Category Archives: Cultura Clàssica 3r

El nostre bloc, El cel dels mites!

Salvete! XAIPETE!

Nosaltres, alumnes de 1r de Batxillerat de grec i llatí, hem creat un bloc el qual el presentarem en el concurs “Es de libro“. El bloc s’anomena el cel dels mites i tracta sobre els estels i les constel·lacions amb referents clàssics i la nostra tutora és la Margalida Capellà Soler.  Aquest bloc serà la base per al treball de recerca de segon de batxillerat. Amb aquest bloc hem ampliat molts conceptes d’astronomia que abans desconeixíem i a més hem après un munt de mites grecs i romans. A més aquest bloc va ser el més actiu de setmana santa, i ho continua sent a Xtec blocs. Esperem que a vosaltres també us agradi, feu-hi una ullada i deleiteu-vos amb l’astronomia i el seu origen mitològic! Ajudeu-nos a ampliar-lo amb els vostres comentaris i suggeriments!

 

Aquí us deixem els nostres vokis on us expliquem que hem fet en aquest treball i les conclusions que hem extret:

Irina i Andrea Balart

1r Batx. C  Grec i Llatí

Un dia a l’antiga Grècia II

Un any més,  fem recreacions de la vida quotidiana grega. Tot seguit, reprenem el fil de Un dia a l’antiga Grècia i esperem que algú més s’hi animi:

La vida d’una esclava

“Em dic Irene , que vol dir pau, visc a Atenes i sóc una esclava. Els meus amos són el senyor Demòstenes  i la senyora Àgata, que tenen quatre fills: Elpènor, l’hereu de 16 anys, Agatocles de 14, Hypatia, de 8 anys i Lykos el petit, que només té un any. Com cada dia avui m’he llevat a les vuit.  Abans que es despertés tota la família, de seguida, he esmorzat i, a continuació m’he posat a netejar el terra i  a recollir la roba estesa. Mentre estava distreta fent totes aquestes feines, he sentit com la senyora ja s’havia despertat i estava alletant en Lykos.

De seguida, he anat al pati central de la casa, des d’on s’accedeix a totes les habitacions. He vist com el meu senyor s’arreglava per anar-se’n a l’àgora, ja que s’encarrega de l’administració de l’Estat i la gestió política. El senyor duia el seu himàcion a sobre de la túnica blanca. La meva senyora ha baixat de la seva habitació, ha esmorzat i després ha anat al patí central, on jo i l’Hèlena, una altra criada, l’esperàvem.  La senyora no duia maquillatge encara i duia un senzill peple de llana i una trossa mig desfeta. La senyora ha manat a l’Hèlena que anés a recollir aigua del pou per rentar unes peces de roba, mentre jo l’acompanyava al rebost a preparar-li l’esmorzar: uns trossets de pa d’ordi mullats amb vi i ha begut llet de cabra. Després els nens han baixat a esmorzar i un altre criat els ha servit. Quan tots han acabat d’esmorzar, ha vingut un pedagog que s’ha emportat l’Agatocles i l’Elpenor cap a l’escola. L’Hypatia s’ha quedat a casa mentre la seva mare li feia classes de filosofia i li ensenyava uns llibres per aprendre matemàtiques. Després de les classes la meva senyora ha repassat els comptes de la casa i s’ha adonat que s’havien de vendre unes quantes figues que ja feia dies que havien produït els arbres de casa. El nou esclau vingut de Lídia, en Marcus, ha anat al mercat d’Atenes a comprar les verdures que la senyora li havia demanat i a vendre les figues.

Tot seguit, la senyora ha anat al petit altar de casa dedicat a Hèstia, la deessa de la llar, i m’ha demanat que li portés un vi aromàtic per fer unes libacions.  Com que falta poc per ser migdia,  li porto una pica amb l’aigua per la seva neteja personal i després l’ajudo a maquillar-se i a pentinar-se. Un cop empolainada, Àgata substitueix el senzill peple de llana per una  túnica que deixa marcades molt bé les formes del seu cos. Després la he ajudat a triar-se les arracades, que eren penjants i duien un o dos brillants que feien que la meva senyora Àgata semblés més rica del que era, també li he triat els seus dos braçalets preferits, fets amb jade i ivori.  Finalment li col·loco unes sandàlies que s’acaba de comprar i que l’afavoreixen molt.

