Tag Archives: Competència literària

Literatura grega a escena: la literatura grega i la seva pervivència a la xarxa!

Tinc l’honor de presentar-vos Literatura grega a escena, bloc elaborat per Núria Yela Garcia, Laura Luna Surinyach i per jo mateixa, Laia Muñoz Osorio. Hem decidit presentar el nostre treball col·laboratiu de recerca en format bloc al concurs “ES DE LIBRO“.

Literatura grega a escena ofereix apunts molt interessants sobre els autors més representatius de la literatura grega i les seves obres més importants, de les quals hem trobat una infinita pervivència en diversos àmbits de la vida quotidiana i en les arts (ràdio, televisió, cinema, música, pintura, escultura, literatura…) al llarg de la història.

La idea inicial d’aquest projecte ens la va donar la nostra professora de llatí i de grec, la Margalida. La proposta consistia en estudiar literatura grega de segon de batxillerat de Grec a partir de l’elaboració d’un bloc. Així doncs la Margalida ens va obrir el bloc i nosaltres ens vam encarregar de fer recerca a partir del nostre llibre de Grec 2 (també de la Margalida!) i a partir d’altres fonts d’informació de la xarxa.

 photo Literaturagregaaescena_zpsf1850055.png

 

Així doncs en poc més de quatre mesos hem anat recopilant i sintetitzant els diversos gèneres de la literatura grega (èpica, lírica, gènere dramàtic), els seus autors més representatius (des d’Homer i Apol·loni de Rodes fins Píndar i Safo de Lesbos fins a Sòfocles, Eurípides, Èsquil i Aristòfanes entre d’altres). També hem inclòs les seves obres literàries: la Ilíada d’Homer, l’Odissea d’Homer, Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, Antígona de Sòfocles, Prometeu encadenat d’Èsquil; la Medea, l’Hipsípila, Ifigenia a Àulida d’Eurípides i Lisístrata d’Aristòfanes.

En la meva opinió, la creació d’aquest bloc m’ha permès desenvolupar i millorar la meva competència comunicativa i sobretot digital, ja que vaig començar amb unes habilitats nefastes en això últim i ara sóc capaç d’editar exitosament articles amb imatges i vídeos. També he millorat en la meva expressió escrita i he reduït el nombre de faltes que acostumava a fer. A més a més aquesta recerca m’ha ajudat a augmentar els meus coneixements sobre la literatura, la mitologia i la civilització gregues: ara puc entendre-ho molt bé perquè la literatura sempre ha estat un reflex de la societat de la seva època. Finalment haig de dir que el bloc m’ha encoratjat a llegir i saber molt més de literatura grega escena, de fet aquest any he tingut l’oportunitat de llegir Antígona de Sòfocles i la meravellosa adaptació de Salvador Espriu del mite clàssic, la Medea d’Eurípides i El Prometeu encadenat d’Èsquil. L’any passat ja vaig poder llegir les adaptacions corresponents a la Ilíada i l’Odissea d’Homer, Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, Les Bacants d’Eurípides; però ha estat aquest any quan m’he enriquit més en literatura grega.

Per acabar m’agradaria parlar sobre la gran pervivència que hem trobat de les obres gregues antigues, a Literatura grega a escena mostrem per exemple pel·lícules i llibres amb referents literaris grecs impensables però ben clars, com ara la semblança entre La Sang de Mercè Rodoreda amb la Medea d’Eurípides o bé un seguit de pel·lícules amb l’Antígona de Sòfocles. També us oferim apartats extres com ara “Dona i Literatura” o “Recreacions“.

