Ara que ja coneixem els dotze treballs d’Hèrcules, és hora de traduir-los en grec (vid. pàg. 108 Grec 2 ed. Teide) després de consultar tot el que hem anat trenant en els nostres blocs:
Víctor Huete
2n Batx. Humanístic
Quatre universitaris de la carrera de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra han realitzat un projecte per a la seva classe d’ introducció a la realització de l`audiovisual publicitari.
L’Aina Tro -una exalumna de l’institut Premià de Mar i també aràcnida-, l’Ane Santiago, la Júlia Xandri i en Marc Saludes són els autors del vídeo que actualment està tenint molt a dir a les xarxes.
Faig aquest article per poder veure que el nom del seu treball audiovisual té origen grec: Eleutheromania prové del grec ἐλεύθερος “lliure” i μανία “obsessió, mania”, és a dir, significa “un fort desig de ser lliures”.
[youtube]http://youtu.be/CDwIYNXI5IM[/youtube]
Aquí teniu una petita entrevista que he pogut fer als autors!
–Què és el que feu exactament en aquesta assignatura?
Observem alguns treballs publicitaris i comencem a saber utilitzar les càmeres, els focus, etc. Per poder fer les nostres pròpies creacions. Entenem com és el procés de producció d’un espot, des de la idea, el càsting, el rodatge, el muntatge i fins a la “presentació al client” (que en el nostre cas és la professora).
-Com us va venir la idea de fer un spot sobre la independència?
Doncs sabíem que volíem tocar un tema social i que volíem treballar amb el poema de Bukowski. Entre la professora i l’equip vam arribar a la conclusió que la llibertat de Catalunya era la millor manera d’enfocar el nostre treball.
-Per què vareu decidir posar el nom d’eleutheromania com a títol del projecte?
Un dels membres del grup coneixia la paraula i de seguida va veure una relació enorme entre el nostre treball i el significat de la paraula. A més el que vam fer després va ser convertir-la en hashtag, una tècnica que ha resultat ser molt efectiva en el nostre cas. La paraula ha estat una de les claus per fer entendre el missatge d’una manera clara, concisa i original.
-Sabíeu que tenia origen grec? I en sabíeu alguna cosa del seu significat?
La primera vegada que la vam sentir no sabíem res de la paraula, però com que ens va agradar tant vam buscar l’origen i evidentment vam trobar les seves arrels en el grec.
–La Vanguardia, Vilaweb i altres revistes us van publicar un article. Què en penseu que el vostre treball tingui tanta repercussió a les xarxes?
No ens esperàvem tantíssima repercussió, era un treball de classe que tenia un format viral, però la intenció era compartir-ho amb companys, amics i familiars. 48 hores després de penjar el vídeo ens acostàvem a les 30.000 visites. El dia anterior Pilar Rahola ens havia mencionat als seus perfils de Twitter i Facebook i 3 diaris online publicaven la notícia. Com és d’esperar no podíem parar de celebrar les bones notícies. Hem passat tot aquest cap de setmana passat contestant els comentaris i missatges que hem rebut de moltíssima gent que ha vist el vídeo i ens felicitava, estem assumint la situació encara.
-Ara mateix el vídeo passa les 80.000 visites. Però realment a quin tipus de persones volieu arribar?
Volíem arribar més enllà de les fronteres catalanes, però sabíem que els mateixos catalans eren els qui havien d’ajudar-nos a aconseguir-ho. Evidentment, l’acollida del vídeo a Catalunya ha estat increïble, però sabem que ha arribat a Itàlia, Portugal i segurament alguns llocs més que no sabem encara. Tot i així repetim que no ens esperàvem que les intencions amb que vam fer el treball es fessin realitat.
-Teniu alguna anècdota interessant per compartir amb nosaltres?
Ostres!! Ens ho vam passar molt bé en general, però hi ha coses destacables!
L’Ane, un dels membres del grup, es va haver de posar a la piscina per rodar l’escena que surt de l’aigua, es va gelar perquè a més era un dels dies de més fred.
Per gravar la imatge de la Mussara, en Marc, també autor, va haver d’anar amb el seu pare d’excursió.
La Júlia, va gravar un noi corrent i a la primera pressa va caure!
L’Aina va haver de posar-se un líquid als ulls per fer veure que plorava.
En conclusió, podem veure que no només treballem els referents clàssics a classe i que, fins i tot, el grec i el llatí el podem trobar a qualsevol lloc i utilitzar-los!
Creieu que és bona idea la d’utilitzar el grec o el llatí? Sabeu d’algún anunci que tingui orígens grecs o llatins? Quin?
Moltes gràcies per tot, i bona feina!
Abril Ramos
4t ESO Llatí opt. 3
Introducció
La ciutat d’Empúries fou una de les ciutats més famoses i importants de la Península Ibèrica durant l’edat Antiga. Servia com a entrada per als vaixells que venien principalment de les costes d’Itàlia i Grècia per comerciar. Aquesta ciutat era una de les que més comerç marítim abastava de tota la costa actual de Catalunya, superant la quantitat de comerç de Barcino, l’antiga Barcelona. Empúries també era una de les ciutats amb més cultura de tota la península ja que era una ciutat colona grega i romana, cosa que feia que el nivell fos molt elevat.
Estructura de la ciutat
La ciutat tenia una superfície total de 22,5 hectàrees i estava dividida entre la part grega, que eren els nuclis urbans que es trobaven arran de la costa (Neàpolis i Paliàpolis), i la part romana, la part interior. Els nuclis de les ciutats eren petits, aproximadament d’unes cinc hectàrees cadascun mentre, que la resta de terreny, en temps de l’imperi Romà, tenia una superfície d’unes 12 hectàrees on es trobaven diversos edificis importants.
Part grega de la ciutat
Centrant-nos en la part grega, sabem que la Neòpolis també tenia una sèrie d’estructures com ara la muralla, que rodejava tota la ciutat, els santuaris d’Asclepi i Serapis, un mercat, una plaça o àgora (αγορά), una stoà (στοά) o pòrtic, i per últim uns dipòsits i filtres d’aigua. Els carrers de la ciutat grega eren irregulars i estaven adaptats al relleu del terreny. L’Asklepieion era un centre terapèutic i religiós consagrat al déu Asclepi. Els depòsits eren el lloc on s’emmagatzemava l’aigua necessària per dur a terme els ritus de purificació als quals s’havia de sotmetre el malalt, i el pou obert potser contenia les serps consagrades al déu.
Part romana de la ciutat
Ara, centrant-nos en la part romana, podem apreciar que tenia una gran varietat d’edificis importants, com ara l’amfiteatre, el fòrum, la palestra o gimnàs i la muralla. El nucli urbà de la ciutat romana estava més ben organitzat, el terreny era més pla i, per tant, no es veien forcats a acomodar-se al terreny. La muralla era un mur de formigó encofrat sobre dues fileres de pedres. El fòrum tenia una gran plaça porticada, amb temples i botigues, i uns banys públics.
El documental “Empúries, l’ànima de Catalunya” tracta els aspectes més rellevants de la ciutat i la importància que han tingut al llarg de la Història.
I vosaltres, què coneixeu d’Empúries? Hi heu estat mai? Si és que sí, deixeu un comentari explicant quin record en teniu. Si és que no, sempre podeu fer-hi una visita virtual i afegir un comentari explicant què us ha semblat.
Miquel Saborit 4t ESO. Llatí.
