Codex Buranus (Carmina Burana)
Què us ha semblat tot plegat? Per què cantaven en llatí?
Raül Àlvarez Cuenca
1r de Batxillerat Humanístic
Χαίρετε.
I per als qui no entengueu el grec: Salvete omnes!
Aquest article tracta de la pervivència d’una expressió grega, després llatina i, finalment, europea. L’expressió és: Σπεῦδε βραδέως.
| Grec: Σπεῦδε βραδέως. | Llatí: Festina lente. | Català: Qui més corre, fa més tard |
| Castellà: Vísteme despacio, que tengo prisa. | ||
| Anglès: More haste, less speed. |
Si us hi fixeu, totes les expressions juguen amb l’antítesi ràpid-lent, que crea un efecte d’estranyesa, ja que atempta contra les lleis de la lògica. La voluntat és captar l’atenció del lector sobre la necessitat de no apressar-se en l’execució dels nostres actes.
Suetoni, en la seva obra De vitis duodecim Caesarum, i més concretament en l’apartat Divus Augustus, 25.4, menciona l’ús d’aquesta expressió llatina per part del primer emperador romà. El text mostra les idees d’August sobre com s’ha d’actuar davant les diverses situacions de la vida:
nihil autem minus inperfecto duci quam festinationem temeritatemqueconuenire arbitrabatur. crebro itaque illa iactabat: σπεῦδε βραδέως:
ἀσφαλὴς γάρ ἐστ᾽ ἀμείνων ἢ θρασὺς στρατηλάτης et: ‘sat celeriter fieri quidquidfiat satis bene.’ proelium quidem aut bellum suscipiendum omninonegabat, nisicum maior emolumenti spes quam damni metus ostenderetur. nam minimacommoda non minimo sectantis discrimine similes aiebat esse aureo hamopiscantibus, cuius abrupti damnum nulla captura pensari posset.
Suetoni, Cròniques de Nuremberg
Aquí podem observar la traducció d’aquest text al català, duta a terme per Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (100 llatinismes més vius que mai), 2014.
[August] considerava que res no convenia menys a un perfecte general que la precipitació i la temeritat. I així, sovint repetia aquelles màximes: afanya’t amb lentitud, és millor un general prudent que no un d’intrèpid i es fa prou de pressa tot el que es fa bé. Declarava que mai no s’havia d’emprendre un combat o una guerra si no es feia palesa una esperança d’èxit més gran que la por del fracàs. Perquè deia que aquells que persegueixen guanys ínfims amb un gran perill s’assemblen als que pesquen amb un ham d’or: certament, la captura de cap presa no compensaria l’amenaça del dany causat si el fil es trenqués.
Suetoni no és l’únic autor que ens explica la preferència que August tenia per la llengua grega, considerada de cultura a l’Imperi. A les Noctes Atticae, 10.11.5, Aulus Gel·li ens mostra un altre context on l’emperador va fer servir aquesta expressió.
Aquest és el fragment en llatí d’Aulus Gel·li:
[5] Illud vero Nigidianum rei atque verbi temperamentum divos Augustus duobus Graecis verbis elegantissime exprimebat. Nam et dicere in sermonibus et scribere in epistulis solitum esse aiunt σπεῦδε βραδέως, per quod monebat ut ad rem agendam simul adhiberetur et industriae celeritas et diligentiae tarditas, ex quibus duobus contrariis fit “maturitas”.
I aquí la traducció en català, a partir de la traducció a l’anglès de John C. Rolfe.
Aquella restricció de la paraula, i de l’acció per ella sola, que va ser feta per Nigidi fou molt elegantment expressada pel deïficat August amb dues paraules gregues; car diuen que ell solia utilitzar en la conversa, i escriure en les seves cartes, σπεῦδε βραδέως, expressió amb què ell recomanava que, per aconseguir un resultat, caldria utilitzar al mateix temps la immediatesa de l’energia i la dilatació de la precaució, dues qualitats oposades a partir de les quals arriba aquella “perfecció”.
Una edició prerenaixentista de les Noctes Atticae. Data de l’any 1483. A dalt, a l’esquerra, podem observar una miniatura on està representat Aulus Gel·li.
Pau Molar Vilà
1.2 Grec i Llatí
Vid. Què se n’ha fet del Grec (IV)
Tornàvem a estar motivades i plenes d’energia, i això s’ho devíem en Tàcetes. De fet, era gràcies a ell que teníem una nova meta: trobar la pàgina faltant de l’Odissea, però no disposàvem de molt temps. Gaire bé no ens vàrem allunyar de la biblioteca quan sonà un altre cop el mòbil.