Sortim al carrer i fa força vent, la senyora em fa accelerar el pas perquè no vol arribar tard a la cita amb les seves millors amigues, totes són riques. Quan arribem a casa de l’Alèxia, ja estan totes assegudes a taula. A sobre de la taula hi ha força menjar:  olives, figues, formatge, peix sec, faisà, hortalisses i de postres fruita variada, entre la qual hi ha les figues que ha portat l’Heleia i el raïm de la gran casa de la Idàlia. Els meus budells no poden evitar fer un soroll ensordidor. M’haig de reprimir i anar a la cuina on les criades de l’Alèxia ja han fet el nostre dinar. Res d’especial: uns trossos de pa, una mica de formatge i algunes hortalisses per acompanyar. A vegades no puc evitar pensar que m’agradaria ser com la meva senyora, però després em trec la idea del cap, ja que he nascut així i mai no podré canviar la meva situació. Des de la cuina se senten les rialles de les dones que parlen dels seus marits, de les sogres que  han d’aguantar i dels fills amb els que han de carregar. Algunes han begut sens dubte massa vi. A la cuina les criades parlem de les nostres senyores, cadascuna intenta dir el millor de la seva, fins que arriba un punt que hi ha una mica de rivalitat entre totes.

Cap al tard, m’acomiado d’elles i me’n vaig amb la meva senyora cap a casa. Ja s’està fent fosc i haig de fer el sopar, precisament avui hi ha uns convidats, o sigui que tindré més feina de la que em pensava. Quan acaba el sopar, els homes surten de l’androceu i se’n van cap a casa, tots els criats recollim i netegem la cuina. Quan arribo a la meva habitació, m’estiro al llit baldada. Avui ha estat un dia esgotador, però no hem puc queixar de la vida que porto ja que tinc una casa i una família.”

 

Què us ha semblat? Com creieu que vivien les senyores gregues? Creieu que les esclaves d’Esparta vivien gaire millor? Quines diferències hi havia entre la vida d’un esclau i la d’una esclava?


La vida d’una dona grega

Els raigs de sol han entrat per la finestra i m’he desvetllat. Falta poc perquè siguin les set del matí tot i així m’agrada aixecar-me abans per veure com surt el Sol. Em miro al mirall i em rento la cara amb un cubell d’aigua. Està molt freda, però jo segueixo fregant fins a treure tota la brutícia. Després m’acosto al llit i faig sonar la campaneta perquè vingui la Briseida, la meva serventa. Ella no es fa retardar, com si hagués estat desperta tota la nit esperant sentir aquell so per venir a ajudar-me en el que fos. Pobra Briseida, a vegades em compadeixo d’ella i penso que no m’agradaria ser una serventa i haver de rentar i pentinar  les dones. Però ella no és l’única serventa que tenim a casa ja que som una família adinerada. El meu marit és el Titus, un important magistrat del fòrum. No hi ha res que li interessi més que la política, tot i que quan té temps se’n va amb els seus companys al circ a veure com els lleons devoren alguns cristians. Ho trobo una mica morbós però com que mai no hi he anat a mi ja m’està bé. Ell és un home respectable per tothom, però té vint anys més que jo. Quan em vaig casar, jo en tenia catorze i ell trenta vuit i va haver de pagar molts diners per comprar la meva dot. Després vaig aprendre les tasques femenines i i vaig rebre una sèrie d’ensenyaments, gràcies als quals ara puc llegir i escriure amb soltesa, sé tocar la lira i puc controlar l’educació dels meus fills, fins que tinguin set anys en Marcus i en Gaius i fins al seu casament, la Lydia.

La Briseida agafa els colorets i comença a empolvorar-me amb aquelles substàncies tan desagradosa però que les dones tenim que portar si volem semblar mínimament presentables. La Briseida treu unes capsetes del calaix i em pinta les parpelles. Un cop la meva pell sembla la d’una mortal ella em trena els cabells i me’ls recull amb uns passadors. La roba ja està preparada sobre el llit, d’això ja se’n ha encarregat la Briseida sense que jo m’hagi hagut de preocupar. Aixeco els braços i em col·loca la túnica i per sobre el peple. Després em posa unes sandàlies ben llustroses i em torno a mirar al mirall. Ara si que estic perfecte. Tant bon punt surto de l’habitació entro a l’estança on estan els meus fills. En Marcus i la Lydia fa poc que s’han despertat i la dida dóna de mamar a en Gaius. Un cop els hi he dit bon dia baixo a esmorzar a la cuina i m’adono que tots els esclaus estan molt atrafegats. M’assec en una cadira i menjo pa sucat amb vi. Després d’haver esmorzat m’assec a la taula i em poso a repassar les comptes i apunto en una llibreta els productes que ens falten i el que vull que els meus esclaus portin del mercat. Un cop he repassat les comptes m’acosto a l’altar de la dea Hèstia, protectora de la llar, i faig unes libacions amb vi. A les dotze, ens reunim tots al voltant de la taula, ens acomodem en lliteres i conversem alegrament de la vida. Mentre en Titus explica el que ha fet al fòrum, agafo unes branquetes d’un raïm deliciós i l’acompanyo amb un vi de dàtils, que és molt saborós. L’Euclides ens serveix formatge i peix sec i els meus fills mengen afamats. Quan s’ha post el sol, toco una mica la lira i llegeixo un llibre molt interessant que parla sobre els jardins de Babilònia.

