Tag Archives: Literatura

Alejandra Pizarnik, la Diana de la poesia

És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.


“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic

Els barquers del Cafè naveguen cap a la Viquilletra!

Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.

Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.

Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.

  • El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
  • El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.

Mapa del poble de Mequinensa fet pel propi Jesús Moncada

Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor

A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.

En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura del Cafè de la Granota amb una visió clàssica!

Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granotade Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Google imatges

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

  • Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
  • A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz

La comèdia Lisístrata en els nostres temps

Aquest és el cartell que fa uns dies les meves companyes i jo vam veure a les parets del nostre institut. L’obra de teatre la representaven els nois i noies de 4t d’ESO de l’optativa de teatre, juntament amb els de l’optativa de música i els nois voluntaris de segon de batxillerat. Ens va cridar l’atenció perquè l’any passat també van fer una altra obra de teatre anomenada Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, on representaven la metamorfosis de Píram i Tisbe. Aquest any feien una obra de tema clàssic i, per tant, no ens la podíem perdre.

Als pocs dies, la Teresa ens va comunicar que el llibre que ens tocaria llegir el tercer trimestre seria Lisístrata  d’Aristòfanes i vam relacionar ràpidament aquell cartell que vèiem cada dia en sortir de classe amb la lectura. Ens va proposar d’anar-hi per fer la lectura d’aquest trimestre més assequible i així poder comparar l’adaptació que n’havia la Roser amb la comèdia original d’Aristòfanes.

Dijous 20 de març a les set de la tarda, ens vam reunir al teatre Zorrilla. Nosaltres no sabíem ni el tema principal de la comèdia ni com seria l’obra i, sincerament, ens va sorprendre molt. No ens esperàvem que els actors ens farien riure tant i que seria tan divertida.

La Roser, professora de l’optativa de teatre i l’Ester, professora de l’optativa de música, ens van explicar de què tractava la comèdia i en què s’havien basat per adaptar-la. Lisístrata és una comèdia escrita pel principal representant de la Comèdia grega antiga, Aristòfanes. Tracta sobre la extraordinària missió d’una dona per fer acabar la Guerra del Peloponnès. Per una banda, la Roser va ser fidel a la comèdia clàssica, però va innovar en alguns temes, ja que totes les comèdies amb el pas del temps queden desfasades. Per aquest motiu, va agafar les coses que fan gràcia avui dia i les va entrellaçar amb la comèdia de l’època. Cal dir que també es va centrar en una adaptació alemanya. Finalment va crear la seva Lisistrata i l’Ester va agafar la música d’Albert Carbonell i la va adaptar.

Pels que no sabeu de què tracta la comèdia aquí us deixo un vídeo que, encara que estigui en anglès, ho explica molt bé.

El vídeo que segueix és la sinopsi de la nostra representació de l’obra, realizada per la professora Montse Vilà. Entremig dels actes veurem un petit resum del tema central de la comèdia i frases que diuen els propis actors.

Buscant la música d’Albert Carbonell per incloure-la al vídeo, en vaig trobar moltes més, però no la que cercava. Era impossible trobar-la, ja que és una adaptació i no n’hi havia cap versió. Vaig anar buscant i em vaig adonar que se n’han fet adaptacions musicals, com l’opereta de Paul Lincke, a la qual pertany els vals que fa de fons musical del meu muntatge, i fins i tot un musical de Broadway que es titula Lisistrata Jones.

Després de la nostra assistència a l’obra, se’ns va ocórrer fer una sèrie d’entrevistes a les actrius principals, als col·laboradors de segon de batxillerat i a les professores de Teatre i Música. Si esteu interessats a llegir-les, comparteixo amb vosaltres la nostra feina. Volia també donar les gràcies a les meves companyes de grec, que m’han ajudat a fer-les.

Ens va donar temps de fer-nos aquesta foto amb les alumnes de 4t. Ens van semblar súper simpàtiques!