Així doncs convidem a entrar en el nostre bloc a totes aquelles persones interessades en la literatura i la mitologia grega i a tots aquelles que vulguin aprendre quines són les arrels dels llibres que avui llegim, les pel·lícules que veiem i la música que escoltem. Esperem que us agradi!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Un dia a l’antiga Grècia II

Un any més,  fem recreacions de la vida quotidiana grega. Tot seguit, reprenem el fil de Un dia a l’antiga Grècia i esperem que algú més s’hi animi:

La vida d’una esclava

“Em dic Irene , que vol dir pau, visc a Atenes i sóc una esclava. Els meus amos són el senyor Demòstenes  i la senyora Àgata, que tenen quatre fills: Elpènor, l’hereu de 16 anys, Agatocles de 14, Hypatia, de 8 anys i Lykos el petit, que només té un any. Com cada dia avui m’he llevat a les vuit.  Abans que es despertés tota la família, de seguida, he esmorzat i, a continuació m’he posat a netejar el terra i  a recollir la roba estesa. Mentre estava distreta fent totes aquestes feines, he sentit com la senyora ja s’havia despertat i estava alletant en Lykos.

De seguida, he anat al pati central de la casa, des d’on s’accedeix a totes les habitacions. He vist com el meu senyor s’arreglava per anar-se’n a l’àgora, ja que s’encarrega de l’administració de l’Estat i la gestió política. El senyor duia el seu himàcion a sobre de la túnica blanca. La meva senyora ha baixat de la seva habitació, ha esmorzat i després ha anat al patí central, on jo i l’Hèlena, una altra criada, l’esperàvem.  La senyora no duia maquillatge encara i duia un senzill peple de llana i una trossa mig desfeta. La senyora ha manat a l’Hèlena que anés a recollir aigua del pou per rentar unes peces de roba, mentre jo l’acompanyava al rebost a preparar-li l’esmorzar: uns trossets de pa d’ordi mullats amb vi i ha begut llet de cabra. Després els nens han baixat a esmorzar i un altre criat els ha servit. Quan tots han acabat d’esmorzar, ha vingut un pedagog que s’ha emportat l’Agatocles i l’Elpenor cap a l’escola. L’Hypatia s’ha quedat a casa mentre la seva mare li feia classes de filosofia i li ensenyava uns llibres per aprendre matemàtiques. Després de les classes la meva senyora ha repassat els comptes de la casa i s’ha adonat que s’havien de vendre unes quantes figues que ja feia dies que havien produït els arbres de casa. El nou esclau vingut de Lídia, en Marcus, ha anat al mercat d’Atenes a comprar les verdures que la senyora li havia demanat i a vendre les figues.

Tot seguit, la senyora ha anat al petit altar de casa dedicat a Hèstia, la deessa de la llar, i m’ha demanat que li portés un vi aromàtic per fer unes libacions.  Com que falta poc per ser migdia,  li porto una pica amb l’aigua per la seva neteja personal i després l’ajudo a maquillar-se i a pentinar-se. Un cop empolainada, Àgata substitueix el senzill peple de llana per una  túnica que deixa marcades molt bé les formes del seu cos. Després la he ajudat a triar-se les arracades, que eren penjants i duien un o dos brillants que feien que la meva senyora Àgata semblés més rica del que era, també li he triat els seus dos braçalets preferits, fets amb jade i ivori.  Finalment li col·loco unes sandàlies que s’acaba de comprar i que l’afavoreixen molt.

Sortim al carrer i fa força vent, la senyora em fa accelerar el pas perquè no vol arribar tard a la cita amb les seves millors amigues, totes són riques. Quan arribem a casa de l’Alèxia, ja estan totes assegudes a taula. A sobre de la taula hi ha força menjar:  olives, figues, formatge, peix sec, faisà, hortalisses i de postres fruita variada, entre la qual hi ha les figues que ha portat l’Heleia i el raïm de la gran casa de la Idàlia. Els meus budells no poden evitar fer un soroll ensordidor. M’haig de reprimir i anar a la cuina on les criades de l’Alèxia ja han fet el nostre dinar. Res d’especial: uns trossos de pa, una mica de formatge i algunes hortalisses per acompanyar. A vegades no puc evitar pensar que m’agradaria ser com la meva senyora, però després em trec la idea del cap, ja que he nascut així i mai no podré canviar la meva situació. Des de la cuina se senten les rialles de les dones que parlen dels seus marits, de les sogres que  han d’aguantar i dels fills amb els que han de carregar. Algunes han begut sens dubte massa vi. A la cuina les criades parlem de les nostres senyores, cadascuna intenta dir el millor de la seva, fins que arriba un punt que hi ha una mica de rivalitat entre totes.

