En la civilització romana el fòrum era el centre neuràlgic de la ciutat. El fòrum era una plaça pública: un gran espai a l’aire lliure, de forma generalment rectangular i envoltat de porxos. Era el centre de tota la vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o de lleure. En un primer període sota els porxos s’arrengleraven les botigues (tabernae), mirant cap a l’interior de la plaça, i s’hi feia el mercat, però més endavant es va tendir a reservar el fòrum per a les activitats considerades més nobles, les polítiques i religioses, tot orientant les tabernae cap a l’exterior o a situant-les en els carrers adjacents i a fer el mercat en una plaça veïna. Sovint es pretén allunyar cada volta més els comerços del fòrum i a aplegar-los en mercats tancats (macella).
El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se celebraven les eleccions dels magistrats on s’aixecaven alguns dels principals edificis de la ciutat. Hi havia el temple més important, la cúria o senat local -centre administratiu de la ciutat- i la basílica. A tot el voltant s’alçaven estàtues dedicades als emperadors o a personatges notables de la ciutat.
Expliqueu en unes quinze línies, com a mínim, quins edificis o àmbits actuals es pot considerar que en són la continuació ja sigui per la forma que tenen o per la funció que fan, i, si hi ha diferències amb els antics, remarqueu-les.
Blanca De Nicolás exposa “Varietas visibilis Mundi” a l’Edifici Miramar de Sitges fins al 25 de gener. Es tracta de 21 dibuixos a llapis, pintures a l’oli, fotografies sobre “canves” i variacions digitals.
Creieu que és ben encertat el nom llatí de l’exposició? Per què l’ha triat la pintora i per què en llatí?
Fa un temps, en una d’aquelles tardes d’hivern -com les que ara vivim- que donaries qualsevol cosa per menjar alguna cosa calenta, vaig anar a un forn de pa per a comprar. Però aquella compra em va costar cara, ja que la dependenta va ser tan llesta com per, en lloc de donar-me com a canvi una moneda de cinc cèntims, em va tornar una moneda d’un centau americà, sense que jo m’adones.
Com ja sabreu, el dòlar té un valor monetari més baix que l’euro, així que no em va beneficiar per res a la meva butxaca aquest canvi.
Tot i així, de tot s’ha de treure la part positiva, i mirant-la, em vaig adonar que aquest centau americà té certa bellesa. Observeu bé les seves cares de la moneda, que hi trobeu?
En aquest article trobem un cas semblant, però amb els bitllets dels dòlars.
Qui em podria dir la diferència entre els dòlars americans i l’euro? i la diferència entre el meu centau americà i, per exemple, una moneda d’un cèntim?
Si us fixeu bé, la moneda té vàries inscripcions, una d’elles en llatí. Qui me les podria traduir? A qui correspon el retrat que apareix en una de les bandes? I l’edifici? Amb quin edifici grec el podríem relacionar?
En aquesta imatge podrem saber com es diuen en llatí les parts de l’armadura d’un soldat romà a partir d’un dibuix de Laia Martín, publicat a Aracne fila i fila.
Per cert, sabeu com es diu en llatí i en plural la càrrega que sol portar la tropa en marxa, composta no solament per les armes?
En Marc Arquillo i jo, en Carlos Thiriet, hem fet, per tal de celebrar el setè aniversari de El Fil de les Clàssiques, aquest thinglink on situem i parlem de les set meravelles de l’antiguitat. Algunes han desaparegut gairebé per complert a causa de desastres naturals, com terratrèmols o incendis, d’altres encara se’n conserven algunes restes i només una encara es troba gairebé intacta. Si voleu saber quina és, mireu el thinglink.
Què és la columna trajana? On, quan i per què es va erigir? Quina informació ens forneix? Creieu que era una arma propagandística a favor de l’emperador? Per què?…
Amb quin país actual podem identificar la Dàcia? Quan va esdevenir província romana? Què en sabeu de les guerres dàcies?
