Tag Archives: Història de Roma

Explorant Can Ferrerons

Premià de Mar té molta història oculta, de la que els joves en sabem molt poc, per això he fet un Thinglink de Can Ferrerons, un jaciment romà que tenim en el poble i que no coneixem. Amb aquesta informació podrem saber-ne més sobre la història de Premià.
Aquí podeu veure un treball de recerca sobre Can Ferrerons, guanyador del Primer premi HERÀCLES 2012 i una part en el TR també premiat Turisme arqueològic al Mareme. No us el perdeu!!

 

Us agrada visitar llocs antics i saber-ne més sobre el que ha passat o com es van originar? Heu visitat algun jaciment romà o alguna arquitectura romana? En cas que n’hàgiu vist alguna, a on esta situada i digueu-ne si us va agradar o no.

Què us ha semblat Can Ferrerons? El visitareu quan s’inauguri?

Els aràcnides que l’han visitat n’han fet ficcions, fins i tot amb premi, treballs de recerca i projectes de recerca de 4t amb molt èxit!

Mariona Sabanés 1r BAT Llatí

L’esclavitud a Roma

El 2 de desembre és el Dia Internacional per a l’Abolició de l’Esclavitud. L’esclavitud a l’Antiga Roma va ser molt freqüent ja que la majoria de la població formava part d’aquest bloc de persones privades de llibertat, propietat dels seus amos. Procedien a ser esclaus si eren fills d’un altre esclau (vernae), si era un infant abandonat, si havien estat condemnats a penes que implicaven la pèrdua de la llibertat i sobretot si havien estat capturats per un enemic en alguna batalla; de vegades, ciutats senceres queien en esclavatge. Per l’impagament d’un deute també es podia arribar a ser esclau.

No podien elegir si volien deixar de ser esclaus, per això tenien un amo, qui era el que decidia tot sobre ells, passaven a ser propietat de l’amo i no tenien cap dret. Les condicions de vida eren molt pitjor per als esclaus rurals, ja que dormien en cel·les i encadenats. Mireu que n’és de dura la seva vida…

 Aquí us deixo una presentació amb informació més resumida sobre els esclaus romans:

Sou més curiosos i en voleu saber més? Mireu el principi de la pel·lícula d’Espàrtac on es pot veure com els esclaus són tractats i la duresa de la seva feina:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=SMe8mMKMrek[/youtube]
Si tinguessis el poder suficient per poder decidir en la vida dels esclaus, faries algun càstig per tots els amos dels esclaus per tenir-los sotmesos? Crearies més maneres per poder alliberar-los, els hi donaries més facilitats? Que n’opines sobre La llei de les 12 taules? Si fos per vosaltres, deixaríeu que existissin els esclaus o haguéssiu deixat que n’hi haguessin tants? Què hagués estat de Roma sense tecnologia i sense esclaus? I en l’actualitat n’hi ha? Per què? És l’esclavitud un crim contra la Humanitat? Per què encara no s’ha eradicat en el segle XXI?…

‘Ningú podrà ser sotmès a esclavitud o servitud, l’esclavitud i el tràfic d’esclaus queden prohibits en totes les seves formes” (article 4 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

 Mariona Sabanés

1r Batx. Llatí

Els set reis de Roma

Una de les lectures que entren a la selectivitat és el primer llibre d’Ab urbe condita de Tit Livi, la qual ens narra la història de Roma des dels seus inicis fins a l’any 9 dC. En aquesta presentació que us he preparat podreu veure els set reis que van regnar a Roma des del 753 a.C fins el 509 a.C. si en voleu saber més llegiu Els orígens de Roma en traducció de Bàrbara Matas.

Powered by emaze

María Mayor
2n Bat
Llatí

La reconstrucció històrica més didàctica

Avui, alguns dels alumnes de la Margalida heu viscut una experiència (espero) interessant i amena, diferent del que passa a les aules normalment. Més lluny de la presentació del meu treball de recerca, que segurament no ha estat més diferent de les que veureu quan exposin els treballs els de segon de batxillerat (toqui quan us toqui), el més interessant ha estat el fet que alguns alumnes s’han emprovat les armadures de legionari (i han pogut comprovar que no pesen tant).

Pels que no hagueu tingut l’oportunitat de venir, aquí teniu el muntatge que he fet amb parts de les dues sessions que he fet durant el dia d’avui:

Per cert, no oblideu d’omplir-me aquest qüestionari per al TR!


