Després del viatge a Roma, hem tornat a fer les maletes i cap a Grècia hem anat. No ho hem pogut veure tot, oh meravella! De mica en mica, amb els nostres àlbums de viatge podreu saber què hem pogut visitar i contemplar. Llavors esperem que tingueu una altra visió del bell país hel·lènic! Potser aleshores també entendreu per què Grècia, tal com a nosaltres ens ha passat!
Μαθηταί
Aquest nou article de viatge us el presento, al contrari d’altres vegades, amb més preguntes que respostes. Per començar, el títol ja pretén ser una mena d’endevinalla que us ha de portar a descobrir el racó de món que he visitat, altrament anomenat Confederació Helvètica. Quin és aquest país, doncs? Quina és la relació d’aquesta denominació amb el món romà? Quin famós historiador i polític llatí ens parla dels Helvetii i a quina obra?
Per completar-ho, us presento un reguitzell d’imatges per demostrar-vos que, com a vosaltres, a mi també se’m fa present el món clàssic arreu on vaig. No us equivoqueu, no és que, com sovint em comenteu alguns, ara us trobeu amb molts referents clàssics, és que ara aneu amb els ulls oberts, de manera que els veieu i en preneu consciència.
Per començar, podeu contemplar a vista d’avió la magnificència d’uns dels grans accidents geogràfics del continent europeu, els Alps, i concretament del seu cim més alt, el Montblanc. Una viatgera actual com jo té la sort de poder-lo travessar a bord d’aquesta mena d’ocell mecànic que ja hauria agradat als romans, però això no va ser impediment perquè en època republicana un exèrcit sencer aconseguís passar d’una banda a l’altra. Explica els protagonistes i el desenvolupament d’aquest episodi històric. En el context de quin enfrontament bèl·lic va tenir lloc aquesta gesta? Quins animals força desconeguts per als romans hi van contribuir activament?
Al castell de Gruyères, localitat famosa pel seu formatge (fer-hi una fondue és un plaer diví), el món clàssic em va aparèixer en els formats més diversos. D’això darrer us n’he fet un tastet en forma d’imatges, ja que el gastronòmic caldrà que l’experimenteu vosaltres mateixos quan en tingueu l’ocasió. Per ubicar-vos, no estaria malament que en féssiu una petita introducció històrica.
A banda i banda de la porta d’entrada al pati interior es troben els escuts de bronze de Mart (1997) i de Venus (1999) realitzats per Patrick Woodroffe. Mireu-ne amb atenció els detalls i comenteu-los des del punt de vista d’experts en mitologia clàssica. Quins elements comuns presenten les imatges amb les característiques de les divinitats esmentades? Aquests déus tenien alguna relació entre ells? I des d’un punt de vista artístic, ¿què us semblen? Potser us ajudarà buscar dades sobre l’autor.
Ja a l’interior, la Cambra de la bella Llúcia, segons la llegenda una donzella d’origen humil estimada pel comte Jean II (1514-1539), està guarnida per dos grans tapissos de tema clàssic. El de sobre el llit, basat en un cartró de Charles le Brun (1700), representa el triomf d’Alexandre, i el de sobre la xemeneia (1600) presenta el moment en què Ulisses troba Hèctor a les portes de la ciutat de Troia. En aquesta sala no em vaig poder estar de pensar que potser aquesta dona, allunyada de l’educació pròpia de la noblesa, tenia no obstant una sensibilitat humanística que l’apropava al món clàssic, i posats a imaginar, tal vegada per això el noble comte se’n va enamorar perdudament i la va voler tenir a prop seu. Ja veieu que d’imaginació i romanticisme no me’n falta, a mi, però millor que no seguiu el meu exemple i comenteu els tapissos i les escenes que representen.