El divendres, els alumnes de grec de 1r de Batxillerat (de l’Institut Premià de Mar) van realitzar una activitat diferent de les que estan programades al currículum escolar o al modus operandi de la Margalida, tot i que ja en vaig organitzar una fa uns dies: un taller de panòplia i, a més, altres vegades s’han fet a l’IPM tallers d’escriptura, entre d’altres.
L’esmentada activitat tenia dues parts, la teòrica (on explicava el context del sistema educatiu romà) i la pràctica (quan els alumnes veien i tocaven el material del qual els havia parlat anteriorment).
La societat romana, sobretot durant el període republicà (509-27 a. C.), com en l’antiga Grècia democràtica (508-322 a. C.), les dates d’inici d’ambdós períodes poden no coincidir per mera casualitat, les decisions es prenien per concens i, per tant, era molt important la retòrica. Per aquest motiu, i sobretot després de la conquesta de Grècia (146 a. C), l’educació va passar a ser un element imprescindible en la vida d’un patrici (òbviament, només ells podien permetre-s’ho), i centenars d’esclaus grecs amb molts coneixements van ser enviats a la capital per fer de pedagogs, degut a la seva fama de savis.
Pel que fa al tema que ens ocupa, els alumnes utilitzaven diferents materials i superfícies d’escriptura:
La tauleta de cera: Recipient de fusta de forma rectangular ple de cera, que feia la funció de “llibreta”, ja que era reutilitzable (amb la part plana d’un punxó calenta es fonia la cera).
Tauleta de cera: Ha servit de forma regular des que es va inventar l’escriptura.
Làmines metàl·liques de plom i de bronze i especialment les d’aquest últim que van tenir gran relleu en la civilització romana.
Tauletes de Vindolanda (fusta)
Fulles i escorces d’arbres: diversos pobles de l’antiguitat les van aprofitar, a falta d’altres elements manuals.
Plaquetes de fusta: Encerada o blanquejada (àlbum ), van estar molt en voga entre grecs i romans si es va continuar usant-durant tota la Edat Mitjana.
El papir: Format per tires (anomenades philyrae pels romans) de la medul·la fibrosa ( biblos ) de l’arbust palustre papyrus enganxades en sentit longitudinal i transversal i després premsades i encolades amb engrut que des d’uns 3000 anys aC va constituir l’obligat material dels volums egipcis i l’ús es va estendre a Europa des del segle VI aC continuant més o menys fins al segle XI de l’era cristiana.
A continuació, vam passar a la part pràctica del taller, que consistia en escriure els primers versos de la Ilíada i l’Odissea, primer sobre paper, després pergamí i, al final, papir. Com podreu veure al vídeo a continuació, va ser, com a mínim, entretingut:
[youtube]https://youtu.be/yS4p9AqbETo[/youtube]
Per acabar, què en penseu? Els que hi vau participar, us va agradar? Creieu que la reconstrucció dels materials d’escriptura us va ajudar a entendre com escrivien els romans?
Fa uns dies els alumnes de 4t, 1r i 2n de batxillerat de l’Isaac Albéniz vam anar a fer una visita per les restes romanes i gregues d’Empúries. L’experiència de l’excursió va ser prou bona, personalment puc dir que em vaig quedar amb ganes de veure altres coses que no vam poder visitar per falta de temps. El nostre guia era en Luci, un duumvir. Ell ens va explicar com havia sigut la seva ciutat abans de quedar en ruïnes, fins i tot ens va deixar entrar a casa seva i ens explicà com era antigament.
El nostre romà portava una tunica dalmatica agafada per la cintura, probablement amb un cinturó, i la representació d’una toga que li anava enganxada a l’esquena mentre ell subjectava l’altra part amb el braç. També duia unes sandàlies o caligae que eren més aviat modernes però quedaven bé per al personatge. La informació sobre aquest tipus d’abillament la podem trobar en l’article de l’Anna Pardo, ja que la guia femenina de fa tres anys també anava vestida de manera semblant.
