Category Archives: General

Clàudia i la deessa Cíbele I: L’amant

Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

'Port of Ostia During a Tempest', oil on canvas painting by Leonardo Coccorante, 1740s, Lowe Art Museum

Port of Ostia during a Tempest – 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ

Cui prodest?

Si Ciceró aixequés el cap i es trobés amb certs titulars periodístics!

Prodest ja es veu que és una forma del verb prosum (un compost de sum) que vol dir bàsicament “aprofitar, ser útil, beneficiós… “

El titular periodístic Quid prodest? vol dir “Què és útil? Què és beneficiós? Què aprofita?” I la veritat és que té sentit, però un sentit diferent de la força que té la sentència llatina Cui prodest?
que vol dir “A qui aprofita? A qui beneficia?” i pel que diu l’article sembla que és aquest el títol que li correspondria.
En realitat, la cita llatina que ressona darrera d’aquest titular és de la Medea (v. 500-501) de Sèneca i diu: Cui prodest scelus, is fecit que vol dir: “A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor”.
Tinc entès que heu tingut la sort de veure i llegir la Medea d’Eurípides que és força igual i força diferent de la Medea de Sèneca, perquè han passat molt anys i els llatins no eren els grecs, evidentment. Sèneca, encara que va escriure una mica de tot i fins i tot tragèdies, és conegut sobretot com a moralista i són cèlebres les seves sentències i aquesta és una d’elles. Sèneca va viure una època de crisi sota l’emperador Neró i no ho va tenir fàcil… nosaltres ara tampoc no ho tenim gens fàcil amb la crisi i la pregunta clau és: Cui prodest?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

L’actualitat dels clàssics

Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».

Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.

Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.

Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.

Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.

Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?

D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.

Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?

Xavier Serrahima 2o13

www.racodelaparaula.cat

Θέατρον του Διονύσου

El teatre de Dionís (Θέατρον του Διονύσου) va ser el més gran teatre de l’antiga Grècia, situat al peu de l’Acròpoli d’Atenes, a la banda sud, vora el recinte sagrat del Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, Dionís.

El principi només s’hi representaven, en honor del déu, cants i danses rituals al voltant de l’altar i els espectadors hi seien al voltant. Això no sempre va ser així com podeu imaginar, va anar poc a poc evolucionant i es van començar les representacions de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i les comèdies d’Aristòfanes. Després de aquestes representacions feien una sàtira, amb tot el temps de la representació s’allargava bastant, fins i tot podia arribar a les nou hores, i l’entrada era gratuita.

Era un teatre de fusta, però al començar el segle V es van canviar les plataformes de fusta per pedra. A la part central de les primeres grades hi havia 67 seients, que més tard és van canviar a marbre decorat i estaven reservats per als sacerdots i la gent més important.

Es va construir el segle IV aC. Tenia una capacitat de 17.000 espectadors, els actors estaven col·locats damunt una plataforma, el Prosceni, i també hi havia una part interior on es canviaven el vestuari, Scaena. També hi ha un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l’altar de Dionís al mig. I finalment els espectadors estaven en el Koilon o Graderia, en forma d’un cercle truncat que envoltava l’orquestra excepte per la part de l’escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d’una muntanya. A cada costat, entre les grades i l’escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l’orquestra, anomenats, Pàrodes.

Què us sembla el Teatre de Dionís? Què en sabeu?

No us oblideu de consultar i de comentar aquest apunt i els seus enllaços.

Nora Domingo
1r de Batxillerat Grec

Del segell a l’arc

Sabeu què vol dir i quin és l’origen del mot filatèlia?

Aquí teniu uns segells de la sèrie  “Arcos y puertas monumentales”

 

  1. Quin d’aquests arcs pot sortir a les PAU de Llatí? On es troba?
  2. Quins heu reconegut?
  3. Podríeu fer una mica de recerca sobre aquests tres arcs romans:
  4. On es troba Cáparra? Quins autors clàssics en parlen? Quin emperador li va donar la categoria de municipium?
  5. Com és un arc tetrapylum?
  6. Què es pot dir de la “Via de la plata”?
  7. On es troba Medinaceli? De quin segle és l’arc? Quines inscripcions s’han pogut reconstruir? Quines altres restes romanes hi ha a Medinaceli?
  8. On es troba Cabanes? Al costat de quina via romana? Quin caràcter s’atribueix a l’arc?
  9. Comenta Arcus triomphalis i col·labora amb aquest Google maps de El Fil de les Clàssiques.

Segells d'arquitectura romana

Mercè Otero (professora jubilada de llatí)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Faune, libidinós i trapella, al Museu de Badalona

Tal com ens anunciava la Mònica fa un temps, el dia 26 de febrer del 2013, en el marc de les primeres jornades conjuntes entre el Conservatori i l’Institut Isaac Albéniz de Badalona “El so de la paraula”, la presència clàssica es va fer palesa sobretot al primer acte, que va tenir lloc al Museu de Badalona sota el títol de “Música i Narrativa”.

