Category Archives: Llatí 1r

Benedictus PP XVI

61 Replies

Malgrat formar part del moviment laic i progressista, em decideixo a parlar de la renúncia del Papa de l’Església catòlica, Benet XVI (Joseph Ratzinger). És un fet excepcional que feia molts segles que no es produïa i per això està sent una notícia important i, a més a més, per a la gent estudiosa de les llengües clàssiques aquest fet té un valor afegit: aquesta renúncia fou expressada en llatí i molts dels presents van trigar en adonar-se del que deia el Papa perquè no entenien llatí.

Quapropter bene conscius ponderis huius actus plena libertate declaro me ministerio Episcopi Romae, successoris Sancti Petri, mihi per manus Cardinalium die 19 aprilis MMV commissum renuntiare.

La traducció de tota manera no és gaire difícil: “Ben conscient de la seriositat d’aquest acte, amb total llibertat declaro que renuncio al ministeri de Bisbe de Roma, sucesor de sant Pere, confiat a mi pels cardenals el 19 d’abril del 2005”.

El Papa Benet XVI ja abans havia promogut l’estudi i l’ús del llatí. La realitat és que el llatí encara és la llengua oficial de l’Església catòlica malgrat que fa uns cinquanta anys que va deixar d’emprar-se normalment en les celebracions. També fa poc el Papa va obrir un compte de Twitter en llatí i va publicar el primer missatge en la llengua oficial de l’Església catòlica en el microbloc el gener.

Temps enrera, l’any 1962, el Papa Joan XXIII va publicar Veterum Sapientiae, un document per a promoure el llatí i el 1976 el Papa Pau VI va iniciar una fundació i una revista Latinitas també en aquest sentit. El pare Foster porta un programa setmanal en anglès a la ràdio vaticana, The Latin Lover (L’amant llatí o L’amant del llatí) en el qual analitza l’ús del llatí a través de la història i a l’actualitat. Per tal d’actualitzar-la el Vaticà elabora un diccionari de termes moderns en llatí.

Evidentment, aquesta vinculació del llatí amb l’Església catòlica és una realitat que compta amb una valoració ambivalent…Saber llatí ha portat a la fama a una periodista italiana de l’agència Ansa, Giovanna Chirri, que degué estudiar llatí en un Liceu italià.

Ver vídeoSólo una periodista entendió en latín las palabras de renuncia de Benedicto XVI

  • Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
    Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Us imagineu passar el Rubicó amb aquest Jeep?

40 Replies

Aquest era el model de Jeep que estava de promoció a l’aparador, quan vaig passar i vaig veure el nom “Rubicón” (“Rubicó”). Ja se sap que els jeeps passen per tot arreu,  fins i tot per on no es pot passar, i vaig trobar que el nom estava molt ben posat.

Si m’ajudeu a fer memòria, potser podrem  dir la nostra i esbrinar a la nostra manera Per què li han posat a aquest Jeep aquest nom?:
  • Què és el Rubicó? On es trobava/troba?
  • Per què va ser famós a l’antiguitat?
  • Què va fer Cèsar i què va provocar?
  • Què va dir Cèsar?
  • Quan s’utilitza avui aquesta frase?
  • Què vol dir “aleatori, -òria”?
Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Llatinismes a La muerte llega a Pemberley

2 Replies

Salvete, aràcnids i aràcnides! En aquesta ocasió vull presentar-vos La muerte llega a Pemberley, una nova obra de P. D. James (1920-), una cèlebre escriptora britànica de novel·la negra. La muerte llega a Pemberley consisteix en una “continuació” d’Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice) de l’autora també britànica Jane Austen (1775-1817); de fet el passat 28 de gener es va celebrar el bicentenari de la publicació d’aquesta novel·la.

Jane Austen

Retrat de Jane Austen realitzat per Cassandra Austen, la seva germana. Dècades de 1780-1790.

Orgull i Prejudici de Jane Austen ens explica la història de la família Bennet, una família de classe mitjana que viu dels beneficis de la seva granja a Longbourn, al comtat de Hertfordshire a l’última dècada del segle XVIII. La família està formada per un pare solitari i sarcàstic, una mare només pendent de les xafarderies dels veïns i de casar les seves filles i finalment les cinc germanes: Jane, Elizabeth, Mary, Kitty i Lydia. La novel·la es centra bàsicament en la figura d’Elizabeth i en segon pla de la de Jane. Les dues germanes grans són íntimes i molt educades a diferència de la resta de la família, traient el pare que es desvincula de qualsevol pla de la seva dona. La novel·la comença amb l’arribada de Charles Bingley, un jove força ric que organitza un ball al poble, les cinc germanes Bennet decideixen assistir-hi amb el propòsit que una d’elles arribi a casar-se amb en Bingley. Quan el jove coneix  la Jane, queda totalment enamorat d’ella i la gran de les Bennet també, però el seu caràcter reservat els hi impedeix declarar-se els seus sentiments. Paral·lelament, Bingley presenta als Bennet un amic seu: Fitzwilliam Darcy, un jove encara més ric que ell però un pèl arrogant i estirat que des del primer moment desagrada a l’Elizabeth.

De sobte, Bingley i Darcy abandonen Longbourn sense quasi acomiadar-se’n i la Jane queda molt trista. Al mateix temps, l’exèrcit britànic arriba a Longbourn per passar-hi uns dies, Kitty i Lydia Bennet perden el cap pels oficials, especialment per George Wickham qui va interessar-se més per Elizabeth i va explicar-li que era “el germà polític” d’en Darcy. El pare d’en Wickham havia estat un servent de confiança del pare d’en Darcy i amb la mort del senyor Wickham, el senyor Darcy havia tingut cura d’en George Wickham i el crià juntament amb el seu fill biològic. Wickham va declarar a l’Elizabeth que Darcy li tenia enveja i per aquest motiu va negar-se a donar-li la part de l’herència que li tocava. L’Elizabeth va enrabiar-se encara més amb en Darcy.

Quan l’Elizabeth va anar a visitar la seva antiga veïna i amiga que s’havia casat amb William Collins, cosí llunyà dels Bennet, va trobar-se amb en Darcy que quan la va veure li va demanar  la mà. A l’odi que l’Elizabeth sentia respecte en Darcy per la seva arrogància i la manera de tractar en Wickham es va afegir el fet que Darcy va convèncer en Bingley perquè s’oblidés de la Jane. Darcy va defensar que ho havia fet pel seu bé, però l’Elizabeth no va voler saber mai res més d’ell. En Darcy va intentar escriure-li però ella no va fer-li cas fins que va explicar-li la vertadera identitat d’en Wickham: el jove oficial de l’exèrcit en realitat s’havia gastat la seva part de l’herència i fins i tot havia intentat seduir la seva germana, la Georgiana, que llavors tenia quinze anys. Des d’aquell moment l’Elizabeth va començar a sentir afecte cap en Darcy.