  • Per finalitzar, podríeu buscar més informació sobre l’obra original grega i el seu autor?
  • D’altra banda, què us sembla l’opereta del 1902 que us he enllaçat? Què opineu de la veu d’Erna Sacks com a Lisístrata? Escolteu fins al final i ja veureu… A més de la magnífica interpretació de la soprano, quins cors hi identifiqueu?
  • I el musical Lisístrata Jones, què us sembla? Podeu deduir com s’ha adaptat l’argument al context d’una high school estatunidenca?

Fa poc em vaig assabentar que els alumnes d’un altre centre representaran aquesta mateixa comèdia a l’Institut Francès de Barcelona. Ja que l’alumnat de Llatí de primer de batxillerat teniu el privilegi d’anar-hi per veure els companys de Francès, que participen en el concurs d’obres mitològiques, podríeu comparar la que faran amb la que vam veure al Zorrilla. Per descomptat, serà difícil que la superin i, a més, esperem de tot cor que la nostra Antígona s’endugui el guardó.

Andrea Muñoz

Grec 1r batxillerat

Odisseu (el jurament) de Valerio Massimo Manfredi

Portada del llibre

TÍTOL: Odisseu, el jurament.

AUTOR: Valerio Massimo Manfredi

EDITORIAL: Grijalbo

ANY: 2014

SINOPSI: Odisseu o Ulisses, l’heroi del poema d’Homer, el més complex, el més modern. “El meu nom és Ningú” diu Odisseu, i més de dos mil anys després la seva persona segueix fascinant als lectors. Valerio Massimo Manfredi narra aquesta magnífica aventura des de la primera persona per apropar-nos a un protagonista molt humà i proper. Ens presenta la seva història, plena de meravelles i nobles gestes, des de la infància d’Odisseu a la petita illa d’Ítaca fins al final de la guerra de Troia. Una vegada i una altra el guerrer, home d’estat i diplomàtic, demostra la seva intel·ligència i la seva sensatesa. Proposa acords pacífics, resol conflictes, predica paciència i lleialtat, envoltat pels herois més orgullosos, tempestuosos i bèl·lics de l’antiguitat. Hèrcules, Paris, Laertes, Penèlope, Hèlena … la llista de noms, i tots conegudíssims, és llarga i tots tenen un paper fonamental en aquest gran drama íntim i llegendari alhora.

A part de la vida pública d’Odisseu, Manfredi ens relata l’odissea paticular de l’heroi, en la qual coneix la seva curiosa família, sobretot el seu avi matern, Licòmac, que li ensenya a ser més astut que els altres i a desconfiar del món que l’envolta, coses que l’ajudaran a la futura guerra de Troia.

Aquest llibre m’ha agradat molt, com tots els d’en Manfredi (Alexandrós, El Tirà…), perquè ens mostra l’heroi des del punt de vista més realista possible. El que m’ha encantat, a part del seu talent per mantenir el lector dins la història, és el fet que, a diferència del relat “oficial” d’Homer, tot té una explicació racional, és a dir, els déus no intervenen en cap moment a la guerra de Troia.

Per tant, recomano el llibre a tots aquells que vulguin conèixer una nova visió de la més famosa de les guerres i, de pas, us exhorto a llegir els altres llibres d’aquest gran autor italià.

Arnau Lario

1r Batx. Grec

 

La poesia moderna i la cultura clàssica: Sylvia Plath

Com fa unes poques setmanes va ser el 51 l’aniversari de la seva mort, avui commemorem a Sylvia Plath, una poeta i escriptora americana nascuda al 1932. Reconeguda com un dels majors exponents de la poesia moderna i la poesia feminista, Sylvia va tenir una vida generalment turmentada i trista (factors que caracteritzen la seva obra) que va acabar tràgicament en suïcidi. La mort del seu pare es reconeix com un dels més importants factors de la seva naturalesa depressiva, que la va portar a tenir tendències suïcides des de la seva joventut. No obstant, va continuar la seva vida tot i que sempre va representar un gran pes per a ella que no va saber sostenir. Es va casar amb Ted Hughes, un altre poeta amb qui va tenir una turbulenta (però plena d’amor) relació.                    Sylvia Plath i Ted Hughes amb la seva primera filla, Frieda

Ariel es un dels poemes recol·lectats a la homònima recopilació, publicada pòstumament 2 anys després del seu suïcidi. En aquest poema, Sylvia explora una de les fases més tristes a la seva vida, i ho fa relacionant-se amb el dimoni mitològic anomenat Ariel o el nom pròpiament dit. Poc es sap sobre el mite d’Ariel, però sabem que en un principi era considerat una divinitat i finalment va acabar sent un dimoni. El poema també busca un contrast amb el significat del nom Ariel, que significa “el lleó de Déu” i és un nom que representa alegria i independència.

