Com tots sabeu Cèsar August, Augusto Octavi August va ser el successor de Juli Cèsar i el primer emperador romà. Era el nebot i hereu de Cèsar. Va guanyar la Guerra Civil que va haver-hi després de l’assassinat de Juli Cèsar l’any 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi, encara que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol per part del Senat. El seu govern va finalitzar amb un període grandiós de pau, coneguda com a Pax Augusta.
En el marc del meu Treball de Recerca, veig nombroses notícies d’actes que commemoren els 2 mil·lenis des de la mort del primer emperador de Roma, Octavi August. Concretament, l’efemèride serà el 19 d’agost, el dia exacte de la seva defunció.
A causa d’això, nombroses entitats, festivals i ciutats han començat a organitzar actes i celebracions commemoratives, així com conferències i exposicions. Aquí teniu alguns exemples d’aquest fenomen:
Com ja expliquen altresarticles, August va entrar a l’alta política amb la formació del segon triumvirat, gràcies a la seva condició de fill adoptiu de Cèsar i a les seves dots polítiques. Un cop va guanyar la tercera guerra civil (42 aC), el seu poder sobre Roma va augmentar. En un món convuls i en constant canvi, va saber dominar els seus per crear un imperi estable i econòmicament viable. Un cop va vèncer Marc Antoni a la batalla d’Acci (31 aC), Octavi va proclamar l’imperi i va passar a anomenar-se August. El segle d’August és un moment esplendorós de Roma en tots els aspectes i especialment en la cultura.
Estàtua d’August, Roma
Pel que fa a la península ibèrica, l’emperador hi va passar bastants anys, ja que va assistir personalment al desenvolupament de les guerres càntabres (29 a. C.-19 a. C.), tot i que poques vegades va anar al front, per problemes de salut. Mentre es desenvolupaven els conflictes, August va residir a Tàrraco, ciutat que va créixer de manera considerable fins convertir-se en port principal del Mare nostrum. Va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local. I el 27 aC la ciutat va ser proclamada capital de la Tarraconense.
Maqueta de la ciutat, Volta del Pallol (Tarragona)
Tàrraco és un clar exemple de la petjada que va deixar August a Hispània, i en pot ajudar a donar una explicació al fenomen que tractem. Però no n’és l’únic, ja que aquest passat cap de setmana es va celebrar la Magna Celebratio, com ja sabeu, on el Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona va fer una recreació del casament d’Octavi August amb Lívia Drusil·la i també es van fer dues conferències: “August”, per Marc Mayer (catedràtic de Filologia Llatina a la UB), i “El paper de la cultura en la política d’August”, per Montserrat Tudela (llicenciada en Filologia Grega, directora de la revista Auriga). No vaig poder assistir-hi, però sé per la meva professora que van ser molt interessants.
Personalment, he arribat a la conclusió que els pobles de la costa oriental de la península tenim una espècie d’agraïment a August, de manera que busquem alguna manera de retre-li homenatge, i aquesta n’és una. Per què?
Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.
El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)
El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.
Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.
La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.
“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”
La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.
“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”
Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?
Aquesta Setmana Santa he visitat Lecce (Lupiae, en llatí i Ἀλήσιον en grec antic), al sud d’Itàlia, l’antiga Magna Grècia, i aquests són, entre d’altres, els referents clàssics que he trobat. Podríeu identificar-los?
Bon acabament de vacances i bona tornada a les aules!
El grec no només se’n parla a classe sinó que a vegades podem trobar referents a molts llocs. Un d’aquests llocs pot ser als concursos televisius: l’altre dia a la cadena de Antena 3, el programa anomenat Ahora Caigo van fer la següent pregunta : –De qui era filla Helèna d’Esparta ? El mateix dia, en el programa de Atrapa un millón van tornar a fer una altra pregunta relacionada amb el grec : –Què significa Agapimou en la cançó d’Ana Belén ? La resposta a la primera pregunta és Zeus i a la segona és Estima’m (vid. L’empremta d’Orfeu).
