Tag Archives: Màrtir

Tatiana a la recerca de la veritat (IV)

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Decapitació de Santa Tatiana

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (III)

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

– Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (I)

Aquesta història ens desplaça a la Roma de principis del segle III dC. Es tracta d’una recreació fictícia basada en fets reals.

Vaig mirar de nou els papirs grecs i a continuació Περικλῆς, el nostre professor de llengua grega, natural de l’antiga regió de l’Àtica. La seva mirada traspassava la meva pell i vaig baixar el cap un altre cop.

– Recorda qui és Plató, senyoreta Tatiana?

Em vaig quedar rumiant i vaig respondre:

–  És un còmic romà dels segles III-II aC. És l’autor de Miles Gloriosus i de Menaechmi, obres que vam llegir l’any passat.

– No, senyoreta, aquest és Plaute! Plató va ser un dels més grans filòsofs grecs, alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure importants obres filosòfiques com La República, Fedre, El Banquet, El Menó...

– Però Plató també hauria de tenir coneixements sobre la comèdia, ell que volia ser un còmic fou mestre d’Aristòtil, un dels més importants còmics grecs.

– No, el còmic grec a qui s’està referint és Aristòfanes. -Va sospirar- Senyoreta, tantes obres de teatre no són bones per la seva salut.

Si haig de dir la veritat, m’equivocava a propòsit; de fet em semblava força divertit el rostre enfurismat del professor i vaig esclatar a riure en aquell precís moment.

– Oh! Per què em fa patir d’aquesta manera, senyoreta?

Just en aquell moment va obrir-se la porta i la Iulia i jo vam córrer per saludar el pare.

El meu estimat pare es deia Titus i era un dels cònsols del Cèsar Alexandre Sever, era un home important a Roma i jo n’estava ben orgullosa. El pare era molt culte i també molt simpàtic, li agradava molt conversar amb els seus amics i sempre reia. De jove va viatjar per tot el món: Grècia, Hispània, Dàcia, Àsia Menor, Àfrica i fins i tot per  Germània! Tothom diu que jo sóc igual que el pare i si és així, estic molt contenta.

La meva germana es deia Iulia com la meva mare i el meu germà petit es deia Titus com el pare. La Iulia tenia llavors disset anys, dos anys més que jo i era la persona més bona del món! Era molt millor que jo en tots els aspectes: era més intel·ligent, més treballadora, més conformista, més generosa.. Molt sovint em sento inferior a ella però llavors el pare m’acarona i em diu que el meu somriure i la meva simpatia són més valuosos que l’or. La Iulia i jo ens porten molt bé, com bones germanes i amigues; de fet compartim cambra i de vegades ens passem les nits en vela explicant-nos els nostres secrets, pors i inquietuds. Quan tinc problemes, sé que puc comptar amb la Iulia, no sé què faria sense ella!

En Titus té tretze anys, és un jovenet entremaliat i el pare té grans projectes per a ell. En pocs anys, començarà la seva carrera política (cursus honorum) i algun dia arribarà a cònsol o a primus pilus. Però a en Titus no li interessen gaire els estudis, diu que vol ser gladiator. La mare estima molt la Iulia i en Titus, el seu petit etern; en canvi, la nostra relació és més distant.

 

Tatiana

 

Després de les nostres classes, la Iulia i jo vam cosir amb la mare fins l’hora de dinar, mentre en Titus practicava la lluita amb espases de fusta a l’atrium. Poc després va arribar la Clàudia, la nostra fidel serva.

Dominae, el dinar està servit. -Ens digué- Desitja que avisi al Dominus? -Es dirigí a la mare.

– Puc avisar-lo jo mateixa, si li sembla bé, mare. -Em vaig oferir.

– Com vulguis, Tatiana.