 

 

Què n’opineu? Trobeu que era injusta la vida d’una dona grega? Quin paper s’esperava de la dona casada? En quina època passa la meva història: a l’antiga Grècia o quan Grècia va ser conquerida pels romans?

 

Andrea i Irina Balart

1r Batxillerat C

Grec i llatí

Altre cop Tàrraco!

El passat dimarts dia 19 de març i dins dels actes de l’intercanvi d’alguns alumnes de 1r de Batxillerat amb alumnes alemanys, es va celebrar una sortida a Tarragona a veure les ruïnes romanes de l’antiga Tarraco.

Després d’un llarg i pesat viatge en autobús, vam arribar a Tarragona i ens van fer una visita guiada en la qual, ens van ensenyar els principals punts d’interès de l’antiga ciutat romana, com l’aqüeducte, el pont del diable, els dos fòrums, el temple, que actualment és la catedral de Santa Tecla, la muralla, que mesurava 4 quilòmetres de llargada per 12 metres d’alçada i estava feta de grans pedres, el circ, que tenia una capacitat per a 25.000 espectadors, mesurava 325 metres de llargada, partia la ciutat en dos i s’hi celebraven tot tipus de curses de cavalls, l’amfiteatre, on es celebraven tot tipus d’espectacles i el teatre, on es celebraven tot tipus de representacions teatrals.
També ens van explicar que Tarragona tenia una població de 40000 habitants, es va fundar al segle III aC per defensar a l’imperi romà dels atacs cartaginesos i era la capital de l’Hispània exterior, per això Tarraco tenia dos fòrums, el ciutadà i el provincial.

En la meva opinió, crec que va ser una sortida molt interessant, ja que ens van explicar moltes coses sobre la ciutat de Tarragona en l’edat antiga i sobre l’època romana en general. A mi em va agradar molt, perquè sempre he trobat molt interessant el món clásic i en especial el romà, tot i que no estudio llatí.

foto amfiteatre Tarraco

Fotografia de Marga Caballé, professora d'alemany de l'IPM

Víctor Sánchez
1r Batxillerat Grec

Θέατρον του Διονύσου

El teatre de Dionís (Θέατρον του Διονύσου) va ser el més gran teatre de l’antiga Grècia, situat al peu de l’Acròpoli d’Atenes, a la banda sud, vora el recinte sagrat del Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, Dionís.

El principi només s’hi representaven, en honor del déu, cants i danses rituals al voltant de l’altar i els espectadors hi seien al voltant. Això no sempre va ser així com podeu imaginar, va anar poc a poc evolucionant i es van començar les representacions de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i les comèdies d’Aristòfanes. Després de aquestes representacions feien una sàtira, amb tot el temps de la representació s’allargava bastant, fins i tot podia arribar a les nou hores, i l’entrada era gratuita.

Era un teatre de fusta, però al començar el segle V es van canviar les plataformes de fusta per pedra. A la part central de les primeres grades hi havia 67 seients, que més tard és van canviar a marbre decorat i estaven reservats per als sacerdots i la gent més important.

Es va construir el segle IV aC. Tenia una capacitat de 17.000 espectadors, els actors estaven col·locats damunt una plataforma, el Prosceni, i també hi havia una part interior on es canviaven el vestuari, Scaena. També hi ha un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l’altar de Dionís al mig. I finalment els espectadors estaven en el Koilon o Graderia, en forma d’un cercle truncat que envoltava l’orquestra excepte per la part de l’escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d’una muntanya. A cada costat, entre les grades i l’escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l’orquestra, anomenats, Pàrodes.

Què us sembla el Teatre de Dionís? Què en sabeu?

No us oblideu de consultar i de comentar aquest apunt i els seus enllaços.

Nora Domingo
1r de Batxillerat Grec

Del segell a l’arc

Sabeu què vol dir i quin és l’origen del mot filatèlia?

