Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí