Si la llum és amor,
la meva vida és foscor.
Porto sis mesos al submón,
ja no recordo com són els raigs de Sol.
Vull tenir dins meu aquella tendra escalfor.
El Sol és com el cor,
ens guia com un déu tot poderós.
La llum com a batec,
la llum com a llampec.
Hades eclipsa el Sol,
em condemna a anar de dol.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
Recordo amb dolçor,
quan em llevava encara sent el cel fosc.
M’asseia vora el mar,
volia veure el Sol, la llum com de cristall.
Delia amb Hèlios recórrer el cel,
no podia arribar-hi, no podia tocar l’infinit.
De vegades plorava com Aurora en perdre el fill,
la deessa es planyia de la seva pèrdua cada matí.
Aurora feia pas a Hèlios, el seu germà.
Per la felicitat d’Aurora, jo pregava.
Pot ser una noia bonica i alegre a l’hora?
Llavors hauré de ser bonica, si sóc d’Hades l’esposa.
Hèlios era gallard, era esplendorós.
De bon començament em vaig enamorar.
Hèlios ens portava la llum, l’escalfor.
Porta’m la teva llum, estimat, vine’m a buscar.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
Selene, la germana d’Hèlios i Aurora,
és bella, damunt una capa negra.
Selene, se m’escapa com la sorra.
Estiro els braços i se’n va, no m’espera.
Dóna’m una oportunitat, deixa’m ser Faetont.
Ajuda’m, vull fugir d’aquesta negror.
Castiga’m, però no em privis de la llum.
No m’estimis, però promet que sempre estarem junts.
El Sol com a llibertat,
la foscor com a pressó.
Hèlios, heroïcitat,
Hades, segrestador.
Amenaçada per un monstre com a marit,
confondre l’odi amb l’amor,
oblidar què és la claror,
plantejar-se que la vida no té cap sentit.
Vull respirar aire pur,
vull que les meves galtes agafin color,
vull escapar-me d’aquest destí injust,
vull córrer, sentir-me veloç.
El cor sense amor,
és com un Sol sense llum.
El meu patiment interior
és fosc, intangible, com fum.
El retorn de Persèfone de Frederic Leighton, 1891.
Laia Muñoz Osorio
2n Batx Llatí i Grec
Amb aquest bell poema amb referents clàssics, Laia, que et va fer guanyar el primer premi de poesia de Sant Jordi de l’Ajuntament de Premià de Mar esperem que els aràcnides s’animin a escriure els seus per celebrar un any més el Dia Mundial de la Poesia que curiosament coincideix amb la primavera i, per tant, amb el retorn de Persèfone a la terra. Visca la poesia!
Salve!
Moltes felicitats! No tothom sap escriure poemes bé!
Aquí es demostra la passió que tens per les clàssiques i realment és un poema preciós.
Laia Muñoz, ens esmentes Hèlios, un personatge que apareix en la mitologia grega.
He deixat informació per a tots aquells que us pregunteu qui era Hèlios.
En la mitologia grega, Hèlios (en grec antic: Ἥλιος) és la personificació del Sol. Hesíodei l’himne homèric l’identifiquen com un fill dels titans Hiperió i Tea (Hesíode) o Eurifaesa (himne homèric) i germà de les deesses Selene (la Lluna) i Eos (l’Aurora). Tanmateix, Homer l’anomena sovint simplement Tità o Hiperió.
Hèlios era imaginat com un formós déu coronat amb la lluent aurèola del Sol, que conduïa un carro pel cel cada dia fins l’Oceà que envoltava la terra i hi tornava cap a l’est a la nit. Homer descriu el carro d’Hèlios com tirat per bous solars;més endavant, Píndar el descrigué que per corsers que gitaven foc. Posteriorment, els cavalls van rebre noms: Flegont (‘ardent’), Aetó (‘resplendent’), Pirois (‘igni’) i Èoo (‘alba’).
A mesura que passà el temps, Hèlios fou cada vegada més identificat amb el déu de la llum: Apol·lo. El seu equivalent en la mitologia romana era Sol, i específicament, Sol Invictus.
Ara explico la història d’aquest personatge, per situarnos:
La història més coneguda sobre Hèlios és la del seu fill Faetont. Un dia Èpaf va posar en dubte la seva filiació, i el noi va acudir a Hèlios perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do; el déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Hèlios no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont conduís el seu carro. Però, quan els cavalls s’adonaren que no duien l’auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l’astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, on van proliferar els incendis, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l’univers. El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les Nimfes.
Està molt bé fer homenatge a personatges mitològics. I estic d’acord amb la Margalida, ens hem d’animar tots i participar en el dia Mundial de la Poesia!
