seguir-lo a l’altre món. Segons una variant del mite, es va fer una figura de cera amb els trets de Protesilau, i es passava força temps abraçant-la; quan el seu pare ordenà que la cremessin, ella es va llençar també a les flames.

En el text on posa com a referència Laodamia i Protesilau, Ovidi pretén donar com a consell que, si estimes molt una persona i el teu amor cap a ella és molt gran, la deixis com una mica oblidada, de manera que et trobi a faltar una mica, perquè així s’adonarà de com t’arriba a estimar. Però, per altra banda, no l’has de deixar mai del tot oblidada, perquè si no, com en un altre consell que dóna, l’amor que hi ha entre vosaltres es pot veure afectat i ella es pot buscar amants, deixant així el vostre amor en l’oblit.

Què opineu sobre el consell que dóna Ovidi? Sabríeu esmentar un altre mite que sigui semblant o que estigui relacionat amb el mite de Laodamia i Protesilau?

Laura López

1.2 Batxillerat

INS Albéniz