Aquí teniu uns segells de la sèrie  “Arcos y puertas monumentales”

 

  1. Quin d’aquests arcs pot sortir a les PAU de Llatí? On es troba?
  2. Quins heu reconegut?
  3. Podríeu fer una mica de recerca sobre aquests tres arcs romans:
  4. On es troba Cáparra? Quins autors clàssics en parlen? Quin emperador li va donar la categoria de municipium?
  5. Com és un arc tetrapylum?
  6. Què es pot dir de la “Via de la plata”?
  7. On es troba Medinaceli? De quin segle és l’arc? Quines inscripcions s’han pogut reconstruir? Quines altres restes romanes hi ha a Medinaceli?
  8. On es troba Cabanes? Al costat de quina via romana? Quin caràcter s’atribueix a l’arc?
  9. Comenta Arcus triomphalis i col·labora amb aquest Google maps de El Fil de les Clàssiques.

Segells d'arquitectura romana

Mercè Otero (professora jubilada de llatí)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

“Franciscae meae laudes” de Charles Baudelaire

Salvete, aràcnids et aràcnides!

Aquesta setmana celebrarem el Dia Mundial de la Poesia i jo us presento un poema de Charles Baudelaire, poeta, crític i traductor francès (París, 1821- París 1867).  Un dels poetes més influents del segle XIX, anomenat “el poeta maleït” per la seva vida de bohèmia i els seus excessos.

Charles Baudelaire va escriure un llibre ple de meravellosos poemes Fleurs du mal, entre els quals he trobat un poema escrit tot ell en llatí: “Franciscae meae laudes”.

  1. Per què Charles Baudelaire va escriure aquest  poema en llatí? Té alguna relació amb les Clàssiques?
  2. Quin és el tema de “Franciscae meae laudes”? A qui dedica aquest poema? Esmenteu-ne les característiques. Us atreviu a traduir-lo al català?
  3. En quin temps estan els verbs d’aquest poema?
  4. Exemplifiqueu les diferents declinacions amb mots d’aquest poema.

Franciscae meae laudes

Novis te cantabo chordis,
O novelletum quod ludis
In solitudine cordis.
Esto sertis implicata,
Ô femina delicata
Per quam solvuntur peccata!
Sicut beneficum Lethe,
Hauriam oscula de te,
Quae imbuta es magnete.
Quum vitiorum tempegtas
Turbabat omnes semitas,
Apparuisti, Deitas,
Velut stella salutaris
In naufragiis amaris…..
Suspendam cor tuis aris!
Piscina plena virtutis,
Fons æternæ juventutis
Labris vocem redde mutis!
Quod erat spurcum, cremasti;
Quod rudius, exaequasti;
Quod debile, confirmasti.
In fame mea taberna
In nocte mea lucerna,
Recte me semper guberna.
Adde nunc vires viribus,
Dulce balneum suavibus
Unguentatum odoribus!
Meos circa lumbos mica,
O castitatis lorica,
Aqua tincta seraphica;
Patera gemmis corusca,
Panis salsus, mollis esca,
Divinum vinum, Francisca!

Charles Baudelaire

 

Gràcies a la Margalida, he sabut que el cantautor francès Georges Chelon ha cantat meravellosament aquest poema de Baudelaire en llatí i que també ha tingut impacte en la dansa contemporània, com tot seguit podeu comprovar:

Us atreviu ara a fer-ne la traducció i a comentar aquest poema?

Paula Franco Semitiel
1r Batx. Llatí i Grec

La pervivència de Medea

Medea

 

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

 

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

El dia de Π

Saps per què el 14 de març se celebra el dia de π=3,141592…?

Si vols riure una mica, mira Pipas! Què t’ha semblat?

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=jCLsVpNEEo4[/youtube]

En voleu més?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Un matí de llibres a la UB

El dia 25 de febrer de 2013, els alumnes de 2n de batxillerat de llatí vam anar a visitar la Universitat de Barcelona de Lletres.

La visita va consistir en dues parts: la primera, on ens van ensenyar la biblioteca de lletres, les hemeroteques, i les reserves, diverses sales on tenen els llibres més antics, i la segona, on vam assistir a dues conferències, una adreçada a l’assignatura de llatí, i una altra a la de grec, tot i que aquesta també feia referència a alguns mites romans.

Peitho i Afrodita Casa de l'Amore punito

 

 

La història del llibre ens trasllada fins a l’Antic Egipte, on s’escrivia en papirs. Aquest costum va traslladar-se a les diverses cultures mediterrànies com es pot veure en l’Antiga Grècia i l’Antiga Roma.

