Què sabem de la família grega? Posem-nos a prova amb Qui és qui a la família grega:
No us perdeu el Diari personal d’una dona a l’antiga Grècia.
Nadia Castillo, Paula Gijón i Alba Moreno
1r Batx. GREC
Què sabem de la família grega? Posem-nos a prova amb Qui és qui a la família grega:
No us perdeu el Diari personal d’una dona a l’antiga Grècia.
Nadia Castillo, Paula Gijón i Alba Moreno
1r Batx. GREC
La Mariona i jo, l’Eloi, us hem preparat un kahoot sobre el matrimoni a l’Antiga Roma i sobre el matrimoni actual, vols aprendre’n els detalls i les diferències entre l’un i l’altre? Apreta i juga-hi!
També la Mar s’ha animat a fer aquest altre!
Mariona Cava, Eloi Salat i MCruz, alumnes de clàssiques de 1r de Batxillerat
El meu treball tracta sobre el matrimoni de l’antiga Grècia, he posat les tradicions que hi ha al matrimoni de la Grècia moderna. Creieu que té punts de contacte amb el matrimoni musulmà?
Judit Martínez
1r de batx. Humanístic
[youtube]http://youtu.be/LYjDsQKcFNs[/youtube]
MATRIMONI
El matrimoni és una institució social que crea un vincle conjugal entre els seus dos membres. Té la finalitat de proporcionar protecció mútua, ja sigui per amor o interès. Comprèn una sèrie d’obligacions i drets que varien depenent de cada societat i del moment històric en el qual ens trobem. El seu origen etimològic és l’expressió matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.
A continuació exposarem les diferències que hi ha entre un matrimoni de l’Antiga Roma i un d’actual.
-MATRIMONI ANTIGA ROMA
La forma de matrimoni (conubium, -i) més antiga és cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.
Més tard, van aparèixer els matrimonis sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta.
El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.
Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, (als 12 anys aproximadament), en una cerimònia coneguda com sponsalia. En un dels rituals d’aquesta gran cerimònia, el noi havia de col·locar-li un anell a la núvia al dit anular, ja que creien que sortia un nervi que anava al cor.
Quan la cerimònia s’acabava la núvia acostumava a dir: Ubi tu Gaius, ibi ego Gaia, que vol dir: On tu estiguis marit meu, jo estaré.
·Vestimenta de la núvia a l’Antiga Roma
El dia del casament les portes de la casa de la núvia es decoraven amb flors i llaços de colors. Sobre el cabell pentinat segons la tradició, es feien sis trenes i es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja (flammeum).
Es cenyia a la cintura amb un cinturó (cingulum) una túnica blanca (tunica recta) que arribava fins als peus i es posava unes sabates d’un color marronós.
MATRIMONI ACTUAL
El casament d’avui en dia té característiques bastant diferents al de fa temps. Aquest es pot dur a terme de manera civil o religiosa.
En el cas del matrimoni per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella.
En canvi, quan es fa per via Civil, és el jutge qui declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. L’edat legal per contraure matrimoni ha ascendit fins als 16 anys darrerament. Els matrimonis homosexuals son acceptats, encara que no estan del tot ben vists per la societat.
·Vestimenta de la núvia actual
Tradicionalment, el color escollit per aquestes ocasions és el blanc. Ja que significa puresa i pau en els seus sentiments. El vel és un símbol important en aquesta cerimònia. Té un significat religiós, i segons dicta el protocol, la núvia ha de portar la cara tapada amb aquest per protegir la seva puresa i els seus drets com a dona. Però, últimament, a causa de la varietat de maneres de contraure matrimoni l’estil de la vestimenta és cada cop més personal sense necessitat de seguir una sèrie de normes.
Andrea Torrente & Natalia Rubio
4t ESO Llatí opt. 3
Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.
Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.
Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.
I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.
N.B.: Apunt inspirat en Matrimoni i amor, de Sebastià Giralt.
Sílvia Espinach
1r de batx. Llatí