Tag Archives: Competència literària

Fer pedagogia vestit de romà

 Avui he publicat un vídeo on llegeixo i interpreto el capitulum XII del llibre “Familia romana, que parla de l’exèrcit romà. Durant tot el text, el pare explica als seus fills tots els detalls de la vida legionària, des de la impedimenta dels soldats fins els campaments, passant per la jerarquia militar i els enemics (germànics, britans, gals…).

Per il·lustrar l’àudio i per ajudar a entendre el text he afegit diverses imatges al llarg del vídeo, algunes de les quals provenen de la reconstrucció històrica, com els vestits i armadures dels fragments audiovisuals dins d’aquest. Com podeu veure en altres vídeos que he fet, les imatges poden ser un recurs molt interessant per difondre la cultura clàssica i estudiar llatí i grec.

[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=c5j9EKRxQf8[/youtube]

Espero que us serveixi a vosaltres, alumnes de primer de batxillerat i quart d’ESO, per facilitar-vos la tasca de traduir i pronunciar bé el llatí, detalls que conformen una part molt important d’aquesta assignatura.

Què us ha semblat? Us ha ajudat el fet de llegir amb acompanyament audiovisual? Creieu que són útils aquest tipus de vídeos?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Reconstruint les lletres gregues a la romana

El divendres, els alumnes de grec de 1r de Batxillerat (de l’Institut Premià de Mar) van realitzar una activitat diferent de les que estan programades al currículum escolar o al modus operandi  de la Margalida, tot i que ja en vaig organitzar una fa uns dies: un taller de panòplia i, a més, altres vegades s’han fet a l’IPM tallers d’escriptura, entre d’altres.

L’esmentada activitat tenia dues parts, la teòrica (on explicava el context del sistema educatiu romà) i la pràctica (quan els alumnes veien i tocaven el material del qual els havia parlat anteriorment).

La societat romana, sobretot durant el període republicà (509-27 a. C.), com en l’antiga Grècia democràtica (508-322 a. C.), les dates d’inici d’ambdós períodes poden no coincidir per mera casualitat, les decisions es prenien per concens i, per tant, era molt important la retòrica. Per aquest motiu, i sobretot després de la conquesta de Grècia (146 a. C), l’educació va passar a ser un element imprescindible en la vida d’un patrici (òbviament, només ells podien permetre-s’ho), i centenars d’esclaus grecs amb molts coneixements van ser enviats a la capital per fer de pedagogs, degut a la seva fama de savis.

Pel que fa al tema que ens ocupa, els alumnes utilitzaven diferents materials i superfícies d’escriptura:

  • La tauleta de cera:  Recipient de fusta de forma rectangular ple de cera, que feia la funció de “llibreta”, ja que era reutilitzable (amb la part plana d’un punxó calenta es fonia la cera).
Tauleta de cera

Tauleta de cera: Ha servit de forma regular des que es va inventar l’escriptura.

  • Làmines metàl·liques de plom i de bronze i especialment les d’aquest últim que van tenir gran relleu en la civilització romana.

Tauletes de Vindolanda (fusta)

  • Fulles i escorces d’arbres: diversos pobles de l’antiguitat les van aprofitar, a falta d’altres elements manuals.
  • Plaquetes de fusta: Encerada o blanquejada (àlbum ), van estar molt en voga entre grecs i romans si es va continuar usant-durant tota la Edat Mitjana.

 

  • El papir: Format per tires (anomenades philyrae pels romans) de la medul·la fibrosa ( biblos ) de l’arbust palustre papyrus enganxades en sentit longitudinal i transversal i després premsades i encolades amb engrut que des d’uns 3000 anys aC va constituir l’obligat material dels volums egipcis i l’ús es va estendre a Europa des del segle VI aC continuant més o menys fins al segle XI de l’era cristiana.

A continuació, vam passar a la part pràctica del taller, que consistia en escriure els primers versos de la Ilíada i l’Odissea, primer sobre paper, després pergamí i, al final, papir. Com podreu veure al vídeo a continuació, va ser, com a mínim, entretingut:

[youtube]https://youtu.be/yS4p9AqbETo[/youtube]

Per acabar, què en penseu? Els que hi vau participar, us va agradar? Creieu que la reconstrucció dels materials d’escriptura us va ajudar a entendre com escrivien els romans?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

El viatge post mortem

Començava a creure que tot era una gran mentida piadosa, que si moria el meu destí no seria diferent al teu, però m’equivocava, no vaig encaminar els meus passos correctament, si ho hagués fet no tindria tantes cares, tantes vides sense memòria.