– Un missatge – l’Eulàlia va treure el seu telèfon
– Una altra endevinalla, potser? – digué la Zícora irònicament
– Doncs no vas mal encaminada – contestà la jove
– De debò? Què hi posa? – s’apropà a ella per veure-hi millor
En la pantalleta podíem llegir-hi el següent: La vida és interpretació
– Creus que pot tractar-se del teatre? – preguntà l’Eulàlia
– Té sentit. Anem-hi, doncs – suggerí la Zícora
En pocs minuts, érem davant de l’edifici. Quan vàrem entrar, l’ambient era d’allò més…teatral. De fet, l’escenari estava decorat amb unes columnes gregues als extrems. Qui havia fet tot això?
– Hi ha algú aquí?! – cridà la Zícora
La veu va fer ressò
Sobtadament la llum s’apagà substituïda per la de l’escenari. Allà enmig, del no res, aparegué una persona. Portava una màscara, característica de les tragèdies gregues.
– Oh, Zeus! Tingues pietat! Els xinesos s’apropen, ja els sento! Qui ens salvarà d’aquesta horrible tragèdia?! – i se’n va anar corrents
Cap de nosaltres sortia de la sorpresa. Estàvem bocabadades. Qui era aquell? La llum tornà. De seguida, aquella mena d’actor, si se li podia dir així, vingué a nosaltres.
– Us ha agradat la meva magistral interpretació? – se’l notava realment ansiós
– Mmmm…
– Veieu?! Ho he fet tan bé que us he deixat sense paraules! – s’alogià a sí mateix
Les dues ens miràrem, sense saber què dir
– En fi. Jo sóc Varus. Sou la Zícora i l’Eulàlia? – preguntà
– Com ho saps?
– L’Alexandre m’ha parlat de vosaltres – contestà
– El coneixes?
– Sí. De tant en tant, el pobre vailet ve aquí a fer-me companyia – la seva veu sonava trista
Amb aquesta afirmació ens donàvem compte de lo malament que es pintava la situació
– Tinc un regal per vosaltres – rebuscà dins la butxaca – Aquí teniu
Ens mostrà un paper, completament rebregat. Podria ser…?!
Examinant-lo millor, constatàrem que es tractava de la pàgina perduda, la 28
– És aquesta! I mira, encaixa a la perfecció! – exclamà l’Eulàlia
– Per què no provem a enganxar-la? – suggerí la Zícora
– Aquí tinc celo – digué en Varus
Acuradament, unírem la fulla al llibre. Sense adonar-nos, entrà efusivament l’Alexandre
– Bones notícies! Itàlia ha tornat a aparèixer! – exclamà feliç
– Què!?
– Però també de dolentes…França ha sucumbit
Ens gelàrem. Això es complicava. De sobte caiguérem en una cosa: Itàlia havia tornat en el moment d’uní la pàgina. Pura coincidència?
Sara Bernad
CONTINUARÀ…
Els aqüeductes
Els aqüeductes eren construccions fetes per als romans que permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d’arcs aeris. Va ser una de les grans construccions i més aconseguides per als romans.
Avui dia, encara es conserven aquests grans descobriments, però no tots es conserven d’una peça. Els aqüeductes que estan més ben conservats per tot el món són els de Tarragona, anomenat el Pont de Diable o Pont de les Ferreres, l’aqüeducte de Segòvia, i també per Itàlia i França (que encara es conserven en bon estat). A Alemanya, a la ciutat d’Einbeck n’hi ha un de més modern.
També i degut al pas del temps i a que no s’ha pogut fer res, hi ha aqüeductes més destrossats, més aviat restes.
Hem pogut observar que al Maresme també en trobem, com a Pineda de Mar, cosa que reflecteix el pas dels romans i el seu regnat. Arrasaven per molts territoris, tenien un gran domini.
Després de fer una petita recerca he trobat que catorze aqüeductes portaven milers de milions de litres d’aigua a la ciutat de Roma i gran part de l’aigua era per a usos públics.
Els aqüeductes es podien estendre durant 100 quilòmetres amb una disminució del nivell de 300 metres a l’inici fins a 60 metres a l’arribada. Els enginyers romans utilitzaven sifons inversos quan calia.
Així doncs, no hi ha dubte sobre la intel·ligència dels romans i de tan espavilats que eren, cosa que almenys a mi, em fa admirar-los i respectar-los.
Hamza Zaanouni, 4t C. Optativa 3 de llatí.
Aquesta obra l’hem treballada a Història de l’Art ja que és una de les obres que entren en la selectivitat. August va ser el primer emperador romà i el successor de Juli Cèsar.
L’estàtua d’August de Prima Porta és una estàtua de Cèsar August que va ser descoberta el 20 d’abril de 1863 a la vil·la de Prima Porta pertanyent a Lívia, a la ciutat de Roma. Es tracta d’una còpia de marbre de l’estàtua de bronze anterior. En quin festival de reconstrucció històrica enguany s’ha reproduït una còpia policroma?
Ara ja el podreu reconèixer bé!
Xènia Sánchez i Xènia Serra
2n Batxillerat C
Sóc un gran lector des de fa molt de temps, i fins fa 2 anys, la meva lectura es centrava sobretot en llibres de gènere fantàstic, com El senyor dels anells o Els jocs de la fam. Però l’estiu del 2012, un any després de començar a interessar-me per la història, i sobretot per la clàssica, vaig descobrir un llibre sobre un dels períodes de la història que més m’agraden, les guerres púniques. El llibre és de l’escriptor recentment premiat, Santiago Posteguillo, i es diu “El fill del cònsol”, i és el primer d’una trilogia que es centra en la vida de dos grans personatges que van influir molt en la història de Roma: el romà Publi Corneli Escipió, també anomenat l’africà, i el brillant estratega cartaginès Anníbal Barca.
Finalment vaig acabar per llegir tota la trilogia en menys d’un any, ja que vaig tenir la sort de què la meva àvia tenia l’últim llibre en la seva biblioteca. Gràcies a aquests llibres, em vaig fer seguidor incondicional de les novel·les històriques i, malgrat que he llegit des de llavors molt bones novel·les d’aquest gènere (com Salamina o el déu de la guerra), crec que Santiago Posteguillo narra com ningú els episodis històrics de la edat antiga. La seva forma d’explicar tant les batalles com el funcionament de la vida política i social de l’imperi romà és molt clara i exacta, i a més sempre li dóna algun element a la història que fa que no sigui una lectura molt pesada.
Ara estic començant una altra trilogia que parla de la vida de l’emperador Trajà, que per nosaltres és molt important ja que va ser el primer emperador hispà, nascut a Itàlica, (i a més és de la meva terra sevillana), a més de què amb aquest emperador es va assolir el punt àlgid de l’expansió de l’imperi romà. El primer llibre es diu “Els assassins de l’emperador”, i parla d’una conspiració per enderrocar l’emperador domicià, un dels més terribles de tota la història de l’imperi. Encara no sé si els sortirà bé als conspiradors, però suposo que si ja que Trajà va acabar pujant finalment al tron de Roma. A continuació, parlaré una mica de Santiago i faré una sinopsi de les seves obres més conegudes.
Santiago Posteguillo és un escriptor espanyol nascut a València el 1967. A l’edat de 6 anys, va fer un viatge a la ciutat eterna, que va despertar la seva passió pel món clàssic, i en especial pel romà. Santiago és filòleg, lingüista i doctorat europeu per la universitat de València. Malgrat haver aconseguit un gran èxit de ventes, continua treballant donant classes de literatura anglesa a la Universitat Jaume I de Castelló, ja que diu que li agrada molt ensenyar els joves, ja que els considera una gran font de coneixement.
Des de l’any 2006 fins ara, ha publicat un total de 5 novel·les basades tant en l’època republicana com en l’imperial. Aquí un breu resum de cadascuna:
– El fill del cònsol: Aquest llibre es centra en la joventut del noble romà Publi Corneli Escipió, una figura clau en la història militar de Roma. També narra la vida d’Anníbal Barca, general cartaginès, i la seva campanya a Itàlia coneguda com la segona guerra púnica.
– Les legions maldites: És la segona part de la trilogia, i parla del moment de major èxit militar d’Escipió, amb la conquesta d’Hispània i la victòria en la campanya d’Àfrica (batalla de Zama). També parla de la caiguda en desgràcia d’Anníbal, que després de la derrota de Zama va passar a ser molt odiat pel senat cartaginès.
– La traïció de Roma: L’últim llibre de la trilogia es centra en la lluita política entre Escipió i Marc Porci Cató al senat de Roma. Finalment, Cató aconsegueix portar Escipió a l’exili. Mentre Anníbal busca refugi en la cort del rei Antíoc, senyor de l’enorme imperi seleúcida. Per desgràcia del cartaginès, els romans, liderats de nou per Escipió, derroten els seleúcides i l’obliguen a anar per tot Àsia buscant un regne que sigui capaç de lluitar contra Roma, però no en troba cap abans de morir.
