Category Archives: General

Ampliem el fil a la UB

El dia 10 de febrer vam realitzar una sortida a la Universitat de Barcelona els alumnes de Llatí i Grec de segon de batxillerat. Després de visitar la biblioteca de reserva, la hemeroteca i escoltar una mica sobre el gran autor Italià Maquiavel, entre altres activitats, vam assistir a una conferència sobre el tità Prometeu, el benefactor de la humanitat. La xerrada es va dur a terme a càrrec de Pilar Gómez coordinadora de les PAU Catalunya i dra. a l’Universitat de Barcelona.

A la majestuosa biblioteca de la Universitat van ensenyar-nos antics exemplars de llibres que es van escriure en Monestirs de Barcelona a l’edat mitjana i que la Universitat de Barcelona havia obtingut a causa del tancament d’aquests. Aquestes obres tenien tot tipus de referents clàssics: referències a Déus, ciutats, territoris o dibuixos a importants personalitats del món clàssic.

Vam trobar la visita guiada a la biblioteca molt interessant, perquè vam poder veure, i en el cas del Víctor tocar, antigues plaques gravades en relleu que tenien referents clàssics dibuixats i llibres que eren molt antics i que només en quedaven pocs exemplars al nostre país. En Víctor va notar que aquests llibres eren antics pel seu tacte, ja que estaven fets de materials diferents als actuals i la textura d’aquests no tenia res a veure als que coneixem avui en dia.

Pel que fa la  ponència de grec, ens van explicar tot allò que tenia a veure amb el déu grec: la seva vida, el seu mite i que en pensava sobre els déus i la religió. A més, en la conferència ens van explicar que se’l considerava un tità o fill d’un tità i que es correspon amb el sobrenom d’heroi cultural. A més, a Prometeu se’l relaciona amb tres grans esdeveniments: l’aparició dels sacrificis als déus, el control del foc per part de l’home i l’aparició de la dona.

Després d’aquesta introducció, vam llegir diversos textos escrits per diversos autors i filòsofs grecs com ara Llucià, Plató Esíode o Èsquil. El meu company Víctor, també autor d’aquest apunt, no va poder llegir aquests textos perquè no se’ls van adaptar i va haver d’escoltar-los.

En aquests fragments s’exposen alguns dels seus pensaments en forma de monòlegs i diàlegs teatrals o en forma de narració, també apareixen diàlegs entre el déu Zeus i ell quan es lligat al Caucas:

En aquests textos es parla entre d’altres coses del control del foc pels homes, el tractament de la justícia per part dels déus , el naixement de les dones, que va ser un càstic imposat pels déus, la guerra de titans contra déus, l’intent d’engany a Zeus a l’hora de repartir la carn, la posterior venjança d’aquest encadenant-lo i pensar en una possible alliberació.

El reconegut filòsof Plató també fa al·lusió a aquest mite a Protàgoras 322a-323a per parlar de justícia i política.

<<El hombre, una vez que participó de una porción divina, fue el único de los animales que, a causa de este parentesco divino, primeramente reconoció a los dioses y comenzó a erigir altares e imágenes de dioses. Luego, adquirió rápidamente el arte de articular sonidos vocales y nombres, e inventó viviendas, vestidos, calzado, abrigos, alimentos de la tierra. Equipados de este modo, los hombres vivían al principio dispersos y no había ciudades, siendo, así, aniquilados por las fieras, al ser en todo más débiles que ellas. El arte que profesaban constituía un medio, adecuado para alimentarse, pero insuficiente para la guerra contra las fieras, porque no poseían aún el arte de la política, del que el de la guerra es una parte. Buscaron la forma de reunirse y salvarse construyendo ciudades, pero, una vez reunidos, se ultrajaban entre sí por no poseer el arte de la política, de modo que, al dispersarse de nuevo, perecían. Entonces Zeus, temiendo que nuestra especie quedase exterminada por completo, envió a Hermes para que llevase a los hombres el pudor y la justicia, a fin de que rigiesen las ciudades la armonía y los lazos comunes de amistad. Preguntó, entonces, Hermes a Zeus la forma de repartir la justicia y el pudor entre los hombres: «¿Las distribuyo como fueron distribuidas las demás artes? Pues éstas fueron distribuidas así: Con un solo hombre que posea el arte de la medicina, basta para tratar a muchos, legos en la materia; y lo mismo ocurre con los demás profesionales. ¿Reparto así la justicia y el pudor entre los hombres, o bien las distribuyo entre todos?». «Entre todos, respondió Zeus; y que todos participen de ellas; porque si participan de ellas sólo unos pocos, como ocurre con las demás artes, jamás habrá ciudades. Además, establecerás en mi nombre esta ley: Que todo aquél que sea incapaz de participar del pudor y de la justicia sea eliminado, como una peste, de la ciudad».

