Tag Archives: Cultura romana

Tatiana a la recerca de la veritat (II)

(Vid. Part I). Havia arribat el gran dia: la nostra domus estava decorada amb flors i llaços de colors: la Iulia es casava i haig de dir que estava preciosa amb la seva túnica llisa, el seu vel taronja i la roba nupcial lligada a la seva cintura i que arribava al terra, les seves sandàlies i el seu cabell recollit en trenes. Ens trobàvem a la segona meitat de juny, la millor època de l’any per contraure matrimoni i evitar els mals auguris. Estava molt contenta per la meva germana però alhora m’entristia separar-me d’ella, després de quinze anys juntes.

El promès de la Iulia es deia Gai Augustus i tenia al voltant de vint-i-set anys, era fill d’un cònsol de l’emperador Alexandre Sever, com el pare i per aquest motiu el meu pare i el de Gai Augustus van creure oportú aquest enllaç matrimonial. Gai Augustus ja havia acabat el seu Cursus honorum i de fet va passar dos anys en les expedicions militars de Britànnia, llavors estava a punt de començar una carrera política envejable com a edil.

Al casament vindrien els parents de totes dues famílies, així com amics dels pares dels nuvis: magistrats, cònsols… Però concretament esperava ansiosament una persona: el meu oncle Marcus, que feia molt de temps que no veia. En Marcus era germà de la mare i sempre viatjava a Grècia i a Egipte: és un enamorat de la seva història! De fet, una vegada em va portar de record un anell d’algun faraó egipci que es va trobar enterrat a prop de les piràmides.

A roman offering

Una ofrena romana de John William Waterhouse, 1890.

Cap el migdia els convidats van anar arribant i una vegada vam ser tots consultàrem els auspicis i afortunadament van ser favorables, així que el pare i el nuvi van signar el contracte matrimonial. Després de pregar a Juno i sacrificar un parell de bous a Júpiter va començar la meva part preferida: el banquet nupcial. Tot i que en aquella ocasió, no vaig poder gaudir-lo com m’hauria agradat.

– Dominus – Va entrar sobtadament la serva Clàudia- Uns guàrdies pregunten per vostè.

El pare va aixecar-se de la taula i amb un rostre pàl·lid va acompanyar la Clàudia. Cinc minuts més tard vam sentir crits i els soldats van accedir a casa per la força i un d’ells exclamà:

– Aquest és el cristià! Emporteu-vos-el! -Ordenà assenyalant en Marcus.

– Jo? -Respongué sorprès.

Van donar-li un cop de puny i el van arrossegar.

– Perdonin les molèsties, els nostres millors desitjos pels nuvis.

La mare en veure que acusaven el seu germà i que probablement el condemnarien, va perdre el coneixement, la Iulia va quedar-se en silenci i en Titus no entenia què passava. Els altres comensals tampoc no van dir ni van fer res al respecte jo vaig ser la única que vaig córrer darrere els soldats, però vaig aturar-me al vestibulum en trobar-me el meu pare inconscient amb una ferida al cap. La Clàudia va acostar-se i murmurà:

-Et sorprèn, nena cristiana?

 

CONTINUARÀ

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Una Magna Celebratio remullada i alhora pujada de to!

El cap de setmana passat, vaig anar un any més a Badalona, malgrat la pluja no em volia perdre la Magna Celebratio i ja allí vaig visitar l’exposició El sexe a l’època romana, que es podrà veure al Museu de Badalona fins el 30 de juny de 2013 i que després itinerarà per altres museus d’Arqueoxarxa. Es faran visites guiades i conferències molt interessants!

Dissabte 18 de maig a les vuit de la tarda fins a la una en el decurs de la Nit dels Museus hi haurà visita lliure a les Termes i al Decumanus, on es recitaran poemes eròtics d’autors llatins, acompanyats per música de cambra. L’aràcnida de segon, Laura Luna, hi tocarà la flauta!

“El sexe a l’època romana” ha tingut un gran ressò a la premsa escrita (El periódico, Ara…) i a la televisió! Ha anat acompanyada del llibre Cuina eròtica romana de KuanUm i de la representació de Converses de meuques.

Aquesta exposició em va agradar molt perquè per primera vegada vaig poder contemplar peces romanes de temàtica eròtica conservades en diferents museus catalans; reproduccions de pintures molt explícites (les originals es troben en el Museu Arqueològic de Nàpols) i textos d’autors llatins. Fins el curs passat el tema del sexe era un tabú entre els aràcnides, vàrem ser els alumnes de quart que vàrem atrevir-nos a publicar La sexualitat a l’època clàssica, El lupanar de Pompeia, Les dones de la vida … i ara m’atreveixo amb aquest apunt que espero que no es censuri perquè en l’exposició es dóna a conèixer no només el sexe legal, el practicat dins el matrimoni, sinó també el sexe prohibit de les relacions extra-maritals, zoofíliques i homosexuals. També s’expliciten les diferents maneres de fer l’amor, una cosa és llegir els textos d’Ars amatoria (lectura prescriptiva PAU Catalunya 2013) en llatí o en català i l’altra veure que les pintures pompeianes de l’època reflectien aquests textos. Alumnes de segon si heu arribat fins al final del llibre (concretament en el llibre tercer a partir dels versos 770 en què Ovidi diu:

Nota sibi sit quaeque; modos a corpore certos
sumite: non omnes una figura decet.
Quae facie praesignis erit, resupina iaceto.
spectentur tergo quis sua terga placent…

“Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures. Una mateixa posició no s’adapta a totes les dones. La que sigui bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena…  ” (trad. de Teresa Puig) sabreu quins consells dóna Ovidi tot i que diu abans “Ulteriora pudet docuisse” i com es veuen reflectits en les reproduccions de les pintures pompeianes parietals d’aquesta exposició! Impacta també per la seva curiositat el recull lèxic de mots llatins relacionats amb el sexe.

Alma Bergel

1r de Batxillerat Llatí i Grec

MAGNAE CELEBRATIONIS SCHOLA: Ludus grammaticus

En aquest article us parlarem sobre el Ludus grammaticus de la Magna celebratio. Primerament, farem una explicació sobre l’escola romana des de la Monarquia fins l’Imperi, i després exposarem les principals característiques del Ludus grammaticus de la Magna.

L’Schola romana

Els termes “Ludus grammaticus” provenen de dos ètims, el primer llatí i el segon grec. Ludus ve del llatí i significa joc. Grammaticus ve de la paraula grega γράμμα que vol dir lletra.

Els infants romans rebien educació en el si de la família. Durant els primers anys de vida estaven a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares ensenyaven als nens a escriure, a comptar, a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina, i també els ensenyaven el seu ofici i els costums dels avantpassats. Els pares tractaven d’educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.

Fins a finals de l’època de la República, no es comença a generalitzar l’escola com a lloc on es reunien alumnes procedents de diferents famílies, i on aprenien d’un mestre professional.
Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes, i que estaven instal·lades al fòrum o a carrers propers, en locals habilitats sense mitjans ni comoditats. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals províncies, sufragades per l’estat o pels consells municipals.

En relació als nivells de l’escola, se’n distingien tres:

La primera etapa era el Ludus litterarius, la qual abastava fins als 11 o 12 anys. El professor era el magister ludi, la funció del qual era ensenyar a llegir, escriure i comptar.  Per a fer classe només calia un simple local que podia estar aillat amb una cortina. Com a mobiliari es feia servir la cathedra per al professor, i unes cadires plegables per als alumnes .

 photo nodrizaPedagogo_zps33992c0b.jpg

Classe al "Ludus litterarius", extreta de www.hipernova.cl

La segona etapa de l’educació era el Ludus grammaticus. Aquests estudis estaven reservats exclusivament als nens de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però a més, era una preparació per al nivell superior, el Ludus rhetoricus. El professor del Ludus grammaticus s’anomenava grammaticus. Aquest gaudia de més prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors d’aquest nivell eren grecs, moltes vegades lliberts procedents de la Magna Grècia, com és en el cas de Livi Andrònic, l’iniciador de la poesia èpica llatina amb una traducció de l’Odissea.

En aquests estudis s’ensenyava bàsicament la llengua i literatura grega, tot i que progressivament s’hi va anar introduint la llatina. (Sempre tenint més importància la grega). El comentari d’aquestes obres portava aparellat l’estudi d’altres matèries com l’astronomia, la geografia, la mitologia, la història, però tot d’una manera molt superficial i asistemàtica.
La metodologia dels estudis es dividia en diverses parts: Lectura del text, comentari, critica i comentari dels errors detectats i judici de l’obra o fragment llegit. Es treballava sobre autors clàssics grecs com Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Isop… Però també autors llatins com Livi Andrònic, Enni, Ciceró, Virgili, Horaci…

La tercera etapa de l’educació era el Ludus rhetoricus. En aquesta etapa es preparava els alumnes per a la vida pública o per l’advocacia. S’estudiava l’art de parlar en públic i de convèncer, és a dir, l’oratòria. Aquest ensenyament el van introduir els rètors grecs, els quals gaudien de molt prestigi.

S’estudiava la retòrica grega i la llatina, però el  grec hi predominava. Els estudis duraven dos anys, i els alumnes tenien entre 16 i 18 anys. Per assolir els seus objectius se sometien a dos exercicis. Les suasoriae i les controversiae. Els primers eren discursos en els quals l’estudiant, mijançant arguments, es posava a favor o en contra d’una manera d’actuar d’algun personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes, en les quals defensaven tesis oposades sobre problemes imaginaris. Els temes eren molt allunyats dels problemes reals.

Com a culminació dels estudis, les famílies riques podien fer que els seus fills completessin la formació en una escola prestigiosa del Mediterrani Oriental. A partir d’aquest moment, l’alumne estava preparat per a la vida política.

El nostre Ludus grammaticus

Aquesta ha estat la tercera edició de la nostra Schola, ja que es va estrenar l’any 2011. Any rere any hi ha hagut un increment del nombre de participants i l’experiència sempre porta millores respecte als anys anteriors.

Un exemple d’aquestes millores és el fet que, enguany, la ubicació de la nostra escola havia canviat i ens trobàvem a la Plaça Assemblea Catalunya, davant de l’antiga oficina de correus, que és un lloc molt més recollit tant del vent, com del sol, ja que hi ha arbres que fan ombra.

 photo mapamagna_zps8442733d.jpg

Plànol de la Magna, extreta del fullet informatiu i editat per Carla Pallach

Tot i això, tot el cap de setmana ens va ploure i vam haver de canviar l’emplaçament de la nostra schola. Vam estar al Jardí de Quint Licini. Quedarem molt més recollits i en un lloc molt bonic, però entre el mal temps i que alguna gent pensava que la Magna s’havia anul·lat, no hi va haver gaire públic.

El material que solem tenir a la taula són styli, tinta i papirs per escriure-hi. A més a més, hi ha un parell d’àbacs i tabulae ceratae. Aquest any, però, no vam tenir àbacs. Per ser sincers, gairebé cap dels que estem al Ludus grammaticus coneixem el funcionament de l’àbac, però tampoc no ens suposa massa preocupació, ja que els nens no s’hi fixen massa. Més aviat és la gent gran qui, alguna vegada, quan el veu  rememora records d’infantesa.

 

 photo RomanAbacusRecon_zpsbee96de0.jpg

Àbac. Imatge extreta de Wikimedia

Així doncs, el públic que s’apropa a aquesta part de l’schola són nens força petits (d’entre 5 i 9 anys) que van acompanyats dels seus pares o avis. Sovint els nens i nenes tenen vergonya i els hem d’insistir una mica per tal que participin, però a tots els sol agradar molt.

Una de les activitats que solem proposar als nens que ens visiten és que escriguin en un papir el seu nom en l’alfabet grec amb l’stylus i la tinta. En primer lloc, els ensenyem tot l’alfabet que, prèviament, hem escrit en alguns papirs sencers o bé en una fotocòpia on consta la majúscula de la lletra, la minúscula i la seva transcripció al català. Per exemple: Α – α – a.
A continuació, amb les tauletes de cera els expliquem el seu funcionament i els deixem escriure-hi alguna cosa. Aquest any hi havia més tauletes que els anys anteriors, però no disposàvem de l’eina per poder fondre la cera.

 photo 653px-Wachstafel_zps0d3bff09.jpg

Tabula cerata i stylus. Imatge extreta de Wikimedia

Schola

Finalment, els nens escriuen el seu nom, ajudant-se dels papirs amb l’alfabet, i s’enduen el resultat cap a casa. En alguna ocasió, si els nostres coneixements ho permeten, els diem el significat etimològic del seu nom. Per exemple, si ve una nena que es diu Alícia, li ensenyen com s’escriu el seu nom en grec (Ἀλήθεια) i li diem que significa “veritat”. Com que aquí no podem explicar els llatinismes, el que és més interessant és que els qui ens visiten vegin les lletres més “estranyes”, com ara la ξ, θ, φ, etc.

[Foto: Museu de Badalona]

En conclusió, el Ludus grammaticus d’aquest any ha estat una molt grata experiència malgrat la pluja. Ha estat una llàstima que no hi hagués més visitants, però quan n’hi havia ho aprofitàvem. I també gaudíem del temps en què no hi havia ningú per a estar amb els companys, reforçar vincles i conèixer gent nova. I a més a més, podíem anar a visitar el museu, que degut a la pluja estava obert gratuïtament i allotjava les recreacions de la “Magna”, entre d’altres, els Ludi Romani dels nostres companys.

Caldria que el museu ens proporcionés espàtules per allisar les tauletes i espelmes per poder escalfar-les.
Per acabar, us animem que feu les vostres propostes i expliqueu la vostra percepció sobre el Ludus grammaticus d’enguany. Trobeu que es pugui millorar algun aspecte? Quines altres activitats podríem fer?

Carla Pallach
Cristina Ortiz
2on Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Clàudia i la deessa Cíbele II: La vestal adúltera

Estic molt cansada, suposo que deu ser el fet de llevar-nos tant d’hora (a l’hora prima) per poder arribar a l’hora al port d’Òstia. Ja hem sortit de Roma fa estona i la mala sensació que deixava el nostre carro per la ciutat crec que em perseguirà durant bastant de temps…

A Roma, tot eren ulls per la nostra jove companya, Clàudia, que és acusada de cometre un acte en contra de la seva castedat. Se l’acusa de perdre la seva virginitat amb un home misteriós, que ha estat vist diverses vegades prop d’on nosaltres realitzem les pregàries les nits del dissabte. Aquest fet, que no està demostrat, porta Clàudia a judici i, segurament la condemna serà la mort… Em sap tant de greu… Ho sé, sóc una persona indesitjable, mai trobaré el perdó de ningú, ni tant sols dels déus… Però és que aquell home… És encisador, em té bojament enamorada. No vaig poder, puc ni podré mai resistir-me als seus dos xiulets característics quan les vestals passem pel seu costat. Aquesta música em convoca a una trobada nocturna al lloc de sempre, al costat de la font del temple.

Aquella nit, ho vaig fer malament. Sabia que em seguirien, vaig escoltar la companya Júlia dir-li a la companya Teresa que anirien a observar la zona on l’home sempre xiula molestant les nostres companyes, però jo, meravellada per aquest, vaig anar-hi igual: al final de la primera vigília de nit, al costat de la font del temple. Teresa i Júlia van marxar a mitjans d’hora duodècima, fet que va ajudar-me per poder anar amb més tranquil·litat. Llavors, vaig cometre l’error que explica per què avui estem en aquest carruatge, dirigint-nos a Òstia. Vaig anar arreplegant roba de totes les companyes per poder dissimular la meva personalitat, i entre aquestes peces, un mocador de coll de la companya Clàudia.

Vestal Maxima Wikimedia Commons

Quan vaig arribar, ell ja hi era, puntual com sempre. Ens vàrem besar i vam començar a fer el ja clàssic camí per anar al seu domicili. Vam anar xerrant durant tot el camí sobre la meva tècnica de mimetisme per intentar no cridar l’atenció. Li feia gràcia. Llavors, inoportunament, ens vàrem creuar amb Teresa i Júlia, però encara amb més mala sort, ell féu el comentari erroni en el moment erroni.
-Així que un parell de germanetes no et deixen sortir ni reunir-te amb homes eh? Com són aquestes dones vestals, amb la cara ja paguen, na Júlia i na Teresa!

I en un moment, ja les teníem a sobre, cridant al meu home qui era la vestal amb qui ell es veia. Jo vaig començar a córrer tan bon punt les vaig veure, però vaig tenir la mala sort d’ensopegar i perdre molt de temps. Tenia la Júlia damunt, m’agafà del coll per poder veure qui era la vestal traïdora, però jo, hàbil, vaig poder fugir deixant tan sols en les seves mans la bufanda de Clàudia. Vaig tornar ràpidament al lloc on totes passàvem les nits, i al cap d’una hora, van arribar les dues companyes, que convocaren una reunió urgent. Júlia tenia el mocador a la mà i tan sols va caldre preguntar de qui era per acusar a Clàudia i dirigir-nos al judici d’aquesta l’endemà mateix. Ai, si tinguessin coneixement de la veritat…!
I ja som a Òstia, on la principal notícia que rebem és que s’ajorna el judici a Clàudia, ja que un fet ha causat gran impacte en tot el poble romà. La figura de Cíbele s’havia de transportar des de Frígia a Roma, ja que un oracle digué que per acabar la guerra contra els cartaginesos l’havien de traslladar. El vaixell que portava aquesta figura està en perill, ha quedat enganxat entre unes plantes submarines i la sorra del fons del riu.
Tots culpen Clàudia de portar la mala sort i que Cíbele no vulgui saber res d’ella. Pobre Clàudia, què mala persona sóc! Llavors Clàudia tingué una caiguda, davant de totes nosaltres. Una rialleta s’ha escapat de la boca d’alguna de nosaltres. Però aquesta caiguda l’ha fet reaccionar, trobar-se amb el punt de confiança que li feia falta. Ha decidit anar a una xalupa de les que intentaven estirar el vaixell i amb el seu «esforç» fer avançar el vaixell. Ho ha fet, s’ha lligat les cordes a la cintura i a les espatlles i ha començat a estirar. Les meves pregàries no eren poques perquè tant la deessa Cíbele com la meva companya acabessin sanes, ja que tot això és culpa meva… I sí, no se si ha estat gràcies als meus desitjos o bé a la voluntat dels déus, Clàudia ho ha aconseguit. És lliure de qualsevol tipus de sentència perjudicial per a ella o la seva vida. No obstant, això no ha acabat aquí, jo rebré el meu càstig, però seguiré veient allò que tant desitjo, l’home misteriós dels dissabtes.

ROGER NAVARRO
1.2 BTX
INST. ISAAC ALBÉNIZ

Del segell a l’arc

Sabeu què vol dir i quin és l’origen del mot filatèlia?

Aquí teniu uns segells de la sèrie  “Arcos y puertas monumentales”

 

  1. Quin d’aquests arcs pot sortir a les PAU de Llatí? On es troba?
  2. Quins heu reconegut?
  3. Podríeu fer una mica de recerca sobre aquests tres arcs romans:
  4. On es troba Cáparra? Quins autors clàssics en parlen? Quin emperador li va donar la categoria de municipium?
  5. Com és un arc tetrapylum?
  6. Què es pot dir de la “Via de la plata”?
  7. On es troba Medinaceli? De quin segle és l’arc? Quines inscripcions s’han pogut reconstruir? Quines altres restes romanes hi ha a Medinaceli?
  8. On es troba Cabanes? Al costat de quina via romana? Quin caràcter s’atribueix a l’arc?
  9. Comenta Arcus triomphalis i col·labora amb aquest Google maps de El Fil de les Clàssiques.

Segells d'arquitectura romana

Mercè Otero (professora jubilada de llatí)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Bàrcino i les seves magistratures

A Bàrcino (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcinoel govern de la ciutat seguia les formes que l’imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom amb la missió de propagar l’organització i la cultura de Roma. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i sobre l’àrea rural que l’envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l’Antiga Roma, es podien dividir entre:

– Els ciutadans (cives):  nascuts a la ciutat o que n’havien obtingut la ciutadania.

– Els domiciliats sense ciutadania (incolae).

– Els residents transitoris (hospitales).

– Els esclaus: sense drets.

Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els ciutadans de ple dret podien ocupar llocs de govern. Només a partir de l’any 212, després de l’aprovació de la Constitució, la resta d’homes lliures de les províncies van poder exercir els drets de ciutadania.

Les magistratures

Com era una colònia, els seus òrgans de govern eren similars als de la capital de l’imperi:

– Dos duòvirs: feien la funció dels cònsols.

– Dos duòvirs quinquennals: feien la funció dels censors. El seu càrrec durava cinc anys, mentre que la resta de magistratures sols s’exercia un any.

– Edils (ædiles): Els regidors vigilaven els carrers i les institucions públiques.

Ordo decuriorum: era la cúria municipal, formada per un centenar de membres (curials), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada 5 anys, encara que per poder exercir-hi es requeria ser home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i tenien poder civil, criminal i fins i tot militar.

Altres funcionaris, elegibles cada 5 anys, s’encarregaven del cens, els patrimonis, les finances i els cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

 

Làpida honorífica a un edil de Bàrcino. Temple d’August

A veure si ens ajudeu a saber quin dels càrrecs equivalia al del nostre alcalde? Què hi diu la làpida honorífica en llatí? Què podríeu dir vosaltres de Bàrcino en un redactat d’unes 200 paraules? Quins apunts tenim ja publicats sobre aquest tema?…

Uxue Avilés i Laia Muñoz

2n Batx. Llatí

Romani vita

Com vivien els romans? quins costums tenien? com es divertien? Nosaltres l’any passat ens va interessar tot això i vam decidir fer aquesta presentació. En Gaius és el protagonista de la nostra presentació. No és cap ciutadà qualsevol, sinó que és ric i a diferència dels esclaus o les dones gaudeix de  privilegis, com anar al forum, votar o simplement estudiar.  En aquesta presentació, en Gaius viu un dia normal com el de qualsevol altra persona, l’única diferència són els seus costums i l’època en la que viu.

Què us ha semblat aquesta presentació? Hem parlat d’alguns instruments de música romans, com la cítara, sabríeu dir-ne alguns més? I dels plats, sabríeu dir algun plat típic romà ? En Gaius quan surt dels banys públics veu dos nens que estan jugant, sabríeu dir quins eren els jocs típics dels nens? I de les nenes?Us atreviu ara a fer la vita del vostre romà o romana?

Andrea i Irina Balart
1r Batx. C Grec i Llatí.

Relació entre optatives: Música i Llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

Photobucket

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-l9eZVE0Th4[/youtube]

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Photobucket

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=uRM-r46rv5c[/youtube]

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB

 

Un didàctic passeig portuari

Fa uns dies estava passejant pel port del Masnou i vaig sentir curiositat pels noms dels vaixells, així que vaig recórrer els molls mirant els noms amb els quals havien estat batejats. La meva sorpresa va ser màxima quan vaig adonar-me de la quantitat de naus que duien noms clàssics. A continuació us ensenyo les fotos que vaig fer, amb noms tan originals com Argonauta, Scila i Tauro. Per cert, quin nom posaríeu al vaixell si en tinguéssiu? I quina referència clàssica té cadascun d’aquests termes?

ARNAU LARIO DEVESA

4t ESO

Postres romanes per llepar-se’n els dits!

Salvete amici et amicae!

Avui vinc a parlar-vos de la meva part preferida dels àpats: les postres.

I és que la paraula postre, prové del llatí posterum i, aquesta de post (després, darrera). El postre és un dolç o una fruita que es menja després de l’àpat.
El postre, etimològicament, és l’oposat de l’aperitiu (que prové d’aperire, que significa obrir), i que es menja per picar abans de l’àpat principal.

A l’Antiga Roma, els àpats ja es dividien en tres parts, tal i com ho fem nosaltres ara:

  • Gustatio: Era la primera part del banquet, és a dir, l’aperitiu. Eren petits mossos fets d’aliments lleugers de tal manera que estimulessin la gana. Per acompanyar es bevia el mulsum: un brevatge de vi i mel.
  • Ferculum: El sopar pròpiament dit on podien arribar a haver-hi fins a tres plats que s’acompanyaven de vi.
  • Secundae mensae: És a dir, les postres. En els grans banquets, es convertien en una petita reunió informal on es menjaven coses picants i seques o coses molt dolces per estimular la set.

La nostra cuina, la cuina mediterrània, està fortament influenciada pel món clàssic, per exemple: Els romans consumien principalment postres elaborats amb ous, els endolcien amb mel  i els enriquien amb fruits secs.

Aquí podreu trobar 11 receptes de postres de l’Antiga Roma, extrets del llibre De re coquinaria d’Apici.

Ara parlem d’alguns ingredients:

  • La mel era un aliment molt recurrent durant l’època clàssica: La mel servia, per exemple, per conservar les fruites i així tenir-ne durant l’hivern; servia per endolcir el vi (anomenat mulsum). La mel també era utilitzada en altres camps no-gastronòmics com per exemple per fer perfums o per curar afeccions o fins i tot (barrejada amb altres ingredients) podia arribar a curar l’enverinament per bolets.
  • L’oli d’oliva és un producte típic de la Mediterrània que els romans ja coneixien. Amb el mateix (o molt semblant) mètode que feien servir per a premsar el raïm, els romans premsaven les olives per obtenir el famós or líquid. A part de l’oli d’oliva, les branques d’olivera eren considerades símbols de pau i prosperitat.
  • El pebre és un condiment que arriba a l’imperi romà el 30 a.C. Després de la conquesta romana d’Egipte, l’imperi envia expedicions marítimes a l’Índia en busca d’articles inusuals i preuats i porten entre molts altres, el pebre. Degut a la durada del viatge i a l’exclusivitat del producte, el pebre arribarà a preus molt alts, car era un producte de luxe. Hi havia diferents tipus de pebre: El pebre negre (el més comú) però després hi havia el pebre vermell o el blanc. Podem dir per tant, que el pebre estava de moda i que per això, encara que ens sembli estrany, està en tants postres.
  • Els fruits secs eren un aliment molt típic en la cuina clàssica. Com els boscos mediterranis solen tendir a ser boscos secs, hi havia una gran abundància d’arbres productors de fruits secs com les nous, les castanyes, els pinyons, les avellanes… També eren comunes les panses ja que les vinyes eren un conreu extens i també era habitual el consum de fruita fresca com les pomes, les peres, el codony, etc.

Coneixíeu algun d’aquests postres? Quin és el que més us ha sobtat? Coneixeu altres dolços romans que es mengin en èpoques de l’any concretes? Us atreviu a fer aquestes postres i compartiu amb nosaltres les fotografies? Entre tots i totes podem anar completant el nostre receptari de cuina romana amb Col·lex!

Plurimam salutem. Prosit!

Patrícia Ortiz Vincent
2n de Batxillerat de Llatí