Si la llum és amor,
la meva vida és foscor.
Porto sis mesos al submón,
ja no recordo com són els raigs de Sol.
Vull tenir dins meu aquella tendra escalfor.
El Sol és com el cor,
ens guia com un déu tot poderós.
La llum com a batec,
la llum com a llampec.
Hades eclipsa el Sol,
em condemna a anar de dol.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
Recordo amb dolçor,
quan em llevava encara sent el cel fosc.
M’asseia vora el mar,
volia veure el Sol, la llum com de cristall.
Delia amb Hèlios recórrer el cel,
no podia arribar-hi, no podia tocar l’infinit.
De vegades plorava com Aurora en perdre el fill,
la deessa es planyia de la seva pèrdua cada matí.
Aurora feia pas a Hèlios, el seu germà.
Per la felicitat d’Aurora, jo pregava.
Pot ser una noia bonica i alegre a l’hora?
Llavors hauré de ser bonica, si sóc d’Hades l’esposa.
Hèlios era gallard, era esplendorós.
De bon començament em vaig enamorar.
Hèlios ens portava la llum, l’escalfor.
Porta’m la teva llum, estimat, vine’m a buscar.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
Selene, la germana d’Hèlios i Aurora,
és bella, damunt una capa negra.
Selene, se m’escapa com la sorra.
Estiro els braços i se’n va, no m’espera.
Dóna’m una oportunitat, deixa’m ser Faetont.
Ajuda’m, vull fugir d’aquesta negror.
Castiga’m, però no em privis de la llum.
No m’estimis, però promet que sempre estarem junts.
El Sol com a llibertat,
la foscor com a pressó.
Hèlios, heroïcitat,
Hades, segrestador.
Amenaçada per un monstre com a marit,
confondre l’odi amb l’amor,
oblidar què és la claror,
plantejar-se que la vida no té cap sentit.
Vull respirar aire pur,
vull que les meves galtes agafin color,
vull escapar-me d’aquest destí injust,
vull córrer, sentir-me veloç.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
El retorn de Persèfone de Frederic Leighton, 1891.
Laia Muñoz Osorio
2n Batx Llatí i Grec