Malauradament, tot es va capgirar: la Lydia Bennet va fugar-se amb en Wickham sense haver-se casat, tot un escàndol per l’època i un deshonor pels Bennet. Misteriosament en Wickham i la Lydia van casar-se, cosa estranya per part del tinent si considerem que la Lydia no disponia d’una bona dot pel seu matrimoni. L’Elizabeth va assabentar-se que havia estat en Darcy qui havia pagat totes les despeses del viatge i del casament de la parella, tractant-se d’un germà polític a qui no podia veure. Poc després en Darcy i en Bingley van tornar a Longbourn i van demanar en matrimoni a l’Elizabeth i a la Jane respectivament i les dues van acceptar amb gran il·lusió.

Pride and Prejudice

Portada de Pride and Prejudice, edició de 1813.

La muerte llega a Pemberley de P. D. James se centra bàsicament en la vida d’en Darcy i l’Elizabeth, entre 1803 i 1804. Són un matrimoni feliç que viu amb els seus dos fills i la germana d’en Darcy, la Georgiana, a Pemberley; la immensa mansió i jardins que han pertangut als Darcy durant segles al comtat de Derbyshire. Viuen apartats de la família Bennet i dels seus escàndols, exceptuant la Jane i el seu espòs, en Bingley que visiten Pemberley molt sovint. La novel·la comença un dia abans del ball anual de Lady Anne, dedicat a la difunta mare d’en Darcy. Van arribant els convidats: el vescomte coronel Fitzwilliam (cosí i íntim amic d’en Darcy), el matrimoni Bingley i l’Alveston (l’advocat de confiança i íntim dels Bingley). El coronel Fitzwilliam i l’advocat Alveston es proposen guanyar-se el cor de la bella Georgiana, que ja té l’edat per contraure matrimoni, encara que cal dir que la Georgiana mostrava més interès per l’Alveston.

Els preparatius pel ball són interromputs per l’arribada sobtada de la Lydia (qui no havia estat convidada al ball), histèrica i cridant que algú havia assassinat el seu marit, en George Wickham. Ràpidament en Darcy, l’Alveston, el coronel Fitzwilliam i el cotxer que havia portat la Lydia van anar a fer una expedició al bosc on Wickham s’havia endinsat. Segons el testimoni del cotxer, ell mateix havia portat en carruatge el senyor i la senyora Wickham i el capità Denny, un vell amic de l’exèrcit d’en Wickham, des de la taverna fins a Pemberley. Però a mig trajecte el capità Denny havia abandonat el carruatge i al cap d’uns minuts també ho havia fet en Wickham. Un quart d’hora després s’havien sentit uns trets que venien del bosc on s’havien endinsat els dos militars; llavors la Lydia va desesperar-se i va ordenar el cotxer que la portés a Pemberley. Finalment en Darcy i els altres van descobrir el cos del capità Denny sense vida i al seu costat en Wickham plorant amb desesperació i murmurant que ell l’havia matat. Arran d’aquest fet s’obre una profunda investigació sobre el cas en el que es veuen implicats la família Darcy i el seu servei, el coronel Fitzwilliam, l’Alveston, els Bingley, el cotxer i sobretot en Wickham, qui és el sospitós principal i empresonat poc després. Tot i el seu passat dolorós amb en Wickham, en Darcy buscarà pistes per demostrar la innocència del seu germà polític i l’Alveston com a advocat formarà part de la investigació judicial.

Death comes to Pemberley

Portada de Death comes to Pemberley, edició anglesa de 2011.

Durant la investigació i el judici hi apareixen alguns llatinismes i referents clàssics que em van cridar l’atenció:

– “Y si consideraba que las sentencias de algún filósofo de la Antigüedad -sobretodo de Sócrates o Aristóteles- podían aportar peso a un argumento, no dudaba en usarlas”. – Doctor Clitheroe, magistrat de Derbyshire.

Aquesta citació apareix quan el narrador està presentant el Doctor Clitheroe, el magistrat del comtat de Derbyshire juntament amb Fitzwilliam Darcy i Selwyn Hardcastle. Els tres eren les màximes autoritats judicials al comtat en cas d’homicidi, robatori, segrest, etc. Malauradament Josiah Clitheroe pateix de la gota quan es produeix l’assassinat del capità Denny i no pot participar gaire en la investigació del cas. A més a més en Darcy no pot participar-hi tampoc com a senyor de les terres on s’ha produït l’homicidi i com a germà polític i cunyat (recordem que la Lydia i l’Elizabeth són germanes) del principal sospitós. Així que el cas ha de ser pel tercer magistrat: en Selwyn Hardcastle, la família del qual havia estat enemiga dels Darcy per l’assassinat d’un membre del servei dels Hardcastle al bosc pertanyent a Pemberley. Tot i això en Darcy i en Hardcastle portaven un temps intentant crear una bona relació entre les dues famílies, van aconseguir ser bons companys de feina però mai bons amics.

El fet que el Doctor Clitheroe utilitzés algunes sentències de filòsofs clàssics, especialment de Sòcrates i Aristòtil, significa que els arguments plens de saviesa i de veritat dels clàssics encara són vigents a l’Anglaterra de Jordi III (i també a la societat del segle XXI). A l’antiga Grècia, sobretot a partir del segle V aC, era molt important l’oratòria que anava lligada a la democràcia. La democràcia grega estava basada en la igualtat de lleis entre els ciutadans, inclosa la defensa pròpia. Si eres acusat d’homicidi o robatori a l’Atenes del segle V aC, havies de defensar-te tu mateix, per aquest motiu els ciutadans estudiaven retòrica, l’art de la paraula, saber què dir i com dir-ho en el moment precís. Actualment els acusats disposen d’un advocat que s’encarreguen de defensar la seva innocència i per fer-ho han de tenir un bon ús de la paraula, com els clàssics.

– Post mortem

Aquest llatinisme significa “després de la mort”. L’utilitza el doctor Belcher, el primer metge que arriba a Pemberley per estudiar l’estat del cos del capità Denny i calmar la histèria d’en Wickham i de la Lydia. L’exploració post mortem o més coneguda com autòpsia, és un procediment mèdic en què es fa servir la tècnica de la dissecció per obtenir informació sobre la causa, la naturalesa, l’extensió i les complicacions de la malaltia que ha provocat la mort.

– Ad infinitum

És un llatinisme que significa “fins l’infinit” o ” sense límit”. L’utilitza l’Alveston per fer entendre a en Darcy que si el cas és portat a diversos tribunals per tal de confirmar la innocència de Wickham, la investigació judicial no tindria fi seria com una cadena infinita de tribunals.

– Pompeu

Pompeu és el fidel cavall de l’Alveston. El seu nom està inspirat en Gneu Pompeu Magne, un destacat polític i militar romà durant el final de la República romana (segles II-I aC). Va formar part del primer triumvirat amb Juli Cèsar i Cras. Pompeu va casar-se amb la filla de Juli Cèsar, però quan aquesta va morir el lligam entre els dos polítics va ser més fred. Quan Juli Cèsar era amb el seu exèrcit a les conquestes de Gàl·lia i Britànnia i Cras va morir a Carres (53 aC), Pompeu que va quedar-se a Roma, va concentrar tots els poders en la seva mateixa persona. Així que quan Cèsar tornava a Roma i es va trobar amb altres lleis, va esclatar la que seria la Segona Guerra Civil Romana (49-45 aC). Pompeu va refugiar-se a Egipte, que llavors era una província romana, però allà es va trobar amb alguns ministres romans que van assassinar-lo. Però Cèsar quan va saber del destí del seu enemic va ordenar matar els seus assassins perquè abans de traïdor era ciutadà romà i mereixia els mateixos drets que qualsevol altre. Després del conflicte, Juli Cèsar es va nomenar dictador vitalici (49 aC) però poc després va ser assassinat (15 de març del 44 aC, idus de març) i va esclatar la Tercera Guerra Civil Romana (43-42 aC).