– Els assassins de l’emperador: Aquest llibre parla de la família Flàvia i la seva caiguda en desgràcia quan l’emperador Domicià va arribar al poder. La trama també es centra en la vida de Trajà i en la conspiració per assassinar l’emperador Domicià.
– Circ màxim: És l’última obra que ha escrit fins ara, i també l’única que no m’he llegit encara. Tracta sobre el govern de Trajà com emperador romà i les dificultats que aquest li suposa, com per exemple el conflicte bèl·lic de les guerres dàcies.
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=9bcpaxhil4c[/youtube]
Actualment, Posteguillo està treballant en la tercera part de la trilogia de Trajà, que estarà acabada i publicada al voltant de la primavera de 2016. Gràcies a les seves obres, llegides per gairebé un milió de persones, ha aconseguit difondre la cultura romana a un gran nombre persones d’edat molt variada d’una forma entretinguda i molt interessant i ha fet que molts joves ens interessem per la lectura i pel món romà. Per tot això, podem dir que Santiago Posteguillo és un escriptor dedicat a Roma i a preservar el seu llegat.
EL CAFÈ DE LA REPÚBLICA: “La fascinació per l’època romana”
Carlos Thiriet, alumne de llatí de 1r de Batxillerat
Santiago Posteguillo
En aquest apunt tractarem una mica de literatura, concretament de novel·la històrica. Aquest mes s’ha fet el Congrés de Novel·la Històrica 2014. Santiago Posteguillo amb ‘Trilogía de Escipión’, que se situa a l’Antic Imperi Romà, ha guanyat el premi Barcino d’enguany. Aquí teniu un enllaç molt interessant a una notícia del telenotícies vespre de Tv3 d’ahir (Vid. minut 27).
També hi ha una lleugera explicació, un resum, d’aquesta trilogia als Matins de Tv3. A El Periódico, al diari Ara…
A Aracne, ja tenim una entrada amb la recomanació del professor d’Educació Física del nostre institut, n’Alfred, i a més un dels nostres companys de classe, l’Arnau Lario, s’ha llegit la trilogia completa i ens contestarà unes preguntes:
·De què tracta la trilogia?
Arnau: Té dues trilogies i tracta de Escipió l’africà, un general del segle III a-C que lluità contra Annibal. I tracta de la seva vida i la seva trajectòria militar.
·Quin dels tres llibres t’ha agradat més?
Arnau: El que més m’ha agradat és el tercer llibre.
·Per què ens la recomanaries?
Arnau: És fàcil de llegir i interessant per a la gent que no sap gaire del tema és facil i aprens molt.
Us hi animeu?
Judit Giménez
2n Batx. Llatí i Grec
Una de les lectures que entren a la selectivitat és el primer llibre d’Ab urbe condita de Tit Livi, la qual ens narra la història de Roma des dels seus inicis fins a l’any 9 dC. En aquesta presentació que us he preparat podreu veure els set reis que van regnar a Roma des del 753 a.C fins el 509 a.C. si en voleu saber més llegiu Els orígens de Roma en traducció de Bàrbara Matas.
María Mayor
2n Bat
Llatí
Ja arriba la Setmana de la Ciència i la meva tasca es parlar-vos de l’etimologia de la paraula ἰατρός, -οῦ (ὁ). Podem dir que aquesta paraula és masculina, ja que com es pot observar en el seu enunciat, l’article és ὁ. Aquest substantiu de la segona declinació significa metge. D’aquesta paraula prové el prefix iatro-, com per exemple:
Ι tambéen prové el sufix -iatria, com per exemple:
Us mostraré paraules de diferents llengües que provenen d’aquest mot i el seu significat, que té a veure amb la paraula protagonista d’aquest article.
| Castellà | Pediatría | Psiquiatría |
| Català | Pedriatria | Psiquiatria |
| Francès | Pédiatrie | Psychiatrie |
| Anglès | Pediatrics | Psychiatry |
| Alemany | Pädiatrie | Psychiatrie |
| Portuguès | Pediatria | Psiquiatria |
Aquestes són dues paraules que suposo que coneixem tots, però per si de cas, explicaré que signifiquen (segons el DIEC):
Per últim, us deixaré un muntatge fotogràfic amb altres exemples que contenen aquest prefix i sufix, que donen a la paraula un significat relacionat amb la seva etimologia: metge.
-Coneixes una altra paraula que tingui aquest prefix o sufix?
-Ara que tenim recent el tema després de l’excursió a Empúries, us proposo que relacioneu una de les imatges que veureu en el vídeo amb l’explicació que vam donar la meva companya i jo sobre Asclepi. A més a més, veureu un petit text en llatí a sota d’aquesta, ¿us veieu amb cor de traduir-lo?
-Podríeu relacionar alguns dels mots del muntatge fotogràfic amb unes de les etimologies sonores que van fer les meves companyes l’any passat?
Χαίρετε!
Andrea Muñoz Rodríguez
2.2
La sorprenent història d’un manuscrit perdut fa 400 anys i que aviat veurà la llum.
Joan Baptista Binimelis
A cavall entre els segles XVI i XVII va viure a Mallorca un dels homes més genials i excepcionals de l’època. Aquí relatarem la seva història. Es deia Joan Baptista Binimelis i va néixer a Manacor el 1539. Com a bon humanista, va ésser una figura polifacètica: eclesiàstic, metge, historiador, escriptor, matemàtic, astrònom, autor dels projectes de diverses torres de defensa de Mallorca i d’alguns invents que se li atribueixen, entre d’altres. D’orígens humils i pagesos, estudià medicina a València i destacà pels seus estudis sobre la sífilis amb la publicació de l’obra “De morbo Gallico”, Sobre el mal francès, nom pel qual era coneguda aquesta malaltia a Espanya. Continuà el seus estudis a Roma i, a Mallorca, es relacionà amb les esferes del poder, fins que caigué en desgràcia arran d’un procés inquisitorial. Fou acusat de tenir un comportament indecorós amb les monges del convent de Santa Clara de Palma, al qual acudia per confessar.
En octubre de 1604, quatre monges del convent de Santa Clara acudiren al Tribunal de la Santa Inquisició per denunciar-lo. Les actes del Tribunal recullen les següents declaracions: “una dixo quel dicho Binimelis era confesor de las monjas de su convento y que por tiempo de quatro años poco más o menos que la confesó muchas y diversas vezes, que debían ser 50 veces cada año, creya que después de haverla confesado, él la besaba en la boca y la abraçava y tenía tocamientos deshonestos con ella …y la deçia que aquello no era pecado pues no tenía mala intención.”(sic)
“El segundo testigo dixo que havría como diez años que siendo confesor el dicho Binimelis de su monasterio havía començado a tener conversación con ella y a tocarla las manos y después toda la persona y que una vez después de haverla confesado y comulgado inmediatamente la llamó al confesionario y la dixo que le havían dicho que ella tenía cierto accidente y quiso la ver y la vió las partes deshonestas”. (sic)
Per la seva part, a la primera audiència del 15 de juny de 1605, Joan Baptista Binimelis declarà en la seva defensa davant del Tribunal el següent: “dixo ser sacerdote y doctor en medicina, natural de Manacor y confesó ser verdad todo lo que los dichos testigos decían contra él, pero que siendo confesor de dichas monjas y viendo que tenían ciertos accidentes y enfermedades, havía tenido necesidad para curarlas de tocarlas el cuerpo y así las havía tocado muchas vezes, y que aunque algunas vezes las havía tocado más de lo que era necesario no havía sido en la confesión.” (sic)
El sant Ofici el va declarar culpable el 7 de juliol de 1605 i li va prohibir a perpetuïtat confessar homes i dones, celebrar la missa durant sis mesos i el condemnà a pagar pagar 25 ducados.
Binimelis, tal vegada mogut per la rancúnia, escrigué l’obra “De vitiis mulierum”, Sobre els vicis de les dones, un tractat d’intenció plenament antifeminista, on atribueix a la dona tots el tòpics misògins existents a la seva època, basant-se en una llarga llista de cites de la Bíblia i d’autors clàssics com Aristòtil, Plutarc, Heròdot, Ovidi i Plató.
Tanmateix, aquesta obra mai no va arribar a publicar-se i després de la mort de l’autor a 1616 el manuscrit es cregué perdut, fins que fa pocs anys l’investigador Gabriel Ensenyat descobrí que es conservava a l’Arxiu del Regne de Mallorca. I gràcies a aquesta troballa, un equip de filòlegs clàssics dirigits per Alexandre Font i integrat per Àngela Martí, Mireia Mulet i jo mateix, ha pogut transcriure el tractat inèdit fins ara i presentar una traducció al català que ja es pot trobar a les llibreries.
PEP CAMPILLO
Professor de Llengües Clàssiques
Institut Joan Alcover, Palma de Mallorca