Vaig dirigir-me al tablinum del pare, on es tancava llargues hores per meditar i treballar, com ara escrivint cartes i altres documents. La porta estava oberta i vaig apropar-me per veure què feia el pare. Em vaig sorprendre quan el vaig veure agenollat i subjectant una creu de fusta. Immediatament vaig recordar les paraules d’en Pèricles:

“Recentment han aparegut uns individus que es fan dir cristians. Els cristians són uns éssers malvats perquè corrompen la nostra mare Pàtria negant els seus déus i es proposen escampar el  Χάος per tot l’imperi per així destruir-nos. Quan morin, es cremaran en els inferns de Plutó. El seu atribut és una creu que representa el lloc on va morir el seu “salvador” Jesucrist per salvar la humanitat i redimir els seus pecats.”

Em vaig quedar glaçada en pensar que el pare podia ser cristià. No, no podia ser veritat, el meu pare era un home bo! Llavors desconeixia que aquell moment canviaria per complet la meva vida. Alguna cosa m’uniria amb el pare per sempre i també amb Déu, a qui fins feia poc havia menyspreat.

El pare es va adonar de la meva presència i amagà la creu sota la seva túnica:

– Què… què vols, filla meva? -Pronuncià nerviós.

– El dinar ja és a punt.

– Què has vist, Tatiana? Què has escoltat?

– He vist una creu de fusta i no he arribat a escoltar res. Què m’intenta amagar pare?

– No puc dir-t’ho, no vull perjudicar-te per culpa de les meves creences.

– Pare, digueu-m’ho, si us plau,  Si m’estimeu, digueu-m’ho. Tinc quinze anys i aviat m’hauré de comprometre com la Iulia. No li  semblo suficient madura?

– No és això, Tatiana… -S’apropà a mi i s’agenollà- Tinc un gran i apreciat secret. M’has de prometre que no ho explicaràs a ningú i el guardaràs dins el teu cor amb pany i clau.

– Ho prometo per Júpiter, pare. -El pare va posar una expressió estranya en pronunciar “Júpiter”.

– Tatiana, sóc cristià. Saps què és el Cristianisme?

– El magister ens va explicar que és un moviment contrari a l’imperi que es proposa corrompre i destruir tot el que Roma ha aconseguit construir des dels seus orígens. Vol dominar el món sencer, un món on regni el mal i el caos.

– Això és el que us ha explicat en Pèricles? – Va sorprendre’s- Tatiana, el Cristianisme no té res a veure amb el mal, el caos o la destrucció; sinó en l’alliberació de l’ésser humà i la recerca de la felicitat a través de l’espiritualisme. Fa uns dos-cents anys va existir un home anomenat Jesús que va viure a Judea i va desafiar l’hermetisme de la religió jueva i la hipocresia de la societat. T’asseguro, filla meva, que en cap moment va ser contrari a l’imperi, ell va intentar crear una convivència entre tots dos grups, però no va ser possible. Hi havia massa gent contrària a Jesús, i aquests no eren pas romans… Jesús va ser el fill de Déu, una divinitat universal i abstracta; que vetlla per la pau siguem de la ètnia, de l’edat i del sexe que siguem. És cert que l’existència de Déu qüestionaria el poder absolut de l’imperator, ja que el seu llinatge diví justifica la seva concentració de poders. Per aquest motiu,  les autoritats romanes amaguen aquest meravellós secret al poble.

– Si és cert el que vostè diu, pare, el Cristianisme cerca la pau i la veritat, no el mal i la destrucció. Com pot prohibir-se sota condemna de mort una cosa beneficiosa per la societat?

– Com bé t’he explicat, les autoritats romanes volen controlar el nostre pensament i les nostres actuacions. Si l‘imperator és Déu, ell podrà conèixer tot el que es proposi; però si hi ha un altre Déu aliè a ell, li serà impossible arribar als pensaments dels seus súbdits.

