El dia 10 de febrer vam realitzar una sortida a la Universitat de Barcelona els alumnes de Llatí i Grec de segon de batxillerat. Després de visitar la biblioteca de reserva, la hemeroteca i escoltar una mica sobre el gran autor Italià Maquiavel, entre altres activitats, vam assistir a una conferència sobre el tità Prometeu, el benefactor de la humanitat. La xerrada es va dur a terme a càrrec de Pilar Gómez coordinadora de les PAU Catalunya i dra. a l’Universitat de Barcelona.
A la majestuosa biblioteca de la Universitat van ensenyar-nos antics exemplars de llibres que es van escriure en Monestirs de Barcelona a l’edat mitjana i que la Universitat de Barcelona havia obtingut a causa del tancament d’aquests. Aquestes obres tenien tot tipus de referents clàssics: referències a Déus, ciutats, territoris o dibuixos a importants personalitats del món clàssic.
Vam trobar la visita guiada a la biblioteca molt interessant, perquè vam poder veure, i en el cas del Víctor tocar, antigues plaques gravades en relleu que tenien referents clàssics dibuixats i llibres que eren molt antics i que només en quedaven pocs exemplars al nostre país. En Víctor va notar que aquests llibres eren antics pel seu tacte, ja que estaven fets de materials diferents als actuals i la textura d’aquests no tenia res a veure als que coneixem avui en dia.
Pel que fa la ponència de grec, ens van explicar tot allò que tenia a veure amb el déu grec: la seva vida, el seu mite i que en pensava sobre els déus i la religió. A més, en la conferència ens van explicar que se’l considerava un tità o fill d’un tità i que es correspon amb el sobrenom d’heroi cultural. A més, a Prometeu se’l relaciona amb tres grans esdeveniments: l’aparició dels sacrificis als déus, el control del foc per part de l’home i l’aparició de la dona.
Després d’aquesta introducció, vam llegir diversos textos escrits per diversos autors i filòsofs grecs com ara Llucià, Plató Esíode o Èsquil. El meu company Víctor, també autor d’aquest apunt, no va poder llegir aquests textos perquè no se’ls van adaptar i va haver d’escoltar-los.
En aquests fragments s’exposen alguns dels seus pensaments en forma de monòlegs i diàlegs teatrals o en forma de narració, també apareixen diàlegs entre el déu Zeus i ell quan es lligat al Caucas:
En aquests textos es parla entre d’altres coses del control del foc pels homes, el tractament de la justícia per part dels déus , el naixement de les dones, que va ser un càstic imposat pels déus, la guerra de titans contra déus, l’intent d’engany a Zeus a l’hora de repartir la carn, la posterior venjança d’aquest encadenant-lo i pensar en una possible alliberació.
El reconegut filòsof Plató també fa al·lusió a aquest mite a Protàgoras 322a-323a per parlar de justícia i política.
<<El hombre, una vez que participó de una porción divina, fue el único de los animales que, a causa de este parentesco divino, primeramente reconoció a los dioses y comenzó a erigir altares e imágenes de dioses. Luego, adquirió rápidamente el arte de articular sonidos vocales y nombres, e inventó viviendas, vestidos, calzado, abrigos, alimentos de la tierra. Equipados de este modo, los hombres vivían al principio dispersos y no había ciudades, siendo, así, aniquilados por las fieras, al ser en todo más débiles que ellas. El arte que profesaban constituía un medio, adecuado para alimentarse, pero insuficiente para la guerra contra las fieras, porque no poseían aún el arte de la política, del que el de la guerra es una parte. Buscaron la forma de reunirse y salvarse construyendo ciudades, pero, una vez reunidos, se ultrajaban entre sí por no poseer el arte de la política, de modo que, al dispersarse de nuevo, perecían. Entonces Zeus, temiendo que nuestra especie quedase exterminada por completo, envió a Hermes para que llevase a los hombres el pudor y la justicia, a fin de que rigiesen las ciudades la armonía y los lazos comunes de amistad. Preguntó, entonces, Hermes a Zeus la forma de repartir la justicia y el pudor entre los hombres: «¿Las distribuyo como fueron distribuidas las demás artes? Pues éstas fueron distribuidas así: Con un solo hombre que posea el arte de la medicina, basta para tratar a muchos, legos en la materia; y lo mismo ocurre con los demás profesionales. ¿Reparto así la justicia y el pudor entre los hombres, o bien las distribuyo entre todos?». «Entre todos, respondió Zeus; y que todos participen de ellas; porque si participan de ellas sólo unos pocos, como ocurre con las demás artes, jamás habrá ciudades. Además, establecerás en mi nombre esta ley: Que todo aquél que sea incapaz de participar del pudor y de la justicia sea eliminado, como una peste, de la ciudad».
ἐπειδὴ δὲ ὁ ἄνθρωπος θείας μετέσχε μοίρας, πρῶτον μὲν διὰ τὴν τοῦ θεοῦ συγγένειαν ζῴων μόνον θεοὺς ἐνόμισεν, καὶ ἐπεχείρει βωμούς τε ἱδρύεσθαι καὶ ἀγάλματα θεῶν: ἔπειτα φωνὴν καὶ ὀνόματα ταχὺ διηρθρώσατο τῇ τέχνῃ, καὶ οἰκήσεις καὶ ἐσθῆτας καὶ ὑποδέσεις καὶ στρωμνὰς καὶ τὰς ἐκ γῆς τροφὰς ηὕρετο. οὕτω δὴ παρεσκευασμένοι κατ᾽ ἀρχὰς [322b] ἄνθρωποι ᾤκουν σποράδην, πόλεις δὲ οὐκ ἦσαν: ἀπώλλυντο οὖν ὑπὸ τῶν θηρίων διὰ τὸ πανταχῇ αὐτῶν ἀσθενέστεροι εἶναι, καὶ ἡ δημιουργικὴ τέχνη αὐτοῖς πρὸς μὲν τροφὴν ἱκανὴ βοηθὸς ἦν, πρὸς δὲ τὸν τῶν θηρίων πόλεμον ἐνδεής —πολιτικὴν γὰρ τέχνην οὔπω εἶχον, ἧς μέρος πολεμική— ἐζήτουν δὴ ἁθροίζεσθαι καὶ σῴζεσθαι κτίζοντες πόλεις: ὅτ᾽ οὖν ἁθροισθεῖεν, ἠδίκουν ἀλλήλους ἅτε οὐκ ἔχοντες τὴν πολιτικὴν τέχνην, ὥστε πάλιν σκεδαννύμενοι διεφθείροντο. [322c] Ζεὺς οὖν δείσας περὶ τῷ γένει ἡμῶν μὴ ἀπόλοιτο πᾶν, Ἑρμῆν πέμπει ἄγοντα εἰς ἀνθρώπους αἰδῶ τε καὶ δίκην, ἵν᾽ εἶεν πόλεων κόσμοι τε καὶ δεσμοὶ φιλίας συναγωγοί. ἐρωτᾷ οὖν Ἑρμῆς Δία τίνα οὖν τρόπον δοίη δίκην καὶ αἰδῶ ἀνθρώποις: “πότερον ὡς αἱ τέχναι νενέμηνται, οὕτω καὶ ταύτας νείμω; νενέμηνται δὲ ὧδε: εἷς ἔχων ἰατρικὴν πολλοῖς ἱκανὸς ἰδιώταις, καὶ οἱ ἄλλοι δημιουργοί: καὶ δίκην δὴ καὶ αἰδῶ [322d] οὕτω θῶ ἐν τοῖς ἀνθρώποις, ἢ ἐπὶ πάντας νείμω;” “ἐπὶ πάντας,” ἔφη ὁ Ζεύς, “καὶ πάντες μετεχόντων: οὐ γὰρ ἂν γένοιντο πόλεις, εἰ ὀλίγοι αὐτῶν μετέχοιεν ὥσπερ ἄλλων τεχνῶν: καὶ νόμον γε θὲς παρ᾽ ἐμοῦ τὸν μὴ δυνάμενον αἰδοῦς καὶ δίκης μετέχειν κτείνειν ὡς νόσον πόλεως.” οὕτω δή, ὦ Σώκρατες, καὶ διὰ ταῦτα οἵ τε ἄλλοι καὶ Ἀθηναῖοι, ὅταν μὲν περὶ ἀρετῆς τεκτονικῆς ᾖ λόγος ἢ ἄλλης τινὸς δημιουργικῆς, ὀλίγοις οἴονται μετεῖναι συμβουλῆς, καὶ ἐάν [322e] τις ἐκτὸς ὢν τῶν ὀλίγων συμβουλεύῃ, οὐκ ἀνέχονται, ὡς σὺ φῄς—εἰκότως, ὡς ἐγώ φημι—ὅταν δὲ εἰς συμβουλὴν πολιτικῆς
[323a] ἀρετῆς ἴωσιν, ἣν δεῖ διὰ δικαιοσύνης πᾶσαν ἰέναι καὶ σωφροσύνης, εἰκότως ἅπαντος ἀνδρὸς ἀνέχονται, ὡς παντὶ προσῆκον ταύτης γε μετέχειν τῆς ἀρετῆς ἢ μὴ εἶναι πόλεις. αὕτη, ὦ Σώκρατες, τούτου αἰτία.