Aquest és només un exemple: Sylvia tenia una gran col·lecció de poemes amb referències clàssiques. Era una dona molt culta i tenia una base acadèmica important, havent estudiant literatura a l’Smith College i sempre mostrà un gran interès per la cultura clàssica.

Estasi en la foscor.

I després el blau sense substància

Que turons i distàncies aboquen. 

Lleona de Déu,

¡Com una creixem,

Girant sobre talons i genolls! -El solc 

Es bifurca i passa, germà

Del marró arc

Del coll que se m’escapa, 

Ulls de negre,

Baies que llancen foscos

ganxos – 

Negres glopades de dolça sang,

Ombres.

I una altra cosa 

Que em hissa per l’aire –

Cuixes, cabell;

Escates dels meus talons.

Quin blanca

Godiva, em va desfullar –

Mans mortes, morts rigors. 

I ara

El meu escuma com blat, una resplendor dels mars.

El crit del nen

 Es fon en el mur.

I jo

Sóc la fletxa, 

La rosada que vola

Suïcida, una a la meva empenta al

ardent

Ull, calder de l’alba.

Per què creieu que els autors contemporanis recorden i escriuen encara sobre els mites clàssics?

Álex Aguilera

1r de Batxillerat D

Per què ens fascinen els homes llop?

[youtube]http://youtu.be/ip1TcDwr_p4[/youtube]

En la mitologia, un home llop és una persona que es transforma en llop, ja sigui utilitzant màgia, involuntàriament o causa d’una maledicció. La transformació està associada a la lluna plena, es diu que quan es transformen es tornen violents, salvatges i no tenen control sobre si mateixos.

A l’època de Grècia i Roma, s’explicaven històries sobre els homes llops i la gent creia en la seva existència. Avui dia s’expliquen moltes llegendes però  els homes llops són protagonistes de moltes sèries i pel·lícules on s’explica la seva vida, i la seva transformació.

En aquest vídeo, expliquem què són, quan es transformen i per què, la seva vida a partir de ser convertits, les llegendes que s’expliquen, les característiques d’un home llop i altres curiositats.

Marta Sánchez i Mar Martínez 4rt Llatí.

Referents clàssics a Retrum de Francesc Miralles

Després de llegir-nos el primer llibre de Retrum Quan érem morts  i el segon La neu negra de Francesc Miralles, ens vam adonar que, entre les referències culturals, contenien una gran quantitat de referents clàssics i llatinismes. Hem fet una presentació amb Google drive per tal de poder compartir amb tots els aràcnids aquesta recerca, oberta també a la vostra col·laboració. Per què penseu què hi ha tants llatinismes? Què signifiquen? Per què l’autor els utilitza? Per què tants referents clàssics? (enguany tornarà segurament a visitar-nos i li ho podrem demanar  i confirmar així les nostres hipòtesis, a veure qui ho encerta?). N’heu trobat més? Ens ajudeu a buscar-los i a identificar-los?…

Si us pica la curiositat i voleu trobar més referents clàssics podeu visitar el nostre bloc o si en teniu cap referent que volgueu compartir amb la resta del món el podeu deixar aquí en comentari.

Esperem que us hagi agradat i que  trobeu més referents arreu, és qüestió d’obrir bé els ulls i les orelles perquè de ser-hi hi són.

Elisa Moya i F. Xavier Gras Rossell

2 batx.C Llatí

Origen de l’Eneida

Alguna vegada heu sentit a parlar de la guerra de Troia? Segur que sí, i gairebé segur que també n’heu vist la pel·lícula, fins i tot als nostres blogs, han fet diversos articles utilitzant la inventiva i creant un causant del incendi de Troia com aquest, però nosaltres us explicarem la història.