Podem dir també que portava alguna cosa bastant anacrònica com un penjoll modern, que no s’adiu gaire amb l’època.
En relació a l’actuació, ho va fer prou bé, tot i que s’ha de dir que de llatí no en parlava gaire… De tant en tant, deixava anar alguna paraula llatina per veure si ho enteníem, però majoritàriament parlava català. Segons vaig llegir a l’article de la Sara Castro, la guia que ells van tenir durant la seva visita es comportava com una romana de l’època en l’actualitat, per exemple: s’espantava de les càmeres. Cosa que el nostre romà no feia…
En conclusió, va ser una bona experiència, vam fer un tomb per la Roma antiga i un romà ens va poder explicar en primera persona com hi vivien. A mi, personalment, m’agradaria tornar-hi i qui sap, poder trobar-me amb la Iulia, perquè m’expliqui en primera persona la seva versió de com vivien les dones.
Imatges: Amar Astudillo i Mar Alonso
Què us va semblar l’actuació del romà als alumnes de 4r i batxillerat de l’Isaac Albéniz?
Penseu que l’abillament era correcte per a l’època?
Com cada any, ha arribat la setmana de la ciència, i a les alumnes de la modalitat de Grec de segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz ens ha tocat parlar de l’àmbit mèdic, en concret, del Jurament Hipocràtic, un text públic que poden pronunciar els graduats en medicina davant els metges i la comunitat, amb un caràcter ètic, per orientar la pràctica del seu ofici.
En aquest article, contextualitzarem el recorregut que ha fet aquest jurament per tota la història sobrevivint fins als nostres dies. Després veurem el text original grec, diferents interpretacions i la nostra pròpia per comparar-les.
Comencem per la història!
Durant dos mil anys, aproximadament, la medicina occidental i l’aràb van ser dominades teòricament per Galè, un grec que va exercir aquesta professió a la Roma imperiaI, però segons la tradició, va ser sota la mà d’Hipòcrates o un deixeble seu. És cert que el jurament hipocràtic forma part del corpus hipocraticum, recull d’obres que s’atribueixen a Hipòcrates amb altres que poden haver estat escrites per deixebles. Segons Galè, Hipócrates va crear aquest jurament quan va començar a instruir aprenents que no eren de la seva pròpia família, cosa que se surt de la tradició dels metges.
Galè. Litografía de Pierre Roche Vigneron, ca. 1865 [Font: Wikimedia]
A partir del Renaxement, moviment cultural caracteritzat per la veneració de la cultura grecollatina, el jurament va començar a utilitzar-se en algunes escoles de medicina, costum que ha anat ampliant-se des del segle XIX en alguns països, i més a partir de la Segona Guerra Mundial. Encara que a l’actualitat només sigui present amb un valor históric i tradicional, s’utilitza com un passatge o iniciació desprès de la graduació i previ a l’ingrès a la pràctica professional de la medicina.
A la civilització clàssica grega va destacar l’art de guarir i curar que, tot i mantenir principis religiosos, ja no se centrava en la màgia, sinó que se subscrivia a l’àmbit més clínic. En aquella època es va redactar el primer document ètic en el qual el metge es comprometia a prendre accions envers el pacient, actuant sempre en benefici de l’humà i no perjudicant-lo.
Manuscrit bizantí del segle XI on hi ha escrit el Jurament hipocràtic en forma de creu. Biblioteca Vaticana. [Font: Wikipedia]
Aquest jurament s’ha adaptat als conceptes ètics d’avui dia i, també, a la societat. Aquest enllaç ens explica en un principi l’evolució de la medicina des d’un punt de vista religiós, amb el déu Asclepi, fins a una visió científica; a més es contextualitza una mica la paraula que ha treballat la nostra companya Andrea, a les etimologies. Aquí una entrevista a Andrzej Szczeklik sobre la música i la medicina, on parla de la primera malaltia documentada.