Cap al tard, m’acomiado d’elles i me’n vaig amb la meva senyora cap a casa. Ja s’està fent fosc i haig de fer el sopar, precisament avui hi ha uns convidats, o sigui que tindré més feina de la que em pensava. Quan acaba el sopar, els homes surten de l’androceu i se’n van cap a casa, tots els criats recollim i netegem la cuina. Quan arribo a la meva habitació, m’estiro al llit baldada. Avui ha estat un dia esgotador, però no hem puc queixar de la vida que porto ja que tinc una casa i una família.”

 

Què us ha semblat? Com creieu que vivien les senyores gregues? Creieu que les esclaves d’Esparta vivien gaire millor? Quines diferències hi havia entre la vida d’un esclau i la d’una esclava?


La vida d’una dona grega

Els raigs de sol han entrat per la finestra i m’he desvetllat. Falta poc perquè siguin les set del matí tot i així m’agrada aixecar-me abans per veure com surt el Sol. Em miro al mirall i em rento la cara amb un cubell d’aigua. Està molt freda, però jo segueixo fregant fins a treure tota la brutícia. Després m’acosto al llit i faig sonar la campaneta perquè vingui la Briseida, la meva serventa. Ella no es fa retardar, com si hagués estat desperta tota la nit esperant sentir aquell so per venir a ajudar-me en el que fos. Pobra Briseida, a vegades em compadeixo d’ella i penso que no m’agradaria ser una serventa i haver de rentar i pentinar  les dones. Però ella no és l’única serventa que tenim a casa ja que som una família adinerada. El meu marit és el Titus, un important magistrat del fòrum. No hi ha res que li interessi més que la política, tot i que quan té temps se’n va amb els seus companys al circ a veure com els lleons devoren alguns cristians. Ho trobo una mica morbós però com que mai no hi he anat a mi ja m’està bé. Ell és un home respectable per tothom, però té vint anys més que jo. Quan em vaig casar, jo en tenia catorze i ell trenta vuit i va haver de pagar molts diners per comprar la meva dot. Després vaig aprendre les tasques femenines i i vaig rebre una sèrie d’ensenyaments, gràcies als quals ara puc llegir i escriure amb soltesa, sé tocar la lira i puc controlar l’educació dels meus fills, fins que tinguin set anys en Marcus i en Gaius i fins al seu casament, la Lydia.

La Briseida agafa els colorets i comença a empolvorar-me amb aquelles substàncies tan desagradosa però que les dones tenim que portar si volem semblar mínimament presentables. La Briseida treu unes capsetes del calaix i em pinta les parpelles. Un cop la meva pell sembla la d’una mortal ella em trena els cabells i me’ls recull amb uns passadors. La roba ja està preparada sobre el llit, d’això ja se’n ha encarregat la Briseida sense que jo m’hagi hagut de preocupar. Aixeco els braços i em col·loca la túnica i per sobre el peple. Després em posa unes sandàlies ben llustroses i em torno a mirar al mirall. Ara si que estic perfecte. Tant bon punt surto de l’habitació entro a l’estança on estan els meus fills. En Marcus i la Lydia fa poc que s’han despertat i la dida dóna de mamar a en Gaius. Un cop els hi he dit bon dia baixo a esmorzar a la cuina i m’adono que tots els esclaus estan molt atrafegats. M’assec en una cadira i menjo pa sucat amb vi. Després d’haver esmorzat m’assec a la taula i em poso a repassar les comptes i apunto en una llibreta els productes que ens falten i el que vull que els meus esclaus portin del mercat. Un cop he repassat les comptes m’acosto a l’altar de la dea Hèstia, protectora de la llar, i faig unes libacions amb vi. A les dotze, ens reunim tots al voltant de la taula, ens acomodem en lliteres i conversem alegrament de la vida. Mentre en Titus explica el que ha fet al fòrum, agafo unes branquetes d’un raïm deliciós i l’acompanyo amb un vi de dàtils, que és molt saborós. L’Euclides ens serveix formatge i peix sec i els meus fills mengen afamats. Quan s’ha post el sol, toco una mica la lira i llegeixo un llibre molt interessant que parla sobre els jardins de Babilònia.