Moltes gràcies!

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat

La Bàrcino més visual: reconstruccions en 3D

Ahir, els amants del món clàssic vam assabentar-nos que s’havia creat una aplicació per a tauletes (Bàrcino 3D) que ens mostra com era la ciutat de Barcino a finals del segle III de la nostra era. Va ser impressionant (com a mínim en el meu cas), perquè no sabia que des de Barcelona s’estaven impulsant aquest tipus d’iniciatives, cosa que em va provocar una grata sorpresa.

Els usuaris poden veure els espais i monuments de la ciutat romana Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, ubicar-los en l’actual i admirar l’estructura urbanística de l’antiga ciutat romana amb perspectiva d’ocell, a més de veure tots els edificis amb força luxe de detalls (com podreu comprovar al vídeo):

De moment, l’aplicació està disponible per a tauletes i a finals d’any també ho estarà per a telèfons intel·ligents.

L’Ajuntament prepara dues aplicacions més sobre l’època romana de la Sagrera i les domus de Barcelona.

La reconstrucció en 3D és un fenomen a l’alça en el món de l’arqueologia i els museus, degut al magnífic suport que dóna a les persones que no són expertes en el tema, ja que els ajuda a fer-se una idea de què eren els conjunts de sòcols que actualment podem trobar en un jaciment arqueològic qualsevol.

Salve visitator!

Arnau Lario
2n Batx.

La veu de la reconstrucció històrica catalana

Avete aràcnids!

Sóc l’Arnau Lario, de 2n de Batxillerat, i us vull presentar el meu treball de recerca: Reconstrucció històrica, un nou nivell d’empatia.

10585763_639487886148228_954396801_o

A vegades pot ser difícil estudiar la llengua i la cultura de societats que fa molt de temps que es van enfonsar a la pols del temps, i dóna la sensació d’estar intentant entendre la manera de fer de fantasmes, de persones il·lustres que mil·lenis enrere van exhalar el seu últim sospir, però que morts i tot encara conserven la seva grandesa.

Així doncs, què podem fer per ficar-nos a la pell dels grans pensadors i militars de l’antiguitat? Jo tinc la resposta: reconstrucció històrica!

Pels que no sàpiguen què és la reconstrucció històrica és la recreació d’ambients, vestits, costums i eines d’èpoques antigues, sigui de l’època que sigui. Un exemple n’és la Magna Celebratio, el festival al qual espero que assistiu aquest any. Aquí teniu algunes fotos per tal que us en feu una idea:

La “legio” romana a la Magna Foto de Barcino Oriens

Mostra de cosmètics a la Magna Foto de Barcino Oriens

Ara passo al meu TR. Aquest consisteix en un bloc, l’enllaç del qual trobareu aquí, on recullo opinions d’experts en la matèria (acadèmics, membres de grups de reconstrucció històrica, treballadors de museus…), escric fitxes dels diferents festivals i grups de reconstrucció històrica a Catalunya i faig reportatges de la meva pròpia experiència en la matèria. Feu-hi una ullada, espero que us sigui d’ajuda si mai treballeu sobre aquest tema o busqueu informació sobre la Magna, els grups que hi participen, les activitats que s’hi fan…

Per acabar, voldria demanar la vostra col·laboració. Estic fent una enquesta en el marc del TR, i necessito que ompliu el formulari que trobareu a continuació. No necessitareu més de tres minuts, i m’ajudeu a millorar el treball.

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

El primer emperador de Roma: August

August és una figura molt interessant de la història de l’Imperi romà, i la seva biografia també: NascutRoma el 23 de setembre del 63 aC, nebot i hereu de Juli Cèsar, va entrar als cercles de poder amb la mort del seu pare adoptiu el 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi de facto, tot i que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol de prínceps de la República per part del Senat

Amb els seus aliats Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar fins el 42 aC, quan els van vèncer a la batalla de Filipos (Grècia). Llavors es van repartir el domini de l’Imperi: Octavi es va quedar amb les dues províncies d’Hispània, Itàlia i la Gàl·lia, Marc Antoni es va quedar la part oriental i Lèpid les províncies africanes, el graner de Roma d’aleshores.

Un cop Octavi va haver derrotat Sext Pompeu, l’últim enemic que li quedava, el  36 aC va derrocar Lèpid i va declarar la guerra a Marc Antoni.  La resolució del conflicte va arribar aviat: el 2 de setembre de l’any 31 aC, la flota octaviana va vèncer Antoni i Cleòpatra a Actium.