– Fiat justitia ruat caelum

És un llatinisme que vol dir “que es faci justícia i s’enfonsi el cel”, és a dir que sempre s’ha de fer justícia sense tenir en compte les conseqüències que aquesta porti. L’utilitza Clitheroe per tranquil·litzar en Darcy, està convençut que es farà justícia en el judici, sigui Wickham culpable o innocent.

– Clímax dramàtic

La paraula “Clímax” (del grec “κλῖμαξ“) vol dir “escala”, de fet es tracta del punt culminant de l’obra en que la tensió va pujant i pujant com si es tractés d’una escala.

És el moment de màxima tensió en una obra, en aquest cas dramàtica, on el protagonista i l’antagonista es troben en un conflicte. A la novel·la fa referència en el moment del judici en que els testimonis estan declarant i en que l’advocat i el fiscal estan en plena lluita per aconseguir alguna dada que defensi o acusi en Wickham. El públic està totalment concentrat i en tensió com qui està veient el punt culminant d’una obra teatral.

– La defensa de Wickham en el judici

Després de les declaracions de tots els testimonis, només queda la defensa del propi Wickham. A l’Anglaterra de principis del segle XIX, encara havia de ser l’acusat qui es defensés en comptes del seu advocat. Wickham ha de recitar un discurs persuasiu i convincent si vol convèncer al tribunal de la seva innocència davant l’assassinat del capità Denny.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. De fet Sòcrates tenia l’objectiu de trobar la veritat universal a través del Coneixement. Sòcrates va anar a parlar amb les màximes autoritats de la polis i aquelles persones més sàvies, però se n’adonà que en realitat no sabien res. Sòcrates demanava la definició d’un terme i el seu dialogant així ho feia, Sòcrates refutava la resposta negant així la seva validesa, així el filòsof atenès va guanyar-se molts enemics, però també molt seguidors sobretot els seus alumnes, entre ells el jove Plató.

Plató, a qui va commoure el tràgic destí, va decidir escriure sobre el seu mestre Sòcrates. El judici i la defensa de Sòcrates es troben a l’Apologia de Sòcrates, que pertany als seus diàlegs de joventut.

En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort.

Durant els seus últims moments de vida, abans que morís enverinat, Sòcrates va poder parlar amb els seus alumnes a qui els va confiar que no tenia gens de por de la mort perquè ell s’havia portat bé durant la seva vida i que no sabia que seria d’ell després de la mort, però es tractaria d’alguna cosa bona.

Aconseguiria George Wickham recitar un discurs convincent i així salvar-se d’una condemna a mort com Sòcrates?

– Modus vivendi

És un llatinisme que significa “estil de vida”. L’utilitza el coronel Fitzilliam quan pregunta a en Wickham sobre l’estil de vida de la senyora Younge, que en realitat és una germanastra de l’oficial sospitós. La senyora Younge és una dona que subsisteix gràcies als suborns i enganys que fa a la gent. El personatge apareix al final de la novel·la al judici d’en Wickham, per qui sembla molt preocupada, és clar, és el seu germanastre. Younge es va presentar a Pemberley com a candidata per exercir d’institutriu de la Georgiana quan va sortir de l’internat a l’edat de quinze anys. També es descobreix que Eleanor Younge va incitar a la Georgiana per a que s’escapés de Pemberley amb en Wickham, els dos germans tenien un objectiu comú: que en Wickham es casés amb una noia rica per repartir-se l’herència; però en Darcy va localitzar a temps a la Georgiana abans que succeís qualsevol bestiesa i la gent s’assabentés.

– Lydia Bennet

Els orígens del nom de la més jove de les Bennet i esposa de l’oficial Wickham els trobem a la regió grega de Lídia (Λυδία), al nord oest de la regió d’Anatòlia (actual Turquia). La regió de Lídia va destacar com a potència comercial juntament a altres polis gregues sobretot de l’Àsia Menor, de fet els colonitzadors d’Emporion són de Fòcea, que es troba a la regió de Jònia. Emporion no va deixar de ser una colònia comercial que a més més de beneficiar-se ella mateixa també ho feia als seus compradors i venedors, principalment de l’Àsia Menor.

– Magistrat

A l’antiga Roma els magistrats eren ciutadans escollits per encarregar-se de l’administració i la direcció de la ciutat. Disposaven dels tres poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial i van ser vigents durant l’Imperium Romanum (segle I aC-V dC).

El terme de “magistrat” ha evolucionat fins a l’actualitat com a funcionaris públics amb càrrecs judicials, la seva tasca és la de jutjar i executar allò jutjat. Els magistrats a diferència dels de l’antiga Roma són independents als altres poders i són imparcials, per aquest motiu en Darcy no pot formar part de la investigació judicial, perquè és parent del sospitós principal. A La muerta llega a Pemberley els tres magistrats del comtat de Derbyshire són en Darcy, en Hardcastle i en Clitheroe.

Keira Knightley

Fitzwilliam Darcy (Matthew Macfadyen) i Elizabeth Bennet (Keira Knightley) a la versió cinematogràfica de 2005 d’Orgull i Prejudici del director Joe Wright.

 

Finalment m’agradaria recomanar Orgull i Prejudici i La muerte llega a Pemberley a tots aquells amants de la literatura; especialment als aficionats a l’època neoclassicista anglesa (finals del segle XVIII- principis del segle XIX), la novel·la negra i a la literatura anglesa en general. Si voleu saber si en George Wickham és posat en llibertat o condemnat a mort com Sòcrates, us animo a que llegiu la nova obra de P. D. James!

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Viquilletra MMXIII: Aloma, l’amor mític

23 Replies

Si a principi de curs els aràcnids de l’Institut Isaac Albéniz celebràvem els premis obtinguts a la passada edició de la Viquilletra pels grups L’ombra de l’Estuca i Versos d’ara i de sempre, que va omplir el bloc amb la seva tasca interdisciplinar sobre Nausica de Maragall i Antígona d’Espriu, arriba el moment que els clàssics de 4t iniciem la nostra tasca per a l’edició 2013.

Tant va agradar l’aportació del nostre institut als organitzadors d’aquest projecte compartit impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya, que ens van demanar que els expliquéssim el procés que havíem seguit per dur-ho a terme. El resultat va ser un vídeo que apareix a la pàgina d’inici de la Viquilletra 2013.

Els companys de l’Alternativa a la religió dedicada a aquesta activitat porten un trimestre treballant la novel·la Aloma, d’una altra de les grans icones de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. Amb l’enginyós i ben trobat nom de Badaloma, aquest grup de 4t ESO, sota la direcció de la professora de català Montse Vilà i amb la col·laboració d’una servidora, ja ha publicat la seva primera activitat. Després de l’atenta lectura de l’obra, l’alumnat ha triat fragments i temàtiques al voltant de l’amor, l’anàlisi dels quals s’ha materialitzat en un recull d’articles al bloc Racó d’escriptura, muntat de manera visual en el vídeo de presentació de l’activitat.

ppt.aloma (3) from Aracne on Vimeo.

Ara és l’hora, nois i nois de clàssiques, de participar en aquesta activitat tot aportant els vostres coneixements mitològics i la sensibilitat envers la interpretació mítica de realitat. El grup de Viquilletra compta amb la inestimable presència del Rubén, la Clàudia, la Melani i l’Andrea, alumnes també de Llatí, però necessiten les aportacions de tots vosaltres per dur a bon port el seu projecte de Vides paral·leles. M’explico. Dels punts d’interès delimitats en la primera activitat, tots ells relacionats amb l’amor, en volem confeccionar diàlegs paral·lels entre personatges literaris de la novel·la estudiada i figures mitològiques clàssiques. Els companys de Viquilletra, després d’amarar-se en la lectura de l’obra, tenen molt clar els seus protagonistes, però cal que els ajudem a trobar els personatges mitològics paral·lels més adients. Vosaltres, que heu treballat déus, monstres, Muses, Faunes… i esteu llegint les Narracions de mites clàssics inspirades en Ovidi, segur que podreu donar-ne les claus interpretatives que necessiten els vostres companys.
Aquesta és la llista que han confeccionat fins al moment:

  • L’amor ve del mar: Imatge de l’espera pacient de la donzella, atenta a l’amor que arriba de lluny. Tant és remot aquest amor que sovint no és reconegut quan arriba.

  • Estimat, molt estimat: La il·lusió d’amor viu en les cartes; les lletres dels amants acullen missatges de passió i de somni, de confessió íntima, que sovint s’estronquen en el viure quotidià. Per aquesta raó, la carta d’amor es dreça com un gènere en la literatura de tots els temps (cartes que travessen el mar, com les d’Aloma a un Robert més somiat que real).

  • “Cada noia té promès / i duu violetes”: L’amor té l’encís de la flor més fràgil; tant, que ben aviat esdevé dol i pena. Com la minúscula aranya, que teixeix amb delit el vel que l’ha de protegir, i un cop de mà l’abat sense misericòrdia: així la felicitat d’amor, feble com la violeta, que es marceix lluny de l’herba i l‘aire que l’han vist néixer.

  • “i després és un dogal”: Qui no vol atrapar la felicitat d’amor? No forma part, però, de la seva naturalesa ser perdurable. Per això, tan bon punt s’institueix en forma de matrimoni, comença a esquerdar-se per dintre i, trontollant, arriba que s’enfonsa. Joan i Anna; els Vidal; Mercè, l’amiga d’Aloma. No hi pot haver matrimoni feliç quan tots han esdevingut un dogal.

  • “ella és més maca que tu”: Aloma viu amb l’ombra de la rivalitat de la dona més bonica, més atractiva i més desitjada de totes, Coral. Ella captiva el cor dels homes, que sucumbeixen als seus encants com en una trampa ben parada. Però la bellesa s’alia amb la crueltat i el gest despòtic de Coral no coneix límits. Entre la seducció i la condemna fatal se situa l’enigmàtica Coral de Rodoreda. Potser recorda també la maga que va encisar aquell mariner grec?

  • “morir és tornar-se estrella”: Essent novel·la d’iniciació, l’amor és temàtica essencial d’Aloma; no ho és menys, però, la mort, que esdevindrà un dels motius centrals de tota la narrativa de Rodoreda. I la mort pren forma en la figura dels infants-joves: Daniel i Dani. És aquest darrer, el nen de la família, que parla amb Aloma poc abans de morir, i ho fa amb el lirisme que pren volada en alguns dels moments més dramàtics de les novel·les de Rodoreda: autèntic catasterisme modern, el de la criatura convertida en cos celestial; autèntic poema en prosa el diàleg Dani-Aloma, que al·ludeix a la llum eterna i brillant dels estels del firmament.

En tots els casos hi haurà un diàleg entre un personatge rodoredià i un de l’imaginari mitològic grecollatí sobre el tema apuntat. Feu suggeriments tot indicant el nom del que suggeriu, explicant-ne la història i especificant el motiu que us ha portat a la identificació. A partir dels vostres comentaris, els companys de l’alternativa començaran a bastir el diàleg, per al rodatge del qual necessitaran tota mena de col·laboració: vestuari, gravació, muntatge, il·lustracions…

Entre tots podem tornar a aspirar a crear una activitat reconeguda i premiada!
TERESA

Vigila amb el “cave canem”

10 Replies

Aquí us deixo el meu primer article.

Cave canem és un llatinisme que vam descobrir quan vam fer l’excursió a Tàrraco, ja que al dossier de treball de la sortida, concretament en l’apartat del circ, hi havia una paràfrasi d’aquesta expressió: Cave quadrigas! Recordeu en quin context s’emmarca i quin és el sentit de la modificació?

Aquí es veu el circ, que és un dels llocs on vam parar en l’excursió de Tàrraco.(La fotografia és de la Natàlia Alert)

El mosaic més famós amb aquest llatinisme és el de l’entrada de la casa del poeta tràgic de Pompeia, que està dins d’un marc de color negre per ressaltar més la figura. L’original es troba a l’entrada de la domus, al principi d’un passadís que ens condueix a un peristil. Els materials que conté són negre marquina, crema, pasta vítria i terracota.

La Casa del Poeta Tràgic, excavada el 1824, es troba a la cantonada de la Via del Terme i la Via de la Fulònica, davant del Fòrum de Banys i és un petit però bon exemple d’una casa de Pompeia en l’època imperial. Era un habitacle d’una família benestant, possiblement de comerciants. Tenia planta rectangular i estava aïllada de l’exterior per parets uniformes, amb poques finestres.

Tal i com es veu a la imatge, el mosaic mostra un gos de color negre encadenat, amb la seva inscripció.

Photobucket

Aquest es trobava a l’entrada de la casa del poeta tràgic de Pompeia

Pompeia (Pompeii en llatí) és una ciutat de la Campània que a causa d’una erupció del Vesubi va ser destruïda l’any 79.  Actualment, Pompeia és el jaciment arqueològic romà més ric del món, una ciutat romana sencera paralitzada per l’erupció que la va sepultar i que permet reconstruir amb detall la vida quotidiana dels seus habitants.

Una de las víctimes de la catàstrofe va ser Plini el Vell, polític, historiador i escriptor científic llatí. Va morir en el seu intent de salvar molta gent. Es van perdre quasi totes les seves obres però es va salvar Naturalis Historia, que tenia 37 llibres de zoologia, geografia, botànica, etc. Va tenir una gran influència a l’Edat Mitjana.

A l’actualitat es veuen molts cartells amb aquest dibuix i aquest text traduït a la nostra llengua, a l’entrada de moltes cases i fins i tot als comerços.

Abans i ara els gossos són animals de companyia molt fidels als amos i que avisen de la presència de gent desconeguda o de perills. Són excel·lents guardians de les propietats dels amos.

photo 1tportadacsoler.jpg

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha companyes que han fet diferents versions del cave canem al seu dossier.
(Les autores d’aquests dibuixos són la Clàudia i la Mélani.)

Qüestionari:

1- Què és el que dóna nom a la casa del poeta tràgic de Pompeia ? Quin motiu mitològic representa un fresc que s’hi va trobar? En quin enclavament de Catalunya es va trobar un mosaic amb la mateixa temàtica? Compara’ls.

2- Què és un peristil? Quines altres part de la casa coneixes? Posa’n el nom en llatí.

3- Qui s’anima a fer més versions plàstiques d’aquest llatinisme? Si en trobeu alguna versió actualitzada, feu-nos-la arribar.

Sònia Juan López

4tB

Epístola XXIII, De Juno a Júpiter

13 Replies

L’any passat van llegir les Heroides, d‘Ovidi. Aquest, m’atreveixo a fer la carta XXIII, Juno a Júpiter, perquè considero que la mitologia és molt injusta amb Juno. On és la XXII, cliqueu aquí i en sabreu la resposta.

DE JUNO A JÚPITER

T’escric a tu, fill de Saturn, per netejar el meu nom que tant has embrutat.
Qui em va donar vida, vas ser tu, però, alhora , em vas condemnar, nascuda dues vegades per mai no morir.
Ets l’elegit, el preferit de tothom, protegit per la que t’alletà. Aquella pedra que t’assegurà la vida eterna, penso secretament, que mai no se la  va menjar perquè ets  dur, sense sentiments, sense calor.
Germà, estimat, pèrfid! Jo sóc dolenta pels meus actes, que no són res més que mostres del meu amor; però per sempre més visc amb els fantasmes de les teves aventures, he après a viure al costat dels teus bords, fins al punt  d’anomenar-los  germans i de suportar les seves renúncies.
Tot i així, Jo sóc considerada pels segles com a malvada, tu com a rei.
La meva injustícia és fruit de la meva venjança, sí, però només per esborrar el rastre de les teves aventures…
La veritat és que no puc fer res. El meu destí ets tu. Defenso  la família , però m’obligues a practicar el contrari.
Mai no et seré infidel, sempre al teu costat visc enganyada, amb pena, per sempre esperant el dia que em tornis a estimar, ho dubto perquè mai no he sentit aquesta paraula tan meravellosa dels teus llavis !!!
He intentat tenir  descendència tota soleta, he sigut valenta, però sense reconeixement, mentre tu escampes els teus fills entre els mortals, i ningú no diu res !
No t’ho he donat tot? Tot el que tinc t’ho cedeixo, rei, estimat, germà i enemic!
Obligada estic de viure al teu costat, infeliç però enamorada, veient els de sota creixent, fent-se grans, tenint néts i observant com aquests mateixos moren.
A la meva vida  hi ha massa peròs i tu n’ets un !

Per sempre teva,
Juno.

Jèssica “Rubricatus” Macdaid

2n Batx. Llatí

INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )

Kid Icarus Uprising: Un joc caigut del cel!

2 Replies

Hola a tots els aràcnids i aràcnides. Vet aquí que us presento un nou videojoc farcit de referents clàssics, Kid Icarus Uprising.

Aquest joc, com diu el títol, s’anomena “Kid Icarus Uprising”. Us sona d’alguna cosa? Quin referent mitològic té? És un títol de la consola portàtil Nintendo 3DS, desenvolupat per Project Sora. De fet, és el tercer de la sèrie Kid Icarus. L’argument gira entorn de l’àngel Pit, un guerrer que, amb l’ajuda de Palutena, la deessa de la llum, anirà derrotant el poderós exèrcit de Medusa, que en aquest cas, és la dea de l’obscuritat. Durant el seu camí, en Pit anirà trobant gran quantitat d’enemics, d’entre altres, famosos personatges i monstres de la mitologia grega, com Pandora, Hades, el gos Ortros o l’Hidra. El joc consta de 25 capítols, en què començarem per un combat aeri, on anirem eliminant una sèrie de monstres gràcies a les diferents armes divines que anirem adquirint a mesura que anem avançant. Seguidament, hi haurà el combat terrestre, que segueix el mateix procediment que l’anterior fins arribar al boss (el líder), com per exemple l’Hidra.

El recomano a tots aquells a qui agradin les aventures amb un “toc” clàssic.  A continuació, us deixo el tràiler del videojoc. Gaudiu-lo i trobeu més referents clàssics, per exemple què me’n dieu de Magno !!!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=B1eiyDfWy0c[/youtube]

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí

 

Fabula Belli Troiani

35 Replies

 

Græci adversus Troiam bellabant propter Helenæ raptum. Helenam, uxorem Menelai, rapiebat Paris, filius Priami. Græcorum duces Menelaum adiuuebant in ultione iniuriæ; clarissimi sunt Achilles et Ulixes. Omni exercitui imperabat Agamemnon, Menelai frater et rex mycenensium. Sed classem venti adversi in portu retinebant.Tunc Agamemnon deorum iram placabat sacrificio Iphigeniæ, filiæ suæ. Sic Græci in Asiam perveniebant et Troiam frustra per decem annos oppugnabant; nam Hector, filius alter Priami, urbem fortem defendiebat.

1. Llegeix el text en llatí i no t’oblidis de fer-ne la traducció. Recordes la dramatització!

2.Esmenta tots els personatges que apareixen en aquest fragment i explica alguna cosa d’ells.

3.Què t’ha semblat? Difícil o fàcil? En quin llibre hem trobat aquesta història mítica? En quin ja ens l’hauríem d’haver trobat?

4. Realment, creus que la Ilíada és una història pacífica ara que acabem de celebrar el DENIP 2013?

Paula Franco

1r Batx. Llatí

Referents clàssics a Els jocs de la fam

37 Replies

Salve amici!

Avui vinc a parlar-vos de la trilogia de Els jocs de la fam. I és que, aquesta saga tan aclamada que té fins i tot versió cinematogràfica (encara que només hi ha la primera pel·lícula), també té referents clàssics visibles en els noms dels personatges.

La saga consta de tres llibres: Els jocs de la fam, En flames i L’ocell de la revolta.

 

A continuació, una petita sinopsi de la saga:

La guerra ha deixat transformada Amèrica del Nord en el país de Panem, dividit en dotze districtes controlats pel tirànic poder del Capitoli. Sense llibertat i en la pobresa, cap habitant pot sortir dels límits del seu districte. El Capitoli ja va destruir el tretzè districte per la seva rebel·lia, i com commemoració d’aquest fet i per recordar al poble que ha de ser submís, cada any, dos representants de cada districte, una noia i un noi d’entre 12 i 18 anys seran obligats a subsistir en un medi hostil i ser tancats en un estadi a l’aire lliure on els vint-i-quatre lluitaran a mort entre ells fins que quedi un sol supervivent, un vencedor. Són els Jocs de la Fam, un horrible espectacle televisiu, un mortífer reality show.

Ara parlarem del territori:

Panem: Panem és el país resorgit de les cendres dels antics Estats Units, és un país sotmès al règim i als interessos de la gent del Capitoli, que explota els altres districtes que viuen en la misèria per a que ells no els hi falti res. Està dividit en dotze districtes, els primers districtes com l’u, el dos, el tres i el quatre són els més rics respectivament, mentre que la resta de districtes fins arribar al 12 són els més pobres. Abans de la revolució dels dies obscurs existia el districte 13, però com la rebel·lió va ser massa potent, el capitoli va decidir arrasar per sempre més tot el districte.

La paraula panem ve del llatí, que significa pa. El pa és l’aliment bàsic de la cultura occidental que s’elabora des de temps de la Grècia clàssica. L’autora utilitza una metàfora per referir-se al propi país ja que el llibre es diu Els Jocs de la Fam, on els districtes passen gana i penúries.

El Capitoli: El Capitoli és l’estat central de Panem. És el districte on està establert el govern i el districte privilegiat, ja que és la capital, el centre neuràlgic de tot el territori. El Capitoli gaudeix de privilegis com el estar exclòs de la participació de Els Jocs de la Fam. El Capitoli és la llar de la burgesia de Panem: és un territori on abunda el luxe i la exhuberància.

El Capitoli és un dels set turons de Roma. En el turó hi trobem el temple de Júpiter, un dels temples més importants de tota Roma. Es diu de Capitoli a un edifici majestuós i elevat.

________________________________

Al llarg dels tres llibres, trobem diferents personatges que amb els seus noms, ens evoquen a èpoques passades: a l’època clàssica.

Coriolanus Snow: És l’antagonista principal de la saga, el president Snow és el cap del Capitoli i de tots els districtes de Panem. Provocat pels dos tributs que sobreviuen en Els Jocs de la Fam, en Peeta i la Katniss, el president Snow obliga als protagonistes demostrar al públic que no era un acte de rebel·lió contra el Capitoli, sino que tan sols estaven bojament enamorats.

En Coriolà (Cneus Marcius Coriolanus) era fill de Vetúria i d’un home que va morir quan Coriolà era molt jove. Era un general romà que lluità en la guerra contra els volscs. El 493 a.C va conquistar la ciutat volsca de Coroli, amb el qual es guanyà el sobrenom de Coriolà.

El president Snow és un cap d’estat dèspota i tirà que obliga a la població dels districtes a treballar en condicions molt dures mentre es moren de gana i mata a la població indiscriminadament. Coriolà era conegut com un dèspota que prohibí la distribució de blat al poble.

Sèneca Crane: És el Vigilant en Cap dels setantaquatrens Jocs de la Fam (en el primer llibre). És executat per deixar viure a la Katniss i en Peeta quan anaven a pendre les baies verinoses, ja que, el President Snow ho interpretà com un recolzament a la revolució contra Panem.

Luci Anneu Sèneca va ser un filòsof, polític i dramaturg romà. Va néixer a Corduba (l’actual Còrdova) l’any 4 a.C. Se’n va anar a estudiar a Roma, tot i -diu la tradició- ser un nen malaltís. Va aprendre retòrica i filosofia estoica però degut a la seva malaltia va haver d’establir-se a Egipte des del 25 fins el 31 d.C. Quan va tornar exercí d’advocat i l’any 37 va estar a punt de perdre la vida degut als seus problemes amb l’emperador Calígula, que li perdonà la vida ja que creia que la seva mala salut acabaria amb ell i 12 anys més tard, la dona de Claudi el cridà a Roma per a que eduqués el seu fill, el futur emperador Neró. Finalment, l’any 65 Neró va ordenar que Sèneca se suïcidés ja que creia que estava conspirant contra ell.

Sèneca Crane és un home ben format i amb prestigi, igual que el vertader Sèneca.

Caesar Flickerman: És el presentador de Els Jocs de la Fam juntament amb el seu company, en Claudius Templesmith, tot i que ell és el presentador principal del xou, el que entrevista els tributs i comenta els Jocs en directe, és l’ànima televisiva de l’esdeveniment.

Gai Juli Cèsar o més conegut com a Juli Cèsar va ser un dels dirigents més significatius de Roma. Com se sol creure equivocadament, Juli Cèsar no va ser emperador, sinó que va formar el Triumvirat juntament amb Pompeu i Cras, els dos homes que el van recolzar en el seu ascens polític. Juli Cèsar va néixer el 12 o 13 de Juliol  de l’any 100 a.C a Roma. És  un personatge important ja que va estendre i ampliar el territori romà i va rebre el títol de dictador vitalici. Va morir assassinat el 15 de març de l’any 44 a.C. a la cúria del teatre Pompeia, on es reunia el Senat, aquest dia és conegut com els Idus de Març. Quan Cèsar va entrar al Senat, el grup de conspiradors format per Brutus, Bucilià i Gai Cassi el va apunyalar. Cèsar va morir als peus de l’estàtua de Pompeu, el seu gran rival.

En Caesar Flickerman és un home mediàtic, amb un gran carisma, que sap improvitzar i sortir del pas quan les coses es posen difícils. El públic se l’estima ja que l’identifiquen amb l’ànima televisiva dels Jocs, per tant podem dir que té un gran poder sobre els espectadors. En Juli Cèsar va ser un dictador que ha passat a la història com el màxim representant de l’època de l’imperi romà, no es podria entendre l’època clàssica sense Juli Cèsar, com tampoc es podria entendre els Jocs de la Fam sense en Caesar Flickerman.

Claudius Templesmith: En Claudius és el company d’en Caesar Flickerman, la seva feina és de segon locutor. Ajuda a entendre millor els jocs aportant dades d’anys anteriors i contextualitzant les situacions. En Claudius i en Caesar formen un duet molt entranyable i inseparable.

L’emperador Claudi va ser el quart emperador de Roma, i tot i que el seu regnat va ser breu (tan sols del 41 fins el 54 d.C.) va fer una incorporació molt important a l’imperi romà: Britànnia. Va néixer a Lugdunum (l’actual Lyon, a França) el 10 d.C. Anys més tard, quan Calígula va ser assassinat, Claudi va ascendir al tron d’emperador. Va morir, suposadament assassinat el 54 d.C.

Tant Claudi com en Claudius no són gaire coneguts, no són el centre d’atenció, però la seva feina, tot i que a primera vista sembla que no sigui important, ho és, i molt! En Claudi va conquerir Britànnia, on el llatí va deixar una petjada que s’ha anat conservant i que avui en dia és molt present. En Claudius acompanya a en Caesar completant els jocs amb dades curioses, interessants i amb comentaris molt encertats.

Plutarch Heavensbee: És el vigilant dels setantacinquens Jocs de la Fam (apareix al segon llibre) i, secretament, forma part d’una organització que recolza la Revolució. Ajuda als tributs del Vassallatge del Vint-i-cinc a escapar de l’estadi. Cal dir que fa la seva aparició estel·lar al primer llibre quan, durant l’entrenament de la Katniss Everdeen cau a la ponxera.

Luci Mestri Plutarc va ser un historiador i assagista grec que va viure en el temps de la Grècia romana, és conegut sobretot per la seva col·lecció de biografies de personatges grecs i romans titulada “Vides paral·leles“. Va néixer el 46 d.C. a Queronea i va estudiar amb Ammoni a l’Acadèmia d’Atenes. Va viure pràcticament tota la seva vida a la seva ciutat natal i va exercir de magistrat. Les seves dues grans obres són Vides paral·leles: una col·lecció de biografies de personatges grecs i romans, escrites amb intenció didàctica, més que no pas històrica, i Obres Morals: una col·lecció de tractats de temàtica diversa.

En Plutarch és un home alegre i divertit que no dubta que es va arriscar molt en ajudar els tributs. En Luci Mestri Plutarc, al igual que el nostre vigilant, és un home que va escriure la seva major obra amb una finalitat didàctica, amb ganes d’ensenyar i d’ajudar.

Cinna: És l’estilista de la Katniss en els dos Jocs de la Fam en els quals participa i la converteixen en el símbol de la rebel·lió. El disseny dels seus vestits que porta la Katniss a les entrevistes amb en Caesar Flickerman persuadeixen  la població de Panem i els fan pensar en que la revolució és possible. És colpejat fins a la mort pels seus actes de rebel·lia.

Luci Corneli Cinna va ser un destacat polític romà que, tot i ser de família patrícia, va ser el líder del partit popular romà. Va néixer a Roma l’any 103 a.C i va morir a Ancona l’any 84 a.C. Va ser cònsol des de l’any 87 a.C fins a la seva mort l’any 84 a.C. en un motí mentre combatia la legió de Sul·la. La seva filla va ser la primera esposa de Juli Cèsar mentre que, el seu fill va ser un pretor que es va aliar amb els assassins del Cèsar i va expressar públicament la seva opinió favorable a la mort del Cèsar.

En Cinna, tot i provenir de la regió més rica i privilegiada de Panem, el Capitoli, és l’estilista de la Katniss, la noia tribut del districte més pobre de Panem, el Districte 12.  És un home que no té la necessitat de lluitar per la rebel·lió però, ell creu que és necessària i per això, a través dels vestits, converteix la Katniss en el símbol d’una revolució. En Luci Corneli Cinna, tot i ser de família patrícia, va ser el líder del partit popular, és a dir, la facció del poble. Avui ho podríem entendre com un partit d’esquerres i progresista, i va lluitar contra l’optimat, és a dir, la facció aristocràtica, la ideologia més conservadora. Tots dos van lluitar per causes que no els afectaven gaire ja que provenien de família benestant.

Portia: És l’estilista de’n Peeta durant els dos Jocs de la Fam en els quals participa. Mor penjada amb el seu equip de preparació pels seus actes rebels.

Pòrcia Catona va ser una dama romana filla de Cató d’Urica, i l’esposa de’n Marc Juni Brut, l’assassí del Cèsar. Va morir quan va ingerir les brases d’un braser després d’haver rebut la notícia de la mort d’en Brut. Després de morir el seu fill i el seu primer marit, es va casar amb el cosí d’aquest, en Brut. Compartia amb el seu pare uns forts coneixements de filosofia i era una gran partidària de la República romana, mostrant així, un rebuig a les accions d’en Juli Cèsar. Era tan persuasiva que va convèncer al seu marit Brut per a que li expliqués el seu complot contra el Cèsar i va demostrar que era una gran confident. Quan el seu marit va morir a la batalla de Filips, ella es va suïcidar, segons diu la història, ingerint unes brases.

Tant la nostra Portia com la Porcia Catona van ser grans confidents i van saber guardar el secret que amagaven els seus companys: Portia va saber guardar el secret d’en Cinna de fer esclatar la revolució i Pòrcia li va guardar el secret a en Brut d’un dels assassinats més importants de la història.

Messalla: Assistent de televisió dels rebels del Districte 13. És un home prim i jove amb varis jocs d’anells provinent del Capitoli.

Marc Valeri Messal·la Corví va ser un magistrat, escriptor i orador romà. Va néixer segons Eusebi el 59 a.C. però probablement és un error i va néixer alguns anys abans, el 69 a.C. Es va educar a Atenes on fou amic d’Horaci i Bíbul. Abans de la formació del triumvirat posterior a la mort de Juli Cèsar, va tornar a Itàlia i es va decantar pel partit senatorial i especialment el seu cap Cassi i per això, Messal·la fou proscrit però absolt al haver pogut demostrar que era absent de Roma el 44 a.C. Va lluitar a la Batalla de Filips amb Cassi i Brut, i un cop morts, va tornar a Europa. És probable que patís Alzheimer o demència ja que dos anys abans de morir no recordava ni el seu nom i, finalment morí entre el 3 a.C i el 3 d.C.
Va deixar un llegat destacable ja que va escriure sobre història, poesia i gramàtica.

Tant el nostre assistent de televisió com el Messal·la històric es van canviar de bàndol polític i van recolzar la llibertat.

Castor i Pollux: Camarògrafs del Capitoli en l’equip de televisió dels rebels. Són germans i són anomenats insectes per la Katniss degut a l’equip per filmar que duen.

Càstor i Pòl·lux, segons la tradició grega, eren germans d’Hèlena de Troia i fills bessons de Zeus i Leda, la dona del rei espartà Tindareu, que va aconseguir seduir transformant-se en un cigne. Càstor era mortal i Pòl.lux diví, ja que diu el mite que Càstor va néixer de Tindareu com Clitemnestra, en canvi Pòl·lux si que va néixer de Zeus. Els bessons van viure diferents aventures com el rescat d’Hèlena de Troia juntament amb Teseu. En morir Càstor degut a una picabaralla amb un granger anomenat Idas, Pòl·lux no ho va poder suportar i li va demanar a Zeus que li treies a ell també la vida o que convertís el seu germà en immortal. Zeus va decidir que passarien mig any a l’Olimp i l’altre mig a l’Hades. Una altra versió del mite afirma que Zeus els va convertir en la constel.lació de Gèminis.

Els nostres germans camarògrafs són bessons, igual que en Càstor i en Pol·lux del nom, per tant, trobem una clara referència clàssica en el fet de que són bessons i que és diuen igual. També podem relacionar amb el fet de que Castor acaba morint en el Capitoli, al igual que el seu anàleg clàssic: Càstor.

Darius: És un jove Agent de la Pau del Districte 12. Es converteix en avoc després d’intentar salvar en Gale de les fuetades del nou cap dels Agents de la Pau. Es converteix en l’avoc de la Katniss en el Vassallatge dels Vint-i-cinc i mor durant un interrogatori.

