El ressuscitat de Kevin Reynolds (2016)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

La història ens situa a Jerusalem, dies després de la mort de Jesús (un predicador natzarè crucificat tres dies abans), el cos del qual desapareix tres dies després de la seva mort, fet que ell havia anunciat que passaria. A la ciutat no es parla d’una altra cosa i per això, Ponç Pilat mana a Clavius, un centurió romà, que investigui la realitat de l’assumpte. La missió que li encomanen consisteix a localitzar el cos desaparegut de Jesús de Natzaret per tancar i donar fi al tema de la resurrecció. No obstant això, al llarg de la missió, els dubtes augmenten en el centurió, respecte a l’existència del sobrenatural i es veurà confrontat amb els apòstols i els misteriosos esdeveniments que van tenir lloc després de la crucifixió.

TRÀILER

CRÍTICA

Kevin Reynolds mitjançant una nova perspectiva realitza una pel·lícula sobre la història que ha marcat la humanitat. L’interessant és que t’explica una part de la història poc coneguda i representada en el cinema  des d’una perspectiva totalment diferent a totes les que s’han fet fins ara, que és la d’un romà, la de una persona no-creient, no es basa  en els capítols de la Bíblia súper explotats com el naixement, la infància i els últims anys de Jesús, si no que es basa en els capítols desconeguts de la Bíblia, aquells que ningú t’explica, Jesús després de ressuscitar, què va fer? Va tornar al cel el mateix dia, es va prendre alguns dies, què va fer? Després de ressuscitar Jesús va viure quaranta dies, dels quals va tenir alguns moments amb els seus deixebles, amb la gent i la major part del temps la va passar caminant en el desert.

I és que morir crucificat no n’hi havia prou, la fe va traspassar el temps i es va fer més fort per una raó: la resurrecció. No hi havia més demostració de divinitat que la vida eterna. És per això que no només els romans no volien que ningú entres a la tomba de Jesús si no també els mateixos sacerdots jueus, aquells que ho odiaven i creuen, fins ara, que Jesús no va ser un salvador si no va ser un simple boig, un pallasso popular. Totes les pel·lícules de Jesús acaben amb la mort i resurrecció d’aquest però després d’això va haver-hi més, com s’explica en aquest film.

Pel que fa al repartiment, van comptar amb una Maria Magdalena (María Botto) poc creïble com a personatge, des de el meu punt de vista. Jesús va ser personificat per Cliff Curtis, bastant diferent en tots els sentits al Jesús que tenim idealitzat, fins i tot semblava hindú més que jueu. I com sempre el protagonista havia de ser el més atractiu de tota la pel·lícula: Joseph Fiennes protagonitza al tribú romà..

Per anar acabant m’agradaria destacar aspectes de la pel·lícula com la ambientació (que està bé en general) en la qual penso que hi ha alguns errors, com per exemple; en una escena es pot veure que quan mor un soldà romà l’hi posen una moneda a la boca per al barquer, i es mentida, es posaven una moneda a cada un dels ulls tancats.

Es nota que abans de fer la pel·lícula l’equip s’ha informat de com era el món romà aleshores, ja que la ambientació es bona. En petits detalls com les posicions de la infanteria romana, la vestimenta, la jerarquia entre rangs, la manera de fer, de conquerir, i reaccionar contra l’enemic dels romans.. etc et fa apreciar-la encara més.

La conclusió i el missatge del film, es que la fe i la creença es subjectiva i relativa fins i tot per a qui viu la història en primera persona, que totes les posicions en la religió són i han de ser respectables i respectades. Us la recomano.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu de la infanteria romana? I de la forma de conquerir i reaccionar contra l’enemic dels romans?
  • Què en sabeu del procés de dol i de com es deia adéu en el l’època romana als difunts, quines eren les tradicions?

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Gorgona: La llegenda de Vandorf

La_leyenda_de_Vandorf-341436826-large

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalThe Gorgon
  • Director i guionistes: Terence Fisher i John Gilling
  • Any d’estrena: 1964
  • Durada: 83 min.
  • Repartiment: Peter Cushing, Christopher Lee, Richard Pasco, Barbara Shelley, Michael Goodliffe, Patrick Troughton, Jack Watson i Joseph O’Conor.
  • País d’origen: Regne Unit.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror i fantàstic.

ARGUMENT

Al poble de Vandorf estan succeint uns insòlits assassinats on els quals les víctimes es converteixen en pedra. Quan la filla de l’amo del bar mor d’aquesta manera, la gent no triga a atribuir els efectes a algun element diabòlic.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Molt bona pel·lícula realitzada durant l’esplendor de la “Hammer” i dirigida pel magnífic Terence Fisher amb tota la seva elegància.

Trasllada la mitologia hel·lènica als ambients romàntics típics del terror britànic de l’època, en un notable guió de John Gilling.

Genial com sempre la fotografia i música, però sobretot, la brillant interpretació de Barbara Shelley.

Un clàssic d’una era justament mítica.

 

Bé, ara arriben les clàssiques preguntes! Esteu preparats?:

1- Quin mític monstre surt en escena?

2- Com s’ho feia per convertir en pedra a les seves víctimes?

3-En quines altres pel·lícules el trobem?

Sara Bernad

1r d’Educació Infantil (Grau Superior)

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

El discurs del rei de Tom Hooper

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    Imatge de previsualització de YouTube

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Elysium de Neill Blomkamp (2013)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FITXA TÈCNICA:

      Aquí us deixo l’enllaç de la pel·lícula: Elysium

ARGUMENT

Elysium és una pel·lícula que ens situa a l’any 2159, on una (¿realitat?) Terra saturada per la contaminació i els humans ja no és un lloc apte per viure i d’on els poderosos han fugit cap a Elysium, un nou món, una nova vida sense complicacions, delictes i en pau. Un contrast amb la terra, a la qual a la seva pol·lució i condicions insalubres se li sumen els problemes socials, provocats per la gent desesperada, que tracta d’arribar per tots els mitjans a aquest paradís volant que els obriria les portes de la nova vida, que salvaria  les seves famílies i els donaria un futur als seus fills. El protagonista d’aquest món on els estaments socials tornen a ser bandera és Max De Costa (Matt Damon) un exconvicte que busca rescabalar-se en una societat derruïda, però les coses es torcen i ha de sacrificar-se per un bé major, posant en risc la seva pròpia vida en la recerca de la igualtat en dos mons oposats, s’enfrontarà a una determinada i agressiva secretària de defensa (Jodie Foster), la qual buscarà protegir Elysium, la seva llar, a qualsevol preu.

TRÀILER

CRÍTICA:

L’opinió general de la gent no és molt bona, però com tot, primer hem d’experimentar, veure… tot el que per poder opinar.

Vaig arribar a la sala de cinema esperant veure una bona posada en escena de mans de Neill Blomkamp qui podríem dir, em va conquistar amb el seu Districte 9, amb la qual va presentar credencials i va mostrar un gran film. Elysium m’ha deixat una sensació més freda ja que ho veig com una pel·lícula que busca la taquilla fàcil sense massa complicació. La pel·lícula comença amb bon ritme però es dilueix cap a la meitat d’aquesta, visualment molt atractiva; és al seu torn molt predictible, boníssim que posa en risc per tot i el dolent dolentíssim que tracta de impedir-ho. Amb un final mal resolt la pel·lícula no convenç com hauria, els temps estan ben marcats, una història clàssica del salvador del poble, l’heroi al qual tots busquen però en un pla futurista, però fluixa. Matt Damon fa un bon paper, però està lluny de Jason Bourne (trilogia de Bourne) o Linus Caldwell (trilogia Oceans), Jodie Foster es mostra sòlida i la seva actuació, encara que simple, no defraudarà. Els altres personatges com Sharlto Copley (Districte 9), Alice Braga (Sóc Llegenda) o William Fichtner (Prison Break) completen un planter que executa el guió com se’ls exigeix ​​i salvant algun detall, realitzen una bona actuació.

Elysium em recordava per moments al mític videojoc Halo on els anells són vies de fuites per a una societat col·lapsada i en decadència juntament amb un heroi s’alça per lluitar contra la tirania i la destrucció que s’acosta, sacrificant pels seus éssers estimats i el seu poble. Un film que no omplirà sales però que rendibilitzarà la inversió, oferint una dosi d’acció estiuenca per passar la tarda.

Una pel·lícula en la qual Blomkamp demostra una vegada més ser un narrador extraordinari. Té un excel·lent sentit del ritme, ens va submergint en el seu món del futur més que atacar-nos amb escenes d’acció, i imagina el món amb els ulls d’un arquitecte dels detalls més petits; no és perfecta, però és una pel·lícula sobre la Terra devastada molt més satisfactòria que ‘Oblivion’ o ‘After Earth’. És una mica més convencional que ‘Districte 9′, però confirma a Blomkamp com una de les grans figures de la ciència-ficció de la dècada, carregada d’acció, gran part d’ella ideada de manera molt emocionant, ‘Elysium’ compta amb molts dels punts forts de l’anterior èxit de ciència ficció del cineasta sud-africà Blomkamp!

El significat d’Elysium, prové dels camps Elisis (en grec, Ἠλύσιον πεδίον), és una de les denominacions que rep la secció paradisíaca de l’Inframón  (Hades, els Inferns o la Ultratomba); el lloc sagrat on les ” ombres ” (ànimes immortals) dels homes virtuosos i els guerrers heroics han de passar l’eternitat en una existència joiosa i feliç, enmig de paisatges verds i florits, per contraposició al Tàrtar (on els condemnats patien eterns turments). Una altra denominació en la mitologia grega per a la regió dels Camps o Planes Eliseanes és la d’illes Afortunades o dels Benaurats. Han estat sovint identificats amb el Cel cristià. 

Dins de la pel·licula, la gent pobra que vivia a la Terra volia anar a l’Elysium, que era el lloc més ric i on es vivia millor, como l’Elysium, l’inframón, el lloc sagrat; on hi havia una exitència feliç i sagrada i tot era bonic.

  • Has vist la pel·lícula? Què t’ha semblat?
  • Havies escoltat alguna vegada el significat d’elisi ( Elysium)?
  • Què opines de la situació en la qual es troben les diferents societats?
  • Què vol dir el títol de la pel·lícula?
  • Heu vist alguna altra pel·lícula semblant a aquesta? Quina?
  • Què en sabeu dels camps elisis? del Tàrtar?
  • Com ens descriu la literatura clàssica els camps elisis (l’Odissea, Treballs i dies d’Hesíode…)?

 Valentina Restrepo Rodríguez

1r Batxillerat Llatí