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí
Hèrcules (Hèracles en grec) va néixer de la relació de Zeus amb Alcmena, esposa d’Amfitrió. Quan Amfitrió haver d’anar-se’n a la guerra seguint els designis de la seva pròpia dona, que no volia jeure amb ell fins que no l’hagués venjada. Zeus va aprofitar-ho, va enganyar Alcmena sota la aparença del mateix Amfitrió i va passar una nit amb ella. Amfitrió va tornar a l’alba i va jeure amb Alcmena. Per les paraules d’ella, va comprovar que la seva dona li havia estat infidel i va decidir castigar-la. Però Zeus ho va impedir revelant tota la veritat i la innocència d’Alcmena. A més va advertir Amfitrió que de la doble unió naixerien dos fills en un mateix part i de pares diferents: un de Zeus i l’altre d’Amfitrió. En efecte, Alcmena va donar a llum dos infants: Ificles, fill d’Amfitrió, i Alcides -que més endavant prendria el nom d’Hèrcules-, fill de Zeus. De seguida Hèrcules va ser objecte de l’odi d’Hera, gelosa de tot fill il•legítim del seu marit Zeus. Quan tot just tenia uns mesos, la deessa va deixar anar dues serps enormes a la cambra on dormien tots dos bessons. Mentre Ificles no feia més que plorar i cridar aterrit, el seu germà va agafar sense por cada serp amb una sola mà i les va escanyar. En entrar Amfritrió a veure què passava no li va quedar cap dubte de quin dels dos nens era el fill de Zeus.
Més endavant, Hera no havia oblidat la seva rancúnia i va provocar-li un terrible atac de bogeria, en el qual va matar amb l’arc els seus propis fills i els d’Euristeu, el seu cosí i rei de Micenes. Quan va recuperar el seny, horroritzat per l’acte que havia comès, va acudir a l’oracle de Delfos per saber com expiar el seu terrible crim. L’oracle li va ordenar canviar el nom d’Alcides que havia dut fins a aquell moment pel d’Hèracles -amb el significat de “la glòria d’Hera”- a fi d’aplacar la ira de la deessa i posar-se al servei d’Euristeu durant dotze anys. Durant aquest temps Euristeu li va posar dotze treballs que només Hèrcules podia aconseguir acomplir.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kGJk2SkYenI[/youtube]
Heus aquí la relació dels treballs que Hèrcules va haver de portar a terme per alliberar-se de la seva condemna:
VII. El toro de Creta
VIII. Les eugues de Diomedes
XI. Les pomes d’or del jardí de les Hespèrides
XII. El Gos Cèrber
Coneixíeu algun d’aquests treballs? Com el vau arribar a conèixer?
Camila Valencia i Iria Rael, 4t E. Llatí opt.1
L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.
Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.
Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.
Casc d’un gladiador romà Casc d’un lluitador medieval
En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.
Espasa d’un gladiador Espasa i destral d’un lluitador medieval
Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.
Exemple d’escut d’un gladiador Exemples d’escuts dels lluitadors medievals
Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.
Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.
Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.
Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.
Per últim, us recomano que visiteu aquest fotoreportatge sobre la lluita medieval i els seus combats. També estaria bé que relacionçéssiu els gladiadors amb l’esport (per exemple Messi i Cristiano Ronaldo; vídeo motivacional de Guardiola…) i miréssiu aquest apunt relacionat amb els gladiadors.
Després de llegir aquest apunt podríeu fer alguna comparació més entre els gladiadors i els lluitadors medievals?
Podríeu extreure alguna conclusió sobre la importància dels gladiadors després de llegir aquest apunt i el meu?
Victor Huete
2n de Batxillerat Humanístic
Avui, divendres vint-i-un de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Per aquest motiu, la nostra professora de llengües clàssiques va proposar-nos que busquéssim un poema en grec o llatí i el portéssim a classe. M’agradaria compartir el poema grec que he escollit amb tots vosaltres.
H EΛΛΗΝΙΚΗΓΛΩΣΣΑ
Ὅταν κάποτε φύγω ἀπὸ τοῦτο τὸ φῶς
θὰ ἑλιχθῶ πρὸς τὰ πάνω ὅπως ἕνα
ρυακάκι ποὺ μουρμουρίζει.
Κι ἂν τυχὸν κάπου ἀνάμεσα
στοὺς γαλάζιους διαδρόμους
συναντήσω ἀγγέλους, θὰ τοὺς
μιλήσω ἑλληνικά, ἐπειδὴ
δὲν ξέρουνε γλῶσσες. Μιλᾶνε
μεταξύ τους μὲ μουσική.
La llengua grega
Quan en algun moment me’n vagi d’aquesta llum,
m’enroscaré cap a dalt com un corrent que murmura.
I si per casualitat en algun lloc,
enmig dels blavosos passadisos,
trobo àngels, els parlaré grec, perquè
no saben llengües.
Parlen entre ells amb música.
Nikiforos Vrettakos
Espero que us hagi agradat,
Cristina Collbatallé, alumne de grec i llatí de l’INS Anton Busquets i Punset.
A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.
Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.
Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.
Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.
Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana
El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]
Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.
En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.
“saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum
districti pendent; “
Traducció
“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés]
Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.
Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.
Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.
En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.
“immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”
Traducció
“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]
El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.
Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.
Carla Latorre i Irene Berdún 2.2
Arran d’un article que va fer fa poc a Aracne fila i fila Francesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i promotor de illARgonauta, blog amb el que treballen la Realitat Augmentada els seus alumnes juntament amb els alumnes de la seva companya de clàssiques Jenny Triviño vàrem decidir provar què hi havia en aquella imatge cortesia de la Medusa de Caravaggio.
Després de baixar-nos l’aplicació Aurasma i seguir el canal Illargonauta, vàrem enfocar la imatge, tal com diu al seu apunt i vàrem veure el vídeo que trobareu a continuació. Hem de dir que ens va agradar poder investigar què sortia, no som nous a la Realitat Augmentada, al nostre blog A cada passa referents clàssics ja tenim diverses coses relacionades amb això, com per exemple, el nostre joc Nomen Omen, l’enquesta que vàrem realitzar als alumnes del cicle de Comerç i màrqueting del nostre institut, Alter Ego, i també, vàrem utilitzar la realitat augmentada per fer el Naixement de Venus.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZM65Po6-hes[/youtube]
Esperem que arran d’això i de la seva visita us endinseu en aquest món de la realitat augmentada que de ben segur, us agradarà. Nosaltres ja no podem sortir d’aquest món, fins i tot al Saló de l’Ensenyament vàrem trobar realitat augmentada amb la topografia.
I vosaltres, heu provat la realitat augmentada? Què en penseu d’ella?
Elisa Moya i F. Xavier Gras
2 Batx. Grec i Llatí
El mètode utilitzat a les classes de grec i llatí a l’institut Premià de Mar hauria de servir com a model per a altres centres. La introducció d’aquest sistema tan actualitzat i modern contrasta amb la idea errònia de les llengues clàssiques com a obsoletes i difícils d’estudiar. La Margalida Capellà ha eliminat aquest clixé i ha transformat les classes tradicionals de la vella escola en classes digitals.
La contínua actualització del bloc “El fil de les clàssiques” i la resta de blocs i moodle de la família han permès el seu creixement cada cop més accelerat. La família d’aquesta web s’amplia i es va obrint pas en el món digital. És captivant veure la facilitat que tenen la Margalida i els seus alumnes per trobar referents clàssics a qualsevol tema de l’actualitat. La constant innovació i creació dels blocs són atributs que els fan únics i que cooperen en la pervivència del grec i del llatí.
Per a l’assignatura de cultura audiovisual havia de fer fer un microreportatge. Automàticament vaig pensar fer-ho sobre el bloc “El fil de les clàssiques” i el mètode digital utilitzat a les classes de grec i llatí.
[youtube]http://youtu.be/R7WOzx2xWaU[/youtube]
Vull agraïr la col·laboració de la professora Margalida Capellà i les alumnes Lourdes Caparrós, Claudia Cazaux i Maryam Alaoui per permetre’m entrevistar-les. També agrair als alumnes de llatí de 4t de la ESO i als alumnes de grec de 2n de Batxillerat per donar-me permís per gravar les seves classes.
Marta Serna Sánchez
2n de Batxillerat
