Salvete, aràcnids i aràcnides! En aquesta ocasió vull presentar-vos La muerte llega a Pemberley, una nova obra de P. D. James (1920-), una cèlebre escriptora britànica de novel·la negra. La muerte llega a Pemberley consisteix en una “continuació” d’Orgull i Prejudici (Pride and Prejudice) de l’autora també britànica Jane Austen (1775-1817); de fet el passat 28 de gener es va celebrar el bicentenari de la publicació d’aquesta novel·la.

Retrat de Jane Austen realitzat per Cassandra Austen, la seva germana. Dècades de 1780-1790.

Orgull i Prejudici de Jane Austen ens explica la història de la família Bennet, una família de classe mitjana que viu dels beneficis de la seva granja a Longbourn, al comtat de Hertfordshire a l’última dècada del segle XVIII. La família està formada per un pare solitari i sarcàstic, una mare només pendent de les xafarderies dels veïns i de casar les seves filles i finalment les cinc germanes: Jane, Elizabeth, Mary, Kitty i Lydia. La novel·la es centra bàsicament en la figura d’Elizabeth i en segon pla de la de Jane. Les dues germanes grans són íntimes i molt educades a diferència de la resta de la família, traient el pare que es desvincula de qualsevol pla de la seva dona. La novel·la comença amb l’arribada de Charles Bingley, un jove força ric que organitza un ball al poble, les cinc germanes Bennet decideixen assistir-hi amb el propòsit que una d’elles arribi a casar-se amb en Bingley. Quan el jove coneix  la Jane, queda totalment enamorat d’ella i la gran de les Bennet també, però el seu caràcter reservat els hi impedeix declarar-se els seus sentiments. Paral·lelament, Bingley presenta als Bennet un amic seu: Fitzwilliam Darcy, un jove encara més ric que ell però un pèl arrogant i estirat que des del primer moment desagrada a l’Elizabeth.

De sobte, Bingley i Darcy abandonen Longbourn sense quasi acomiadar-se’n i la Jane queda molt trista. Al mateix temps, l’exèrcit britànic arriba a Longbourn per passar-hi uns dies, Kitty i Lydia Bennet perden el cap pels oficials, especialment per George Wickham qui va interessar-se més per Elizabeth i va explicar-li que era “el germà polític” d’en Darcy. El pare d’en Wickham havia estat un servent de confiança del pare d’en Darcy i amb la mort del senyor Wickham, el senyor Darcy havia tingut cura d’en George Wickham i el crià juntament amb el seu fill biològic. Wickham va declarar a l’Elizabeth que Darcy li tenia enveja i per aquest motiu va negar-se a donar-li la part de l’herència que li tocava. L’Elizabeth va enrabiar-se encara més amb en Darcy.

Quan l’Elizabeth va anar a visitar la seva antiga veïna i amiga que s’havia casat amb William Collins, cosí llunyà dels Bennet, va trobar-se amb en Darcy que quan la va veure li va demanar  la mà. A l’odi que l’Elizabeth sentia respecte en Darcy per la seva arrogància i la manera de tractar en Wickham es va afegir el fet que Darcy va convèncer en Bingley perquè s’oblidés de la Jane. Darcy va defensar que ho havia fet pel seu bé, però l’Elizabeth no va voler saber mai res més d’ell. En Darcy va intentar escriure-li però ella no va fer-li cas fins que va explicar-li la vertadera identitat d’en Wickham: el jove oficial de l’exèrcit en realitat s’havia gastat la seva part de l’herència i fins i tot havia intentat seduir la seva germana, la Georgiana, que llavors tenia quinze anys. Des d’aquell moment l’Elizabeth va començar a sentir afecte cap en Darcy.

Malauradament, tot es va capgirar: la Lydia Bennet va fugar-se amb en Wickham sense haver-se casat, tot un escàndol per l’època i un deshonor pels Bennet. Misteriosament en Wickham i la Lydia van casar-se, cosa estranya per part del tinent si considerem que la Lydia no disponia d’una bona dot pel seu matrimoni. L’Elizabeth va assabentar-se que havia estat en Darcy qui havia pagat totes les despeses del viatge i del casament de la parella, tractant-se d’un germà polític a qui no podia veure. Poc després en Darcy i en Bingley van tornar a Longbourn i van demanar en matrimoni a l’Elizabeth i a la Jane respectivament i les dues van acceptar amb gran il·lusió.