Vam escoltar el soroll de la porta, com si algú hagués estat recolzat a ella espiant-nos. Els dos vam córrer cap allà però no vam trobar a ningú. L’únic que vam escoltar van ser unes passes allunyant-se. Qui hauria estat qui ens havia escoltat? Ho explicaria a les autoritats? Si l’imperato s’assabantés, el meu pare perdria el seu càrrec i l’oportunitat d’en Titus de fer una carrera militar, i el pitjor de tot: podrien condemnar el meu pare a mort.

 

CONTINUARÀ

 

Tatiana

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

 

Jo també sóc romana!

Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia contemplant les palmeres

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/22/Santa_Eulalia.jpg/400px-Santa_Eulalia.jpg

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

 

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

De legionari a cristià!

Sempre que pensem en Roma, tenim el concepte d’una religió politeista, una colla de divinitats que es reparteixen el poder suprem en diverses parts: el cel, el mar, el submón, l’amor, la guerra, la saviesa, la bellesa… Però no hem d’oblidar-nos de la Roma cristiana que va néixer amb l’Edicte de Milà el 313 dC on Constantí I tolera el Cristianisme, i  amb l’Edicte de Tessalònica el 380 dC amb l’Emperador Teodosi que accepta el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Amb aquests edictes, el poder suprem va passar a concentrar-se en un sol ésser, un ésser sense forma, sense veu que rebé un simple nom: Déu.

Tots els déus llatins/grecs van quedar oblidats, tancats en els seus propis palaus luxosos a la cima de l’Olimp, sense poders. Tot i que també és possible que tots es fusionessin, així creant el déu cristià. No ho sé, no està al meu abast.

Però l’origen del Cristianisme no es troba en l’Edicte de Tessalònica, no, sinó més enrere, quan un individu entre les masses populars es va revoltar contra les autoritats romanes a Israel, cap el segle I dC. Un individu que ha passat a la història, algú que ha marcat el començament de la nostra era. Es deia Jesús i m’atreveixo a comparar-lo amb un Robespierre, un Lenin, o un Che Guevara; però sense el mateix èxit.

A partit de la seva mort, els seus deixebles i apòstols varen anant escampant la Bona Nova, és a dir, el missatge d’un nou Déu. Molts d’ells varen morir per intentar atemptar contra el règim, com per exemple Sant Esteve. (Recordem que màrtir ve del grec “μαρτύς” que vol dir “testimoni”).

Sant Crescentinus

Ara us exposaré una història curiosa, el testimoni d’un legionari de l’exèrcit romà que de sobte un dia, va trobar-se amb Déu; durant la dura repressió romana contra els cristians:

Crescentinus va néixer el 276 dC a Roma i va morir el 303 a la Città di Castello. Era fill d’un noble romà convertit clandestinament al Cristianisme. El jove Crescentinus va començar la seva carrera militar, com tots els nois de bona família, va pertànyer a la primera Legió de l’Emperador, comandada pel futur “Sant Sebastià” d’origen francès que tenia una gran fe catòlica i que posteriorment també seria martiritzat.

Era important que els milites romani donessin un bon exemple als ciutadans, sobre comportament i moral. Aquest fou el problema del pobre Crescentinus: si estava prohibit que qualsevol romà fos cristià, que ho fos un legionari…

Segons la llegenda, Crescentinus va fugir de Roma i va refugiar-se a la Città di Castello. Però l’Emperador Dioclecià va ordenar la seva persecussió. Quan el varen enxampar el van despullar, lligar de mans i peus i tallar el cap.

Deu anys després es va convocar l’Edicte de Milà, on Constantí I toleraria la convivència entre la religió politeista llatina amb la cristiana.

Actualment és el patró de la ciutat italiana d’Urbino, a la costa del mar Adriàtic, a prop de la ciutat de Pesaro. La meva família resident a Urbino em va parlar d’aquest legionari cristià i vaig decidir fer aquest article.

No pretenc defensar el Cristianisme ni la religió politeista, simplement narrar el testimoni d’un personatge perdut entre gladii, pila, hasta, scutum, creus tacades de sang i onades que han anat repetint el seu nom fins els nostres dies.

 

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec