Tag Archives: Vida quotidiana

L’esclavitud a Roma

El 2 de desembre és el Dia Internacional per a l’Abolició de l’Esclavitud. L’esclavitud a l’Antiga Roma va ser molt freqüent ja que la majoria de la població formava part d’aquest bloc de persones privades de llibertat, propietat dels seus amos. Procedien a ser esclaus si eren fills d’un altre esclau (vernae), si era un infant abandonat, si havien estat condemnats a penes que implicaven la pèrdua de la llibertat i sobretot si havien estat capturats per un enemic en alguna batalla; de vegades, ciutats senceres queien en esclavatge. Per l’impagament d’un deute també es podia arribar a ser esclau.

No podien elegir si volien deixar de ser esclaus, per això tenien un amo, qui era el que decidia tot sobre ells, passaven a ser propietat de l’amo i no tenien cap dret. Les condicions de vida eren molt pitjor per als esclaus rurals, ja que dormien en cel·les i encadenats. Mireu que n’és de dura la seva vida…

 Aquí us deixo una presentació amb informació més resumida sobre els esclaus romans:

Sou més curiosos i en voleu saber més? Mireu el principi de la pel·lícula d’Espàrtac on es pot veure com els esclaus són tractats i la duresa de la seva feina:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=SMe8mMKMrek[/youtube]
Si tinguessis el poder suficient per poder decidir en la vida dels esclaus, faries algun càstig per tots els amos dels esclaus per tenir-los sotmesos? Crearies més maneres per poder alliberar-los, els hi donaries més facilitats? Que n’opines sobre La llei de les 12 taules? Si fos per vosaltres, deixaríeu que existissin els esclaus o haguéssiu deixat que n’hi haguessin tants? Què hagués estat de Roma sense tecnologia i sense esclaus? I en l’actualitat n’hi ha? Per què? És l’esclavitud un crim contra la Humanitat? Per què encara no s’ha eradicat en el segle XXI?…

‘Ningú podrà ser sotmès a esclavitud o servitud, l’esclavitud i el tràfic d’esclaus queden prohibits en totes les seves formes” (article 4 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

 Mariona Sabanés

1r Batx. Llatí

La Bàrcino més visual: reconstruccions en 3D

Ahir, els amants del món clàssic vam assabentar-nos que s’havia creat una aplicació per a tauletes (Bàrcino 3D) que ens mostra com era la ciutat de Barcino a finals del segle III de la nostra era. Va ser impressionant (com a mínim en el meu cas), perquè no sabia que des de Barcelona s’estaven impulsant aquest tipus d’iniciatives, cosa que em va provocar una grata sorpresa.

Els usuaris poden veure els espais i monuments de la ciutat romana Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, ubicar-los en l’actual i admirar l’estructura urbanística de l’antiga ciutat romana amb perspectiva d’ocell, a més de veure tots els edificis amb força luxe de detalls (com podreu comprovar al vídeo):

De moment, l’aplicació està disponible per a tauletes i a finals d’any també ho estarà per a telèfons intel·ligents.

L’Ajuntament prepara dues aplicacions més sobre l’època romana de la Sagrera i les domus de Barcelona.

La reconstrucció en 3D és un fenomen a l’alça en el món de l’arqueologia i els museus, degut al magnífic suport que dóna a les persones que no són expertes en el tema, ja que els ajuda a fer-se una idea de què eren els conjunts de sòcols que actualment podem trobar en un jaciment arqueològic qualsevol.

Salve visitator!

Arnau Lario
2n Batx.

L’Erectèon i les Cariàtides

L’Erectèon (en grec Ἐρέχθειον) és un edifici situat a l’Acròpoli d’Atenes, i data de finals de segle V aC, en plena era de Pèricles (precisament qui va encargar l’obra a Mnèsicles, l’arquitecte). L’Erectèon és l’últim temple grec erigit a l’Acròpoli d’Atenes i s’emmarca dins el primer període clàssic de finals de segle V aC (475-323 aC), entre el final de les guerres mèdiques, la guerra contra els perses (499-479 aC) i la mort d’Alexandre el Gran. El seu nom és en honor d’ Erecteu, antic heroi mític i el primer rei d’Atenes. L’Acròpoli va ser reconstruïda per ordre de Pèricles , principal estrateg grec de l’època clàssica, inductor de la renovació d’Atenes després d’haver estat assolada pels perses.