LA GUERRA DE TROIA

Tot va començar amb la celebració del casament de Peleu, un heroi grec, i Tetis, la dea del mar. Tots dos van convidar al banquet de les núpcies tots els déus excepte la dea de la Discòrdia, Eris, la qual, molt molesta per no haver-hi estat convidada, va decidir enviar una poma d’or on hi havia una inscripció que deia: ‘Per a la més bonica d’entre totes les dees’. Aquesta peculiar venjança és la que va donar lloc a l’origen de la guerra de Troia de la següent manera:

Totes les dees, en veure la poma, van començar a barallar-se, perquè totes deien que el fruit anava adreçat a cadascuna d’elles respectivament. En no posar-se d’acord, van demanar a Zeus que decidís qui era la més bonica. Però Zeus no va poder decidir, ja que Hera era la seva dona, i Afrodita i Atena les seves filles, així que va encomanar aquesta feina a Hermes, que va buscar un mortal perquè decidís, ja que ell tampoc volia arriscar-se a triar. El mortal escollit per a aquesta missió va ser Paris, que en aquells temps era un pastor de cabres.

Les deesses, davant Paris, no van deixar de mostrar els seus poders de seducció i finalment totes tres van subornar-lo:
– Hera li va oferir regnar sobre Àsia i Europa.
– Atena li va prometre habilitat militar i fama.
– Afrodita li va proposar entregar-li Helena, la dona més bella del regne Egeu, i la més desitjada per tots els reis, prínceps i herois.

Paris, probablement cansat del bucòlic pastoreig d’ovelles, va triar, sense dubtar-ho ni un segon, l’oferta d’Afrodita. La decisió va fer despertar la ira de les altres dees, que van jurar en silenci rancor etern.

Pocs dies després, Paris va embarcar cap a Grècia en companyia de l’heroi Troià Eneas. El seu destí final va ser Esparta, on Helena residia amb el seu marit, el rei Menelau, germà del poderós Agamèmnon, rei de Micenes. Paris es va allotjar a casa de Menelau i quan aquest va haver de marxar a resoldre uns assumptes rutinaris del govern, Paris va raptar Helena, cosa que va donar lloc a la guerra de Troia.

En la guerra de Troia, la participació dels déus va ser decisiva. Per què en tingueu una petita idea, us farem una breu explicació dels déus dels dos bàndols que van intervenir en la guerra:

DÉUS DEL BÀNDOL TROIÀ

Afrodita: en llatí Venus, és dea de l’amor i la bellesa, filla de Zeus i Dione. Porta com a atributs una petxina, un colom i una poma.

Leto: deessa filla de Ceos i Febe, i mare d’Apol·lo i Diana. El seu equivalent llatí és Latona.

Apol·lo: déu de la bellesa masculina i les belles arts, és fill de Zeus i Leto. El seu equivalent llatí és Apol·lo o Febus i els seus atributs són la lira, fletxes, el Sol i el llor.

Ares: el seu equivalent llatí és Mart, i és déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. Els seus atributs són un casc i armes.

Àrtemis: una de les principals dees, filla de Zeus i Leto. Dea de la caça i el regne animal. Equival a la Diana llatina i els seus atributs són un arc, un buirac, i una mitja lluna creixent.

DÉUS DEL BÀNDOL GREC

Atena: deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra estratègica. Va ser una de les majors defensores del bàndol grec en la guerra de Troia. El seu equivalent llatí és Minerva i els seus atributs són una òliba, l’olivera i una ègida.

Hera: Equival a la Juno llatina, i és deessa de l’Olimp, la reina dels déus i també dea del matrimoni, de les dones i del naixement. Esposa de Zeus. Els seus atributs són un paó i una diadema, semblant a una tiara.

Hefest: déu del  foc, del treball dels metalls, de la pedreria i de l’escultura. És fill de Zeus i Hera. El seu equivalent llatí és Vulcà i porta un martell, unes tenalles i una enclusa com atributs.