A continuació, us deixem el jurament hipocràtic en grec:
Amb el pas del temps, se n’han fet traduccions en diferents idiomes, però nosaltres n’hem traduït el primer i el l’últim paràgraf pel nostre compte, per tal de fer-nos una idea de si totes aquestes traduccions que hem trobat són literals o bé, interpretacions. Us deixem el nostre resultat:
Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.→ Juro per Apol·lo metge, Asclepi, Higiea i Panacea i tots els déus i totes les deesses, que, tenint-los com a jutges, compliré fins al final aquest meu jurament i contracte, segons la meva força i coneixement.
Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων. →En efecte, que si compleixo aquest jurament i no el violo, em sigui possible gaudir de la vida i de la tècnica, ben considerat entre tots els homes per sempre més. Però si el violo i l’incompleixo, que em passi el contrari d’això.
Tot seguit us presentem una de les mostres de traduccions que hem trobat:
Juro por Apolo médico, por Esculapio, Higía y Panacea y pongo por testigos a todos los dioses y diosas, de que he de observar el siguiente juramento, que me obligo a cumplir en cuanto ofrezco, poniendo en tal empeño todas mis fuerzas y mi inteligencia.
Tributaré a mi maestro de Medicina el mismo respeto que a los autores de mis días, partiré con ellos mi fortuna y los socorreré si lo necesitaren; trataré a sus hijos como a mis hermanos y si quieren aprender la ciencia, se la enseñaré desinteresadamente y sin ningún género de recompensa.
Instruiré con preceptos, lecciones orales y demás modos de enseñanza a mis hijos, a los de mi maestro y a los discípulos que se me unan bajo el convenio y juramento que determine la ley médica, y a nadie más.
Estableceré el régimen de los enfermos de la manera que les sea más provechosa según mis facultades y a mi entender, evitando todo mal y toda injusticia. No accederé a pretensiones que busquen la administración de venenos, ni sugeriré a nadie cosa semejante; me abstendré de aplicar a las mujeres pesarios abortivos.
Pasaré mi vida y ejerceré mi profesión con inocencia y pureza. No ejecutaré la talla, dejando tal operación a los que se dedican a practicarla.
En cualquier casa donde entre, no llevaré otro objetivo que el bien de los enfermos; me libraré de cometer voluntariamente faltas injuriosas o acciones corruptoras y evitaré sobre todo la seducción de mujeres u hombres, libres o esclavos.
Guardaré secreto sobre lo que oiga y vea en la sociedad por razón de mi ejercicio y que no sea indispensable divulgar, sea o no del dominio de mi profesión, considerando como un deber el ser discreto en tales casos.
Si observo con fidelidad este juramento, séame concedido gozar felizmente mi vida y mi profesión, honrado siempre entre los hombres; si lo quebranto y soy perjuro, caiga sobre mí la suerte contraria.
Traducció de Gonzalo Herranz[Font: Universidad de Navarra]
Després de fer la traducció i de comparar-la amb la que està feta per un traductor, hem arribat a la conclusió que els juraments hipocràtics d’avui en dia i algunes traduccions, ja que segur que no les hem llegit totes, no són reproduccions literals del jurament original.
Per fixar-nos que encara té pervivència en la actualitat, hem enllaçat un vídeo de la sèrie ”La Riera” de TV3, on el pare d’un dels personatges fa referència a el seu fill gran, que ha aconseguit treure’s la carrera de medicina. i comenta que per culpa seva fa tard al seu jurament hipocràtic.
Per acabar, us animem a fer les següents activitats:
– Busqueu informació sobre Galè.
– Seríeu capaços de traduir alguna frase del jurament en grec? Podeu escollir-ne qualsevol.
