Tag Archives: Creta

Creta (Montse Bastons)

Laberint de Creta

 Minotaure:

 Tinc el cos d’home i el cap de toro,

de dia bramo i de nit ploro,

voraç em jalo, forçosament,

tothom que creua la meva porta:

ningú m’aporta

altre aliment!

 Qui va donar-me aquesta vida?,

la meva mare per què m’oblida?,

quan em trauran del laberint?

Inquietants, denses, difuntes

són les preguntes

que em faig sovint.

De nit em fixo en les estrelles,

jo sóc tan lleig i elles tan belles,

valdrà la pena seguir vivint

si estic sol, cobert de cossos

trencats a trossos

i ple d’esplín?

Només espero que algú d’Atenes,

un gran guerrer valent de venes,

no fugi en veure’m i sense por

se m’aproximi i em clavi una arma

per deslliurar-me

de tant dolor.

Teseu:

Jo, fill d’Egeu, emprenc la gesta

desfent la troca, l’espasa llesta

per matar el monstre i retornar.

I, tanmateix, de mica en mica

tot es complica,

tot és menys clar:

cada cruïlla em desconcentra,

cada cadàver m’esventra el ventre,

la sang se’m gela, em trem el braç,

a cada tomb, una amenaça,

a cada passa,

sóc menys audaç.

La seva ombra és tan immensa,

negre el seu bram: com el puc vèncer?

I alço l’espasa ferma a la mà

i ell somrient em ve de cara,

m’ulla i es para

i em fa dubtar:

si és un monstre, per què no lluita?

La meva espasa, però, s’acuita

a penetrar dins del seu cor.

I contra el terra del cop va caure

el Minotaure

sagnant i mort.

 

El sol desfà les ales

El passat dia 28 de febrer vàrem anar als cine Yelmo Icària de Barcelona, per veure la pel·lícula Her del director Spike Jonze en anglès. Amb el nom del cine vàrem trobar un referent del jove Ícar i això ens va moure per fer un article del mite i veure quina relació té amb la pervivència de la mitologia grega.

Ícar (Ίκαρος), era fill de Dèdal (Δαίδαλος), l’arquitecte constructor del laberint de Creta, i d’una dona esclava. Ícar va ser empresonat amb el seu pare al laberint que havien construït per ordre de Minos, rei de Creta, per tal d’empresonar al Minotaure (Μινόταυρος) que era un monstre que tenia el cos d’home i el cap de toro. Minos també va deixar allà dintre a Dèdal i al seu fill a dintre ja que eren els únics que sabien com sortir i tancant-los aconseguia que no diguessin a ningú la solució.
Dèdal va conseguir escapar de la presó, però no podia abandonar Creta perquè Minos tenia molta vigilància. Per poder escapar del laberint, va fabricar unes ales per a tots dos amb plomes subjectades amb cera. Abans de fugir va dir al seu fill:

“Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles baix, la humitat obstruirà les teves ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separis de mi i no es passarà res.”

Dèdal i Ícar

De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins al cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a l’aigua mentre cridava al seu pare, s’enfonsava al mar.

La caiguda d’Ícar de Jacob Peter Gowy

Finalment, el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.
Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària també el mar “Mar d’Icària”, en la seva memòria. Dèdal va arribar fins a Sicília, on va crear un temple per Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena.

En aquest mite podriem trobar diverses moralines, com que els joves que no controlen els seus impulsos i desitjos de seguida s’estrellen. O podem interpretar-ho també com a símbol de la curiositat innata dels homes, l’atracció per l’aventura i el risc.

Dèdal i Ícar

Dèdal i Ícar

Ícar va pensar que potser podria acostar-se al Sol sense que passés res, que potser el seu pare s’equivocava. Que tocar el sol no tenia perquè ser un regal només per als déus. Però Dèdal no s’equivocava. Ícar va apropar-se tant al Sol que la cera es va començar a desfer. Les petites plomes van anar caient una rere l’altra i quan Ícar va intentar batre de nou les ales, ja no podia mantenir el vol. I Ícar va caure, davant la mirada desesperada del seu pare. Tan a prop com havia estat de la seva desitjada llibertat i finalment el mar el va engolir per sempre més.