Hermes: Equival al Mercuri llatí i és el déu missatger i protector del comerç, fill de Zeus. Els seus atributs són unes sandàlies i un barret alat, i un caduceu.

Posidó: déu dels oceans, solia moure’s amb una quadriga transportada per dofins. Estava casat amb Salàcia. Equival al Neptú llatí i porta com a atributs un trident i cavalls.

Algú de vosaltres sabria explicar de quina manera algun dels déus esmentats anteriorment van participar en la guerra?

Aquí us deixem l’enllaç d’un vídeo amb imatges de personatges i moments de la guerra de Troia.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MWzhkLF9-ZM[/youtube]

Tot seguint la numeració de les imatges, sabríeu classificar-les segons si pertanyen al conflicte de la poma, l’Eneida o la Guerra de Troia?

La historia que us hem explicat al principi és la de La Ilíada; una obra d’Homer, que també va compondre L’Odissea, que explica les aventures que pateix l’heroi Odisseu, (Ulisses en llatí) durant el camí de tornada a la seva pàtria després de la guerra. Les dues obres van servir d’inspiració a Virgili per a la seva obra L’Eneida: La Ilíada per als sis primers llibres i L’Odissea per als sis últims.

L’Odissea és una obra protagonitzada per Odisseu, qui ha de marxar de Troia al final de la guerra, arran la intrusió dels grecs a la seva ciutat a través del cavall de fusta.

Per acabar, amb aquest arbre genealògic us ensenyarem els personatges que són propers a Eneas.

(Anna Ferrón)

Anna Ferrón, Mónica Martínez 1.2

Llatinismes in situ

Aràcnids i aràcnides, ens trobem a les portes d’un nou curs i des de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona volem afegir-nos a la festa de celebració del 5è aniversari d’aquesta xarxa clàssica que fa temps que ens té ben enxampats també a nosaltres.

El nostre petit gra de sorra ha adoptat la forma d’un Google site que sota el títol de Llatinismes “in situ” pretén ser un recull de llatinismes i aforismes llatins contextualitzats. Es tracta de recollir mostres del seu ús en textos i documents de tota mena, però a més van precedits per una presentació concreta, però completa, de cadascun d’ells. A mida que l’anem completant, pot esdevenir una eina útil sobretot per a l’alumnat de segon de batxillerat, que sovint té dificultats per contextualitzar els llatinismes que conté el temari de selectivitat.

Llatinismes in situ

En fi, per anar pas a pas, la nostra intenció és potenciar enguany la recerca en l’àmbit literari, tot i que també seran benvingudes les mostres en els camps periodístic i publicitari. Obriu bé els ulls i, com passa sovint, els llatinismes i expressions llatines us sortiran a l’encontre, fins al punt de no entendre com és que no us hi havíeu fixat abans.

En principi, l’ideal seria que publiquéssiu les vostres pròpies descobertes, però mentrestant, podeu partir de la feina que han deixat publicada al bloc tot un seguit de lletraferits i lletraferides que durant aquests cinc anys han anat compartint les seves lectures amb nosaltres. A la pestanya Lectures a la vista  n’hi ha un bon recull, però mitjançant el cercador, en podeu trobar d’altres. Ja sabeu, doncs, si us animeu a fer més gran la nostra col·lecció, hi sereu benvinguts.

L’altre àmbit de participació en el lloc web és a través dels comentaris. Podreu observar que al final de cada citació hi ha un apartat interpretatiu on es planteja un interrogant. Deixeu-hi el vostre comentari i al final publicarem el que ens sembli més encertat. No estaria de més que aprofitéssiu per comentar qualsevol altre aspecte que desitgeu: sobre l’autor, sobre l’obra i la vostra experiència de lectura… No es pas un marc tancat.

Margalida, després de descobrir el fantàstic bloc L’univers clàssic dels nostres motsque vas presentar a Paideia, cal dir que aquest espai web que feia temps que es venia gestant neix des de la humilitat, però amb una clara vocació de rigor i servei.

Bon inici de curs i feliciter!

TERESA