Tag Archives: Cíbele

Clàudia i la deessa Cíbele VI: La Vestal Màxima

Una vestal va venir corrents i em va confirmar el que més temia: Per la ciutat es rumorejava que Clàudia havia estat al llit amb un home. No vaig preocupar-me molt, la veritat, perquè també havia escoltat que s’havia de traslladar l’estàtua de Cíbele fins al port d’Òstia per guanyar la guerra. Pensava que aquest nou rumor i la notícia de l’arribada d’aquesta estàtua faria oblidar a la població la possible traïció de Clàudia a la seva castedat i així, evitar-nos qualsevol problema.

Sculpture in the Atrium of the Vestals - Rome

Estàtua Vestal a l’Atri de les Vestals. Roma. Font: Wikimèdia.org

El que sí que va ser un problema va ser quan va venir corrents la vestal Helena per dir-me que l’estàtua de la deessa Cíbele ja era a les portes del port, però que s’havia quedat encallada al costat de la porta i s’estava enfonsant poc a poc. Si l’estàtua s’enfonsava, els més supersticiosos creurien que ja no es podria guanyar la guerra i, el més preocupant: que la culpable de tot era Clàudia.

Al cap d’uns minuts, vaig veure aparèixer Clàudia. El que volia era que jo l’acompanyés al port en un carro per veure si ella podia fer alguna cosa per a la població. Jo ja sabia que el que volia era desencallar el vaixell o deixar-se la vida intentant-ho, però també sabia que no podria fer res per aturar-la. Des que s’havia fet vestal, de ben petita, Clàudia havia destacat per ser molt tossuda, així que, vam agafar el carro i vam baixar amb molta calma cap al port. Em vaig fixar que hi havia nombroses barquetes plenes de cordes intentant desencallar el vaixell, però com més ho intentaven, més s’enfonsava.

Quan Clàudia va baixar del carro, la van esbroncar i la van omplir d’insults. Ella no en va fer cas i va agafar una corda gruixuda. Es va anar acostant a una de les barquetes que hi havia més a prop de la costa i va dir alguna cosa al barquer. Aquest, amb una cara de “però que m’estàs dient, dona!”, va apropar suficientment la barca a la costa perquè Clàudia pogués pujar-hi i, a continuació, van anar cap al vaixell que semblava que s’enfonsava sense remei. Ella, amb molta calma, va agafar la corda i va lligar una punta a la popa del vaixell. L’altra punta se la va lligar a la cintura. Va començar a estirar i estirar, i va notar que el vaixell semblava cedir als seus intents de treure’l de la sorra. Tothom estava amb el cor encongit. Al cap d’uns 20 minuts, el vaixell estava sa i estalvi. Jo vaig fer un bot d’alegria i quan em vaig adonar, tothom estava aplaudint. Mentalment vaig donar les gràcies a Cíbele per deixar que Clàudia la salvés i així també pogués salvar el seu honor.

Víctor Gallardo

1.2 Batxillerat

Clàudia i la deessa Cíbele I: L’amant

Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

'Port of Ostia During a Tempest', oil on canvas painting by Leonardo Coccorante, 1740s, Lowe Art Museum

Port of Ostia during a Tempest – 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