Si fa uns dies l’Arnau ens recordava de la Magna celebratio AD MMXIV ja era a prop, tot convidant-nos a participar-hi, i la Margalida ens en feia el recordatori a El Fil de les Clàssiques, ara que ja ho tenim ben a prop, estarà bé que fem un cop d’ull al programa. Remeneu la flamant web del festival, renovada aquest any, i mireu totes les activitats que es fan a Badalona durant aquests dies.
Ja cal que aneu amb compte, Baetulonenses, perquè els primers en arribar han estat els milites barcinonenses, que han estat fent una prospecció per la ciutat abans d’instal·lar-s’hi durant el cap de setmana del 26 i 27 d’abril, amb motiu de la Magna Celebratio. Pot ser que ja us els hagueu trobat, però si no, aneu amb molt de compte, que us poden aparèixer a qualsevol cantonada!
Aquells que vingueu a participar a la nostra Schola, o simplement com a visitants, val la pena que us prepareu bé, documenteu-vos en tots aquests espais que us he enllaçat.
Feu un cop d’ull al programa d’actes i, després de resumir els diferents tipus d’activitats que s’hi anuncien, destaqueu-ne un parell que us hagin cridat especialment l’atenció.
Comenteu també on surt esmentada la nostra col·laboració i ubiqueu la nostra Schola al plànol següent.
A la flamant pàgina web, hi ha moltes pestanyes interessants, visiteu, per exemple, la de Patrocini i col·laboradors, a veure si reconeixeu algun logo. Però sobretot, entreu a Reconstrucció històrica i relacioneu el seu contingut amb tot el que hem explicat a classe sobre el tema. Com es diu l’entitat que s’hi dedica a Badalona? Quines altres jornades importants de Catalunya hi apareixen enllaçades? Entra-hi i troba les diferències que hi ha entre elles i la Magna.
A Recursos i enllaços, n’hi trobaràs de coneguts, digues quins són. Fes també un cop d’ull a la gran quantitat de celebracions i entitats que hi apareixen, i destaca’n un de cada categoria.
En fi, ja veieu que ens espera un final d’abril mogudet, però mentrestant, ja sabeu:
A l’antiga Grècia ja existia la música, la música (Μουσική”) ha existit des dels primers humans i ha perdurat en el temps, tot presentant variacions depenent de les tendències de l’època. Quan ens diuen música pensem en el so però la música no sempre és només so, abans del so han hagut un munt d’hores de treball, escrit, que no emet cap so per si sol. Actualment, el treball escrit serien les partitures, que són internacionals en tots els idiomes.
Però no sempre han estat així. A l’Antiga Grècia la música tenia un paper molt important en la vida quotidiana, a l’educació dels joves per exemple. Aristòtil i Plató creien en la Teoria d’Ethos, aquesta deia que la música era capaç d’influenciar les conductes de la gent. Les partitures gregues tenien una forma lleugerament diferent:
Aquests fragments pertanyen a l’Epitafi de Seikilos. Aquest epitafi és la composició musical completa més antiga arreu del món, concretament del s.II aC. L’escriptura es va trobar l’any 1883 gravada en una columna de marbre que Seikilos (Sícil) havia fet construir sobre una làpida per a la seva dona, Euterpe, a Turquia. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga i no és massa llarga, és, si més no, la més antiga completa ja que d’altres escriptures musicals més antigues, com els himnes Dèlfics, se’n conserven només fragments.
Curiosament, va desaparèixer l’any 1922 i es va trobar a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment la podem trobar al Museu Nacional de Dinamarca.
Com podem observar, les notes estaven representades per lletres majúscules de l’alfabet grec, el ritme estava representat per la combinació de punts i línies.
L’Epitafi de Seikilos té unes frases introductòries que diuen:
Sóc una imatge de pedra. Seikilos em va posar aquí on seré, per sempre, el símbol de l’evocació eterna.
I tot seguit la peça musical que diu el següent:
Ὅσον ζῇς φαίνου
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.
Enlluerna mentre visquis
i no t’afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.
Apart d’aquestes formes de notació musical hi ha d’altres com:
La tibetana (s.XIX):
La italiana: (s.XI)
(s.XIV)
La japonesa:
També hi ha altres maneres d’interpretar l’Epitafi:
Quina us agrada més? En coneixeu d’altres? Quin tòpic literari hi reconeixeu?