La proposta de lectura d’un fragment de la Migdiada d’un Faune de Mallarmé simultaniejada amb una original versió coreogràfica del preludi homònim de Debussy, va fer palesa la necessitat de contextualitzar el referent mitològic clàssic que dóna origen a tot plegat. Així doncs, abans de la versió simbolista d’aquest ésser boscà, els alumnes de 4t ESO van descobrir-nos un Faune molt més descarat en relació al qual Ovidi, als Fastos, ens explica el motiu de la seva aversió als vestits. La Paula i la Blanca van presentar la recitació del text, que el Rubén va dur a terme amb seguretat, acompanyat al piano per l’encomanadissa música que l’Ainhoa havia triat per a l’ocasió. Com a teló de fons, la projecció dels dibuixos inspirats en diferents moments del text, que uns quants companys ens havien regalat prèviament.

[vimeo]http://vimeo.com/62971226[/vimeo]

Tot plegat va resultar una tasca col·laborativa que l’Amar, atenta a tots els detalls, va deixar immortalitzada en el seu reportatge fotogràfic. El muntatge té com a fons musical l’Himne dels Pirates pertanyent a “Mar i Cel” de Dagoll Dagom, que tan bé vau interpretar els alumnes de l’optativa de Música de quart. Cal recordar que aquest musical és una adaptació de la peça teatral homònima d’Àngel Guimerà, una mostra més de l’inefable “So de la paraula”, que Conservatori i Institut hem volgut fer sentir al llarg d’aquestes Jornades conjuntes.

El tercer acte de les Jornades va consistir en una representació musicada d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, ¿quines referències clàssiques hi vau detectar? La més evident és la referent a una de les metamorfosis ovidianes que heu llegit a Narracions de mites clàssics, ¿la recordeu? Però, a més, les referències a llocs i personatges grecs hi abunden ¿què me’n podeu dir?

Aquells que no hi vau ser presents, podeu fer una recerca sobre l’obra o esperar a l’acte de Sant Jordi a l’institut, en què possiblement ens en faran una nova representació.

TERESA

Quae metamorphoses sunt?

Seguint la tradició de la sèrie d’articles Quae fabula est?, les subportades del dossier de la Margarita ens ajudaran a recordar els mites que acabem de treballar a Narracions de mites clàssics. Quins reconeixeu? Què en recordeu?

 

[Per visualitzar millor les imatges, cliqueu a sobre]

Algunes dels dibuixos són versions de les il·lustracions del llibre, però d’altres són creacions de l’autora inspirades en algun dels relats. Comenteu-los també en aquest sentit.

Fortuna secunda!

TERESA

Viquilletra MMXIII: Vides paral·leles

Recordeu que fa un temps els companys de l’Alternativa Viquilletra us presentaven la seva primera activitat sobre Aloma de Mercè Rodoreda i us demanaven col·laboració per al projecte de la segona activitat?

Doncs ja és hora que comproveu quin profit van treure dels suggeriments que vau deixar en comentari. Tantes van ser les propostes que, evidentment, no les van aplicar totes i van haver de triar les més significatives com a base per a bastir els diàlegs que es representen al vídeo final. Tot i això, n’hi havia tants, que ha estat necessària la col·laboració d’alguns de vosaltres, que no curseu aquesta alternativa, per poder cobrir tots els papers de l’auca, especialment els corresponents als personatges clàssics. I he de dir que tots heu fet un gran esforç per assolir el to adient al vostre paper:

  • Des de la solemnitat de Neptú i Júpiter, aquest darrer també un seductor, fins a l’espontaneïtat de Mercuri i la murrieria d’Eros, les divinitats masculines marquen un ritme solemne en les seves intervencions.

  • Pel cantó femení, l’altiva i desdenyosa Hera no té res a envejar a una Afrodita falsament inofensiva, enfront d’una Esfinx convençuda del poder dels seus enigmes.

  • Les figures mitològiques humanes palesen el seu dolor, patiment i dubtes, indefensos davant del poder diví, que juga amb les seves vides. Així, la prudent Penèlope mostra la resignació de l’esposa pacient, Hero recorda amb Leandre el seu amor impossible, i Cal·listo s’ho mira tot des del cel, amb una perspectiva molt diferent.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0eLO-J0Ihys[/youtube]

Talment com les de Plutarc, aquestes Vides paral·leles, que com diu el títol del vídeo, van dels clàssics a la Rodoreda, estableixen vincles atemporals al voltant de les inquietuds humanes en front de tants sentiments… Crec que escau, en aquest cas, un comentari referent tant al tractament dels mites en l’activitat, com als temes plenament humans que aquesta posa sobre la taula. Què us sentiu més, una Hera-Anna, un Júpiter-Joan, una Afrodita-Coral, una Penèlope-Aloma…? Amb qui us identifiqueu?

Gràcies a tots per la vostra col·laboració. Som conscients que a alguns us ha suposat un gran esforç enfrontar-vos a la càmera, però us n’heu sortit molt bé. Ja sabeu:  Errare humanum est.