Un cop va tornar a Roma, es va trobar amb el mateix problema que Juli Cèsar 15 anys enrere: canviar l’estructura de la República capa un orde monàrquic sense tocar els drets adquirits pel poble 500 anys enrere. Però se’n va sortir, i el  16 de gener del 27 aC el Senat li va atorgar el títol d’August.

Va ser llavors quan va iniciar una campanya massiva de publicitat per netejar la seva imatge i donar legitimitat al seu govern. Va utilitzar diversos recursos:

  •  Un intens programa d’obres públiques (publica magnificentia). Va construir edificis funcionals com ara aqüeductes i un immens rellotge de sol, però sobretot obres representatives com ara el fòrum d’August o el teatre de Marcel. August mateix parla en un informe dels 82 temples que féu construir en un any. En són un altre exemple les quatre columnes que hi ha a l’actual Centre Excursionista de Barcelona, que formaven part del temple dedicat a aquest emperador.
  • Va cuidar la seva imatge i va donar la sensació que compartia el seu poder amb el Senat. S’autoproclamà princeps senatus, president del Senat, títol que ja se li havia concedit anteriorment i que tan sols el designava com a primus inter pares, el primer entre iguals.
  • Es va erigir en el curador dels bons costums, i va promulgar la seva intenció de tornar a l’antic modus vivendi, a les tradicions ancestrals. A més, era considerat el curator morum (cuidador dels costums).
  • Va utilitzar la literatura com a element de propaganda: Autors com Ovidi, Virgili o Tit Livi, entre altres, van dedicar les seves obres (Eneida, Ab urbe condita…) a engrandir i dignificar la figura d’August, a més de legitimar el seu poder polític. Per exemple, a l’opera prima de Virgili es relaciona la gens Iulia amb Venus i Mart, a més dels troians, de manera que August quedava com un descendent dels fundadors de Roma i amb orígens divins.

De la seva política, tant civil com militar, en van derivar anys de prosperitat econòmica i pau a tot l’imperi (el que és conegut com pax augusta), i se’l considera un puntal de la romanització gràcies, en part, a la seva reorganització de les províncies, al canvi de l’estructura al govern d’aquestes i al repartiment de terres a les desenes de milers de soldats llicenciats.

Va morir a NolaNàpols, el 19 d’agost del 14 dC, data que enguany hem commemorat (amb menys efusió del que m’hauria agradat) de diferents maneres, la majoria durant el festival de reconstrucció històrica Tarraco viva, com per exemple:

  • Amb la reconstrucció de l’ara pacis i de tot el seu fris
  • Amb una reproducció de l’August de prima porta policromada
  • Amb nombroses conferències i actes

Aquí teniu un programa de Catalunya ràdio que parla de la vida d’August:

Per acabar, us deixo la presentació que vaig fer el dilluns a classe, que ve a ser un resum del que he explicat, que sempre és més fàcil d’entendre:

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, II

Després d’haver fet la nostra ruta per França (Roma en el limes: una ruta pel Rin, I), vam endinsar-nos en terres belgues. Hi vam visitar ciutats tan boniques com Brussel·les, Bruges i Gant. Tot seguit, vam fer cap als Països Baixos. Allà vam conèixer la Via Belgia, que avui és més aviat un recorregut pseudohistòric. Passa pel centre del país i el travessa d’oest a est. Possiblement es tractava d’una via menor, que seguia el riu Rin. De totes les ciutats que vam visitar en aquest territori, aquestes dues van cridar-me l’atenció:

Utrecht: Aquesta ciutat holandesa era un “castrum” romà, que seguia el límit del Rin, riu que marcava la frontera de l’Imperi Romà a l’Europa Occidental i que avui continua marcant la frontera entre França i Alemanya; arreu de la ciutat s’hi pot veure unes plaques metàl·liques que repassen els confins de l’imperi a Europa i que estan adornades amb uns brolladors d’aigua pulveritzada per captar l’atenció dels vianants.

Pau i Laura Molar damunt de les plaques metàl·liques d’Utrecht que senyalen els límits de l’imperi romà [Foto: Joan Molar]

Nimega: Ja ens acostàvem a la frontera alemanya i vam visitar un lloc estratègic: la ciutat de Nimega, encara dins dels Països Baixos. El seu nom original romà és Ulpia Noviomagus Batavorum. Va ser una plaça molt disputada en la segona guerra mundial (el general Patton la va travessar sobre un pont per girar cap a Colònia i entrar a Alemanya): la seva ubicació a les vores del Rin, constantment solcat per vaixells robustos plens de mercaderies, convertia el lloc en un punt desitjat per les tropes aliades i defensat per les alemanyes. Fou per aquesta raó que els ponts sobre el Rin van ser volats a l’altura de Nimega, i només en va quedar un: per ell, justament, van passar les forces comandades pel general Patton després d’una duríssima batalla, ja que Hitler volia evitar a tota costa que la guerra es dugués a terme en sòl alemany. Però la història de Nimega no es limita als episodis de la segona guerra mundial. S’hi conserva un bonic casc medieval, amb ajuntament i amb les portes d’entrada a la vila. Precisament en una d’elles s’hi pot llegir una màxima, en llatí, que vol conscienciar tothom qui entri a la vila sobre el valor de la concòrdia: “Concordia res parvae crescunt; discordia maximae dilabuntur”.

 Inscripció a la porta d’entrada a la ciutat de Nimega [Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-Concordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de CC.

-res: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 5a declinació (res-ei: temes en e). És un SN amb la funció de subjecte de crescunt;

-parvae: és un adjectiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació (parva-ae). És un  sintagma adjectival que fa la funció de CN de res;

-crescunt: 3a persona del plural del verb “cresco” (3a conjugació). És el nucli del SV que fa la funció de predicat de la primera oració;

-discordia: és un substantiu, ablatiu singular femení de la 1a declinació. És un SN amb funció de complement circumstancial del verb en veu passiva dilabuntur;

-maximae: és un substantiu, nominatiu plural femení de la 1a declinació. És un sintagma adjectival amb funció de CN (res, que, en aquesta segona oració s’ha elidit);

-dilabuntur: És la 3a persona del plural del present passiu del verb “dilabor” (3a conjugació). És el nucli del SV que té la funció de predicat de la segona oració.

La segona oració té una estructura paral·lela a la primera (paral·lelisme sintàctic) i és oposada a ella en el significat. Fixeu-vos en el joc de prefixos con- dis- (de sentit contrari) que acompanyen el lexema –cordia (cors-cordis, 3a declinació, neutre: cor). Això ja revela l’antítesi, que continua amb els verbs crescunt dilabuntur; i també amb els adjectius parvae maximae.

TraduccióLes coses petites prosperen amb la concòrdia; les coses grans s’esvaeixen amb la discòrdia. 

Sembla que el consell de la inscripció no va servir de gaire, ja que la zona ha estat cobejada sovint (Napoleó, Hitler), per la seva riquesa i pel seu caràcter de frontera.

Trèveris: Ja som en territori alemany; visitem la capella de Carlemany a Aquisgrà i, després, passem a Trèveris. El seu nom original és Augusta Treverorum. Quan vam arribar, ens vam dirigir a la Porta Nigra (negra del temps i de les bombes de la 2a Guerra Mundial), orientada cap al nord-oest, és a dir, cap al riu Mosel·la, que passa per aquesta ciutat.

Porta Nigra, a l’entrada de la ciutat alemanya de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Després, passejant en direcció sud, vam trobar la basílica de Constantí i, encara més enllà, les termes de l’emperador del mateix nom. Ens van recordar les termes que també hi ha a Arle,  Arelate en l’original cèltic. Les de Trèveris daten de l’any 310 dC i van ser construïdes durant el regnat de Constantí. Per les restes que ens n’han quedat, intuïm que les termes tenien una gran dimensió. El que se n’ha conservat són els murs i la cúpula del caldarium, per on passava la xemeneia. Igualment, podem observar el tepidarium, el frigidarium i la palaestra. Les ruïnes encara mostren el disseny inicial. És el tercer complex més gran de termes romanes, i captava l’aigua del riu Mosel·la.

Banys romans de Trèveris [Foto: Joan Molar]

Al costat dels banys, l’antiga basilica conserva tota la seva façana i es troba situada al lloc on, en època romana, s’ubicava el forum. Avui, la basílica és un temple evangèlic.

Basílica de Constantí a la mateixa ciutat [Foto: Joan Molar]

A l’entrada de la ciutat es manté encara en peu algun bloc de les muralles. Trèveris era la ciutat més important de la Germania. Quan va caure l’Imperi, va passar a formar part d’una regió anomenada Austràsia (sector nord-oriental de l’antiga Gàl·lia). Posteriorment, es va integrar al regne franc i, amb els successors de Carlemany, tornarà a recuperar el nom d’Austràsia.

Mosel·la: Ja anàvem de tornada i vam refer la ruta cap a França i cap a Espanya, passejant per les vores del Mosel·la, el riu que ens havia acompanyat en el viatge. És un paisatge acollidor, entre vinyes i cases senyorials; els romans hi portaren les seves pràctiques de conreu i, d’altra banda, consideraren el riu com un camí cap a Roma. Havíeu sentit a parlar de la Via Caliga? Doncs és la ruta que recorre aquest riu tan encantador. Fixeu-vos en el logotip d’aquesta ruta de l’imperi: és una sandàlia típica, de les que calçaven els soldats romans, i que ens dóna la idea que la via és un traçat militar.

Logotip de la Via Caliga, seguint el Mosel·la

En aquest ambient tan evocador, Ausoni, un poeta llatí del segle IV, va cantar les meravelles del paisatge i va compondre els seus versos. El microclima temperat de la zona recorda llunyanament la benevolència de la vida a Roma i a les províncies mediterrànies.

Qüestions:

  • En els dos articles sobre “Roma en el limes” s’ha fet esment de la Via Belgia, la Via Caliga, la Via Domitia, la Vie Francilienne; quines altres vies romanes, més properes a nosaltres, i també més importants, recordeu? Quin és el seu recorregut?
  • Digueu quin és el significat de caliga; relacioneu-lo amb la ruta que porta aquest nom.
  • La paraula caliga us suggereix el nom d’un emperador romà tristament cèlebre? Qui? Sabeu per què duia aquest nom?

Pau Molar, 1r batxillerat

 

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

  • Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
  • Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
  • Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Aqüeductes pel món

A l’antiguitat, els grecs construïen pous, cisternes i fonts per resoldre el problema de transportar l’aigua a les ciutats. Els romans  foren àgils i inventaren els aqüeductes, ja que, una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals). Els sistemes dels grecs eren mecànics i manuals, però en l’aqüeducte, havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir la ciutat amb aigua durant tot l’any, aquestes fonts es trobaven lluny de les ciutats.

Els aqüeductes eren canals fets de pedra, tenien un petit pendent perquè l’aigua pogués circular. Alguns aqüeductes estaven sota terra, i quan arribaven a les ciutats s’enlairaven formant una filera d’arcs on sobre d’ells hi havia el canal pel que passava l’aigua. Els aqüeductes permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat. A vegades s’havia de construir un embasssament, ja que a segons quins llocs el cabal de l’aigua variava segons l’estació de l’any. L’embassament permetia retenir l’aigua i conservar-la en bones condicions per les èpoques de sequera.

Els aqüeductes tenien una cisterna, la qual recollia l’aigua de la pluja i l’emmagatzemava. Quan l’aigua arribava a la ciutat, anava a parar al castellum aquae allà es distribuïa a totes direccions a través de canalons. Els primers en rebre l’aigua eren les fonts públiques i les termes, després l’aigua emmagatzemada es distribuïa a les domus. Normalment, cada illa de cases disposava d’una font pública.

Per construir un aqüeducte calia tenir el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria, les quals permetien transportar l’aigua contínuament i resoldre els impediments geogràfics. S’havien de crear canalitzacions subterrànies excavades a l’interior de la roca, o construir ponts amb arcades per superar els desnivells. Per mantenir el pendent del canal per on passava l’aigua i superar els obstacles del terreny, van construir arcs, murs de sosteniment i canalitzacions excavades a la roca.

Diferències entre els romans i els enginyers actuals a l'hora de salvar un desnivell

L’estil arquitectònic dels ponts era sempre molt semblant: a sota, hi havia uns pilars que sobresortien de terra i a partir d’aquí es construïen pisos, cadascun dels quals estava format per arcs semicirculars successius. A la part superior es trobava el canal per on circulava l’aigua i, de vegades, al nivell de sota hi havia un camí per al pas de persones (viaducte).


Veure Ara va d’aqüeductes! en un mapa més gran

Maria Cancio i Guillem Tur
Alumnes de Llatí de 4t opt.3