ἐπειδὴ δὲ ὁ ἄνθρωπος θείας μετέσχε μοίρας, πρῶτον μὲν διὰ τὴν τοῦ θεοῦ συγγένειαν ζῴων μόνον θεοὺς ἐνόμισεν, καὶ ἐπεχείρει βωμούς τε ἱδρύεσθαι καὶ ἀγάλματα θεῶν: ἔπειτα φωνὴν καὶ ὀνόματα ταχὺ διηρθρώσατο τῇ τέχνῃ, καὶ οἰκήσεις καὶ ἐσθῆτας καὶ ὑποδέσεις καὶ στρωμνὰς καὶ τὰς ἐκ γῆς τροφὰς ηὕρετο. οὕτω δὴ παρεσκευασμένοι κατ᾽ ἀρχὰς [322b] ἄνθρωποι ᾤκουν σποράδην, πόλεις δὲ οὐκ ἦσαν: ἀπώλλυντο οὖν ὑπὸ τῶν θηρίων διὰ τὸ πανταχῇ αὐτῶν ἀσθενέστεροι εἶναι, καὶ ἡ δημιουργικὴ τέχνη αὐτοῖς πρὸς μὲν τροφὴν ἱκανὴ βοηθὸς ἦν, πρὸς δὲ τὸν τῶν θηρίων πόλεμον ἐνδεής —πολιτικὴν γὰρ τέχνην οὔπω εἶχον, ἧς μέρος πολεμική— ἐζήτουν δὴ ἁθροίζεσθαι καὶ σῴζεσθαι κτίζοντες πόλεις: ὅτ᾽ οὖν ἁθροισθεῖεν, ἠδίκουν ἀλλήλους ἅτε οὐκ ἔχοντες τὴν πολιτικὴν τέχνην, ὥστε πάλιν σκεδαννύμενοι διεφθείροντο. [322c] Ζεὺς οὖν δείσας περὶ τῷ γένει ἡμῶν μὴ ἀπόλοιτο πᾶν, Ἑρμῆν πέμπει ἄγοντα εἰς ἀνθρώπους αἰδῶ τε καὶ δίκην, ἵν᾽ εἶεν πόλεων κόσμοι τε καὶ δεσμοὶ φιλίας συναγωγοί. ἐρωτᾷ οὖν Ἑρμῆς Δία τίνα οὖν τρόπον δοίη δίκην καὶ αἰδῶ ἀνθρώποις: “πότερον ὡς αἱ τέχναι νενέμηνται, οὕτω καὶ ταύτας νείμω; νενέμηνται δὲ ὧδε: εἷς ἔχων ἰατρικὴν πολλοῖς ἱκανὸς ἰδιώταις, καὶ οἱ ἄλλοι δημιουργοί: καὶ δίκην δὴ καὶ αἰδῶ [322d] οὕτω θῶ ἐν τοῖς ἀνθρώποις, ἢ ἐπὶ πάντας νείμω;” “ἐπὶ πάντας,” ἔφη ὁ Ζεύς, “καὶ πάντες μετεχόντων: οὐ γὰρ ἂν γένοιντο πόλεις, εἰ ὀλίγοι αὐτῶν μετέχοιεν ὥσπερ ἄλλων τεχνῶν: καὶ νόμον γε θὲς παρ᾽ ἐμοῦ τὸν μὴ δυνάμενον αἰδοῦς καὶ δίκης μετέχειν κτείνειν ὡς νόσον πόλεως.” οὕτω δή, ὦ Σώκρατες, καὶ διὰ ταῦτα οἵ τε ἄλλοι καὶ Ἀθηναῖοι, ὅταν μὲν περὶ ἀρετῆς τεκτονικῆς ᾖ λόγος ἢ ἄλλης τινὸς δημιουργικῆς, ὀλίγοις οἴονται μετεῖναι συμβουλῆς, καὶ ἐάν [322e] τις ἐκτὸς ὢν τῶν ὀλίγων συμβουλεύῃ, οὐκ ἀνέχονται, ὡς σὺ φῄς—εἰκότως, ὡς ἐγώ φημι—ὅταν δὲ εἰς συμβουλὴν πολιτικῆς
[323a] ἀρετῆς ἴωσιν, ἣν δεῖ διὰ δικαιοσύνης πᾶσαν ἰέναι καὶ σωφροσύνης, εἰκότως ἅπαντος ἀνδρὸς ἀνέχονται, ὡς παντὶ προσῆκον ταύτης γε μετέχειν τῆς ἀρετῆς ἢ μὴ εἶναι πόλεις. αὕτη, ὦ Σώκρατες, τούτου αἰτία.

Vam trobar la xerrada interessant, perquè sempre va bé saber alguna cosa més sobre la cultura general de la Grècia clàssica i més d’una divinitat que n’havia sentit poc a parlar i que realment ocupa un paper important dins de la mitologia grega ja que és el benefactor de la humanitat car va enfrentar-se als déus per beneficiar a aquesta.

A més abans de començar aquesta conferència vam assistir a una altra , però aquesta era sobre l’obra El Soldat Fanfarró de l’autor Plaute, de l’època romana. Tot i que aquesta estava destinada per als alumnes de llatí, la vam trobar força interessant, perquè a més d’aprendre nous coneixements sobre el llatí i l’edat antiga, el ponent va parlar sobre aquesta obra teatral, que anirem a veure el pròxim mes i sempre va bé tenir coneixements sobre autors tant llatins com grecs i les seves obres, que ens serviran per fer selectivitat i haver après les obres d’una manera molt més dinàmica.

Com a conclusió  dir que tot i que van haver-hi estones de l’excursió que van ser intenses, vam trobar la sortida interessant per les xerrades que van fer-nos i per l’esplèndida biblioteca de reserva que contenia llibres insòlits que no podem gaudir a diari. També  va agradar-nos molt la sortida perquè el món de les clàssiques sempre és un món en el que aprens nous continguts i que encara que parlem de molts anys enrere sempre aprens coses noves quan investigues sobre el món clàssic.

Per ultim, aquí os deixo un vídeo on jo, Alma Bergel, recito un poema de Salvador Espriu anomenat Prometeu i inclós al llibre Les hores:

El somni de
llibertat esdevé la cadena
que em lliga
ja per sempre al meu cant dolorós.
M’he compadit
dels homes, de la freda tristesa
de l’estrany
temps dels homes, endinsats en la mort
i els portava
cristall i cremor de paraules
clarosos noms
que diuen els vells llavis del foc.
Àguila,
vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com
és pensada la blancor de la neu,
cerca per a la
llum la més secreta vida.
Obriràs amb el
bec eternament camins
a la sang que
ofereixo com a preu d’aquest do.

 

Alma Bergel

Víctor Sánchez

2 Bat Grec INS Premià de Mar

Bàrcino, Tàrraco i Empúries

Després de la nostra visita a Bàrcino, us volia explicar una mica els motius pels quals es van fundar les ciutats d’origen romà que tenim a Catalunya i que visitem en les sortides de Llatí.

Aquí us deixo el mapa de Catalunya. No us penseu que les visitem totes! Només fem les tres més importants, a part de Baetulo, que és la nostra.

mapa

[Foto de: www.vegueries.com]

Però les tres ciutats que hem visitat van jugar un mateix paper en l’expansió dels romans pel Mediterrani? Començaré per Bàrcino, perquè és la que hem visitat aquest curs; us parlaré de Tàrraco, que vam visitar l’any passat, i per últim d’Empúries, que visitarem l’any que ve.

BÀRCINO

mapa

Fotomuntatge de Bàrcino [Fet per: Amar Astudillo]

Va ser fundada per l’emperador August cap a l’any 10 aC S’hi van establir un grup de legionaris veterans de les guerres càntabres. Aquesta ciutat, dotada d’una estructura de govern i administració pròpies, tenia una ubicació estratègica amb molt bona comunicació amb l’interior, cosa que permetia el  control  del comerç de les platges del Llobregat. També tenia una gran importància religiosa per als lliberts. Algú ens podria explicar per què?

Seguint l’estructura urbana típica, l’envoltava una muralla que englobava una xarxa de carrers entorn del fòrum central, on s’alçava el temple d’August. Aquí confluïen les dues vies principals del traçat urbà dels carrers, el cardo i el decumanus maximus (sota els carrers Llibreteria-Call i Bisbe-Regomir). La seva funció era controlar un territori (ager) no gaire extens però sí molt productiu: una terra fèrtil, amb recursos miners i abundància de productes del mar, que constituïen la riquesa de Bàrcino

TÀRRACO

La ciutat de Tàrraco sorgeix arran de l’arribada dels exèrcits romans a la península l’any 218 aC en el marc de la confrontació bèl·lica pel control de la Mediterrània entre romans i cartaginesos, l’anomenada Segona Guerra Púnica. Un cos expedicionari romà va desembarcar a Emporion, ciutat d’origen grec, l’actual Empúries, per dirigir-se ràpidament cap al sud per tal de controlar les terres al nord de l’Ebre. Les tropes romanes estaven dirigides per Gneu Escipió. Després de vèncer els cartaginesos en el seu primer combat, van deixar una petita guarnició que aviat es va transformar en la principal base militar romana a Hispània. Tàrraco, després de ser nomenada colònia per Juli César l’any 45 aC, es va convertir en la ciutat capital de la Hispània Citerior, molt important pel seu valor estratègic. Va tenir una consolidació urbana molt ràpida. La presència militar estable va comportar l’arribada de soldats, comerciants i ciutadans romans. Amb els romans va arribar també una nova cultura que, amb el temps, va acabar per imposar-se a gairebé tota la península Ibèrica.

Algú pot explicar que significava ser una colonia en l’Imperi Romà? I quins eren els altres qualificatius per parlar de les ciutats?

fotomuntatge Tarraco

Fotomuntatge de Tàrraco [Fet per: Amar Astudillo]

EMPÚRIES

Empúries va ser constituïda com una colònia pels foceus, que ja per l’any 600 aC havien fundat Massàlia (Marsella), amb l’objectiu d’obrir una ruta comercial des del Mediterrani cap a l’interior de l’actual França i l’Europa central a través del riu Roine. Aquesta ciutat es va convertir, a la vegada, en metròpoli d’altres colònies del Mediterrani occidental per assegurar el comerç amb el Migdia francès i amb la península Ibèrica, com van ser Niça, Dènia, Màlaga i Empúries.

El nom grec d’Empúries (Empòrion), algú em pot dir que significa? Quin és l’origen del terme romà Emporiae?  Quina va ser la seva funció i la seva principal activitat econòmica? Però d’ella us en parlaré més l’any vinent quan podré visitar-la.