L’Erècteon va ser dedicat als dos déus principals d’Atenes (Atena i Posidó) i a tres personalitats de la història de la ciutat (Erecteu , primer rei d’Atenes de qui pren el nom, i Cècrops, llegendari primer rei d’Àtica, i la seva filla Pàndrasos , considerada inventora del teixit).

La seva estructura és bastant peculiar respecte a la majoria de temples grecs de l’època a causa de la seva adaptació a la irregular geografia de l’Acròpoli. Tot i això, té tots els elements propis dels edificis d’aquest estil: les columnes dels pòrtics nord, est i oest són d’ordre jònic, mentre que al pòrtic sud es dóna un fenomen curiós en l’arquitectura grega: les cariàtides. La llegenda diu que deriva de la ciutat de Cària (Καρυές), a Lacònia, que després de  la batalla de les Termòpiles es van aliar als perses; quan aquests van ser derrotats i expulsats, la ciutat va ser arrasada, els homes massacrats i les dones empresonades i condemnades a dur les més pesades càrregues.

Es diu que el temple custodiava l’olivera que va fer créixer Atena i que va fer que fos escollida com la protectora de l’Àtica. A més, a prop de l’entrada al temple hi ha una escletxa que els atenesos consideraven com el forat del qual Posidó va fer brollar aigua salada.

Sabeu on és la cariàtide que falta al Museu de l’Acròpoli d’Atenes?

Per acabar, i sense faltar a l’esperit de treball dels aràcnids, vull mostrar la pervivència de les cariàtides com a elements constructius i decoratius, la primera imatge és de Londres i la segona de Chicago:

A Madrid hi ha l’edifici de les Cariàtides:

I per acabar, un exemple molt més proper, concretament a Barcelona:

Cariàtides a la Casa Rafael Puig

M’ajudeu a localitzar-ne més?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

El primer emperador de Roma: August

August és una figura molt interessant de la història de l’Imperi romà, i la seva biografia també: NascutRoma el 23 de setembre del 63 aC, nebot i hereu de Juli Cèsar, va entrar als cercles de poder amb la mort del seu pare adoptiu el 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi de facto, tot i que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol de prínceps de la República per part del Senat

Amb els seus aliats Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar fins el 42 aC, quan els van vèncer a la batalla de Filipos (Grècia). Llavors es van repartir el domini de l’Imperi: Octavi es va quedar amb les dues províncies d’Hispània, Itàlia i la Gàl·lia, Marc Antoni es va quedar la part oriental i Lèpid les províncies africanes, el graner de Roma d’aleshores.

Un cop Octavi va haver derrotat Sext Pompeu, l’últim enemic que li quedava, el  36 aC va derrocar Lèpid i va declarar la guerra a Marc Antoni.  La resolució del conflicte va arribar aviat: el 2 de setembre de l’any 31 aC, la flota octaviana va vèncer Antoni i Cleòpatra a Actium.

Un cop va tornar a Roma, es va trobar amb el mateix problema que Juli Cèsar 15 anys enrere: canviar l’estructura de la República capa un orde monàrquic sense tocar els drets adquirits pel poble 500 anys enrere. Però se’n va sortir, i el  16 de gener del 27 aC el Senat li va atorgar el títol d’August.

Va ser llavors quan va iniciar una campanya massiva de publicitat per netejar la seva imatge i donar legitimitat al seu govern. Va utilitzar diversos recursos:

  •  Un intens programa d’obres públiques (publica magnificentia). Va construir edificis funcionals com ara aqüeductes i un immens rellotge de sol, però sobretot obres representatives com ara el fòrum d’August o el teatre de Marcel. August mateix parla en un informe dels 82 temples que féu construir en un any. En són un altre exemple les quatre columnes que hi ha a l’actual Centre Excursionista de Barcelona, que formaven part del temple dedicat a aquest emperador.
  • Va cuidar la seva imatge i va donar la sensació que compartia el seu poder amb el Senat. S’autoproclamà princeps senatus, president del Senat, títol que ja se li havia concedit anteriorment i que tan sols el designava com a primus inter pares, el primer entre iguals.
  • Es va erigir en el curador dels bons costums, i va promulgar la seva intenció de tornar a l’antic modus vivendi, a les tradicions ancestrals. A més, era considerat el curator morum (cuidador dels costums).
  • Va utilitzar la literatura com a element de propaganda: Autors com Ovidi, Virgili o Tit Livi, entre altres, van dedicar les seves obres (Eneida, Ab urbe condita…) a engrandir i dignificar la figura d’August, a més de legitimar el seu poder polític. Per exemple, a l’opera prima de Virgili es relaciona la gens Iulia amb Venus i Mart, a més dels troians, de manera que August quedava com un descendent dels fundadors de Roma i amb orígens divins.

De la seva política, tant civil com militar, en van derivar anys de prosperitat econòmica i pau a tot l’imperi (el que és conegut com pax augusta), i se’l considera un puntal de la romanització gràcies, en part, a la seva reorganització de les províncies, al canvi de l’estructura al govern d’aquestes i al repartiment de terres a les desenes de milers de soldats llicenciats.

Va morir a NolaNàpols, el 19 d’agost del 14 dC, data que enguany hem commemorat (amb menys efusió del que m’hauria agradat) de diferents maneres, la majoria durant el festival de reconstrucció històrica Tarraco viva, com per exemple:

  • Amb la reconstrucció de l’ara pacis i de tot el seu fris
  • Amb una reproducció de l’August de prima porta policromada
  • Amb nombroses conferències i actes

Aquí teniu un programa de Catalunya ràdio que parla de la vida d’August:

Per acabar, us deixo la presentació que vaig fer el dilluns a classe, que ve a ser un resum del que he explicat, que sempre és més fàcil d’entendre:

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat

Agricultura i ramaderia a l’antiga Grècia

A continuació, us parlaré sobre l’activitat agrícola i ramadera de l’antiga Grècia, que era la base de l’economia, així com el seu entorn natural, les tasques que realitzaven i els cultius que més es produïen.

Aproximadament el 80% de tota la població, almenys de l’Àtica, es dedicava a aquesta activitat. Aquestes tasques diàries varen establir un estil de vida i uns costums que es perllongaren molts segles. Molts llibres i compilacions destinats a la millora de les tècniques agrícoles i ramaderes són considerats pels grecs com tractats d’economia.

Entorn natural

Grècia presentava unes condicions naturals relativament homogènies. Les muntanyes ocupaven el 80% de l’espai disponible, i formaven part del seu territori un 90% de les illes del mar Egeu. Això va reduir de forma significativa l’espai disponible per a l’agricultura i la cria d’animals. L’únic sòl que quedava disponible era de pobre qualitat, sec i dur. Només uns pocs terrenys com els de Messènia es van considerar fèrtils.

El clima mediterrani es caracteritza per presentar dues estacions: una seca i calorosa, des de l’abril fins al setembre, en què les conques dels rius tendeixen a assecar-se, i una segona que és humida i està marcada per violentes tempestes de pluja que porten els vents de l’oest, amb temperatures mitjanes que impedeixen la formació de gebre. Hi ha varietats dins d’aquest clima general. Per exemple, a les muntanyes els hiverns són més rigorosos i la neu abunda. A l’Àtica, les Cíclades, el sud del Peloponnès i Creta, el clima és més àrid que a la resta de Grècia.

Conreus

En els primers temps de la història grega, com queda recollit a L’Odissea, l’agricultura grega, i la seva dieta, estava basada en el cultiu dels cereals: ordi (κριθαί), blat (πύρος) i, menys sovint, mill. El terme general σῖτος, traduït normalment per “blat”, de fet pot designar qualsevol tipus de gra de cereal. En realitat, el 90% de la producció de cereal era ordi. Fins i tot, sabent els antics grecs que el blat tenia un gran valor nutricional, per a ells conrear ordi era més fàcil i alhora més productiu.

Ordi

Blat

Mill

En poc temps, la demanda de gra va sobrepassar les capacitats de la seva producció. L'”estretor” de la terra (στενοχωρία) també explica perquè els grecs van formar colònies a l’estranger, i la importància que els assentaments a Anatòlia tindrien per a l’imperi atenenc en controlar les provisions de gra.

D’altra banda, la terra grega era ideal per a l’olivera (λαα), que proporcionaven oli d’oliva. La plantació d’oliveres data de l’antiga Grècia. Plantar oliveres era invertir a llarg termini, ja que triguen més de vint anys a donar fruit, i donen fruit dos anys de cada tres. Les vinyes també sobreviuen en terra seca, però demanen molta cura. Se sap que es planten vinyes des de l’edat del Bronze.

L’olivera, l’arbre base de la seva agricultura

Aquestes plantacions base van augmentar amb el cultiu de verdura i llegums (cols, cebes, alls, llenties, cigrons, mongetes) i fruits (figa, ametlla, mangrana). També es conreaven plantes aromàtiques i espècies (sàlvia, menta, farigola, sajolida, orenga, etc.), així com plantes de llavors com lli, sèsam i rosella.

Moneda representant una espiga d’ordi, símbol de riquesa de la ciutat de Metapont, a la Magna Grècia (golf de Tàrent)

Ramaderia

La cria d’animals, vista sobretot com un signe de poder i riquesa en les obres d’Homer, no estava de fet molt desenvolupada a causa de les limitacions del terreny. Les cabres i ovelles aviat van arribar a ser la inversió més comú, en ser menys difícils de criar i que proporcionaven carn, llana i llet, que normalment servia per fer formatges. També es criaven pollastres i oques. Els bous gairebé mai no es feien servir com a animal de càrrega, però ocasionalment servien en els sacrificis d’animals o hecatombes. Els rucs, mules i altres sí que es criaven per a usar-los com a animals de càrrega.

Moneda d’Atenes

La majoria dels pagesos criaven alguns animals, com aus de corral o altres animals de mida petita que pasturaven en erms o es menjaven les sobres del menjar. De vegades es combinaven les activitats pròpies de la granja amb les de la ramaderia, i molts es van especialitzar en aquesta última. Una inscripció esmenta un tal Eubolar d’Elàtia, a Focea, que posseïa 220 cavalls i caps de bestiar i almenys 1.000 ovelles i cabres. Els ramats d’ovelles es traslladaven entre les valls a l’hivern i a les muntanyes a l’estiu. A les ciutats existien impostos especials per al pas dels ramats.

La infància de Júpiter, de Nicolàs Poussin

Tasques agrícoles

La collita de l’oliva tenia lloc entre finals de la tardor i principis d’hivern, ja fos a mà o amb un bastó, com s’observa en representacions en ceràmiques de l’època. Llavors es posaven en cistelles i es deixaven fermentar durant unes quantes setmanes abans de ser premsades. L’oli es conservava en gerres de terracota per usar-lo al llarg de l’any. Aquesta també era l’època de la poda d’arbres i vinyes, i de la collita de llegums.

Representació de la collita de l’oliva (Museu Britànic)

La primavera era l’estació plujosa, i els pagesos aprofitaven la pluja per preparar les terres de guaret. En efecte, van practicar una rotació biennal de collites, alternant d’any en any entre guaret i conreus. Els intents d’introduir una rotació triennal de collites, usant llegums en el tercer any, no van sortir bé donada la pobresa del sòl grec, la manca de mà d’obra i l’absència de maquinària. Els grecs no feien servir fems, possiblement a causa del poc bestiar boví que posseïen. De fet, l’únic adob eren les males herbes retornades a la terra durant el període de preparació del guaret.

A l’estiu, la irrigació era imprescindible. Al juny, collien amb falçs, ja que no utilitzaven dalles. El blat era fressat pels animals: el trepitjaven bous, ases i mules. El gra resultant s’emmagatzemava, i aquest l’utilitzaven les dones i els esclaus per moldre’l i fer pa.

La tardor era l’estació més important: es preparava la terra per sembrar la nova collita, desfent la crosta resseca que a les terres de guaret s’havia format durant l’estiu. Això es feia en tres passos:

  • es llaurava la terra amb l’arada de fusta, ja que l’arada amb reixa de ferro no era habitual;

  • una aixada de dues dents (Δίκελλα) i un mall completaven l’equip necessari per trencar els terrossos i preparar la terra;

  • se sembrava a continuació amb la tècnica de l’eixam (repartint les llavors en els solcs amb la mà), al guaret l’any anterior.

Era també l’època de la verema. Els raïms eren trepitjats amb els peus en grans tines i el most es deixava fermentar en gerres.

Escena de la fabricació de vi per sàtirs, un baix relleu dionisíac en un altar de datació incerta (Museu Arqueològic Nacional d’Atenes)

Per acabar, respon a les següents preguntes:

  1. Quins eren els cultius més usats en l’agricultura de l’antiga Grècia?

  2. Per què la ramaderia no va destacar tant com l’agricultura?

  3. . Llegeix el document següent i explica com és presentada l’agricultura:

Tot això t’ho conto, Cristòbul, continua Sòcrates, perquè ni l’home més sortat no pot prescindir de l’agricultura. Evidentment, l’esforç que s’hi esmerça és una font de plaers, de prosperitat per a la casa, d’exercici per al cos, que posa en estat per a complir tots els deures d’un home lliure. Perquè, de primer, tot allò de què viuen els homes, la terra ho lleva als qui la cultiven, i tot el que els serveix per al luxe, els ho lleva per torna. Després, els ornaments dels altars i de les estàtues, els dels homes mateixos, això amb els perfums i els espectacles més dolços, també és ella que ho forneix. Després encara molts aliments que produeix o que desenrotlla; perquè l’art de la ramaderia es lliga estretament a l’agricultura, … XENOFONT. L’econòmic V 1 (traducció de Carles Riba)

Jordi Rodríguez i Ayats

2n curs del batxillerat humanístic

Aqüeductes pel món

A l’antiguitat, els grecs construïen pous, cisternes i fonts per resoldre el problema de transportar l’aigua a les ciutats. Els romans  foren àgils i inventaren els aqüeductes, ja que, una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals). Els sistemes dels grecs eren mecànics i manuals, però en l’aqüeducte, havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir la ciutat amb aigua durant tot l’any, aquestes fonts es trobaven lluny de les ciutats.

Els aqüeductes eren canals fets de pedra, tenien un petit pendent perquè l’aigua pogués circular. Alguns aqüeductes estaven sota terra, i quan arribaven a les ciutats s’enlairaven formant una filera d’arcs on sobre d’ells hi havia el canal pel que passava l’aigua. Els aqüeductes permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat. A vegades s’havia de construir un embasssament, ja que a segons quins llocs el cabal de l’aigua variava segons l’estació de l’any. L’embassament permetia retenir l’aigua i conservar-la en bones condicions per les èpoques de sequera.

Els aqüeductes tenien una cisterna, la qual recollia l’aigua de la pluja i l’emmagatzemava. Quan l’aigua arribava a la ciutat, anava a parar al castellum aquae allà es distribuïa a totes direccions a través de canalons. Els primers en rebre l’aigua eren les fonts públiques i les termes, després l’aigua emmagatzemada es distribuïa a les domus. Normalment, cada illa de cases disposava d’una font pública.

Per construir un aqüeducte calia tenir el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria, les quals permetien transportar l’aigua contínuament i resoldre els impediments geogràfics. S’havien de crear canalitzacions subterrànies excavades a l’interior de la roca, o construir ponts amb arcades per superar els desnivells. Per mantenir el pendent del canal per on passava l’aigua i superar els obstacles del terreny, van construir arcs, murs de sosteniment i canalitzacions excavades a la roca.

Diferències entre els romans i els enginyers actuals a l'hora de salvar un desnivell

L’estil arquitectònic dels ponts era sempre molt semblant: a sota, hi havia uns pilars que sobresortien de terra i a partir d’aquí es construïen pisos, cadascun dels quals estava format per arcs semicirculars successius. A la part superior es trobava el canal per on circulava l’aigua i, de vegades, al nivell de sota hi havia un camí per al pas de persones (viaducte).


Veure Ara va d’aqüeductes! en un mapa més gran

Maria Cancio i Guillem Tur
Alumnes de Llatí de 4t opt.3

Una vil·la romana a prop de Valladolid

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.  

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

 Qüestions:

 1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la. 

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar

La cursa per rememorar la mort d’August

En el marc del meu Treball de Recerca, veig nombroses notícies d’actes que commemoren els 2 mil·lenis des de la mort del primer emperador de Roma, Octavi August. Concretament, l’efemèride serà el 19 d’agost, el dia exacte de la seva defunció.

A causa d’això, nombroses entitats, festivals i ciutats han començat a organitzar actes i celebracions commemoratives, així com conferències i exposicions. Aquí teniu alguns exemples d’aquest fenomen:

Com ja expliquen altres articles, August va entrar a l’alta política amb la formació del segon triumvirat, gràcies a la seva condició de fill adoptiu de Cèsar i a les seves dots polítiques. Un cop va guanyar la tercera guerra civil (42 aC), el seu poder sobre Roma va augmentar. En un món convuls i en constant canvi, va saber dominar els seus per crear un imperi estable i econòmicament viable. Un cop va vèncer Marc Antoni a la batalla d’Acci (31 aC), Octavi va proclamar l’imperi i va passar a anomenar-se August. El segle d’August és un moment esplendorós de Roma en tots els aspectes i especialment en la cultura.

Estàtua d’August, Roma

Pel que fa a la península ibèrica, l’emperador hi va passar bastants anys, ja que va assistir personalment al desenvolupament de les guerres càntabres (29 a. C.-19 a. C.), tot i que poques vegades va anar al front, per problemes de salut. Mentre es desenvolupaven els conflictes, August va residir a Tàrraco, ciutat que va créixer de manera considerable fins convertir-se en port principal del Mare nostrum. Va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local. I el 27 aC la ciutat va ser proclamada capital de la Tarraconense.

Pel que fa a Tarragona, un clar exemple de la rememoració de l’efemèride és la construcció d’una rèplica de l’Ara Pacis ubicada al nou Espai August, al recinte firal del Palau de Congressos de Tarragona. Durant la Tarraco Viva es representarà el fris de l’Ara, amb els 98 personatges que formen l’altar d’August.

Maqueta de la ciutat, Volta del Pallol (Tarragona)

Tàrraco és un clar exemple de la petjada que va deixar August a Hispània, i en pot ajudar a donar una explicació al fenomen que tractem. Però no n’és l’únic, ja que aquest passat cap de setmana es va celebrar la Magna Celebratio, com ja sabeu, on el Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona va fer una recreació del casament d’Octavi August amb Lívia Drusil·la i també es van fer dues conferències: “August”, per Marc Mayer (catedràtic de Filologia Llatina a la UB), i “El paper de la cultura en la política d’August”, per Montserrat Tudela (llicenciada en Filologia Grega, directora de la revista Auriga). No vaig poder assistir-hi, però sé per la meva professora que van ser molt interessants.

Personalment, he arribat a la conclusió que  els pobles de la costa oriental de la península tenim una espècie d’agraïment a August, de manera que busquem alguna manera de retre-li homenatge, i aquesta n’és una. Per què?

Arnau Lario Devesa

1r Batxillerat

Com vesteixo?

Fem repàs de la manera de vestir a l’antiga Grècia:

Ara ja sabeu quines peces porto a sobre?

null

Com es diu el vas on em van pintar i que podeu veure al British Museum? Per a què servia? i jo, què estic fent?

Camila Arigón

1r de Batx. Grec D