Darios I el Gran va ser  el tercer rei de Pèrsia de la dinastia Aquemènida. Després de la mort de l’únic hereu, hi va haver una gran disputa interna. Darius era un soldat de l’elit, i amb gran habilitat va aconseguir prendre el poder i matar a l’usurpador Gaumata, un mag que havia pres el lloc de Cambises durant les seves campanyes a Egipte, pretenent ser el seu germà. Darius va ser un gran conqueridor, però sobretot, el gran administrador de l’Imperi Persa. Va oficialitzar la moneda, sent el primer governant en la història a emprar la moneda amb efectivitat, va construir el precursor del canal de Suez a Egipte, la carretera Reial, una gran via de 2700 km que connectava totes les capitals de l’Imperi. Va fundar Persèpolis, capital cerimonial de l’Imperi i una de les ciutats més belles mai creades. Va manar a explorar l’Oceà Índic, entre altres grans obres. També va expandir l’Imperi Persa fins al riu Indus a l’Est, va atacar als Escites creuant el Danubi a per l’oest, sense tenir èxit, i després de la revolta dels grecs jònics, part de l’Imperi, i del suport per part del costat europeu de Grècia, va buscar castigar els instigadors, també sense èxit. Va morir mentre planejava una tercera expedició al temps d’una insurrecció a Egipte, al 487 a.C.

Tant en Darius com en Darios I el Gran van ser soldats (en cas den Darius, Agent de la Pau) i tots dos van ser persones amb empenta i autodeterminació personal.

Lavinia: És una avox que treballa per el Capitoli com a servent de la Katniss Everdeen. En el segon llibre encara no es coneix el nom, però en l’Ocell de la revolta, en Peeta diu que el seu nom és Lavinia. Abans de convertir-se en avox, Lavinia i un noi desconegut van ser vistos per en Gale i la Katniss en el bosc mentres ells caçaven. Un aerolliscador va aparèixer en mig del no-res i es va endur els dos nois.

Segons la mitologia romana Lavínia era filla de Latinus i Amata, única hereva al tron de la regió del Laci. Va ser promesa a Turn, rei dels rútuls, però amb l’arribada d’Enees el seu pare la hi va donar com esposa. Aquest fet va desencadenar una guerra entre alguns dels pobles llatins liderats per Turn i les forces afins als troians. Quan la guerra va acabar entre els pobles del Laci, els troians en van resultar vencedors gràcies a l’ajuda de la mare divina d’Enees. De les relacions mantingudes amb Enees, Lavínia dóna a llum a un fill pòstum, Silvi, que va succeir a Ascani al tron dels llatins.

La Lavínia literària és una noia desgraciada, com Lavínia, ja que acaba morint quan dóna a llum a Silvi.

Cato: Noi tribut del Districte 2. És expert en la lluita amb espases. Mata a diversos tributs durant la sanguinolenta batalla de la cornucòpia. És l’últim tribut en morir. És superb, orgullós i violent.

Marcus Porcius Cato Uticensis, anomenat també Cató el Jove va ser un destacat polític romà que va néixer el 95 a.C. a Roma. Els seus pares van morir quan ell era jove i es va criar a casa del seu oncle, en Marc Livi Drus. Coetani de Ciceró, va ajudar-lo a ascendir a cònsul menor. Més endevant, Pompeu, Cras i Cèsar formarien el Triumvirat, al qual en Cató odiaria per repartir-se la República pactant els càrrecs polítics. Poc després el van enviar a governar l’illa de Xipre per lliurar-se de la seva presència en la capital de l’imperi. Finalment, morí el 12 d’abril del 46 a.C. a Útica.

Cato és un noi violent que odia els tributs dels Districtes més pobres com en Cató odiava els líders del Triumvirat per repartir-se la República al seu gust.

Brutus: Noi tribut del Districte 2 que apareix al llibre En Flames. Company d’Enobaria, és assassinat per en Peeta.

Marc Juni Brut és conegut com el tiranicida per ser un dels principals instigadors de l’assassinat d’en Juli Cèsar. Va néixer a Roma la tardor del 85 a.C. a Roma. Descendent d’un dels fundadors de la República, va abraçar les idees de la facció republicana i va practicar l’austeritat i el desinterès que va aprendre de la filosofia estòica. Cansat de la tirania del Cèsar, un dia, davant de la estàtua del seu avantpassat va decidir planejar l’assassinat contra aquest i, quan Juli Cèsar va veure a Brut amb el punyal a la mà dreta va exclamar: “Tu també, fill meu!” i no va oposar resistència. Poc després marxà a l’Orient a la batalla de Filips: Es diu que tenia malsons i negres visions i, poc després es va suïcidar l’any 42 a.C. travessant-se ell mateix amb l’espasa mentre deia: “Virtut, tan sols ets un nom!”.

En Brutus té un caracter molt varonil com en Brut, que reflexa el seu caràcter en les cartes que li va enviar a Ciceró.

La Comadreja: Noia tribut del Districte 5 que apareix en el primer llibre. Es diu així per la seva semblança a una mostela, per la seva rapidesa i agilitat. Mor al menjar-se les gàbies de nit (baies verinoses).

Galantis era una serventa pèl-roja d’Alcmena que la va assistir durant el naixement d’Hèrcules. Quan Alcmena estava de part,va patir dificultats per parir a un nen tan gran. Després de set dies va demanar l’ajuda d’Ilitia, la deessa dels naixements. No obstant això, Ilitia no la va ajudar perquè Hera li ho va demanar. En lloc d’això, va estrènyer les seves mans i va creuar les seves cames, evitant que el nen naixés. Alcmena es va retorçar de dolor, va maleir els cels i va empitjorar fins estar a punt de morir. Galantis, que entrava i sortia sovint, la va veure i, sospitant de les seves intencions, li digué de sobte que la seva senyora ja havia parit. Ilitia, sorpresa, s’aixecà tot separant les cames, i llavors pogué néixer Hèrcules. Hera, indignada amb aquest engany, transformà Galantis en una mostela. Va seguir vivint amb Alcmena després de la seva transformació.

La nostra mostela, al igual que Galantis, és una noia astuta i àgil, que és capaç de sobreviure amb les restes i les armes que es descuiden els altres tributs a l’arena. Però tanta astúcia la condueix a la mort.

Cressida: Directora de l’equip de televisió dels rebels. És originària del Capitoli.

Crèssida és una dona grega, capturada i convertida en esclava pels troians, que s’enamora del príncep troià Troilus, a qui jura amor etern. No obstant això, quan és tornada als grecs en un intercanvi de presoners es converteix en amant de l’heroi aqueu Diomedes, la qual cosa embogeix Troilus.

Crèssida, al igual que el nostre personatge literari, era una dona grega, (considerada una de les civilitzacions més pròsperes de la història) que va acabar com a esclava. La nostra Cressida és originària del Capitoli, el territori més pròsper i amb més nivell de vida de tot Panem, i va acabar al Districte 13, que va ser destruït durant Els dies foscos.

Símbols de Els Jocs de la Fam

Bé, si us ha picat la curiositat, podeu clicar a sobre de Els Jocs de la Fam, En Flames o en L’ocell de la revolta per poder llegir-los en llengua castellana, on-line gratuïtament.

Salve!

Patrícia Ortiz Vincent

2n de Batxillerat Llatí

 

De la mitologia fins al ballet clàssic, amb el Faune

38 Replies

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C