 

 

Què n’opineu? Trobeu que era injusta la vida d’una dona grega? Quin paper s’esperava de la dona casada? En quina època passa la meva història: a l’antiga Grècia o quan Grècia va ser conquerida pels romans?

 

Andrea i Irina Balart

1r Batxillerat C

Grec i llatí

Oda a la veritat

Salvete! Aprofitant que aquesta setmana es celebra el Dia Mundial de la Poesia, he decidit escriure un poema de tema filosòfic, concretament una oda dedicada a la veritat i al coneixement. Espero que us agradi:

 

El meu objectiu és trobar la veritat,

per això totes les coses sensibles haig de rebutjar

si a l’hora de triar entre allò cert i fals

no em vull equivocar.

 

No tot el que sentim no és original,

no deixa de ser una còpia de l’essència real.

Així doncs la còpia i el model

són com la terra i el cel,

una és clara i precisa

i l’altra més confosa i mística.

 

Si volem descobrir com l’essència és,

hem de trobar dins nostre el Coneixement;

un procés llarg i lent,

però també satisfactori i plaent.

 

Deslliga’t de les pesades cadenes, esclau,

fuig de la δόξα i de l’ἐπιστήμη busca la clau.

No escoltis els teus companys ignorants,

però un cop hagis aconseguit el teu objectiu, dóna’ls-hi la mà.

 

No surtis fora! Et cremaràs,

prepara’t els ulls, sinó patiràs,

doncs la llum del sol és molt potent,

el foc farà que el que vegis sigui sincer.

 

Poc a poc surt de la foscor,

descobriràs dins teu una tendra escalfor

i pel Coneixement un gran amor

que serà correspost,

si has seguit aquest camí sense repòs.

 

La llum del sol il·lumina el teu ser,

això vol dir que has arribat a la meta: el bé.

 

Ara només queda alliberar el món

de l’opinió ignorant que ha perseguit com a sol.

No t’espantis si en parlar t’amenacen amb la mort,

perquè un dels millors filòsofs -el meu mestre- va trobar aquesta sort.


Escola d'Atenes

Detall de L’Escola d’Atenes de Rafael Sanzio, 1509-1510, Museus Vaticans.

 

A quin filòsof grec correspon aquesta teoria? Quin nom rep aquesta teoria? Quins són els passos segons aquest filòsof per arribar al Coneixement? Quin és el mestre a qui fa referència a l’últim vers? Per cert, com és en grec “veritat”?

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (I)

Aquesta història ens desplaça a la Roma de principis del segle III dC. Es tracta d’una recreació fictícia basada en fets reals.

Vaig mirar de nou els papirs grecs i a continuació Περικλῆς, el nostre professor de llengua grega, natural de l’antiga regió de l’Àtica. La seva mirada traspassava la meva pell i vaig baixar el cap un altre cop.

– Recorda qui és Plató, senyoreta Tatiana?

Em vaig quedar rumiant i vaig respondre:

–  És un còmic romà dels segles III-II aC. És l’autor de Miles Gloriosus i de Menaechmi, obres que vam llegir l’any passat.