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Quatre universitaris de la carrera de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra han realitzat un projecte per a la seva classe d’ introducció a la realització de l`audiovisual publicitari.
L’Aina Tro -una exalumna de l’institut Premià de Mar i també aràcnida-, l’Ane Santiago, la Júlia Xandri i en Marc Saludes són els autors del vídeo que actualment està tenint molt a dir a les xarxes.
Faig aquest article per poder veure que el nom del seu treball audiovisual té origen grec: Eleutheromania prové del grec ἐλεύθερος “lliure” i μανία “obsessió, mania”, és a dir, significa “un fort desig de ser lliures”.
[youtube]http://youtu.be/CDwIYNXI5IM[/youtube]
Aquí teniu una petita entrevista que he pogut fer als autors!
–Què és el que feu exactament en aquesta assignatura?
Observem alguns treballs publicitaris i comencem a saber utilitzar les càmeres, els focus, etc. Per poder fer les nostres pròpies creacions. Entenem com és el procés de producció d’un espot, des de la idea, el càsting, el rodatge, el muntatge i fins a la “presentació al client” (que en el nostre cas és la professora).
-Com us va venir la idea de fer un spot sobre la independència?
Doncs sabíem que volíem tocar un tema social i que volíem treballar amb el poema de Bukowski. Entre la professora i l’equip vam arribar a la conclusió que la llibertat de Catalunya era la millor manera d’enfocar el nostre treball.
-Per què vareu decidir posar el nom d’eleutheromania com a títol del projecte?
Un dels membres del grup coneixia la paraula i de seguida va veure una relació enorme entre el nostre treball i el significat de la paraula. A més el que vam fer després va ser convertir-la en hashtag, una tècnica que ha resultat ser molt efectiva en el nostre cas. La paraula ha estat una de les claus per fer entendre el missatge d’una manera clara, concisa i original.
-Sabíeu que tenia origen grec? I en sabíeu alguna cosa del seu significat?
La primera vegada que la vam sentir no sabíem res de la paraula, però com que ens va agradar tant vam buscar l’origen i evidentment vam trobar les seves arrels en el grec.
–La Vanguardia, Vilaweb i altres revistes us van publicar un article. Què en penseu que el vostre treball tingui tanta repercussió a les xarxes?
No ens esperàvem tantíssima repercussió, era un treball de classe que tenia un format viral, però la intenció era compartir-ho amb companys, amics i familiars. 48 hores després de penjar el vídeo ens acostàvem a les 30.000 visites. El dia anterior Pilar Rahola ens havia mencionat als seus perfils de Twitter i Facebook i 3 diaris online publicaven la notícia. Com és d’esperar no podíem parar de celebrar les bones notícies. Hem passat tot aquest cap de setmana passat contestant els comentaris i missatges que hem rebut de moltíssima gent que ha vist el vídeo i ens felicitava, estem assumint la situació encara.
-Ara mateix el vídeo passa les 80.000 visites. Però realment a quin tipus de persones volieu arribar?
Volíem arribar més enllà de les fronteres catalanes, però sabíem que els mateixos catalans eren els qui havien d’ajudar-nos a aconseguir-ho. Evidentment, l’acollida del vídeo a Catalunya ha estat increïble, però sabem que ha arribat a Itàlia, Portugal i segurament alguns llocs més que no sabem encara. Tot i així repetim que no ens esperàvem que les intencions amb que vam fer el treball es fessin realitat.
Ostres!! Ens ho vam passar molt bé en general, però hi ha coses destacables!
L’Ane, un dels membres del grup, es va haver de posar a la piscina per rodar l’escena que surt de l’aigua, es va gelar perquè a més era un dels dies de més fred.
Per gravar la imatge de la Mussara, en Marc, també autor, va haver d’anar amb el seu pare d’excursió.
La Júlia, va gravar un noi corrent i a la primera pressa va caure!
L’Aina va haver de posar-se un líquid als ulls per fer veure que plorava.
En conclusió, podem veure que no només treballem els referents clàssics a classe i que, fins i tot, el grec i el llatí el podem trobar a qualsevol lloc i utilitzar-los!
Creieu que és bona idea la d’utilitzar el grec o el llatí? Sabeu d’algún anunci que tingui orígens grecs o llatins? Quin?