Té  gràcia si ho penses fredament, els meus actes tenien com a destí estar amb tu, però la fortuna no em va somriure com jo esperava, t’atacà, t’esquarterà, i jo m’enfonsí en un pou de calamitats.

La tragèdia de la meva pèrdua havia desaparegut amb el meu últim sospir? No. Ara no sé on sóc, molts paisatges es presenten en els meus múltiples ulls. Esperava quiet, sense respirar, sense atrevir-me a obrir altra vegada els ulls, però de sobte vaig escoltar el que semblava la veu del propi Hades.

– Per favor, si no té res més per demanar, deixi pas als altres.

No sabia on era, un mercat potser? La gent vestia indumentàries estranyes i parlava d’una forma que no arribava a entendre.

Ubi sum? – vaig preguntar, esperant el pitjor-.

– Escolti, en lloc de parlar de forma satànica pot sortir per la porta amablement.

L’angoixa omplia el meu cos ràpidament, però un altre sentiment m’envaí les potes, paralitzant-les, un moment, potes?

–  M’has obligat a maleir-te d’aquesta manera, però et juro per Hera que no tornaràs a cuinar porc llarg mai més.

Porc llarg, que dimonis és porc llarg? Moltes preguntes em venien a la boca però d’ella només sortien udols.

– Què et passa ara, se t’ha menjat la llengua el gat? -va dir entre rialles-.

Utilitzant totes les meves forces vaig sortir del que semblava un hostal i em dirigí al bosc que es presentava a la llunyania amb esperances de trobar respostes entre la foscor.

La lluna s’alçava com mai ho havia fet en tota la meva vida, la seva llum m’arribava erosionada degut als núvols que poblaven el cel aquella nit, prenia tons blancs i liles, els arbres del meu voltant ballaven amb el vent i petaven la xerrada ara que ningú no els molestava. Jo, sense forces, vaig tancar els ulls esperant que la llum del dia il·luminés el meu futur camí.

Un vent salat em despertà, el Sol banyava la meva cara i el mar el meu cos, en un principi em pensava que l’aigua marina havia envaït el bosc i m’havia raptat per ser sacrificat en pos de Posidó. De sobte vaig escoltar a algú xisclant, semblava que estigués al meu costat, però no hi havia ningú, els crits continuaven i jo no sabia què fer, seguia caminant i caminant cap a l’horitzó però no m’enfonsava del tot.

– Per favor, t’ho suplico, deixa’m tornar amb les donzelles i et donaré el que vulguis -va dir la veu invisible amb un to ploraner-.

A l’instant vaig saber que era aquella vegada i on estava la veu, vaig intentar consolar-la explicant-li el que em passava però només sortien brams d’entre les meves dents.

Vaig alçar la vista i visualitzà el que seria la nostra salvació, Creta.

– Què és el que passa a Creta perquè hagis de reptar-me? -preguntà la noia-.

No m’ho vaig pensar dues vegades i m’encaminà cap a Creta sense pausa. En arribar la noia fugí cap el bosc tot cridant auxili, era comprensible que ho fes i jo no li vaig pas impedir.

– Llavors ets tu aquell senglar fatídic, creació de la pròpia Diana -digué una veu darrere meu-.

Sabia només pel to de veu que no era un amic, pel qual fugí potes ajudeu-me cap el bosc, però no vaig arribar gaire lluny, tot un grup de possibles caçadors em van encerclar. La sang brotà del meu cos com si es tractés d’una font de vi, les potes em fallaren, els pulmons em fallaren, el cor, que tantes penes ha sofert, em fallà. Els meus ulls van ser els últims en apagar-se, tal i com va passar l’últim cop.

– T’ha agradat l’experiència?

Estava assegut sota del meu estimat arbre. Davant meu una lleona,  mirant-me, esperant una resposta a la seva pregunta.

– No la veritat.

– Això creia jo, a la teva amant tampoc li ha agradat veure’t estès en un llac de sang.

– Ella està morta, tu ho has fet!

– Ella estava viva abans de veure’t mort.

Em vaig quedar sense paraules, els ulls se m’il·luminaren en sentir que estava viva, un moment… estava?

– Veig que ho has entès, si vols tornar-la a veure…la…tin…as…

(…)

– Que dimonis, se li han acabat les piles a aquesta maquinota, hauré d’anar a comprar-me’n, no em puc esperar a saber el final!

Raül Àlvarez Cuenca

1r de Batxillerat

De ser grecs com viuríem l’aspecte religiós?

