El nostre coneixement històric no seria el mateix sense la ingent tasca de tants arqueòlegs, traductors i estudiosos en general de totes les èpoques que s’han deixat la pell per desxifrar textos, principals fonts del coneixement. Alguns d’aquests erudits són molt coneguts, com ara Jean-François Champollion, però d’altres romanen en l’anonimat. Per això, jo no he dubtat a recórrer a les fonts escrites de dos autors clàssics: Estrabó i Tit Livi. Si volem conèixer millor les nostres arrels, una part important de l’entrellat que ens ajuda a refer el trencaclosques del passat són els textos històrics, geogràfics i literaris que ens han deixat els autors antics.
Aquest viatge als nostres orígens culturals el concretarem a Empúries, una fita important en la història de Catalunya.
Imatge de la Neàpolis grega d’Empúries
Els textos d’Estrabó i Tit Livi ens guiaran en el recorregut.
ESTRABÓ va ser un geògraf grec, que va néixer a Amàsia, actual Turquia, a mitjans del segle I a.C. i va morir l’any 20 a.C. Va estudiar a Nisa de Cària, on va tenir per mestres el retòric i gramàtic Aristodem de Nisa el jove, el filòsof Xenarc de Selèucia i Tirannió.
Imatge d’Estrabó en una miniatura medieval
En les seves descripcions, Estrabó dóna especial importància a la moralitat, els costums, els usos, la religió, les institucions, el clima, la producció econòmica… Pel que fa a les fonts, l’autor grec es basa en obres d’altri. En l’apartat de les Gàl·lies esmenta, per exemple, Polibi, Homer i Juli Cèsar. Per a l’apartat de la Hispania Citerior, va recórrer a Marc Vipsani Agripa, comandant de la flota romana, i a l’historiador grec Timàgenes. Estrabó va completar la seva formació amb viatges per Grècia, Itàlia i Hispania. Va compondre uns Records històrics (‘Ιστορικά ὑπομνεύματα), però la seva obra més coneguda i extensa -en què jo centraré part de la meva tasca- és Geografia (Γεωγραϕικά).
L’obra principal d’Estrabó és extensa; conté disset volums, que recullen tot el coneixement geogràfic que els grecs tenien sobre el Mediterrani. Probablement, l’obra es va començar a publicar el 20 aC i es va acabar el 23 dC, l’últim any de la vida de l’autor. La Geografia conté també molts detalls històrics. En el primer llibre dels disset que constitueixen l’obra, Estrabó justifica la seva aportació, les fonts que utilitza i també fa defensa d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea. Precisament, aquesta darrera obra relata el viatge del seu protagonista, Odisseu, pel Mediterrani, des de Troia, fins a Ítaca, passant per molts indrets de la mar Mediterrània.
A continuació, us presentaré un fragment de les Γεωγραφικά d’Estrabó que és important per al nostre coneixement de la ciutat grega d’Empúries i, en especial, per endinsar-nos en la vida dels seus habitants. Cal tenir present que les ruïnes ens permeten reconstruir fins a un límit el passat històric, però els textos amplien el coneixement de tot allò que no és arquitectònic: l’àmbit civil, el funcionament intern, el sistema judicial de la comunitat.
ESTRABÓ, Γεωγραϕικά III, 4, 8-9
αὐτὸ δ᾽ἐστὶ Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβηρίας πρὸςτὴν Κελτικήν: κα ὶαὕτη δ᾽ἐστὶ πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος. ἐνταῦθα δ᾽ἔστι καὶ ἡ Ῥόδη πολίχνιον, [p. 217] Ἐμποριτῶνκτίσμα, τινὲς δὲῬοδίων φασί: κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν τὴν Ἐφεσίαντιμῶσιν: ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. ᾤκουν δ᾽οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, ὃ νῦν καλεῖται παλαιὰ πόλις, νῦν δ᾽οἰκοῦσι νἐν τῇ ἠπείρῳ. δίπολις δ᾽ἐστὶ τείχει διωρισμένη, πρότερον τῶνἸνδικητῶν τινας προσοίκους ἔχουσα, οἳ καίπερ ἰδίᾳ πολιτευόμενοι κοινὸνὅμως περίβολον ἔχειν ἐβούλοντο πρὸς τοὺς Ἕλληνας ἀσφαλείας χάριν, τῷχρόνῳ δ᾽εἰς ταὐτὸ πολίτευμα συνῆλθον μικτόν τι ἔκτε βαρβάρων καὶἙλληνικῶν νομίμων, ὅπερ καὶ ἐπ᾽ ἄλλων πολλῶν συνέβη. ῾ρεῖ δὲ καὶ ποταμὸς πλησίον, ἐκ τῆς Πυρήνης ἔχων τὰς ἀρχάς, ἡ δὲ ἐκβολὴλιμήν ἐστι τοῖς Ἐμπορίταις. λινουργοὶ δὲ ἱκανῶς οἱ Ἐμπορῖται.