– No, senyoreta, aquest és Plaute! Plató va ser un dels més grans filòsofs grecs, alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure importants obres filosòfiques com La República, Fedre, El Banquet, El Menó...

– Però Plató també hauria de tenir coneixements sobre la comèdia, ell que volia ser un còmic fou mestre d’Aristòtil, un dels més importants còmics grecs.

– No, el còmic grec a qui s’està referint és Aristòfanes. -Va sospirar- Senyoreta, tantes obres de teatre no són bones per la seva salut.

Si haig de dir la veritat, m’equivocava a propòsit; de fet em semblava força divertit el rostre enfurismat del professor i vaig esclatar a riure en aquell precís moment.

– Oh! Per què em fa patir d’aquesta manera, senyoreta?

Just en aquell moment va obrir-se la porta i la Iulia i jo vam córrer per saludar el pare.

El meu estimat pare es deia Titus i era un dels cònsols del Cèsar Alexandre Sever, era un home important a Roma i jo n’estava ben orgullosa. El pare era molt culte i també molt simpàtic, li agradava molt conversar amb els seus amics i sempre reia. De jove va viatjar per tot el món: Grècia, Hispània, Dàcia, Àsia Menor, Àfrica i fins i tot per  Germània! Tothom diu que jo sóc igual que el pare i si és així, estic molt contenta.

La meva germana es deia Iulia com la meva mare i el meu germà petit es deia Titus com el pare. La Iulia tenia llavors disset anys, dos anys més que jo i era la persona més bona del món! Era molt millor que jo en tots els aspectes: era més intel·ligent, més treballadora, més conformista, més generosa.. Molt sovint em sento inferior a ella però llavors el pare m’acarona i em diu que el meu somriure i la meva simpatia són més valuosos que l’or. La Iulia i jo ens porten molt bé, com bones germanes i amigues; de fet compartim cambra i de vegades ens passem les nits en vela explicant-nos els nostres secrets, pors i inquietuds. Quan tinc problemes, sé que puc comptar amb la Iulia, no sé què faria sense ella!

En Titus té tretze anys, és un jovenet entremaliat i el pare té grans projectes per a ell. En pocs anys, començarà la seva carrera política (cursus honorum) i algun dia arribarà a cònsol o a primus pilus. Però a en Titus no li interessen gaire els estudis, diu que vol ser gladiator. La mare estima molt la Iulia i en Titus, el seu petit etern; en canvi, la nostra relació és més distant.

 

Tatiana

 

Després de les nostres classes, la Iulia i jo vam cosir amb la mare fins l’hora de dinar, mentre en Titus practicava la lluita amb espases de fusta a l’atrium. Poc després va arribar la Clàudia, la nostra fidel serva.

Dominae, el dinar està servit. -Ens digué- Desitja que avisi al Dominus? -Es dirigí a la mare.

– Puc avisar-lo jo mateixa, si li sembla bé, mare. -Em vaig oferir.

– Com vulguis, Tatiana.

Vaig dirigir-me al tablinum del pare, on es tancava llargues hores per meditar i treballar, com ara escrivint cartes i altres documents. La porta estava oberta i vaig apropar-me per veure què feia el pare. Em vaig sorprendre quan el vaig veure agenollat i subjectant una creu de fusta. Immediatament vaig recordar les paraules d’en Pèricles:

“Recentment han aparegut uns individus que es fan dir cristians. Els cristians són uns éssers malvats perquè corrompen la nostra mare Pàtria negant els seus déus i es proposen escampar el  Χάος per tot l’imperi per així destruir-nos. Quan morin, es cremaran en els inferns de Plutó. El seu atribut és una creu que representa el lloc on va morir el seu “salvador” Jesucrist per salvar la humanitat i redimir els seus pecats.”

Em vaig quedar glaçada en pensar que el pare podia ser cristià. No, no podia ser veritat, el meu pare era un home bo! Llavors desconeixia que aquell moment canviaria per complet la meva vida. Alguna cosa m’uniria amb el pare per sempre i també amb Déu, a qui fins feia poc havia menyspreat.

El pare es va adonar de la meva presència i amagà la creu sota la seva túnica:

– Què… què vols, filla meva? -Pronuncià nerviós.

– El dinar ja és a punt.

– Què has vist, Tatiana? Què has escoltat?

– He vist una creu de fusta i no he arribat a escoltar res. Què m’intenta amagar pare?

– No puc dir-t’ho, no vull perjudicar-te per culpa de les meves creences.

– Pare, digueu-m’ho, si us plau,  Si m’estimeu, digueu-m’ho. Tinc quinze anys i aviat m’hauré de comprometre com la Iulia. No li  semblo suficient madura?

– No és això, Tatiana… -S’apropà a mi i s’agenollà- Tinc un gran i apreciat secret. M’has de prometre que no ho explicaràs a ningú i el guardaràs dins el teu cor amb pany i clau.

– Ho prometo per Júpiter, pare. -El pare va posar una expressió estranya en pronunciar “Júpiter”.

– Tatiana, sóc cristià. Saps què és el Cristianisme?

– El magister ens va explicar que és un moviment contrari a l’imperi que es proposa corrompre i destruir tot el que Roma ha aconseguit construir des dels seus orígens. Vol dominar el món sencer, un món on regni el mal i el caos.

– Això és el que us ha explicat en Pèricles? – Va sorprendre’s- Tatiana, el Cristianisme no té res a veure amb el mal, el caos o la destrucció; sinó en l’alliberació de l’ésser humà i la recerca de la felicitat a través de l’espiritualisme. Fa uns dos-cents anys va existir un home anomenat Jesús que va viure a Judea i va desafiar l’hermetisme de la religió jueva i la hipocresia de la societat. T’asseguro, filla meva, que en cap moment va ser contrari a l’imperi, ell va intentar crear una convivència entre tots dos grups, però no va ser possible. Hi havia massa gent contrària a Jesús, i aquests no eren pas romans… Jesús va ser el fill de Déu, una divinitat universal i abstracta; que vetlla per la pau siguem de la ètnia, de l’edat i del sexe que siguem. És cert que l’existència de Déu qüestionaria el poder absolut de l’imperator, ja que el seu llinatge diví justifica la seva concentració de poders. Per aquest motiu,  les autoritats romanes amaguen aquest meravellós secret al poble.

– Si és cert el que vostè diu, pare, el Cristianisme cerca la pau i la veritat, no el mal i la destrucció. Com pot prohibir-se sota condemna de mort una cosa beneficiosa per la societat?

– Com bé t’he explicat, les autoritats romanes volen controlar el nostre pensament i les nostres actuacions. Si l‘imperator és Déu, ell podrà conèixer tot el que es proposi; però si hi ha un altre Déu aliè a ell, li serà impossible arribar als pensaments dels seus súbdits.

Vam escoltar el soroll de la porta, com si algú hagués estat recolzat a ella espiant-nos. Els dos vam córrer cap allà però no vam trobar a ningú. L’únic que vam escoltar van ser unes passes allunyant-se. Qui hauria estat qui ens havia escoltat? Ho explicaria a les autoritats? Si l’imperato s’assabantés, el meu pare perdria el seu càrrec i l’oportunitat d’en Titus de fer una carrera militar, i el pitjor de tot: podrien condemnar el meu pare a mort.

 

CONTINUARÀ

 

Tatiana

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

 

Oda per a una Llum Perduda

 

Si la llum és amor,

la meva vida és foscor.

 

Porto sis mesos al submón,

ja no recordo com són els raigs de Sol.

Vull tenir dins meu aquella tendra escalfor.

 

El Sol és com el cor,

ens guia com un déu tot poderós.

La llum com a batec,

la llum com a llampec.

 

Hades eclipsa el Sol,

em condemna a anar de dol.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

 

Recordo amb dolçor,

quan em llevava encara sent el cel fosc.

