Author Archives: alvarez.raul

LLegim Miles Gloriosus de Plaute

Leave a reply

Miles Gloriosus, una de les primeres obres de Plaute (Sarsina 251 aC – Roma 184 aC) autor llatí que és conegut tant pel seu talent com per representar les seves pròpies creacions teatrals, tal i com han fet altres personalitats com Lope de Vega, Moliere i Shakespeare, ha arribat als nostres temps per un seguit d’estereotips i concepcions socials que, tot i ser antiquíssimes, són transportables als nostres temps.
Així, doncs, com bé sabeu, ens trobem amb una comèdia del subgènere fabula palliata que té lloc a Efes, se’ns presenta amb un pròleg, protagonitzat per Palestrió, el qual ens introdueix l’argument més superficial de l’obra, intuint fins i tot un final, pel qual és obvi que la línia argumental del personatge en aquest apartat se situa al final, quan ja han succeït els fets, esmentats a continuació.
D’aquesta manera, l’obra està constituïda per cinc actes, cadascun amb un nombre determinat de personatges que hi interactuen. Ens trobem amb la típica entitat poderosa que, degut a un tret de la seva personalitat, en aquest cas la fanfarroneria i la glòria de la que fa gala, que dóna nom a l’obra, acaba sent humiliat per uns altres de classe més bé baixa. El primer descrit seria el soldat anomenat Pirgopolinices, mentre que la resta personificarien els de classe baixa, tot i que el que surt finalment victoriós, amb la seva estimada als braços, és Pleusicles.
En les creacions de Plaute, com ja he dit, es poden identificar un seguit d’estereotips o personatges, en aquest cas apareix la jove amant, que rep el nom de Filocomàsia expressament. La Prostituta que alhora es fa passar per matrona Acrotelèutia “la no-va-més”, i la criada, la Milfidipa “parpelles caigudes”. En els personatges masculins trobem el soldat Pirgopolinices “l’imitamones”, l’esclau intel·ligent Palestrió “el polivencedor”, i el de poques llums nombrat Esceledre “el malabarista”; el jove enamorat Pleusicles, el “navegant il·lustre”, el vell encantador Periplectòmenes “l’amant dels embolics”, el paràsit del soldat Artotrogus “el fartaner”, que només fa el que mana el soldat per continuar engolint, remarcant el significat del seu adjectiu i, finalment, el cuiner Carió.
Aquestes personalitats fan possible l’argument de la història, el qual s’ha de dir que no és massa complicat si no et perds gaire estona, doncs bàsicament consisteix en dos enamorats que, en ser separats per culpa d’un home sense masses coses a fer a la vida, tal i com passa amb Europa i Júpiter el trapella, per exemple, aconsegueixen tornar a estar junts gràcies a l’ajuda d’un parell de vells i cortesanes que, amb un petit engany sobre unes bessones i una matrona muller sortida que no era pas cap de les tres coses, tornen a Atenes sense cap blau ni ferida de guerra, només or i vestits.
Plaute no va pas utilitzar aquest truc dels dobles un sol cop, doncs apareix en obres com Amfitrió, en la qual Júpiter vol seduir Alcmena, convertint-se en Amfitrió, el marit d’aquesta; o en Els Bessons, que narra les aventures i desventures de dos bessons que feia anys que no es veien. En el cas de Miles Gloriosus, la doble és Filocomàsia, que diu tenir una germana bessona, la Justa, per fugir de les mans del seu amo i senyor, el soldat. Aquest és un home lliure com Plèusicles, una catalogació que a Plaute li agradava usar molt, doncs la contraposava amb els esclaus, persones sense drets que estan lligades al destí que li mani el seu senyor, com per exemple Palestrió, Periplectomen, i Esceledre.
En Miles Gloriosus, com en molts altres escrits, es poden llegir oracions conflictives amb la figura de la dona en la societat, com per exemple quan Periplectòmenes exposa la seva visió de la dona, doncs afirma que han vingut al món per demanar tot allò que guanya amb el seu esforç, pel qual no li paga casar-se ni tenir fills, sinó seguir sent lliure amb els parents que ja té.
Hi ha un acte concret que Pirgopolinices, observant la seva estimada Acrotelèucia, comença a descriure tot allò que fa i com ho fa, fet representatiu que és una obra de teatre que actua com el mateix director, determinant les sortides, entrades i els moviments del personatges amb una certa gràcia.
L’obra deixa la seva marca en la posteritat en multitud d’obres de diferents gèneres i autors, ja pot ser en Lodovico Dolce, Nicholas Udall, Cyrano de Bergerac, etc. El soldat fanfarró, cregut i un tant insuportable com ell sol, no va pas morir amb Plaute, sinó que segueix entre nosaltres a dies d’ara, traient-nos un somriure i un cop de puny de tant en quant i sobretot en el cinema i en el gènere de ficció televisiva Sitcom. En podríeu posar algun exemple? Té alguna similitud amb La que se avecina…? El tema còmic dels dobles ha gaudit de llarga tradició literària i aquests dies a l’escena teatral fins i tot el trobem a Scaramouche de Dagoll Dagom,  podeu citar-ne algun altre exemple?

Us heu llegit el llibre prescriptiu de les PAU Llatí 2, Miles Gloriosus? N’heu vist una representació? Una presentació?… A què espereu? Us voleu perdre una bona estona d’humor?

Per repassar, fem kahoots! A més dels que trobareu aquí, podeu començar per aquest.

plauteimiles

Raül Àlvarez

Càsina parla

1 Reply

Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.

Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.

– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.

– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.

– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.

Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:

– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.

– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.

– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.

Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.

– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?

– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.

– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.

Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!

Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.

– Benvinguda, Cleòstrata!

– Moltes gràcies per convidar-me.

– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.

– Però.

– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!

El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.

– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,

– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.

– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.

– Però hi haurà més entregues?

– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!

– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.

– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen  homosexual de les cataplasmes.

– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.

– Calma, senyors, com a opinió personal crec…

– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada  color amb gran precaució.

– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!

– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…

– Parla per tu, jo ni tan sols surto.

– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.

Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Arran de la lectura de Càsina de Plaute i després de la seva representació al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat

Dia Internacional del Teatre

El guanyador de la gran cursa

5 Replies

Tots es troben reunits en la sala il·luminada per desenes d’espelmes, penjades en les quatre grans parets que els envolten, doncs així tots es veuen les cares felices i plenes de goig i orgull. N’Aegisthus parla a tots els seus convidats:

– Avui, amics i amigues, ens ocupa una victòria, potser no la més neta i legal, però al cap i a la fi, victòria. Sempre han dit el mateix, “Qui són aquells cabells bruts?” o “Un altre cop han vingut els detestables”. Hem caminat amb el cap baix, respirem fluix per tal que no ens escoltin… . Això s’ha acabat, els riures ompliran l’andrón aquesta nit i els nostres enemics ploraran llàgrimes en forma de déus rabiosos per la seva derrota absoluta.

Després de parlar Aegisthus, la seva muller, l’Agàlia, continua les paraules de benvinguda:

– L’Acestes, el nostre estimat fill de tota la vida, ha vençut els seus contrincants sense suar ni una sola gota, però ja parlarem de tot el que ha passat en aquest gloriós dia després de prendre els nostres merescuts aliments de la nit, doncs, d’aquesta manera podrem posar més èmfasi al nostre diàleg. Comenceu i gaudiu d’aquest àpat pagat per nosaltres, no us preocupeu, hi ha menjar per 400.

I així ho van fer, tots van començar a engolir els plats que descansaven davant seu sobre la gran taula de roure, tan rodona com la lluna mateixa en els dies de màxima esplendor. Uns reien i cantaven mentre d’altres comentaven el succés esportiu ocorregut hores abans. Al cap de mitja hora, tots ja bevien el vi en honor de Dionís i els seus germans i pares, passant-se les copes contínuament. El pare del vencedor va decidir dir algunes paraules:

– Abans de continuar aquesta festa meravellosa faré rei i sobirà d’aquesta reunió al meu fill, sense ell, aquí no estaria ni l’aire que respirem, vols dir algunes paraules, fill meu?

L’Acestes ja havia tancat els ulls fa estona, producte de la gran quantitat beguda d’alcohol minuts abans. En veure’l, va dir la seva mare:

– Ara que dorm hem  de parlar. Ningú no li explicarà què hem invocat per a que guanyés la gran cursa, ell no ho ha de saber, el seu cor és massa noble per acceptar-ho i donar les gràcies.

El marit continua les ordres:

– Tal i com ha dit la meva estimada Agàlia, no parlareu d’aquest tema ni entre vosaltres, ni tan sols pensareu sobre aquesta victòria, així no s’escaparan les paraules de les vostres boques massa grans.

El silenci va regnar la sala durant deu segons molt llargs, fins que una veu que provenia de la porta s’alçà en aquella casa sense soroll:

– Us treuré un pes de sobre.

Llampecs i trons ompliren tot l’andrón i, sense saber ningú com, l’Acestes va desaparèixer. Des d’aquell dia funest, ple d’alegria i pena, ningú no va tornar a veure el guanyador de la gran cursa.

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Fill de cadenes

14 Replies

Les ferides s’acumulen lentament en la meva pell morena, plena de pèls rinxolats, que es barallen per a continuar poblant les zones encara sanes del meu cos.

El sol cau sobre mi, cada dia més fort i perforador, doncs no puc protegir-me d’ell mentre pico la pedra tan apreciada pels meus amos tot poderosos. Cada vegada que agafo el maleït pic sé el que m’espera, un dia llarg i penós, ple de fuetades en l’espatlla i crits prepotents.

Això m’està matant poc a poc, però no puc fer re, els pocs calés que tinc no arriben a poder salvar-me d’aquesta tortura, la mort podria ser una solució, encara que fos només per a tornar a respirar en tranquil·litat, però qui m’assegura a mi que m’enterrin com a home lliure, i no com a esclau?

He parlat amb ell, el que té la meva ànima guardada en una capsa de pedra. No vol deixar-me anar, diu que necessita totes les mans possibles, que si no és així, podria caure en desgràcia, i no vol pas això, ell vol joies, banys calents i dones fresques, re més. Li he suplicat que em posés el bastó el cap davant d’un jutjat honorable, d’aquesta manera jo no el tornaria a veure i ell no em cridaria mai més, però les seves negatives són contínues i omnipotents.

Sense que ell ho sàpiga, vaig a veure a la meva família, tota està repartida en diferents famílies de Roma, la meva germana gran de 14 anys, viu amb la família Papíria, no són massa rics ni influents, però la cuiden bé, només l’obliguen a fer feines domèstiques, com per exemple cuidar del seu mocós de 4 anys. Per altra banda està la mare, malauradament ja no respira amb nosaltres, ella va viure una temporada amb la família Lutàcia, en un principi no eren ningú, però després de la Primera Guerra Púnica, van emergir creant uns quants cònsols. Després de 4 anys servint per a ells, va morir cremada en un petit incendi localitzat al lupanar on treballava com a dona de la vida.

Per últim està el meu pare, ell segueix entre nosaltres, o això crec jo. Fa molt de temps que no el veig, l’últim cop va ser aquí. Picant la pedra el van cridar per algun motiu desconegut per a mi. Corrien rumors d’un esclau que jeia al llit amb la nostra senyora, però fins ara no he cregut que fos ell, però ja ha passat un mes, i ell no ha tornat.

Sóc un fill de cadenes i presons perpètues, no puc continuar picant, suant, plorant sense cap element que em reconforti. L’espatlla em dol cada cop que m’estiro al terra fred per a poder dormir.

Demà, quan em desperti, fugiré, correré cap la gran ciutat que rep el nom de Roma, demanaré ajuda, però ningú no m’escoltarà. Qui escoltaria a un fill de cadenes i sang com jo?

RAÜL ÀLVAREZ CUENCA

1r batxillerat Humanístic

El viatge post mortem

7 Replies

Començava a creure que tot era una gran mentida piadosa, que si moria el meu destí no seria diferent al teu, però m’equivocava, no vaig encaminar els meus passos correctament, si ho hagués fet no tindria tantes cares, tantes vides sense memòria.

Té  gràcia si ho penses fredament, els meus actes tenien com a destí estar amb tu, però la fortuna no em va somriure com jo esperava, t’atacà, t’esquarterà, i jo m’enfonsí en un pou de calamitats.

La tragèdia de la meva pèrdua havia desaparegut amb el meu últim sospir? No. Ara no sé on sóc, molts paisatges es presenten en els meus múltiples ulls. Esperava quiet, sense respirar, sense atrevir-me a obrir altra vegada els ulls, però de sobte vaig escoltar el que semblava la veu del propi Hades.

– Per favor, si no té res més per demanar, deixi pas als altres.

No sabia on era, un mercat potser? La gent vestia indumentàries estranyes i parlava d’una forma que no arribava a entendre.

– Ubi sum? – vaig preguntar, esperant el pitjor-.

– Escolti, en lloc de parlar de forma satànica pot sortir per la porta amablement.

L’angoixa omplia el meu cos ràpidament, però un altre sentiment m’envaí les potes, paralitzant-les, un moment, potes?

–  M’has obligat a maleir-te d’aquesta manera, però et juro per Hera que no tornaràs a cuinar porc llarg mai més.

Porc llarg, que dimonis és porc llarg? Moltes preguntes em venien a la boca però d’ella només sortien udols.

– Què et passa ara, se t’ha menjat la llengua el gat? -va dir entre rialles-.

Utilitzant totes les meves forces vaig sortir del que semblava un hostal i em dirigí al bosc que es presentava a la llunyania amb esperances de trobar respostes entre la foscor.

La lluna s’alçava com mai ho havia fet en tota la meva vida, la seva llum m’arribava erosionada degut als núvols que poblaven el cel aquella nit, prenia tons blancs i liles, els arbres del meu voltant ballaven amb el vent i petaven la xerrada ara que ningú no els molestava. Jo, sense forces, vaig tancar els ulls esperant que la llum del dia il·luminés el meu futur camí.

Un vent salat em despertà, el Sol banyava la meva cara i el mar el meu cos, en un principi em pensava que l’aigua marina havia envaït el bosc i m’havia raptat per ser sacrificat en pos de Posidó. De sobte vaig escoltar a algú xisclant, semblava que estigués al meu costat, però no hi havia ningú, els crits continuaven i jo no sabia què fer, seguia caminant i caminant cap a l’horitzó però no m’enfonsava del tot.

– Per favor, t’ho suplico, deixa’m tornar amb les donzelles i et donaré el que vulguis -va dir la veu invisible amb un to ploraner-.

A l’instant vaig saber que era aquella vegada i on estava la veu, vaig intentar consolar-la explicant-li el que em passava però només sortien brams d’entre les meves dents.

Vaig alçar la vista i visualitzà el que seria la nostra salvació, Creta.

– Què és el que passa a Creta perquè hagis de reptar-me? -preguntà la noia-.

No m’ho vaig pensar dues vegades i m’encaminà cap a Creta sense pausa. En arribar la noia fugí cap el bosc tot cridant auxili, era comprensible que ho fes i jo no li vaig pas impedir.

– Llavors ets tu aquell senglar fatídic, creació de la pròpia Diana -digué una veu darrere meu-.

Sabia només pel to de veu que no era un amic, pel qual fugí potes ajudeu-me cap el bosc, però no vaig arribar gaire lluny, tot un grup de possibles caçadors em van encerclar. La sang brotà del meu cos com si es tractés d’una font de vi, les potes em fallaren, els pulmons em fallaren, el cor, que tantes penes ha sofert, em fallà. Els meus ulls van ser els últims en apagar-se, tal i com va passar l’últim cop.

– T’ha agradat l’experiència?

Estava assegut sota del meu estimat arbre. Davant meu una lleona,  mirant-me, esperant una resposta a la seva pregunta.

– No la veritat.

– Això creia jo, a la teva amant tampoc li ha agradat veure’t estès en un llac de sang.

– Ella està morta, tu ho has fet!

– Ella estava viva abans de veure’t mort.

Em vaig quedar sense paraules, els ulls se m’il·luminaren en sentir que estava viva, un moment… estava?

– Veig que ho has entès, si vols tornar-la a veure…la…tin…as…

(…)

– Que dimonis, se li han acabat les piles a aquesta maquinota, hauré d’anar a comprar-me’n, no em puc esperar a saber el final!

Raül Àlvarez Cuenca

1r de Batxillerat

El grec amb el pas del temps

38 Replies

Quins dialectes són del grec clàssic? Fins a quin segle perviuen? Quin nom reben els dialectes grecs més moderns? On són oficials? Per què el grec modern té una varietat més pura de la llengua?…
Per acabar fes un breu resum ben redactat de la llarga història de la llengua grega des del micènic fins al grec modern a partir de la unitat 2 del llibre Grec 1 ed. Teide.

Raül Àlvarez
1r Batxillerat Grec 1