Vam trobar la xerrada interessant, perquè sempre va bé saber alguna cosa més sobre la cultura general de la Grècia clàssica i més d’una divinitat que n’havia sentit poc a parlar i que realment ocupa un paper important dins de la mitologia grega ja que és el benefactor de la humanitat car va enfrentar-se als déus per beneficiar a aquesta.
A més abans de començar aquesta conferència vam assistir a una altra , però aquesta era sobre l’obra El Soldat Fanfarró de l’autor Plaute, de l’època romana. Tot i que aquesta estava destinada per als alumnes de llatí, la vam trobar força interessant, perquè a més d’aprendre nous coneixements sobre el llatí i l’edat antiga, el ponent va parlar sobre aquesta obra teatral, que anirem a veure el pròxim mes i sempre va bé tenir coneixements sobre autors tant llatins com grecs i les seves obres, que ens serviran per fer selectivitat i haver après les obres d’una manera molt més dinàmica.
Com a conclusió dir que tot i que van haver-hi estones de l’excursió que van ser intenses, vam trobar la sortida interessant per les xerrades que van fer-nos i per l’esplèndida biblioteca de reserva que contenia llibres insòlits que no podem gaudir a diari. També va agradar-nos molt la sortida perquè el món de les clàssiques sempre és un món en el que aprens nous continguts i que encara que parlem de molts anys enrere sempre aprens coses noves quan investigues sobre el món clàssic.
Per ultim, aquí os deixo un vídeo on jo, Alma Bergel, recito un poema de Salvador Espriu anomenat Prometeu i inclós al llibre Les hores:
El somni de
llibertat esdevé la cadena
que em lliga
ja per sempre al meu cant dolorós.
M’he compadit
dels homes, de la freda tristesa
de l’estrany
temps dels homes, endinsats en la mort
i els portava
cristall i cremor de paraules
clarosos noms
que diuen els vells llavis del foc.
Àguila,
vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com
és pensada la blancor de la neu,
cerca per a la
llum la més secreta vida.
Obriràs amb el
bec eternament camins
a la sang que
ofereixo com a preu d’aquest do.
Alma Bergel
Víctor Sánchez
2 Bat Grec INS Premià de Mar
