L’ARBRE D’AMETLLER
Olor d’hivern, la llum del sol
llisca de gebrada en gebrada
i el matí és com un cristall clar.
Un arbre clivellat, sec i fosc,
aixeca les seves branques al sol.
És Fil·lis, la princesa de Tràcia
que va morir de tristesa
i transformada en arbre per amor.
El seu cos dins de la terra
va fecundar un ametller,
sense fulles, sense flors.
Només el vent l’acompanya,
només la tebior de l’enyor.
Sota l’ombra blanca dels núvols,
Demofont, l’estimat, ha tornat.
Abraçat al tronc, plora amb desconsol.
La llum del dia es fa més clara,
les llàgrimes més brillants.
L’ametller desperta,
un perfum suau s’escampa.
Tot l’arbre s’ha omplert de flors.
És temps d’hivern; fa fred i gebra. Han tornat a florir els ametllers, enguany no ens han fet esperar, i jo torno a escriure un poema a l’arbre de l’enyor que tant agrada a la Margalida, com bé sabeu! Quin mite ens explica la florida de l’ametller? En coneixeu alguna cançó? Algun poema?… Què provoca l’espera en la persona que estima? Per què Ovidi ens posa d’exemple aquest mite en el llibre II del seu Ars amatoria c. 350? Creieu que és un bon consell?
Pepita Castellví