Els rotlles de papir s’embolicaven en un cilindre de fusta enrotllats. Alguns sobrepassaven els quaranta metres de llargada i es desenrotllaven horitzontalment.

Els textos s’escrivien per una sola cara i en columnes i el títol s’indicava per mitjà d’una etiqueta que es lligava al cilindre.

Més tard el papir va ser substituït pel pergamí. La seva producció va començar cap al segle III aC, quan van començar a aconseguir-la a partir de la pell dels animals.

Això donava millors resultats perquè es podia conservar més temps, en millors condicions, més sòlid, i permetia esborrar el text.

Els cilindres papir s’anomenen volum en llatí, paraula que significa moviment circular, enrotllament, espiral, remolí, revolució, en fi, rotlle de fulles escrites, manuscrit enrotllat, llibre. de Els romans utilitzaven també taules de fusta untades amb cera en què es podia imprimir i esborrar els signes amb l’ajuda d’un estilet (que tenia una extremitat acabada en punta i l’altra arrodonida). Aquestes taules podien estar unides de manera similar a les dels còdex.

Finalitzant l’Antiguitat entre els segles II i III, i ja en l’Edat Mitjana, el còdex va substituir el volum. El llibre ja no era un rotlle continu, sinó un conjunt de fulles cosides, de manera que va adquirir l’aspecte rectangular que coneixem avui. Des d’aquell moment va ser possible accedir directament a un punt precís del text. Resultava més manejable, podia posar-se sobre una taula facilitant, d’aquesta manera, el que el lector pogués prendre notes o escriure mentre llegia. El format dels llibres va anar millorant amb la separació de les paraules, les majúscules i la puntuació, cosa que permetia una lectura silenciosa; després es van afegir les taules de les matèries i els índexs, que van facilitar l’accés directe a la informació requerida. Va ser aquest un format tan eficaç que encara s’utilitza avui, després de més de 1.500 anys de la seva aparició.

El paper va reemplaçar, progressivament, el pergamí. Una matèria més barata que va permetre una difusió més àmplia del llibre.

L’elaboració de les tècniques d’impressió per part de Gutenberg cap el 1440 van donar pas a l’entrada del llibre en l’era industrial. El llibre ja no era un objecte únic, escrit o reproduït d’acord amb la demanda. L’edició d’un llibre requereix de tota una empresa, capital per la seva realització, i un mercat per a la seva difusió. Per tant, el cost de cada exemplar baixa considerablement el que, al seu torn, augmenta notablement la seva expansió.

El llibre en forma de còdex i imprès en paper, tal com el coneixem actualment, apareix, per tant, a finals del segle XV. Als llibres impresos abans del gener de 1501 se’ls anomena incunables.

Incunable Tirant Lo Blanc Manuscrit Llibre d'hores

Incunable Tirant lo Blanc Manuscrit Llibre d’hores, Milà

 

En la nostra visita a la Biblioteca de la UB vam poder gaudir de diferents exemplars de manuscrits, incunables i dels primers llibres impresos. En tots ells vam poder observar la cura que tenien els seus creadors per millorar la seva primera perspectiva, ja que havien moltes orles que els decoraven, o detalls acolorits que feien la visió dels llibres més còmode i fàcil.

La Biblioteca de la UB disposa d’una xarxa de dinou biblioteques ubicades en els diversos campus i centres de les Universitats. Té quasi dos milions de llibres i revistes especialitzades en versió impresa o en versió electrònica, i és una de les primeres biblioteques de Catalunya i de l’Estat espanyol.

Laia Sànchez Puerto, Laura Luna Surinyach, Patrícia Ortíz Vincent i Rocío Molina Roca. 2n Batx, llatí.

Dones romanes i microcrèdits

Sempre que els exàmens del segon trimestre m’ho permeten, m’agrada parlar de la situació de la dona en el món clàssic aprofitant  el dia 8 de març. Després d’una llarga, entretinguda i dispersa navegació, he trobat una informació que m’ha semblat interessant sobre l’existència de microcrèdits a la societat romana. Us deixo el vídeo de la professora Carmen Lázaro de la Universitat Jaume I en què explica com les dones es dedicaven a fer petits préstecs per posar en marxa petits negocis.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bx9z74EjPRQ[/youtube]

El que explica la professora Lázaro m’ha fet pensar en la capacitat que tenim les persones, dones i homes, de trobar solucions enginyoses als petits problemes de cada dia.

Que tingueu un feliç dia de la dona treballadora!

Dolors Clota
INS Anton Busquets i Punset (Sant Hilari)