Portada de Pride and Prejudice, edició de 1813.

La muerte llega a Pemberley de P. D. James se centra bàsicament en la vida d’en Darcy i l’Elizabeth, entre 1803 i 1804. Són un matrimoni feliç que viu amb els seus dos fills i la germana d’en Darcy, la Georgiana, a Pemberley; la immensa mansió i jardins que han pertangut als Darcy durant segles al comtat de Derbyshire. Viuen apartats de la família Bennet i dels seus escàndols, exceptuant la Jane i el seu espòs, en Bingley que visiten Pemberley molt sovint. La novel·la comença un dia abans del ball anual de Lady Anne, dedicat a la difunta mare d’en Darcy. Van arribant els convidats: el vescomte coronel Fitzwilliam (cosí i íntim amic d’en Darcy), el matrimoni Bingley i l’Alveston (l’advocat de confiança i íntim dels Bingley). El coronel Fitzwilliam i l’advocat Alveston es proposen guanyar-se el cor de la bella Georgiana, que ja té l’edat per contraure matrimoni, encara que cal dir que la Georgiana mostrava més interès per l’Alveston.

Els preparatius pel ball són interromputs per l’arribada sobtada de la Lydia (qui no havia estat convidada al ball), histèrica i cridant que algú havia assassinat el seu marit, en George Wickham. Ràpidament en Darcy, l’Alveston, el coronel Fitzwilliam i el cotxer que havia portat la Lydia van anar a fer una expedició al bosc on Wickham s’havia endinsat. Segons el testimoni del cotxer, ell mateix havia portat en carruatge el senyor i la senyora Wickham i el capità Denny, un vell amic de l’exèrcit d’en Wickham, des de la taverna fins a Pemberley. Però a mig trajecte el capità Denny havia abandonat el carruatge i al cap d’uns minuts també ho havia fet en Wickham. Un quart d’hora després s’havien sentit uns trets que venien del bosc on s’havien endinsat els dos militars; llavors la Lydia va desesperar-se i va ordenar el cotxer que la portés a Pemberley. Finalment en Darcy i els altres van descobrir el cos del capità Denny sense vida i al seu costat en Wickham plorant amb desesperació i murmurant que ell l’havia matat. Arran d’aquest fet s’obre una profunda investigació sobre el cas en el que es veuen implicats la família Darcy i el seu servei, el coronel Fitzwilliam, l’Alveston, els Bingley, el cotxer i sobretot en Wickham, qui és el sospitós principal i empresonat poc després. Tot i el seu passat dolorós amb en Wickham, en Darcy buscarà pistes per demostrar la innocència del seu germà polític i l’Alveston com a advocat formarà part de la investigació judicial.

Portada de Death comes to Pemberley, edició anglesa de 2011.

Durant la investigació i el judici hi apareixen alguns llatinismes i referents clàssics que em van cridar l’atenció:

– “Y si consideraba que las sentencias de algún filósofo de la Antigüedad -sobretodo de Sócrates o Aristóteles- podían aportar peso a un argumento, no dudaba en usarlas”. – Doctor Clitheroe, magistrat de Derbyshire.

Aquesta citació apareix quan el narrador està presentant el Doctor Clitheroe, el magistrat del comtat de Derbyshire juntament amb Fitzwilliam Darcy i Selwyn Hardcastle. Els tres eren les màximes autoritats judicials al comtat en cas d’homicidi, robatori, segrest, etc. Malauradament Josiah Clitheroe pateix de la gota quan es produeix l’assassinat del capità Denny i no pot participar gaire en la investigació del cas. A més a més en Darcy no pot participar-hi tampoc com a senyor de les terres on s’ha produït l’homicidi i com a germà polític i cunyat (recordem que la Lydia i l’Elizabeth són germanes) del principal sospitós. Així que el cas ha de ser pel tercer magistrat: en Selwyn Hardcastle, la família del qual havia estat enemiga dels Darcy per l’assassinat d’un membre del servei dels Hardcastle al bosc pertanyent a Pemberley. Tot i això en Darcy i en Hardcastle portaven un temps intentant crear una bona relació entre les dues famílies, van aconseguir ser bons companys de feina però mai bons amics.