Γεωγραϕικά, Geografia, Estrabó.
Versió catalana
Empúries és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Empòrion, veneren Àrtemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia.
Primerament els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenen Paleàpolis, però actualment viuen a la terra ferma. Empòrion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicetes que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, s’uniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.
A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu, i la seva desembocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.
Segons el text d’Estrabó, els dos recintes que hi havia a Empúries, l’iber i el grec, estaven separats per una muralla, Les prospeccions arqueològiques per trobar la ciutat ibera, habitada pels indicetes, no s’ha trobat i els experts especulen sobre quina pot ser la muralla de separació. Amb el pas del temps, els dos recintes es van convertir en una sola ciutat que, segurament, convivia sota les lleis iberes i gregues. Tanmateix, com que l’alfabet iber no s’ha desxifrat (només es coneix el so de les grafies), tampoc no es coneix el contingut de les inscripcions que ens han arribat. Justament, les excavacions a Empúries han permès trobar monedes iberes amb la inscripció Untikesken, que podria referir-se a la ciutat Indika.
Pel que fa al recinte grec, cal distingir entre la primera fundació, Paleàpolis, que avui és Sant Martí d’Empúries, i la posterior, Neàpolis, que actualment no està habitada, sinó que forma part del conjunt arqueològic d’Empúries. Precisament l’església de Sant Martí d’Empúries està situada sobre el temple d’Àrtemis Efèsia, deessa de la caça.
Els massaliotes (colons foceus que habitaven Massàlia, l’actual Marsella) també adoraven Àrtemis Efèsia. De fet, no hem d’oblidar que els emporitans eren una avançada, en el Mediterrani occidental, dels foceus. També hem de saber que el temple d’Àrtemis a la ciutat d’Èfes, a l’Àsia Menor, és considerada una de les set meravelles del món antic.
El riu que passa a prop d’Empúries, segons comenta Estrabó, és el Fluvià. Actualment, aquest riu ha desviat la seva desembocadura a causa dels sediments que ell mateix anava dipositant.
TIT LIVI va ser un historiador romà que va viure en l’època d’August, nascut el 59 a. C. a Patavium (Pàdua). Probablement va rebre l’educació en aquesta ciutat, per un gramàtic, que li va ensenyar a escriure en grec. Finalment, va apendre d’un rhetor l’eloqüència política i jurídica.
L’autor d’Ab Urbe Condita tenia conviccions republicanes fermes. Tanmateix, va ser un gran amic i protegit d’August. Segons Tàcit, aquest últim l’anomenava pompeià (partidari de Pompeu). La seva obra més destacada fou Ab Urbe Condita, en la qual es narra la història de Roma des de l’any 753 a.C. fins a la mort de Drus Major, l’any 9 d.C. És una obra on es mesclen els fets ordenats cronològicament amb la narració literària.
L’obra de Tit Livi no és del tot original, sinó que és un compendi d’informació extreta de fonts d’altres historiadors; és, doncs, una obra d’obres. Com que era de Pàdua i, d’altra banda, no havia fet carrera política, no podia accedir als escrits oficials de Roma. Per tant, mai no va arribar a comprendre plenament el funcionament del govern del regne, la república i l’imperi romà. Una altra característica de la seva obra és que mai no intentava narrar la història políticament, sinó que pretenia comprendre els successos des de la psicologia dels personatges, descrits a partir d’un tret de caràcter principal. Per exemple, Anníbal apareix com a prototip de perfídia. D’altra banda, la seva obra manca d’un dels requeriments bàsics perquè pugui ser considerada completament històrica: l’objectivitat. En Ab urbe condita, enalteix Roma i vol recuperar, després de dues guerres civils, el patriotisme llatí i, per tant, l’amor cap a August. Precisament és el seu afecte cap a Roma el que el porta a fer autocensura: omet detalls negatius per a la imatge de la ciutat i d’alguns dels seus dirigents.
El seu estil és poètic i clàssic. Va intentar acostar la prosa històrica a la poesia a través d’un tractament especial del passat i del seu estil particular. Per exemple, Tit Livi té una inclinació cap al patetisme quan descriu les emocions dels protagonistes.
Finalment, cal dir que l’obra Ab Urbe Condita va tenir una notable pervivència, però dels 142 llibres que conté, només alguns s’han conservat (35). Els contemporanis de l’autor van fer resums i sumaris de l’obra (Epitomai i Periochae) que han arribat fins a nosaltres i que ens permeten saber l’estructura que va seguir Tit Livi en la redacció de la seva obra mestra.
Tot seguit, us presentaré un fragment de l’obra Ab Urbe Condita, de Tit Livi, que complementa el d’Estrabó. La informació que ens aporta l’escriptor llatí se centra més en el comerç entre grecs i ibers i la seguretat de la ciutat grega.
TIT LIVI. Ab Urbe condita, 34, 9, 1-10
[9] Iam tunc Emporiae duo oppida erant muro diuisa. unum Graeci habebant, a Phocaea, unde et Massilienses, oriundi, alterum Hispani; sed Graecum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadringentos passus patentem habebat, Hispanis retractior a mari trium milium passuum in circuitu murus erat. tertium genus Romani coloni ab diuo Caesare post deuictos Pompei liberos adiecti. nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis. miraretur qui tum cerneret, aperto mari ab altera parte, ab altera Hispanis tam fera et bellicosa gente obiectis, quae res eos tutaretur. Disciplina erat custos infirmitatis, quam inter ualidiores optime timor continet. partem muri uersam in agros egregie munitam habebant, una tantum in eam regionem porta imposita, cuius adsiduus custos semper aliquis ex magistratibus erat. nocte pars tertia ciuium in muris excubabat; neque moris causa tantum aut legis sed quanta si hostis ad portas esset et seruabant uigilias et circumibant cura. Hispanum neminem in urbem recipiebant: ne ipsi quidem temere urbe excedebant. ad mare patebat omnibus exitus. porta ad Hispanorum oppidum uersa nunquam nisi frequentes, pars tertia fere cuius proxima nocte uigiliae in muris fuerant, egrediebantur. causa exeundi haec erat: commercio eorum Hispani imprudentes maris gaudebant mercarique et ipsi ea quae externa nauibus inueherentur et agrorum exigere frvctvs volebant. Huius mutui usus desiderium ut Hispana urbs Graecis pateret faciebat.
La disciplina era molt important en el funcionament de la ciutat grega d’Empúries. Segons Tit Livi, una tercera part dels ciutadans feia guàrdia durant la nit; a la porta de la ciutadella s’hi instal·lava un magistrat que la vigilava i controlava el pas d’accés entre el recinte grec i l’iber. Tit Livi explica, en un altre punt de l’obra, que, damunt de la ciutat ibera, Cèsar hi fundà una colònia per als seus soldats veterans ja retirats (49 aC). Aquesta fundació va ser, immediatament, convertida en municipi i va integrar la ciutat grega. A partir d’aquest moment, la denominació Ἐμπόριον deixa pas a Emporiae.
A banda de la seguretat, que era molt important, en la vida d’Empúries la relació amb els indicetes també es basava en el comerç. Els habitants de la ciutat grega intercanviaven productes amb els seus veïns. Aquests, com que no dominaven la navegació, només podien disposar dels productes grecs a través d’allò que els emporitans els subministressin. I als emporitans els arribaven mercaderies per mar, entre elles l’estàtua d’Asclepi, que va ser esculpida a Lesbos. Precisament el déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis, va tenir culte a Empúries; es va construir un temple consagrat al déu i un santuari annex per als malalts, on aquests acudien per curar-se.
Aquí ha acabat el nostre passeig a través de les fonts, que ens han descobert Empúries.
- Us atreviu a passar a majúscules les dues primeres línies del fragment d’Estrabó (fins a εὐλίμενος)?
- Podeu fer l’anàlisi morfosintàctica i la interpretació històrica de la primera frase del text de Tit Livi?
- Quines divinitats eren venerades a Empúries? Expliqueu la seva relació amb la ciutat.
Pau Molar Vilà
1.2 Institut Isaac Albéniz