El meu objectiu era donar-vos una petita informació sobre aquestes grans ciutats i aconseguir que, amb el que ja sabeu, pugueu comparar-les i respondre la pregunta plantejada al principi: les tres ciutats que hem visitat van jugar un mateix paper en l’expansió dels romans pel Mediterrani?

Amar Astudillo

1.2

Per què ens fascinen els homes llop?

[youtube]http://youtu.be/ip1TcDwr_p4[/youtube]

En la mitologia, un home llop és una persona que es transforma en llop, ja sigui utilitzant màgia, involuntàriament o causa d’una maledicció. La transformació està associada a la lluna plena, es diu que quan es transformen es tornen violents, salvatges i no tenen control sobre si mateixos.

A l’època de Grècia i Roma, s’explicaven històries sobre els homes llops i la gent creia en la seva existència. Avui dia s’expliquen moltes llegendes però  els homes llops són protagonistes de moltes sèries i pel·lícules on s’explica la seva vida, i la seva transformació.

En aquest vídeo, expliquem què són, quan es transformen i per què, la seva vida a partir de ser convertits, les llegendes que s’expliquen, les característiques d’un home llop i altres curiositats.

Marta Sánchez i Mar Martínez 4rt Llatí.

Les joguines dels infants grecs

Regalar joguines als infants es feia i es fa amb la intenció de treure un somriure del rostre del nen. Fer aquesta mena de regals suposava (i encara avui dia) un esforç important de manera que, a diferencia d’ara, els feia més il·lusió. Es seguia, també, la tradició de regalar joguines per Nadal (les Saturnàlia)

Les joguines dels nens grecs eren molt més senzilles que les actuals: nines de ceràmica amb roba de drap i petites representacions de mobles de fusta per les noies, bestioles i carretons amb llança en miniatura pels nois.

Nina grega articulada de ceràmica feta a Tàrent (actualment al Louvre de París)

Aquests eren regals habituals, tot i que no només tenien aquestes joguines, a més, també tenien la típica baldufa per entretenir-se feta de ceràmica. També jugaven amb bales de pedra, ceràmica o metall que tenien formes esfèriques.

Peça de ceràmica amb una il·lustració d’una dona fent girar la baldufa

Bales gregues de pedra

Fins ara he citat les joguines més conegudes i properes a nosaltres, però, hi havia altres jocs que actualment no tenim tan presents, és el cas de Les tabes. Per jugar-hi s’utilitzaven vèrtebres de xai. Utilitzant 5 tabes se’n llencen 4 a l’aire, la cinquena es va llençant a l’aire sense deixar-la caure. Mentre la taba és a l’aire, el jugador recoloca les 4 tabes restants fins passar per totes les cares, si cau a terra passa el torn.

Vèrtebres de xai

Són moltes les joguines que han perdurat fins els nostres dies, no només la baldufa, les nines, les bales, sinó que també el cèrcol o un joc tan tradicional com el io-io.

Peça de ceràmica amb la il·lustració d’un nen jugant amb el io-io

Coneixeu algun altre joguet que encara perduri des de l’antiga Grècia?

Per què totes les grans ciutats tenen una porta d’entrada?

Bonum diem!

Nosaltres som la Judith Caballero, la Paula Contreras, el Luca Fernàndez i la Sara Martín de la classe de llatí de 4t. Com a treball d’oratòria vam elaborar un vídeo per parlar sobre els arcs de triomf de les grans ciutats, que commemoren les victòries de les batalles. Hem descobert moltes coses noves sobre aquests monuments arquitectònics i ens ha agradat molt parlar d’aquest tema.

[youtube]http://youtu.be/_tXUC5sUc34[/youtube]

Valete!

Referents clàssics a Retrum de Francesc Miralles

Després de llegir-nos el primer llibre de Retrum Quan érem morts  i el segon La neu negra de Francesc Miralles, ens vam adonar que, entre les referències culturals, contenien una gran quantitat de referents clàssics i llatinismes. Hem fet una presentació amb Google drive per tal de poder compartir amb tots els aràcnids aquesta recerca, oberta també a la vostra col·laboració. Per què penseu què hi ha tants llatinismes? Què signifiquen? Per què l’autor els utilitza? Per què tants referents clàssics? (enguany tornarà segurament a visitar-nos i li ho podrem demanar  i confirmar així les nostres hipòtesis, a veure qui ho encerta?). N’heu trobat més? Ens ajudeu a buscar-los i a identificar-los?…

Si us pica la curiositat i voleu trobar més referents clàssics podeu visitar el nostre bloc o si en teniu cap referent que volgueu compartir amb la resta del món el podeu deixar aquí en comentari.

Esperem que us hagi agradat i que  trobeu més referents arreu, és qüestió d’obrir bé els ulls i les orelles perquè de ser-hi hi són.

Elisa Moya i F. Xavier Gras Rossell

2 batx.C Llatí

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

Què tenen en comú els matrimonis de l’Antiga Roma amb els actuals?

[youtube]http://youtu.be/LYjDsQKcFNs[/youtube]

MATRIMONI

El matrimoni és una institució social que crea un vincle conjugal entre els seus dos  membres. Té la finalitat de proporcionar protecció mútua, ja sigui per amor o interès. Comprèn  una sèrie d’obligacions i drets que varien depenent de cada societat i del moment històric en el qual ens trobem. El seu origen etimològic és l’expressió matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

A continuació exposarem les diferències que hi ha entre un matrimoni de l’Antiga Roma i un d’actual.

-MATRIMONI ANTIGA ROMA

La forma de matrimoni (conubium, -i) més antiga és cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.

Més tard, van aparèixer els matrimonis sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta.

El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.

Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, (als 12 anys aproximadament), en una cerimònia coneguda com sponsalia. En un dels rituals d’aquesta gran cerimònia, el noi havia de col·locar-li un anell a la núvia al dit anular, ja que creien que sortia un nervi que anava al cor.

Quan la cerimònia s’acabava la núvia acostumava a dir: Ubi tu Gaius, ibi ego Gaia, que vol dir: On tu estiguis marit meu, jo estaré.

·Vestimenta de la núvia a l’Antiga Roma
El dia del casament les portes de la casa de la núvia es decoraven amb flors i llaços de colors. Sobre el cabell pentinat segons la tradició, es feien sis trenes i es col·locava una garlanda de flors i un vel de color taronja (flammeum).
Es cenyia a la cintura amb un cinturó (cingulum) una túnica blanca (tunica recta) que arribava  fins als peus i es posava unes sabates d’un color marronós.

MATRIMONI ACTUAL

El casament d’avui en dia té característiques bastant diferents al de fa temps. Aquest es pot dur a terme de manera civil o religiosa.

En el cas del matrimoni per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella.

En canvi, quan es fa per via Civil, és el jutge qui declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. L’edat legal per contraure matrimoni ha ascendit fins als 16 anys darrerament. Els matrimonis homosexuals son acceptats, encara que no estan del tot ben vists per la societat.

·Vestimenta de la núvia actual

Tradicionalment, el color escollit per aquestes ocasions és el blanc. Ja que significa puresa i pau en els seus sentiments. El vel és un símbol important en aquesta cerimònia. Té un significat religiós, i segons dicta el protocol, la núvia ha de portar la cara tapada amb aquest per protegir la seva puresa i els seus drets com a dona. Però, últimament, a causa de la varietat de maneres de contraure matrimoni l’estil de la vestimenta és cada cop més personal sense necessitat de seguir una sèrie de normes.

Andrea Torrente & Natalia Rubio

4t ESO Llatí opt. 3