Després d’estudiar les unitats del llibre de Grec 1 (ed. Teide) Aspectes de la religió grega. Els jocs atlètics i el Teatre, ens vàrem adonar que el poble grec era, a diferència de nosaltres, profundament religiós i hem intentat descriure els aspectes més importants, al nostre entendre, de la religió grega i, a continuació, tots o gairebé tots hem fet una recreació sobre com l’haguéssim viscut de ser grecs de l’antiga Grècia.

Quina recreació us ha agradat més? Per què? Quims aspectes en destaqueu? Què us ha sobtat més de la religiositat de l’antiga Grècia? Què sabeu de les festes religioses del calendari àtic?…

Alumnes de Grec 1

Odisseu (el jurament) de Valerio Massimo Manfredi

Portada del llibre

TÍTOL: Odisseu, el jurament.

AUTOR: Valerio Massimo Manfredi

EDITORIAL: Grijalbo

ANY: 2014

SINOPSI: Odisseu o Ulisses, l’heroi del poema d’Homer, el més complex, el més modern. “El meu nom és Ningú” diu Odisseu, i més de dos mil anys després la seva persona segueix fascinant als lectors. Valerio Massimo Manfredi narra aquesta magnífica aventura des de la primera persona per apropar-nos a un protagonista molt humà i proper. Ens presenta la seva història, plena de meravelles i nobles gestes, des de la infància d’Odisseu a la petita illa d’Ítaca fins al final de la guerra de Troia. Una vegada i una altra el guerrer, home d’estat i diplomàtic, demostra la seva intel·ligència i la seva sensatesa. Proposa acords pacífics, resol conflictes, predica paciència i lleialtat, envoltat pels herois més orgullosos, tempestuosos i bèl·lics de l’antiguitat. Hèrcules, Paris, Laertes, Penèlope, Hèlena … la llista de noms, i tots conegudíssims, és llarga i tots tenen un paper fonamental en aquest gran drama íntim i llegendari alhora.

A part de la vida pública d’Odisseu, Manfredi ens relata l’odissea paticular de l’heroi, en la qual coneix la seva curiosa família, sobretot el seu avi matern, Licòmac, que li ensenya a ser més astut que els altres i a desconfiar del món que l’envolta, coses que l’ajudaran a la futura guerra de Troia.

Aquest llibre m’ha agradat molt, com tots els d’en Manfredi (Alexandrós, El Tirà…), perquè ens mostra l’heroi des del punt de vista més realista possible. El que m’ha encantat, a part del seu talent per mantenir el lector dins la història, és el fet que, a diferència del relat “oficial” d’Homer, tot té una explicació racional, és a dir, els déus no intervenen en cap moment a la guerra de Troia.

Per tant, recomano el llibre a tots aquells que vulguin conèixer una nova visió de la més famosa de les guerres i, de pas, us exhorto a llegir els altres llibres d’aquest gran autor italià.

Arnau Lario

1r Batx. Grec

 

Més poemes i haikus divins

“Venus Anadyomene” de Théodore Chasseriau, 1838

AFRODITA

Reflexes d’or en el mirall del cel.
El vent aclofat, mig adormit
cavalca al llom de les gavines.
Ones blaves del mar Adriàtic
esquitxades de guspires de claror.
De sobte, s’obren les aigües, la mar s’aplana.
Escuma blanca omple l’esplai
i enmig del blanc neix Afrodita,
filla de les aigües, filla dels déus.
De bellesa encisadora, ulls ardents.
Deessa de l’amor, de la luxúria,
travesses els límits de la bellesa,
amb els teus llargs cabells daurats.

Louis de Silvestre

HAIKU A ZEUS

Espurnes al cel.
Enmig de núvols, Zeus
regna a l’Olimp.

Pepita Castellví

Tatiana a la recerca de la veritat (IV)

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Decapitació de Santa Tatiana

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Atena impertèrrita

 

Allà reposes serena i impassible, fent gala de

de les teves victòries tu, que vas abatre el violent

Ares. Tu, que vares portar al triomf a

milers de combatents grecs.

 

La intel·ligència és la teva força, i en

la teva resplendent ègida resta el cap de

la monstruosa Medusa, marca de la

teva virulenta crueltat.

 

Diga’m llavors, oh deessa d’ulls

glaucs, teixidora de bells tapissos,

que naixeres del cap de Zeus,

per què som tan dèbils els mortals?

 

Ni tan sols l’irrefrenable temps

pot fer malbé el nítid marbre

que tens com a pell impertèrrita.

Aliada teva és la immortalitat.

 

Sara Bernad

 

David & Sara Bernad

Grec i Llatí Segon de batxillerat