M’asseia vora el mar,

volia veure el Sol, la llum com de cristall.

 

Delia amb Hèlios recórrer el cel,

no podia arribar-hi, no podia tocar l’infinit.

De vegades plorava com Aurora en perdre el fill,

la deessa es planyia de la seva pèrdua cada matí.

 

Aurora feia pas a Hèlios, el seu germà.

Per la felicitat d’Aurora, jo pregava.

Pot ser una noia bonica i alegre a l’hora?

Llavors hauré de ser bonica, si sóc d’Hades l’esposa.

 

Hèlios era gallard, era esplendorós.

De bon començament em vaig enamorar.

Hèlios ens portava la llum, l’escalfor.

Porta’m la teva llum, estimat, vine’m a buscar.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

 

Selene, la germana d’Hèlios i Aurora,

és bella, damunt una capa negra.

Selene, se m’escapa com la sorra.

Estiro els braços i se’n va, no m’espera.

 

Dóna’m una oportunitat, deixa’m ser Faetont.

Ajuda’m, vull fugir d’aquesta negror.

Castiga’m, però no em privis de la llum.

No m’estimis, però promet que sempre estarem junts.

 

El Sol com a llibertat,

la foscor com a pressó.

Hèlios, heroïcitat,

Hades, segrestador.

 

Amenaçada per un monstre com a marit,

confondre l’odi amb l’amor,

oblidar què és la claror,

plantejar-se que la vida no té cap sentit.

 

Vull respirar aire pur,

vull que les meves galtes agafin color,

vull escapar-me d’aquest destí injust,

vull córrer, sentir-me veloç.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

El retorn de Persèfone de Frederic Leighton, 1891.


Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Epístola XXIII, De Juno a Júpiter

L’any passat van llegir les Heroides, d‘Ovidi. Aquest, m’atreveixo a fer la carta XXIII, Juno a Júpiter, perquè considero que la mitologia és molt injusta amb Juno. On és la XXII, cliqueu aquí i en sabreu la resposta.

DE JUNO A JÚPITER

T’escric a tu, fill de Saturn, per netejar el meu nom que tant has embrutat.
Qui em va donar vida, vas ser tu, però, alhora , em vas condemnar, nascuda dues vegades per mai no morir.
Ets l’elegit, el preferit de tothom, protegit per la que t’alletà. Aquella pedra que t’assegurà la vida eterna, penso secretament, que mai no se la  va menjar perquè ets  dur, sense sentiments, sense calor.
Germà, estimat, pèrfid! Jo sóc dolenta pels meus actes, que no són res més que mostres del meu amor; però per sempre més visc amb els fantasmes de les teves aventures, he après a viure al costat dels teus bords, fins al punt  d’anomenar-los  germans i de suportar les seves renúncies.
Tot i així, Jo sóc considerada pels segles com a malvada, tu com a rei.
La meva injustícia és fruit de la meva venjança, sí, però només per esborrar el rastre de les teves aventures…
La veritat és que no puc fer res. El meu destí ets tu. Defenso  la família , però m’obligues a practicar el contrari.
Mai no et seré infidel, sempre al teu costat visc enganyada, amb pena, per sempre esperant el dia que em tornis a estimar, ho dubto perquè mai no he sentit aquesta paraula tan meravellosa dels teus llavis !!!
He intentat tenir  descendència tota soleta, he sigut valenta, però sense reconeixement, mentre tu escampes els teus fills entre els mortals, i ningú no diu res !
No t’ho he donat tot? Tot el que tinc t’ho cedeixo, rei, estimat, germà i enemic!
Obligada estic de viure al teu costat, infeliç però enamorada, veient els de sota creixent, fent-se grans, tenint néts i observant com aquests mateixos moren.
A la meva vida  hi ha massa peròs i tu n’ets un !

Per sempre teva,
Juno.