Salve.
Moltes feliçitats Laia. És un poema realment maco. El referent clàssic principal que hi podem trobar és la figura mitològica de Persèfone, que és la protagonista. Persèfone era filla de Demèter i Zeus, que va acabar sent raptada per Hades, déu dels Inferns. Altra referent clàssic és Hèlios, déu del Sol i fill d’Hiperió. En la pintura que tenim a continuació, anomenada “El retorn de Persèfone”, de Frederic Leighton, si pot veure com el déu Hermes ajuda a Persèfone a sortir del submón per retrobar-se amb la seva mare Demèter, qui te estessos els seus braços per abraçar a la seva filla.
Vale.
Està molt bé aquets poema!!!!
Els referents clàssics són: Hades, En la mitologia grega, Hades, era el déu dels morts i del món subterrani. El món d’ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius. Per vigilar-les disposa d’un gran nombre de criatures i genis que treballen per a ell, com el barquer Caront i el gos Cèrber. Resideix en un luxós palau, amb la seva esposa i neboda Persèfone, que va raptar, però també manté relacions esporàdiques amb altres dones, com ara la nimfa Mente.
Hèlios, En la mitologia grega, Hèlios (en grec antic: Ἥλιος) és la personificació del Sol. Hesíode i l’himne homèric l’identifiquen com un fill dels titans Hiperió i Tea (Hesíode) o Eurifaesa (himne homèric) i germà de les deesses Selene (la Lluna) i Eos (l’Aurora). Tanmateix, Homer l’anomena sovint simplement Tità o Hiperió.
També has esmentat a Persèfone, En la mitologia grega, Persèfone, era una deessa, filla de Zeus i de Demèter.
Quan Persèfone era jove s’anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d’ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l’esposa d’Hades i s’anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d’una magrana i tot aquell que provava l’aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l’any al món dels vius i l’altra meitat de l’any al món dels morts
Delios
i Aurora, en la mitologia romana, Aurora és la deïtat que personifica l’alba.
Salve!
Feliciter Laia de nou per un altre magnific poema! aquest poema ens parla de Persefone una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns.
Quan Persèfone era jove s’anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d’ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l’esposa d’Hades i s’anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d’una magrana i tot aquell que provava l’aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l’any al món dels vius i l’altra meitat de l’any al món dels morts.
A més de la historia de Persefone ens parles d’Helios o Faetont en grec i d’Aurora la seva germana. Aurora o Eos en grec, era la deessa titànica de l’aurora, que sortia de la seva llar a la vora de l’oceà que envoltava el món, per anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. Com a deessa de l’aurora, obria les portes del cel perquè Hèlios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia. Helios era el déu del sol que conduïa un carro pel cel cada dia fins l’Oceà que envoltava la terra i hi tornava cap a l’est a la nit. Els seus cavalls van rebre els noms: Flegont (‘ardent’), Aetó (‘resplendent’), Pirois (‘igni’) i Èoo (‘alba’). La historia més coneguda és la del seu fill Faetont que ens ha explicat la Paula molt bé.
Vale!
Xaipe!
Molt bonic el poema! Penso que reflecteixes molt bé molts dels personatges de la mitologia grega com a Hèlios, Selene, la seva germana, Persèfone, que podriem dir que és el personatge més destacat del poema, i a Aurora, que no la coneixia.
Hèlios és la personificació del Sol. Hèlios era imaginat com un formós déu coronat amb la lluent aurèola del Sol, que conduïa un carro pel cel cada dia fins a l’Oceà que envoltava la terra i hi tornava cap a l’est a la nit. A mesura que passà el temps, Hèlios fou cada vegada més identificat amb el déu de la llum: Apol·lo. El seu equivalent en la mitologia romana era Sol, i específicament, Sol Invictus.
També en la mitologia grega, Persèfone era una deessa, filla de Zeus i de Dèmeter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns. Quan Persèfone era jove s’anomenava Core que significa «donzella» i penso que ho destacas molt en el teu poema.
Selene era una antiga deessa lunar, filla dels titans Hiperió i Teia.
La seva equivalent en la mitologia romana era la deessa Luna, qui tenia un temple al mont Aventí construït el segle VI aC, que fou destruït en el gran incendi de Roma en temps de Neró, que és també la germana de Hèlios.
Aurora era la personificació de l’alba, la deessa grega que, adoptant forma femenina, era l’encarregada de donar pas a la llum del dia cada matí.
Xaipete!
Molt bon poema! Has fet un molt bon poema, està molt ben redactar, s’enten molt bé el que vols expressar.
Parlas de molts personatges de la mitologia grega.
Pingback: Els grecs i la història de la llum | El Fil de les Clàssiques