El fet que el Doctor Clitheroe utilitzés algunes sentències de filòsofs clàssics, especialment de Sòcrates i Aristòtil, significa que els arguments plens de saviesa i de veritat dels clàssics encara són vigents a l’Anglaterra de Jordi III (i també a la societat del segle XXI). A l’antiga Grècia, sobretot a partir del segle V aC, era molt important l’oratòria que anava lligada a la democràcia. La democràcia grega estava basada en la igualtat de lleis entre els ciutadans, inclosa la defensa pròpia. Si eres acusat d’homicidi o robatori a l’Atenes del segle V aC, havies de defensar-te tu mateix, per aquest motiu els ciutadans estudiaven retòrica, l’art de la paraula, saber què dir i com dir-ho en el moment precís. Actualment els acusats disposen d’un advocat que s’encarreguen de defensar la seva innocència i per fer-ho han de tenir un bon ús de la paraula, com els clàssics.

– Post mortem

Aquest llatinisme significa “després de la mort”. L’utilitza el doctor Belcher, el primer metge que arriba a Pemberley per estudiar l’estat del cos del capità Denny i calmar la histèria d’en Wickham i de la Lydia. L’exploració post mortem o més coneguda com autòpsia, és un procediment mèdic en què es fa servir la tècnica de la dissecció per obtenir informació sobre la causa, la naturalesa, l’extensió i les complicacions de la malaltia que ha provocat la mort.

– Ad infinitum

És un llatinisme que significa “fins l’infinit” o ” sense límit”. L’utilitza l’Alveston per fer entendre a en Darcy que si el cas és portat a diversos tribunals per tal de confirmar la innocència de Wickham, la investigació judicial no tindria fi seria com una cadena infinita de tribunals.

– Pompeu

Pompeu és el fidel cavall de l’Alveston. El seu nom està inspirat en Gneu Pompeu Magne, un destacat polític i militar romà durant el final de la República romana (segles II-I aC). Va formar part del primer triumvirat amb Juli Cèsar i Cras. Pompeu va casar-se amb la filla de Juli Cèsar, però quan aquesta va morir el lligam entre els dos polítics va ser més fred. Quan Juli Cèsar era amb el seu exèrcit a les conquestes de Gàl·lia i Britànnia i Cras va morir a Carres (53 aC), Pompeu que va quedar-se a Roma, va concentrar tots els poders en la seva mateixa persona. Així que quan Cèsar tornava a Roma i es va trobar amb altres lleis, va esclatar la que seria la Segona Guerra Civil Romana (49-45 aC). Pompeu va refugiar-se a Egipte, que llavors era una província romana, però allà es va trobar amb alguns ministres romans que van assassinar-lo. Però Cèsar quan va saber del destí del seu enemic va ordenar matar els seus assassins perquè abans de traïdor era ciutadà romà i mereixia els mateixos drets que qualsevol altre. Després del conflicte, Juli Cèsar es va nomenar dictador vitalici (49 aC) però poc després va ser assassinat (15 de març del 44 aC, idus de març) i va esclatar la Tercera Guerra Civil Romana (43-42 aC).

– Fiat justitia ruat caelum

És un llatinisme que vol dir “que es faci justícia i s’enfonsi el cel”, és a dir que sempre s’ha de fer justícia sense tenir en compte les conseqüències que aquesta porti. L’utilitza Clitheroe per tranquil·litzar en Darcy, està convençut que es farà justícia en el judici, sigui Wickham culpable o innocent.

– Clímax dramàtic

La paraula “Clímax” (del grec “κλῖμαξ“) vol dir “escala”, de fet es tracta del punt culminant de l’obra en que la tensió va pujant i pujant com si es tractés d’una escala.

És el moment de màxima tensió en una obra, en aquest cas dramàtica, on el protagonista i l’antagonista es troben en un conflicte. A la novel·la fa referència en el moment del judici en que els testimonis estan declarant i en que l’advocat i el fiscal estan en plena lluita per aconseguir alguna dada que defensi o acusi en Wickham. El públic està totalment concentrat i en tensió com qui està veient el punt culminant d’una obra teatral.