Jèssica “Rubricatus” Macdaid

2n Batx. Llatí

INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )

Ara que ha tornat Demofont

 

L’ARBRE D’AMETLLER

Olor d’hivern, la llum del sol
llisca de gebrada en gebrada
i el matí és com un cristall clar.
Un arbre clivellat, sec i fosc,
aixeca les seves branques al sol.
És Fil·lis, la princesa de Tràcia
que va morir de tristesa
i transformada en arbre per amor.
El seu cos dins de la terra
va fecundar un ametller,
sense fulles, sense flors.
Només el vent l’acompanya,
només la tebior de l’enyor.
Sota l’ombra blanca dels núvols,
Demofont, l’estimat, ha tornat.
Abraçat al tronc, plora amb desconsol.
La llum del dia es fa més clara,
les llàgrimes més brillants.
L’ametller desperta,
un perfum suau s’escampa.
Tot l’arbre s’ha omplert de flors.

PEPITA CASTELLVÍ

 

És temps d’hivern; fa fred i gebra.  Han tornat a florir els ametllers, enguany no ens han fet esperar, i jo torno a escriure un poema a l’arbre de l’enyor que tant agrada a la Margalida, com bé sabeu! Quin mite ens explica la florida de l’ametller? En coneixeu alguna cançó? Algun poema?… Què provoca l’espera en la persona que estima? Per què Ovidi ens posa d’exemple aquest mite en el llibre II del seu Ars amatoria c. 350? Creieu que és un bon consell?

Pepita Castellví

Quin mite he volgut recrear? Quin valor ens ensenya?

 

Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.

– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.

-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.

-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.

-Però espera! Com et dius?

Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.

Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.

Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.

La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.

En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.

– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar  les culpes als altres.

– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.

L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.

– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?

-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.

-Diga’m.

I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que  ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.

-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.

-Però, Arnau jo…

– HE DIT QUE FORA!

I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?

Laia Simón, 4t. Llatí

Veus perdudes

Verba volant, scripta manent.

-Gai Tit, senador romà.

ἓν οἶδα ὅτι οὐδὲν οἶδα.

-Sòcrates, filòsof grec.

Μνάσεσθαί τινά φαῖμι

καὶ ἔτερον ἀμμέων.

-Safo, poetessa grega.

Les paraules se les emporta el vent,

no cal dir res més.

Les idees per expressar

són més difícils del que pot semblar.


Les meves mans tampoc em responen

són com castells a la costa egea que s’ensorren.

Estic sola, ningú no em fa companyia,

sóc un fantasma tant de nit com de dia.


Per a què serveixen les meves creences

en un món on no hi ha lloc per a una poetessa?

Per a què em serveix arribar al coneixement

si Grècia no aprecia el que sé?


Només pot demostrar el saber

aquell qui té el poder.

Com que la meva veu no és escoltada,

serà millor que sigui callada.

Σαπφώ (s. VII-VI aC)

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí-Grec

També jo com Safo

 

Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα

καὶ Πληίαδες, Μέσαι δὲ

νύκτες, παρὰ δ᾿ έρχετ᾿ ὤρα

Ἔγω δὲ μόνα κατεύδω

SAFO

És mitjanit, també jo com Safo,
jec sola. Miro les estrelles…
Les Plèiades s’encenen, surten de la nit.
La seva claror em porta a Grècia.
T’il·lumina,  Asclepi, déu de la salut.
Dins teu veig la serp, la que es cargola al teu bastó
L’aire càlid del sol omple els carrers buits
quan surts a buscar, als teus paradissos
de fulles i plantes, remeis per guarir.
Fill d’Apol·lo i de la mortal Corònide,
sempre has portat la medicina dins del cor.
Et veig, ja déu,esculpit en marbre,
fet etern el somni, fet etern l’instant.
És mitjanit, també jo com Safo,
jec sola; però viatjo entre els astres
seguint sempre la melodia del estels.

Pepita CASTELLVÍ