Imatge de previsualització de YouTube

Per últim mentre feiem aquest article ens vam adonar que encara no teníem una cançó del grup Presuntos Implicados que parla sobre Ícar, n’heu ober apunt i el podeu trobar a l’Empremta d’Orfeu.

Marta Verde i Nora Domingo
2n batx Grec

La gran aventura de Teseu, un heroi atenès


El Minotaure, Teseu i Ariadna. Dibuix de Carla Muñoz, 6è EP

 

Hi havia una vegada un príncep que vivia a Atenes envoltat de tota mena de luxes i privilegis. El seu pare era el rei Egeu d’Atenes, un monarca molt poderós i reconegut arreu de la Mediterrània. Aquest jove es deia Teseu i des de petit tenia clar que algun dia seria considerat un heroi. La seva vida com a hereu d’aquell regne, l’avorria. No estava disposat a passar-se assegut en un tron amb una dona que ni tan sols estimava. Sabia que els déus el brindarien amb una vida plena d’honors i aventures.

En Teseu era un noi de cos atlètic, cabells marrons recollits en una cinta, d’ulls bruns. Li agradava llegir poesia èpica, practicar tota mena d’esports olímpics i també tocar la lira, com el déu Apol·lo. Per aquell moment, ja tenia divuit anys i desitjava conèixer món.

Un bon dia, el cant dels ocells el va despertar: eren les sis del matí. Quina mandra! Teseu va creure oportú aixecar-se, a primeres hores del matí no hi havia quasi enrenou i un podia estar més tranquil. El jove príncep es llevà, obrí les finestres i deixà que la llum del Sol fes que els seus ulls brillessin. A continuació, es rentà la cara i es dirigí al menjador, l’esmorzar encara no estaria a punt, però podria menjar alguna fruita mentre esperava.

El Palau estava mogut, les criades i els esclaus ja estaven llevats i nerviosos. El pare també.

– Pare, què passa? Encara són les sis del matí!

– Avui és un dia molt especial, fill.

– A què et refereixes? –Insistí.

– Anualment, catorze a adolescents, set nois i set noies atenesos seran sacrificats al malvat Minotaure de Creta.

– Qui és el Minotaure? –Preguntà intrigat.

– Una bèstia, mig humà mig brau, una maledicció dels déus.

– I no fas res? Deixes que aquest monstre s’emporti a catorze joves? Oh, pare! No pots imaginar-te el dolor que han de sentir aquelles mares a qui els  arravaten el seu fill o la seva filla encara verge?

– És una maledicció divina, un rei no pot negar-se a la voluntat dels déus.

– Jo hi aniré. –Murmurà Teseu amb fúria.

– Què dius, fill?

– Què hi aniré! Jo mataré aquell monstre amb les meves mans! –Cridà.

Egeu no va poder convèncer el seu fill perquè no hi anés.

Cap a les nou, les naus ja eren al port esperant que els passatgers s’acomiadessin de les seves famílies: mai més es veurien.

– Irene! La meva petita! Acabes de fer els tretze anys i te’n vas tan d’hora de casa! Ets tan maca! –Es lamentava un pare d’una atenesa que havia de partir.

– Tinc por! La mort m’esgarrifa! –Plorava abraçada al seu pare.

– Tranquil·la, té. –Li donà una moneda- Això és per pagar al barquer que et portarà al submón, allà et trobaràs amb la mare. –El pare també plorava.

– Digues que el Minotaure no em farà mal, que serà una mort ràpida i sense dolor.

– T’ho prometo. –Va dir-li encara que el més probable era tot el contrari.

Teseu es va fer responsable d’aquella nena i de totes les altres futures víctimes.

– Fill. –Va dir-li el rei- Que els déus t’acompanyin.

– I a tu, pare.

– Mira aquestes veles, són negres, però en el magatzem del vaixell n’hi ha unes altres que són blanques. Si tornessis procura canviar-les, així sabria des de lluny si has sobreviscut.

– Així ho faré.

– Té. –Li mostrà una preciosa i brillant espasa. –Ho necessitaràs.

– Gràcies, aquesta arma sembla divina! És fantàstica! –Digué emocionat.

Després d’unes hores de viatge (ja que el vent els hi va fer una mala jugada), van arribar a l’illa de Creta. Van acompanyar Teseu i els catorze joves més a l’entrada del laberint. Teseu anava primer i va fer una ullada abans d’entrar: era fosc i olorava a podrit, però ja era massa tard per fer-se enrere. Teseu havia de matar el malvat Minotaure.

Els soldats atenesos que els acompanyaven van donar a cada adolescent un crostó de pa i un petit recipient amb aigua, Teseu inclòs, es veu que desconeixien de qui era fill. Les nenes ploraven i cridaven quan els van tancar al laberint amb clau, els nens també estaven espantats. Teseu més aviat que atemorit, estava nerviós i inquiet.

De seguida, el valent príncep va agafar el rol de governant en ser el més gran i astut. Els catorze escollits el seguien. Semblava que fos de nit les vint-i-quatre hores del dia, de manera que no veien el Sol i desconeixien l’hora que era. Van anar caminant fins que es varen trobar prou cansats i decidiren acampar en un espai on com a mínim no hi havia rates. Els nens s’adormiren de seguida. Teseu no agafava el son, així que es lligà l’espasa a la cintura i se’n anà a buscar aquella desagradable bèstia.

En mig de la foscor, el cos de Teseu es topà amb el d’una noia, ho va saber per la forma d’aquest.

– Perdona. –Es disculpà ell.

– Oh, no. A mi. –Digué amb dolçor.

“Quin to de veu més bonic!” –Va pensar l’atenès.

– Qui sou? –Tornà.

– Sóc la princesa Ariadna, filla del rei Minos de Creta. I vos?

– El príncep Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes. Un plaer, senyoreta.

– Igualment, senyor.

– Vingui amb mi. –L’agafà del braç- Es perillós que una princesa rondi sola per un lloc com aquest. Com és que sou aquí tancada?

– He vingut a veure el meu germanet, estava sol i tenia fred i gana. –Respongué amb preocupació.

– El malvat Minotaure té el príncep de Creta segrestat? Jo el salvaré.

– Oh, no. En Minotaure és el meu germanet, però el meu pare no el reconeix com a fill, i menys com a príncep. Jo me l’estimo molt, és realment bo, però està enfadat perquè tothom l’ha menyspreat des  que va néixer.

Teseu no va saber què dir. Com podia ser que la bèstia més salvatge que es menjava catorze atenesos cada any, fos el germà de la princesa més tendra que havia conegut mai?

– De tota manera, vingui amb mi i els altres nois a passar la nit, és més segur que estar sol en la foscor. –Teseu volia que Ariadna vingués amb ell. La necessitava al seu costat, tant per esbrinar on era el Minotaure com per la bellesa que havia de lluir la donzella.

– D’acord. –Acceptà ràpidament. Tot i que no havia vist físicament Teseu, se l’imaginava atractiu i musculós, a més a més el seu caràcter declarava que era encantador.

Quan van arribar al punt d’inici, Teseu va treure de la seva bossa una espelma i quan la va encendre, va enamorar-se del rostre d’Ariadna. Encara era una nena! Calculava que devia tenir uns catorze o quinze anys. Ariadna també embogí per aquell jove príncep atenès. La donzella reial va regalar a Teseu un cabdell de fil:

– Amb això podràs recordar-te del camí per tornar al punt inicial i podràs arribar a la sortida del laberint. Te’l dono amb una condició.

– Quina?

– M’agradaria que em deixessis venir amb tu.

– Ariadna, m’estimes? Encara ets molt jove per casar-te i tenir fills!

– N’estic segura, t’estimo de veritat, Teseu. Quant més joves siguem, més temps tindrem per viure plegats!