– La defensa de Wickham en el judici

Després de les declaracions de tots els testimonis, només queda la defensa del propi Wickham. A l’Anglaterra de principis del segle XIX, encara havia de ser l’acusat qui es defensés en comptes del seu advocat. Wickham ha de recitar un discurs persuasiu i convincent si vol convèncer al tribunal de la seva innocència davant l’assassinat del capità Denny.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. De fet Sòcrates tenia l’objectiu de trobar la veritat universal a través del Coneixement. Sòcrates va anar a parlar amb les màximes autoritats de la polis i aquelles persones més sàvies, però se n’adonà que en realitat no sabien res. Sòcrates demanava la definició d’un terme i el seu dialogant així ho feia, Sòcrates refutava la resposta negant així la seva validesa, així el filòsof atenès va guanyar-se molts enemics, però també molt seguidors sobretot els seus alumnes, entre ells el jove Plató.

Plató, a qui va commoure el tràgic destí, va decidir escriure sobre el seu mestre Sòcrates. El judici i la defensa de Sòcrates es troben a l’Apologia de Sòcrates, que pertany als seus diàlegs de joventut.

En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort.

Durant els seus últims moments de vida, abans que morís enverinat, Sòcrates va poder parlar amb els seus alumnes a qui els va confiar que no tenia gens de por de la mort perquè ell s’havia portat bé durant la seva vida i que no sabia que seria d’ell després de la mort, però es tractaria d’alguna cosa bona.

Aconseguiria George Wickham recitar un discurs convincent i així salvar-se d’una condemna a mort com Sòcrates?

– Modus vivendi

És un llatinisme que significa “estil de vida”. L’utilitza el coronel Fitzilliam quan pregunta a en Wickham sobre l’estil de vida de la senyora Younge, que en realitat és una germanastra de l’oficial sospitós. La senyora Younge és una dona que subsisteix gràcies als suborns i enganys que fa a la gent. El personatge apareix al final de la novel·la al judici d’en Wickham, per qui sembla molt preocupada, és clar, és el seu germanastre. Younge es va presentar a Pemberley com a candidata per exercir d’institutriu de la Georgiana quan va sortir de l’internat a l’edat de quinze anys. També es descobreix que Eleanor Younge va incitar a la Georgiana per a que s’escapés de Pemberley amb en Wickham, els dos germans tenien un objectiu comú: que en Wickham es casés amb una noia rica per repartir-se l’herència; però en Darcy va localitzar a temps a la Georgiana abans que succeís qualsevol bestiesa i la gent s’assabentés.

– Lydia Bennet

Els orígens del nom de la més jove de les Bennet i esposa de l’oficial Wickham els trobem a la regió grega de Lídia (Λυδία), al nord oest de la regió d’Anatòlia (actual Turquia). La regió de Lídia va destacar com a potència comercial juntament a altres polis gregues sobretot de l’Àsia Menor, de fet els colonitzadors d’Emporion són de Fòcea, que es troba a la regió de Jònia. Emporion no va deixar de ser una colònia comercial que a més més de beneficiar-se ella mateixa també ho feia als seus compradors i venedors, principalment de l’Àsia Menor.

– Magistrat

A l’antiga Roma els magistrats eren ciutadans escollits per encarregar-se de l’administració i la direcció de la ciutat. Disposaven dels tres poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial i van ser vigents durant l’Imperium Romanum (segle I aC-V dC).

El terme de “magistrat” ha evolucionat fins a l’actualitat com a funcionaris públics amb càrrecs judicials, la seva tasca és la de jutjar i executar allò jutjat. Els magistrats a diferència dels de l’antiga Roma són independents als altres poders i són imparcials, per aquest motiu en Darcy no pot formar part de la investigació judicial, perquè és parent del sospitós principal. A La muerta llega a Pemberley els tres magistrats del comtat de Derbyshire són en Darcy, en Hardcastle i en Clitheroe.

Fitzwilliam Darcy (Matthew Macfadyen) i Elizabeth Bennet (Keira Knightley) a la versió cinematogràfica de 2005 d’Orgull i Prejudici del director Joe Wright.

 

Finalment m’agradaria recomanar Orgull i Prejudici i La muerte llega a Pemberley a tots aquells amants de la literatura; especialment als aficionats a l’època neoclassicista anglesa (finals del segle XVIII- principis del segle XIX), la novel·la negra i a la literatura anglesa en general. Si voleu saber si en George Wickham és posat en llibertat o condemnat a mort com Sòcrates, us animo a que llegiu la nova obra de P. D. James!

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec