Tag Archives: Recreacions literàries

“Un home brut” Premi Sant Jordi IPM 2020

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera  a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties.   – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

La nostres recreacions de les Metamorfosis d’Ovidi: Licàon

Una de les intencions d’Ovidi era parlar de les transformacions, de les metamorfosis. Estem llegint l’adaptació Narracions de mites clàssics on els mites ovidians es classifiquen en tres tipus de metamorfosis: les d’animals, les de plantes i les de pedres. En aquest article i dintre de les metamorfosis d’animals, tractarem especialment de la de Licàon, l’home llop. La transformació d’aquest peculiar personatge es va fer molt popular i encara avui dia perviu en el nostre cel (constel·lació del LLop), en el nostre lèxic (licantrop, licantropia, hipertricosi o la síndrome de l’home llop), sèries, pel·lícules (L’home llop, Crepúsculo, Lupin a Harry Potter, Romasanta, El bosque del lobo…) i, fins i tot, en  anuncis i en portals d’internet (Lycos…).

Una vegada hem resolt l’enigma plantejat a Ecce pictura, hem hagut de fer-ne una ficció literària. No us perdeu tampoc la recreació de Denis, ànima de llop.

Ara, anem a descobrir els reals inicis de Licàon.

En els inicis del món, quan encara no existia ni el mar, ni les terres, ni el cel. Júpiter arriba a la casa inhospitalària del rei d’ Arcàdia, anomenat Licàon.

— Menja, gaudeix. És un àpat de primera, no hi ha res igual en aquest món! Més val que t’agradi, perquè aquest menjar no arriba ni a la sola de les teves brutes sabates —va dir Licàon, indignat i entusiasmat a la vegada.

— Això no serà… Licàon!, no em puc creure que hagis intentat fer-me menjar carn humana!    —cridà, terriblement enfadat.

— Però, de què et queixes?! No pots veure que mai no trobaràs res més beneficiós i ric que aquest meravellós festí?—va preguntar-li, sense poder entendre-ho.

— No tens ni la menor idea del que estàs fent, del que m’estàs fent veure! Sóc Júpiter, per Déu! M’ofereixes això a mi! Seràs castigat per la teva ofensa respecte la meva persona i respecte aquest món sencer!

— Mai! Sóc més poderós del que tu creus! Mai no gosaràs agafar-me!
Licàon va córrer, com mai no ho havia fet. Va córrer cap a l’interior del camp.

— Innocent. Sembla que no coneix com són de poderosos els poders dels déus de l’Olimp. S’enpenedirà del seu terrible i deshonest error. Faré que senti físicament la seva ràbia interior, que es reflecteixi en el seu ser el seu costat ferotge. Tindrà pèl, tindrà urpes, els llops i els gossos sentiran empatia i por davant seu. I mai, pels déus juro, no tornarà a cometre cap error d’aquesta mena.

 

Noelia Nistal García, Llatí 4t C.

Epístoles des de l’Institut Miquel Martí i Pol

Accés a l'apartat

Institut Miquel Martí i Pol

L’INS de Roda de Ter és un centre petit, però el grup humanístic és, a més de petitó, molt actiu i participatiu. Totes les alumnes han treballat amb il·lusió, i diria, sense por a equivocar-me i sobretot amb molta estima a les clàssiques.

Rocío

Institut Miquel Martí i Pol

Roda de Ter

 

Clàudia i la deessa Cíbele III: Una dona romana

 photo 794px-Punic_wars-essvg_zps8283a8f6.png

[Mapa de les Guerres Púniques. Font: Wikimedia commons]

Avui m’he llevat molt d’hora. Era al llit i no podia dormir, pensant que el meu fill Marcus tornaria aviat a casa, perquè la guerra contra els cartaginesos s’acabarà. A la VI hora m’he aixecat i he començat a mirar per la finestra, he demanat als déus que el trasllat de Cibele anés bé. Per mi, que el trasllat sortís bé significava que molt aviat tindria el meu fill Marcus als meus braços i podria dir-li quant l’estimo.

A les deu del matí començava la desfilada per portar la deessa Cibele cap a ciutat. El meu marit, Caesar, com sempre, s’ha llevat tard i això ha provocat que ens quedéssim sense veure-la a primera fila. A l’hora nona hem sortit de casa. El meu marit està enfadat perquè no ha esmorzat res i té gana.