Teseu va mirar-la fixament un cop més i en veure aquells ulls verds i els rínxols de mel, no se’n va poder estar, va besar-la diverses vegades i es va abraçar a ella durant una bona estona. Teseu es va contenir les ganes d’anar més enllà. Van dormir junts.

Hores després, Teseu es despertà i sentí unes suaus carícies per la galta. Era Ariadna.

– Bon dia, reiet. – Li xiuxiuejà a l’oïda.

– Bon dia, preciosa. –Li besà.

– Em portaràs amb tu?

– És clar, abans que es faci fosc, et prometo que pujarem al vaixell cap a Atenes.

– Què feliç que sóc! –Exclamà la filla del monarca cretenc. –Vine, et portaré a la sortida.

– Estimada, jo sortiré més tard. Però si us plau, emporta’t aquests nois. Vindran amb nosaltres.

– Està bé, t’esperaré a la sortida. Adéu, Teseu. –Li va somriure de nou.

– Fins ara.

Teseu agafà l’espasa i el cabdell i es dirigí a matar el Minotaure. Era millor ocultar l’assassinat a l’Ariadna.

Després d’uns minuts de caminar amb precaució, Teseu es trobà amb el Minotaure. Va mantenir la ment en blanc ja que en aquell moment era millor actuar sense pensar abans. Li clavà l’espasa a l’esquena. El brau es queixà però s’aixecà de nou i aquest cop amb ràbia cap a l’heroi atenès. La bèstia agafà velocitat i llançà Teseu a terra. El braç li feia mal, potser el Minotaure li havia trencat. Teseu es posà dret i desembeinà l’espasa amb la mà bona. El noi tancà els ulls i li clavà de nou, quan els obrí va veure que l’havia donat al cor i que l’animal havia mort. S’havia acabat la maledicció!

 

Teseu sortí a l’exterior amb els seus companys amb un braç aguantant l’altre, els llavis sagnant i el coll amb unes lleugeres ferides.

– Què t’ha passat, estimat? –S’apropà Ariadna en veure’l així.

– He relliscat. –Mentí.

– Pobret! Jo et curaré, no pateixis. Vaig aprendre de la meva dida.

– Gràcies.

Una vegada al vaixell, Ariadna va tenir cura del seu enamorat: li netejà les infeccions i li embenà el braç.

Es va fer de nit i era perillós continuar el trajecte sense cap far a prop, llavors van decidir parar a l’illa de Naxos fins que sortís el Sol.

Van fer un gran banquet amb bons aliments com ara peix que havien pescat aquell mateix matí a la mar o el vi que els mariners guardaven. Teseu va abusar tant de l’alcohol que no va ser conscient del que va fer aquella nit amb la filla del rei Minos.

Abans de l’albada, el déu Dionís es va fixar en la princesa i també es va enamorar. La va segrestar.

Quan Teseu es va despertar i no va veure Ariadna pel campament, va pensar que l’havia enganyat amb l’objectiu que li salvés la vida del Minotaure; qui segurament no seria el seu germà. Teseu i els seus companys agafaren les naus i es dirigiren cap a Atenes.

Teseu estava tant despistat pensant en la bella Ariadna i sobre la seva heroica aventura, que oblidà canviar les veles negres per les blanques com li havia dit el seu pare. El rei Egeu estava assegut en el penya-segat més alt de l’illa, com cada dia, quan va veure venir el vaixell on anava el seu fill, portava les veles negres. El sobirà pensà que Teseu era mort i decidí treure’s la vida.

Quan Teseu arribà a palau i s’assabentà d’aquell trist esdeveniment, quedà molt destrossat per dintre. Immediatament, fou coronat com a rei Teseu d’Atenes.

Aquest mite, ens parla sobre un fill que pel fet d’haver nascut amb una deformitat, no fou acceptat pels pares. També ens explica l’origen sobre el mar Egeu, que va rebre aquest nom amb el suïcidi del pare de Teseu.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batxillerat Grec i Llatí