En aquest article us parlarem sobre el Ludus grammaticus de la Magna celebratio. Primerament, farem una explicació sobre l’escola romana des de la Monarquia fins l’Imperi, i després exposarem les principals característiques del Ludus grammaticus de la Magna.

L’Schola romana

Els termes “Ludus grammaticus” provenen de dos ètims, el primer llatí i el segon grec. Ludus ve del llatí i significa joc. Grammaticus ve de la paraula grega γράμμα que vol dir lletra.

Els infants romans rebien educació en el si de la família. Durant els primers anys de vida estaven a càrrec de la mare, i després, en el cas dels nens a càrrec del pare. Els pares ensenyaven als nens a escriure, a comptar, a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l’espasa i la javelina, i també els ensenyaven el seu ofici i els costums dels avantpassats. Els pares tractaven d’educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i de prosperar.

Fins a finals de l’època de la República, no es comença a generalitzar l’escola com a lloc on es reunien alumnes procedents de diferents famílies, i on aprenien d’un mestre professional.
Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes, i que estaven instal·lades al fòrum o a carrers propers, en locals habilitats sense mitjans ni comoditats. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals províncies, sufragades per l’estat o pels consells municipals.

En relació als nivells de l’escola, se’n distingien tres:

La primera etapa era el Ludus litterarius, la qual abastava fins als 11 o 12 anys. El professor era el magister ludi, la funció del qual era ensenyar a llegir, escriure i comptar.  Per a fer classe només calia un simple local que podia estar aillat amb una cortina. Com a mobiliari es feia servir la cathedra per al professor, i unes cadires plegables per als alumnes .

La segona etapa de l’educació era el Ludus grammaticus. Aquests estudis estaven reservats exclusivament als nens de famílies amb recursos, i abastaven des dels 12 anys fins als 16. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però a més, era una preparació per al nivell superior, el Ludus rhetoricus. El professor del Ludus grammaticus s’anomenava grammaticus. Aquest gaudia de més prestigi i estava més ben pagat. Els primers professors d’aquest nivell eren grecs, moltes vegades lliberts procedents de la Magna Grècia, com és en el cas de Livi Andrònic, l’iniciador de la poesia èpica llatina amb una traducció de l’Odissea.

En aquests estudis s’ensenyava bàsicament la llengua i literatura grega, tot i que progressivament s’hi va anar introduint la llatina. (Sempre tenint més importància la grega). El comentari d’aquestes obres portava aparellat l’estudi d’altres matèries com l’astronomia, la geografia, la mitologia, la història, però tot d’una manera molt superficial i asistemàtica.
La metodologia dels estudis es dividia en diverses parts: Lectura del text, comentari, critica i comentari dels errors detectats i judici de l’obra o fragment llegit. Es treballava sobre autors clàssics grecs com Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Isop… Però també autors llatins com Livi Andrònic, Enni, Ciceró, Virgili, Horaci…

La tercera etapa de l’educació era el Ludus rhetoricus. En aquesta etapa es preparava els alumnes per a la vida pública o per l’advocacia. S’estudiava l’art de parlar en públic i de convèncer, és a dir, l’oratòria. Aquest ensenyament el van introduir els rètors grecs, els quals gaudien de molt prestigi.

S’estudiava la retòrica grega i la llatina, però el  grec hi predominava. Els estudis duraven dos anys, i els alumnes tenien entre 16 i 18 anys. Per assolir els seus objectius se sometien a dos exercicis. Les suasoriae i les controversiae. Els primers eren discursos en els quals l’estudiant, mijançant arguments, es posava a favor o en contra d’una manera d’actuar d’algun personatge històric o mitològic. Les controversiae eren debats entre alumnes, en les quals defensaven tesis oposades sobre problemes imaginaris. Els temes eren molt allunyats dels problemes reals.

Com a culminació dels estudis, les famílies riques podien fer que els seus fills completessin la formació en una escola prestigiosa del Mediterrani Oriental. A partir d’aquest moment, l’alumne estava preparat per a la vida política.

El nostre Ludus grammaticus

Aquesta ha estat la tercera edició de la nostra Schola, ja que es va estrenar l’any 2011. Any rere any hi ha hagut un increment del nombre de participants i l’experiència sempre porta millores respecte als anys anteriors.

Un exemple d’aquestes millores és el fet que, enguany, la ubicació de la nostra escola havia canviat i ens trobàvem a la Plaça Assemblea Catalunya, davant de l’antiga oficina de correus, que és un lloc molt més recollit tant del vent, com del sol, ja que hi ha arbres que fan ombra.

Tot i això, tot el cap de setmana ens va ploure i vam haver de canviar l’emplaçament de la nostra schola. Vam estar al Jardí de Quint Licini. Quedarem molt més recollits i en un lloc molt bonic, però entre el mal temps i que alguna gent pensava que la Magna s’havia anul·lat, no hi va haver gaire públic.

El material que solem tenir a la taula són styli, tinta i papirs per escriure-hi. A més a més, hi ha un parell d’àbacs i tabulae ceratae. Aquest any, però, no vam tenir àbacs. Per ser sincers, gairebé cap dels que estem al Ludus grammaticus coneixem el funcionament de l’àbac, però tampoc no ens suposa massa preocupació, ja que els nens no s’hi fixen massa. Més aviat és la gent gran qui, alguna vegada, quan el veu  rememora records d’infantesa.

 

Àbac. Imatge extreta de Wikimedia

Així doncs, el públic que s’apropa a aquesta part de l’schola són nens força petits (d’entre 5 i 9 anys) que van acompanyats dels seus pares o avis. Sovint els nens i nenes tenen vergonya i els hem d’insistir una mica per tal que participin, però a tots els sol agradar molt.

Una de les activitats que solem proposar als nens que ens visiten és que escriguin en un papir el seu nom en l’alfabet grec amb l’stylus i la tinta. En primer lloc, els ensenyem tot l’alfabet que, prèviament, hem escrit en alguns papirs sencers o bé en una fotocòpia on consta la majúscula de la lletra, la minúscula i la seva transcripció al català. Per exemple: Α – α – a.
A continuació, amb les tauletes de cera els expliquem el seu funcionament i els deixem escriure-hi alguna cosa. Aquest any hi havia més tauletes que els anys anteriors, però no disposàvem de l’eina per poder fondre la cera.

Tabula cerata i stylus. Imatge extreta de Wikimedia

Finalment, els nens escriuen el seu nom, ajudant-se dels papirs amb l’alfabet, i s’enduen el resultat cap a casa. En alguna ocasió, si els nostres coneixements ho permeten, els diem el significat etimològic del seu nom. Per exemple, si ve una nena que es diu Alícia, li ensenyen com s’escriu el seu nom en grec (Ἀλήθεια) i li diem que significa “veritat”. Com que aquí no podem explicar els llatinismes, el que és més interessant és que els qui ens visiten vegin les lletres més “estranyes”, com ara la ξ, θ, φ, etc.

[Foto: Museu de Badalona]