Quan hem  arribar al lloc de l’esdeveniment, la deessa Cibele era a punt d’arribar. El que més desitjo és que tot surti bé. Davant meu, hi ha uns joves esclaus que no paren de cridar i saltar tota l’estona. Quan la deessa s’ha apropat, tothom crida i plora, però, de sobte, tot aquest enrenou acaba i tot queda en silenci. Els nois de davant meu han començat a comentar que la vestal que va amb la deessa ha tingut un amant i això significa que els déus no ens ajudaran en el seu trasllat. En aquest moment m’he començat a posar molt nerviosa, no sabia què fer, el meu maritCaesar m’ha dit que em tranquil·litzés, però les seves paraules no m’han tranquil·litzat, i si això significava que encara trigaria molts anys a poder abraçar el meu fill?

Quan la deessa ha entrat amb el vaixell al mar, semblava que tot anés bé i que no es produiria cap problema durant el trasllat. Aleshores, he pujat a una barca i he anat darrera la deessa. Quan hem arribat a Roma, ha succeït una cosa horrible. La deessa ha quedat embarrancada i no podia avançar. Aquest moment ha sigut el més amarg de la meva vida. He sortit de la barca i he parlat amb Clàudia, la vestal. M’he adreçat a ella i estava espantada. Jo li he dit, que tant m’era si havia tingut un amant o no, però l’únic que volia era que la deessa Cibele arribés a entrar a Roma. Hem estat una estona intentant treure la deessa però era impossible. Jo no em donava per vençuda. Clàudia en dir-me això, m’he quedat més tranquil·la, ja que he pogut veure en el seu rostre la innocència.

Clàudia ha tornat després d’una mitja hora. Estava disposada a treure la deessa d’allà. Ha agafat una corda, l’ha lligada a la barca, i ha començat a estirar amb totes les seves forces. Al principi semblava que no es movia, que estava igual, però Cibele ha començat a avançar. Tots, en veure això, hem començat a cridar, a animar-la i a plorar d’emoció. Finalment, Clàudia ha tret la deessa. Aquest fet ha  estat, tant per a mi com per ella, un alleujament.

Al cap d’uns mesos d’aquesta escena, era a la cuina i van trucar a la porta. Vaig dir a Caesar que anés a obrir-la. El meu marit, molt content, em va demanar que sortís, que hi havia una sorpresa per mi. Era el meu fill Marcus. En veure’l em vaig llençar als seus braços i li vaig fer jurar que mai més ens separaríem.

Irene Berdún  Pérez
INS Isaac Albéniz

 

Jocs Florals III – Dula

Odiava els dies festius perquè els meus amos es llevaven més d’hora i de més mal humor. Eren les cinc de la matinada i ja estava llevada amb unes bosses increïbles perquè els amos s’havien quedat fins tard bevent vi per celebrar que començaven les festes florals i com a bona esclava, jo m’havia de quedar a servir-los. Després de rentar-me la cara i assimilar el fet que les bosses serien permanents, em vaig vestir amb la fascia pectoralis* i em vaig quedar pensant una estona si feia prou fred per col·locar-me les benes*, però al final vaig decidir que no i em vaig posar la túnica per acabar de vestir-me. El temps se’m va passar rapidíssim i vaig haver de córrer a la recàmara dels amos a portar-los el ientaculum*, i a l’hora de fer-ho, com que anava amb presses, em vaig entrebancar amb una cadira, amb la mala sort que la safata va caure sobre la túnica de l’amo Iulius. El meu amo em va començar a cridar que era una inútil i que no servia per res, i quan em pensava que ja s’havia acabat la bronca, em vaig trobar de genolls al terra amb la galta cremant i llàgrimes d’impotència per la crueltat d’aquell home, el qual estic obligada a respectar. Per sort va entrar el meu amic Policarp i, en començar a netejar, va distreure’ls i em vaig poder escapolir a buscar un altre cop el ientaculum per poder servir-los-el una altra vegada. En acabar l’esmorzar, vaig haver d’ajudar la senyora a vestir-se i arreglar-se; no és que no em caigués bé la meva mestressa, però fer aquestes feines no m’agrada perquè sempre em deixa mal gust a la boca.* Com que són les festes florals, a la tarda vaig poder sortir a fer un volt i vaig veure que en un teatre feien una representació, m’hi vaig acostar a mirar i, com sempre, em va escandalitzar l’escena lasciva que s’estava representant. Com que aquests temes m’intimiden, em vaig apropar a algú conegut per sentir-me més segura, llàstima que fos l’última persona que vull veure en la meva vida, el pervertit i desvergonyit del meu amo, que contemplava les dones nues amb ulls lascius. Llavors va ser quan es va girar, em va guaitar amb una mirada indescriptible, que espero no tornar a veure, i em va desvirgar. Em va treure l’única cosa que era meva i després se’n va en anar com si no hagués fet res de dolent, i jo, amb l’ànima els peus, em vaig dirigir cap a casa i en el camí vaig trobar la senyora i vam tornar juntes. En arribar a casa, vaig ajudar la senyora a assegurar-nos que els nens estiguessin dormint i tot seguit ella se’n va anar a dormir. En aquell moment, quan estava sola netejant i preparant les coses per l’endemà, vaig arribar a una conclusió, mataria al meu amo, no crec que a la seva dona li fes molta pena ja que li té rancúnia des que no va acceptar la seva filla. Esperaria que vingués Policarp, li demanaria que comprés una mica de cicuta*, i a l’hora de la secunda mensa* li barrejaria amb el vi de manera que quan caigués mort seria a la nit i no ho podrien relacionar amb mi. Espero ansiosa a demà, aquestes seran les millors festes florals.

 

Agripina Metella” d’Aurora Mira

Proposta de treball

De ben segur us haureu adonat que al llarg del text apareixen un seguit d’asteriscos. Donc bé, us proposo que definiu els conceptes dels termes resaltats i aprofundiu en l’aspecte de la vida quotidiana amb què estan relacionats. Us recomano consultar aquest article i us ben asseguro que descobrireu detalls força curiosos.
Un dels asteriscos crec que mereix una petita pista, concretament el que fa referència al mal gust de boca. Per entendre-ho cal conèixer la manera com es perfumaven les dames romanes: l’esclava s’omplia de perfum la boca i el polvoritzava sobre la seva senyora. Investigueu sobre d’altres aspectes de la cosmètica a la Roma antiga.

Cloenda

Bé, la Núria, la Carla i jo esperem que us hagi agradat la sèrie “Jocs Florals” i que de pas hagueu après alguna cosa de la vida quotidiana, com alguns àpats, o el costum del pares d’acceptar els fills, etc.
Esperem la vostra opinió i si voleu alguna informació o aclariment sobre la vida quotidiana.
Adeu!

Júlia Tosses
1r batxillerat

Desgavell al Parnàs

Les nimfes xisclaven, els sàtirs corrien embogits, tot plegat un veritable pandemònium.

I tot plegat per què?

Els homes, els semidéus es feien aquesta pregunta tot mirant la cara inescrutable de Zeus. Finalment, una hetera que passava va explicar l’origen del caos:

Sembla ser que l’avi Joaquim parlant amb el músic traci Tàmiris va fer una forta crítica a la música ambiental que solia tocar PAN. El comentari va arribar a oïdes del faune que va anar a trobar l’avi que sense embuts li va confirmar que la música només podia servir per avorrir mortalment els ramats d’ovelles que pasturaven per les valls de Quios.

I ja cansat li va arribar a dir a Pan que s’havia reencarnat en Arquíloc de Paros, mestre de la sàtira i amic d’Homer.

Ja amb la nova identitat va poder veure com Pan fugia fent uns saltironets ridículs, tot tocant la seva flauta desafinada. Va anar a queixar-se a Zeus, que ja estava assabentat de la baralla, i li va dir que no tenia raó i que si algú posava en dubte la seva paraula se les hauria de tenir amb el seu fill Mart, sempre disposat a la guerra. Pan va acotar el cap i escoltà la veu de Zeus que li recordà, tot referint-se a Arquíloc, les paraules d’Hesíode a l‘Ètica nicomaquea:

“TÉ ABSOLUTA SUPERIORITAT L’HOME QUE HO CONEIX TOT PER SI MATEIX”

Prohibida la reproducció. Copyright by J.V.V.

Joaquim Vilardebò

Apunt pòstum

L’expedició a la fi del món

La Hypatia, de 2n d’ESO, vol afegir-se a la nostra xarxa clàssica amb una narració que es desenvolupa en un vaixell grec. No hi falta una agosarada protagonista ni les referències musicals que tant li agrden, i un salt oníric en el temps fa que present i passat es fusionin.

[Per llegir més còmodament cliqueu pantalla completa]

Després de llegir-la, vull que desenvolupeu totes les referències clàssiques que s’hi troben (personatges, llocs, costums, menjar, abillament, navegació, mitologia…), sense oblidar explicar de qui prové el nom de l’autora, que no és pas un pseudònim, sinó el seu nom real.

TERESA

Les Equínades de Premià de Mar

Sóc molt amiga de la Marta. La conec des que érem petites i sempre hem connectat amb les nostres històries. De fet, ella forma part de la meva vida perquè hem passat moltes coses juntes.
Demà és el seu aniversari i tenia pensat de fer-li alguna cosa diferent dels altres anys, com una festa sorpresa, o anar a Port Aventura i que després es quedi a dormir a casa meva… Home,  és que si cada any li regalo una postal o un ram de flors, és per avorrir una mica…
Em sembla que em quedaré amb la festa sorpresa!

Arriba el gran dia, i em trobo a la Marta repartint invitacions pel nostre institut, però de sobte em gira la cara i se’n va.
Pregunto a la Judith, una companya de classe, que era el que donava i m’assabento d’una festa privada per celebrar l’aniversari de la Marta. Increïble era la paraula que em venia al cap, sóc la seva millor amiga i no em diu res? Com s’explica això? A veure, no ens posem nerviosos, encara queda tot un dia per endavant i suposo que la Marta em dirà alguna cosa.
Tota la gent està encantada amb la gran festa que farà a  casa seva, amb piscina, beguda, música, nois guapos i molts regals per a ella. Quina enveja!
Vaig cap a casa a dinar i després intento estudiar per l’examen que tinc dintre de dos dies, però no puc, tota l’estona que penso amb la festa, la veritat és que m’estava cansant una mica, em fa molta ràbia que la meva millor amiga s’hagi oblidat de convidar-me i que hagi avisat a noies que ni tan sols es fa.
Agafo el telèfon per trucar  la Marta i  marco el número ràpidament:
– Marta? Sóc la Georgina- Vaig dir.
– Ah hola Georgina, què vols?- Em va preguntar amb desgana.
– Què fas aquesta nit? Ho dic com que és el teu aniversari…- Li vaig retreure.
– No faré gran cosa, ja saps, estar amb la família, sopar…- Em va mentir.
– Ah doncs que et vagi molt bé, ens veiem demà a l’escola- Li vaig dir amb tristesa.
– Adéu- Va acabar.
I a sobre m’havia mentit! Com és possible? Pensava que em tindria en compte en tot moment, però ja veig que ni això. Ara penso que gent d’aquest tipus no val la pena, així que demà el matí, li giraré la cara com m’ha fet ella avui i em quedo tan ample.
La veritat és que l’endemà ella em va venir com si res i em va continuant parlant, però sentint-ho molt jo estava molt ressentida i la vaig ignorar de totes les maneres.

Quan va arribar el meu aniversari, sabeu què vaig fer? Doncs, ho vaig fer pagar amb la mateixa moneda, no la vaig convidar i tan tranquil•la, però clar ella es va enfadar i em va trucar, havia reaccionat de la mateixa manera que ho vaig fer jo.
– Ara entens pel que vaig passar?
Finalment ens vam posar en contacte d’immediat a través del Facebook, perquè s’havia muntat un merder que no se sabia com havia començat, però ens havia petrificat.  Tot plegat recordava aquell mite d’Ovidi que havíem llegit i comentat a classe de llatí.  Sort que nosaltres, de seguida, vàrem arreglar les coses i tot va quedar com sempre estava.
Amigues per sempre. Amicae in aeternum!

Georgina Tur

4t ESO Llatí