A vegades l’hivern és un bon moment per endreçar papers i trobar petits tresors, com aquest poema de Gerard Vergés que em va fer arribar una companya de la facultat. El poema té el regust de les classes de l’assignatura de textos llatins en què traduíem poetes com Tibul, Properci, Catul, Horaci i, evidentment, Ovidi.
PÒNTICA
A Ovidi, desterrat a la mar Negra
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d’algun ofidi.
Però – accident mortal o suïcidi-
Temo l’alè d’aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m’oblidi.
Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda
sense posar-li límits ni frontera
afirmo que no hi ha do com la vida.
Però, passats deu anys d’amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?
Gerard Vergés al llibre L’ombra rogenca de la lloba
A quina ciutat va ser desterrat Ovidi? De quin delicte es tracta? Què és un ofidi? Quins personatges fel món antic van fer servir la cicuta o el sagrat verí d’algun ofidi? Qui és el Cèsar que apareix al final del sonet? Va salpar el seu navili de Roma? Per què?
Dolors Clota