MONTSE I TERESA

Com fer i escriure grec sense veure-hi!

victor

Víctor Sánchez traduint Grec a l’hora del pati

victorsanchez

Amb els tretze volums del Diccionari de Grec, més els de Grec 2 ed. Teide en Braille i la Perkins.

Sóc el Víctor Sánchez de 1r de Batxillerat D i com haureu vist ja, també faig grec. Però el meu cas és diferent al de tots vosaltres i no només perquè no faig ni he fet mai llatí.

Com sabreu, jo sóc cec i per fer grec, he de fer les classes una mica diferent que les vostres. Perquè jo pugui fer classe de grec sense problemes, he de treballar amb el braille, que és el sistema d’escriptura que utilitzem les persones amb discapacitat visual. Gràcies al braille, puc seguir la classe sense problemes, ja que tinc el llibre adaptat (tot i que em va arribar uns dies abans de l’examen de la primera avaluació!) i faig els exercicis amb la màquina Perkings, que és la màquina que utilitzem per escriure en braille i que com diu la Margalida “ara només vull sentir la música de la Perkings” (bé ja sabeu quin soroll més estrident que fa!).
S’ha de dir però, que els exercicis, els hauria de fer amb l’ordinador, com en les altres assignatures. Però el problema que tinc amb l’ordinador és que, s’hauria de fer una adaptació del teclat i potser, el programa de veu que em diu les coses que apareixen a la pantalla no em llegeix bé el que hi diu, total que no interpreta bé el grec. Només puc utilitzar l’ordinador a l’hora de comentar els apunts del bloc. Em va agradar molt participar, a la meva manera, en la Pipiatio Classica i en la resta d’activitats extres que anem fent a classe de grec! També m’ha agradat molt assistir fa poc al teatre.  El passat dimecres dia 6 de març, els alumnes de 1r i 2nd de Batxillerat de l’Institut Premià de Mar vam anar al teatre Joventut de l’Hospitalet a veure dues obres de teatre d’arguments llatins i grecs representades totes dues magistralment pels alumnes de Cultura Clàssica de l’institut Pedro de Luna de Saragossa. Una de les obres que vam veure va ser la tragèdia grega de Medea. Aquesta obra explica les aventures de la bruixa grega Medea, que està casada amb Jàson i tenen dos fills. Jàson i Medea viatgen a Corint. Allà, Medea descobrirà que Jàson l’està enganyant i que s’està a punt de casar-se amb Glauce, la filla del rei Creont. A Medea no li agrada gens el que està passant i decideix venjar-se matant Glauce i els seus fills regalant-li una corona i un vestit, tots dos enverinats, també matarà els seus propis fills i fugirà a un altre país. Jàson intenta convèncer Medea perquè almenys no mati els seus propis fills, però ja és massa tard i Medea no l’escolta. En les celebracions del casament de Glauce i Jàson, apareix Egeu, rei d’Atenes, que ve de l’oracle de Febos perquè està molt preocupat perquè de moment, no té fills. Aprofitant aquesta circumstància, Medea demana a Egeu si pot fugir amb ell a Atenes i donar-li refugi, a canvi d’això, Medea li donarà herència en forma de fills i Egeu accepta la proposta. Finalment, Medea acaba executant els seus plans i mata Glauce, els seus propis fills, els fills de Glauce i acaba marxant a Atenes amb Egeu. Aquesta tragèdia grega em va agradar molt, ja que tenia un argument molt interessant i dramàtic; els actors que la representaven ho feien molt bé malgrat les dificultats que comportava aquesta obra.

A classe de grec, també m’ha agradat descobrir que Grècia no és tan plana com jo em pensava! La veritat, és que creia que això del grec seria més complicat, me l’imaginava amb moltes lletres rares i complicades de llegir i escriure, bastantes declinacions, paraules complicades de pronunciar i molta mitologia. I efectivament, el grec és així, amb moltes declinacions, moltes paraules difícils de llegir i escriure i molta mitologia. Però m’estic adaptant millor del que m’imaginava i m’agrada molt! El que més m’està costant, però, és la mitologia (quin embolic! Tothom a l’Olimp va a la seva!) i llegir i pronunciar algunes paraules amb esperits i accents, ja que els símbols en braille de les lletres i esperits en grec són una mica diferents que els del català o el del castellà. Ja heu vist el meu diccionari de grec: només té setze volums! Aviat no tindrem lèxic al llibre i l’haurem de buscar al diccionari. Χαλεπά τὰ καλά!

Víctor Sánchez

1r Batx. D Grec

Els Menecmes de Plaute

Dia 6 de març vàrem anar al teatre Joventut de L’Hospitalet a veure Els Menecmes (o Bessons) de Plaute, una comèdia romana després de la tragèdia grega Medea representada per Clásicos Luna.

Què n’opineu? Quines són les característiques plautines a partir de la comèdia de Els Menecmes.

Victor Huete i Naim Bensaed
1r Batxillerat Llatí