La decoració de la Sala dels cavallers, molt més prosaica que l’anterior, comprèn, vora la finestra, una col·lecció de medallons d’Antoine Bovy (1795-1877), escultor i gravador pertanyent a una de les famílies que al 1849 va adquirir el castell per restaurar-lo com a residència d’estiu. Us en presento una mostra amb referències clàssiques de diferents menes: en uns casos podeu identificar els personatges que hi surten representats, en d’altres podeu transcriure i traduir les inscripcions en llatí…
Les darreres imatges mostren els paisatges exteriors complementaris d’aquestes decoracions interiors, que en cap cas arriben a eclipsar la natura esplendorosa que guarneix l’exterior i que els habitants de la mansió podien contemplar a través de la finestra o amb un desplaçament curt.
Bells paisatges i una mica de pervivència clàssica per començar l’any, trobo que no està gens malament…
ANFF!
Teresa
L’arribada a la Königsplatz de Múnic un dia d’estiu a ple sol és emocionant, perquè l’atmosfera clàssica és molt potent amb els Propileus d’entrada a la plaça i els edificis de la Staatliche Antiken Sammlungen (hauríeu de fer la traducció de l’alemany) i la Glyptothek (ara hauríeu de buscar l’etimologia) a banda i banda, amb les seves columnates i frontons “falsos” però molt efectistes. Desentona l’espai central que s’aprofita per fer cine a la fresca, per això a les fotos, malgrat que ho hem intentat amagar una mica, veureu el muntatge de la instal·lació.
Com que no us podem explicar tot el que vàrem veure, triem el que ens va cridar més l’atenció. A l’Antiken Sammlungen hi havia l’exposició Die Unsterblichen Götter Griechenlands (hauríeu de tornar a fer la traducció de l’alemany). A dalt de l’escalinata ens rebia una estàtua d’Atena amb la inscripció grega corresponent: La podeu llegir?
Un cop dins vàrem trobar molts grups de criatures de totes les edats fent activitats i també una petita exposició de dibuixos fets per la mainada sobre personatges mitològics. Per les fotos podeu veure que són unes mostres ben fefaents de l’ “actual” immortalitat de les divinitats gregues. Quines són les divinitats dibuixades?
Les sales de l’exposició estaven dedicades a les diferents divinitats com es pot veure a la foto d’una sala amb les rèpliques escultòriques d’Àrtemis i Apol·lo. També hi havia una sala dedicada als temples i santuaris com el de Delfos que es veu en la maqueta de tot el recinte. De tota manera, el pes fort de l’exposició era la ceràmica grega de tema mitològic que il·lustrava, es pot dir exhaustivament, totes les llegendes de les divinitats i els seus atributs. Potser podreu identificar algunes divinitats i els seus atributs mirant acuradament les ceràmiques en qüestió. La varietat de formes de la ceràmica grega és sempre sorprenent i no ens cansaríem mai d’admirar-les. Coneixeu el nom d’algunes formes de la ceràmica grega fotografiades?
Hem volgut compartir amb vosaltres la bona estona que vàrem passar veient l’exposició i, encara que érem de vacances, ja veieu que no deixem de ser professores de cultura clàssica… i és que la cultura clàssica es troba per tot arreu …
Vàrem visitar aquell mateix dia la Pinakothek der Moderne que és a prop de la Köningsplatz i ens vàrem trobar de manera inesperada, a la secció de disseny de mobiliari, la butaca que veieu a la foto que és un capitell de columna clàssica. De quin ordre arquitectònic?
L’edifici de la Pinakothek der Moderne és molt modern com podeu veure per la volta central, però la veritat és que parlant de voltes, no se sap com, sempre acabem pensant en la del Panteó de Roma. Recordeu com és la volta del Panteó?
I de tornada cap a l’hotel, a prop de la Marienplatz que és el centre històric de Múnic, vàrem veure una botiga de productes artesanals (manufacturats) que tenia el nom en llatí molt ben posat. Si el llatí no s’escriu amb accents gràfics, què és aquesta marca que porta manu?
Per ara ja n’hi ha prou, un altre dia potser “repassarem” amb vosaltres altres aspectes clàssics de la nostra visita a Múnic.
Gràcies per la vostra atenció.
Coloma Jofre Bonet. IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (jubilada). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.
Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?
A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.
Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?
Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri; enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.
Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)
…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]
…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]
Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]
Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]
…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]
…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]
Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]
Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]
Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]
Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!
TERESA
Quins ressons Shakesperians, a Verona! El balcó de la casa dels Capuleto, la tomba de Julieta… Llàstima que la realitat s’imposa amb tota la seva cruesa en arribar al portal que condueix al patí on Romeu va declarar a la seva estimada el seu amor impossible; milers de grafitti amb declaracions d’amor incíviques converteixen en lleig i desagradable aquell lloc mític. Impossible inspirar-se i rememorar els versos del dramaturg anglès en aquell context. Tot i això, aprofito per preguntar-vos quin episodi de les Metamorfosis d’Ovidi presenta un amor prohibit com el de Romeu i Julieta, en el qual es va inspirar Shakespeare i que és citat explicitament a la comèdia Somni d’una nit d’estiu.
Aquesta decepció, però, no hauria de desanimar el visitant, perquè la ciutat amaga nombrosos centres d’interès menys “mediàtics”. La visita a l’Arena, per exemple, ens pot reconciliar amb la vila, tant per la pervivència clàssica com per les manifestacions culturals que hi tenen lloc, especialment a recintes de tradició grecollatina, com l’amfiteatre o el teatre romans.
Verona era una antiga població, aliada de Roma des del segle III aC, que va rebre la ciutadania romana de mans de Juli César el 49 aC i va ser considerada un emplaçament estratègic durant l’època imperial. Actualment conserva nombrosos monuments d’aquella època, construïts tots ells després del segle I aC, quan va tenir lloc la refundació de la ciutat en un meandre del riu Adige.
Pel que fa a les dimensions, l’Arena era el tercer amfiteatre del món romà, després de Colosseu de Roma i l’amfiteatre de Càpua, i el més ben conservat de tots. El teatre, del segle I aC i recuperat el 1830; tres portes de la muralla de la mateixa època, la Borsari, la Leoni i l’Arc dei Gavi, que flanquejava la via Postúmia; el pont Pietra, l’únic encara visible, ja que del pont Postumio només es pot veure els fonaments en època de sequera; així com d’altres restes disperses per la ciutat completen el ric llegat romà de Verona.
A Verona hi trobarem també mil recons d’època medieval, renaixentista o barroca, que aprofiten emplaçament romans, d’entre els quals m’agradaria destacar la Piazza delle Erbe, que ocupa l’espai de l’antic fòrum romà. No en va era tradicionalment la ubicació del mercat d’hortalisses i fruita.(Algú m’explica aquest comentari final?). El monument més antic de la plaça és la font de Madonna Verona, que en realitat conté una estàtua romana de l’any 380, i a la banda oest l’espai queda tancat pel barroc Palazzo Mezzi, coronat per les estàtues de sis figures mitològiques grecoromanes. Obriu els ulls i digueu-me, de manera raonada, de quins personatges es tracta.
Ve’t aquí un recull d’imatges que il·lustren la informació d’aquest article i que serviran de base a algunes de les activitats que us proposo.
TERESA
Al bell mig dels Colli Euganei, un oasi de natura declarat parc natural el 1989 que inclou 15 poblacions amb un extraordinari patrimoni històric-monumental, destaca Arquà Petrarca, que conserva intacta l’atmosfera de plàcida serenitat i la poètica bellesa que fascinaren el gran escriptor Francesco Petrarca. Poeta de referència del Trecento, Petrarca va passar els darrers anys de la seva vida, després d’un intens i productiu periple pels principals centres culturals de l’època, en una petita i encantadora casa d’aquesta localitat.
Un dels llocs on va residir és Pàdua, on una inscripció recorda el seu pas per la ciutat. Qui s’atreveix a traduir-la i a analitzar-la morfosintàcticament? Fixeu-vos en la referència que apareix a la part inferior dreta, ¿què en sabeu?
L’anomenat” pare de l’humanisme” va ser també una peça cabdal en la formació de les bases de l’italià modern, juntament amb Boccaccio i Dante. Tot i que la major part de la producció d’aquest poeta, sobretot la més escolàstica, va ser escrita en llatí, per als seus poemes més sentits i íntims va triar donar forma a la llengua romanç que l’havia vist néixer. Us animo a profundir una mica més en la seva obra, especialment l’escrita en llatí, perquè veieu com n’era de profund el seu coneixement dels clàssics. Quina obra fa en hexàmetres? En quins autors clàssics s’inspira?…
Per si quedava algun dubte d’aquest amor pel passat clàssic tan propi del Renaixement, les parets de les estances d’aquesta residència, on el poeta va morir el 1374, ens reben amb una profusió de frescos amb referents clàssics de tota mena: literaris, mitològics, històrics…
L’Estança de Venus, probablement dormitori del poeta, rep aquest nom arran d’un fresc que decora la llar de foc. A la part dreta apareix Venus ajeguda, acompanyada de Cupido (al centre), a qui Vulcà (a l’esquerra) lliura les armes que ha forjat per a ell. Alguns estudiosos relacionen aquesta escena amb la venjança que Hefest va ordir per castigar els amors de Venus i Mart. Sabríeu dir-me de quin episodi mític parlo i on aparelix relatat?
Els frescos de l’Estança central o de Les Metamorfosis mostren set escenes procedents de les al·legories de la composició XXIII del cançoner del poeta, també coneguda com la Cançó de les Metamorfosis. En aquest vessant de la seva producció literària, Petrarca reutilitza les tradicions poètiques precedents, especialment la llatina, per crear belles imatges i metàfores que perduraran en el temps. Potser una de les més conegudes és la de l’aplicació del mite dafneu a la seva estimada Laura. Podeu dir-me a quina narració ovidiana fa referència? Quina relació té el nom de la musa del poeta toscà amb la protagonista d’aquesta metamorfosi?
La llar de foc de l’Estança de Cleòpatra, de l’Àfrica o de Lucrècia i les parets adjacents també estan profusament decorades amb pintures murals. A la part inferior de la llar apareix Cleòpatra, ajeguda amb les aspids a la mà, i a sobre dues imatges de la poetessa Safo: a la dreta escrivint, i a l’esquerra llençant-se al mar des d’un roca de Lèucade. A la paret que corona la porta dreta sembla que es representa el banquet de Cleòpatra, Marc Antoni i el cònsul Gneu Domici Enobarb i a sobre de la porta esquerra, Juli César mostrant a Cleòpatra el seu germà Ptolemeu presoner. Completa la decoració d’aquest pany de paret un nínxol amb un bust de Lucrècia. Molts referents per desenvolupar, oi?
Malhauradament, no és permès de fer fotos a l’interior, però un merescut passeig pel poble ens porta a la tomba del poeta, al davant de l’església.
TERESA
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
P. VERGILI MARONIS Aeneidos I 242-249
Al primer llibre de l’Eneida, el poeta Virgili celebra amb aquests mots la llegenda de la mítica fundació de Pàdua a mans del troià Antènor. Queda palesa, doncs, la importància que donaven els romans d’època augústea a aquesta ciutat del nordest de la península itàlica. Llegendes pseudohistòriques a part, sembla que la població va ser establerta pels volts del segle XII aC en un meandre del riu Medoacus, l’actual Brenta, un territori habitat des de fa més de tres mil anys.
L’any 45 aC va esdevenir municipium romà i gràcies al florent comerç, les fèrtils terres i la navegabilitat dels seus cursos d’aigua, va esdevenir un dels principals centres de l’Imperi Romà fins que va ser destruït pels longobards l’any 601. No obstant, a partir de l’any mil la ciutat va renéixer econòmicament i cultural per passar a ser una esplendorosa vila on encara ara es pot gaudir del llegat arquitectònic urbà del Trecento, el seu Segle d’Or, o de les magnificents vil·les que recorden la presència veneciana (1405-1797). Pàdua és, en definitiva, una ciutat d’art i de ciència que paga la pena visitar, tot aturant-se a cada cantonada.
Més endavant trobareu algunes referències clàssiques que, com sempre, us demanaré desvetllar, però he de confessar que una de les coses que m’han sorprès gratament de bon principi ha estat la gran quantitat de referències a les fonts clàssiques que apareixen al catàleg turístic oficial distribuït a l’Oficina de turisme de la ciutat. Diu molt del rigor i cura dels seus autors trobar-hi, a part de la cita virgiliana abans reproduïda, l’esment a Tit Livi (pàg. 16):
Già nel I secolo d.C. il famoso storico Tito Livio rendeva omaggio all’abilità nella navegatione degli antichi patavini descrivendo la loro gloriosa vittoria sulla flotta del re spartano Cleonimo nel 302 A.c.
…i al geògraf grec Estrabó:
Secondo Strabone, famoso geografo greco, Padova superava per importanza tute le altre città della regione e la quantità di merci che da qui partivano per il mercato di Roma confermava la presenza di una popolazione fiorente ed industriosa.
No us faci por l’italià, llengua romànica sense secrets per als que esteu estudiant llatí. Sempre sou a temps d’acudir a un diccionari, però us serà d’ajuda saber que en aquesta llengua els plurals no són sigmàtics, és a dir, no tenen –s com a morfema de plural, sinó que en alguns casos parteixen de les desinències del nominatiu de la 2a declinació per al masculí i el de la primera, amb un petit canvi (-ae>-e) per al femení. Per exemple, el singular antico patavino dóna en plural antichi patavini o l’altra cittá esdevé le altre cittá (el substantiu no canvia) en modificar el nombre.
Per complementar la visita a aquesta ciutat, paga la pena visitar també alguna de les nombroses i esplendoroses vil·les senyorials de la Ribera del Brenta, com per exemple la Villa Nazionale di Stra o Pisani, la més gran de les vil·les venecianes situades a la vora d’aquest canal. Construïda el 1756 i adquirida per Napoleó el 1807, el seus jardins contenen un laberint que, com el de Barcelona, porta fins a una divinitat grega. Recordeu qui ens rep al centre del laberint d’Horta? És la mateixa divinitat que aquí? Mireu les imatges i comenteu-ho, tot identificant, de passada, dues divinitats que coronen le cavallerisses al fons del jardí. Us animo també a afegir aquest laberint al Google map especialitzat en el tema.
Com de costum, aquests articles de viatge tenen l’objectiu que hi pogueu aplicar, segons les possibilitats de cada curs i matèria, els continguts i procediments apresos a classe. És per això que cloc el primer article d’aquesta sèrie sobre terres italianes amb uns suggeriments de treball:
Traduïu, comenteu lingüísticament i contextualitzeu les citacions textuals, tant del llaí com de l’italià. Els de 2n no oblideu que el fragment de l’Eneida pertany a la selecció que heu de llegir en traducció. Els de 4t i 1r aprofiteu per fer un exercici pràctic d’anàlisi de les semblances entre les llengües romàniques. Quin paper té l’italià entre elles i com es manifesta en la seva morfologia, lèxic, sintaxi…?
Desenvolupeu totes les referències clàssiques (autors, topònims, obres…). En alguns casos us caldrà documentar-vos, però en la mesura del possible, utilitzeu els vostres propis coneixements.
TERESA
Els arqueòlegs, després de tres anys de treball intens, han aconseguit encaixar les 250 peces de fusta que durant gairebé dos mil anys han estat sepultades sota capes de material volcànic a la zona del que era la platja d’Herculà, abans de l’erupció del volcà Vesuvi un 24 d’agost de l’any 79 dC. Han reconstruït el sostre de fusta de la casa del baixrelleu de Tèlef, coneguda així pel relleu de l’atri-peristil amb el mite de Tèlef, val a recordar que Tèlef era el fill del fundador mític d’Herculà, Hèrcules.
Sembla ser que la Casa de Tèlef era més aviat un palau o una mansió amb una pila d’habitacions, la segona més gran d’Herculà amb 1800 metres quadrats documentats. Juntament amb la casa contigua de la Gemma es va construir per a Marcus Nonius Balbus, el governador romà de Creta i de Cirene, tribú de la plebs l’any 32 aC i partidari d’Octavià (el futur emperador August). Era benemèrit d’Herculà ja que havia construït i rehabilitat diferents edificis públics. Li varen erigir més de deu estàtues i a la seva mort li varen retre grans honors. Prop de la casa s’ha trobat la seva magnífica tomba.
El sector més luxós de la immensa residència era una torre de tres pisos. En el pis superior, hi havia un menjador de nou metres d’alçada amb paviment i parets de marbre de color, amb un cel ras suspès de fusta i una terrassa al voltant amb una vista espectacular de la badia de Nàpols i les illes d’Ischia i Capri. Posseïa una rica col·lecció d’escultures de l’Escola Neoàtica, entre les que sobresurt el relleu de Tèlef que li dóna nom.
Segons el director del projecte, Andrew Wallace-Hadrill “És la primera reconstrucció completa d’un sostre romà de fusta”. Els arqueòlegs creuen que el sostre de la Casa de Tèlef degué volar com a conseqüència del núvol ardent després de l’erupció del Vesuvi i va anar a petar invertit damunt el que aleshores era la platja. La fusta va quedar incrustada a la sorra humida, que ha conservat la fusta viva durant segles i després va quedar ben tancada sense aire sota una capa de pedra volcànica. D’aquí que la fusta no s’hagi trobat carbonitzada. Els cartrons pintats en panells de color vermell o blau i fusta amb diferents parts d’un sostre enteixinat i marcs de fusta amb hexàgons i triangles en relleu pintats de blanc, negre, blau, vermell i or, revelen la presència d’un sostre ric que lligaria amb les parets i el paviment de marbre del triclini.
Si viatgeu a Herculà, no us oblideu d’aixecar la vista cap al sostre de la casa del relleu de Tèlef, us ben impressionarà, us ho puc ben assegurar!
La combinació de les matemàtiques i l’art és ben coneguda i ha de ser tota una via de treball interdisciplinar. A l’Ermitage o Hermitage de Sant Petersburg, a Rússia, hi trobem la forma octogonal de la planta de Can Ferrerons de Premià de Mar esdevinguda mosaic amb el cap de la Medusa com a emblema i amb tota una pila de figures geomètriques i formes i episodis clàssics simètrics:
Clica damunt la imatge i explora
Vid. Galeria de Google Art Project
La col·lecció del Museu Estatal de l’Ermitage de Sant Petersburg té 75 mil metres quadrats d’exposició en 24 quilòmetres de visita en un complex format per sis edificis situats a la riba del riu Nevà, el més important dels quals és el Palau d’Hivern, antiga residència oficial dels tsars. La resta del complex arquitectònic el formen cinc edificis, entre els quals es troben el Palau Mènxikov, l’edifici de l’Estat Major i un recinte per a emmagatzematge obert.
El museu es va formar amb la col·lecció privada que van anar adquirint els tsars durant diversos segles, i no va ser fins l’any 1917 quan va ser declarat museu estatal. La seva col·lecció, formada per més de 3 milions de peces, de les quals 15 mil són quadres, 12 mil escultures, un milió de monedes i medalles, 600 mil obres gràfiques, 200 mil objectes d’arts aplicades, 600 mil peces arqueològiques, abasta des d’antiguitats gregues i romanes fins a quadres i escultures de l’Europa Occidental molts dels quals de pervivència clàssica, art rus, art oriental, peces arqueològiques, així com joies o armes.
Compté 106.000 objectes de Grècia i de Roma, i de les excavacions arqueològiques que van tenir lloc durant al litoral del mar Negre durant els segles XIX i XX a les ciutats de Ninfea, Panticapea,Quersonesos i Teodòsia.
Tot seguit un petit tastet de les 15.000 peces gregues i romanes, sarcòfags, joies d’or, gemmes tallades, o més de 200 bustos de marbre d’època romana i una pila de pintures amb referents clàssics de la pinacoteca considerada, juntament amb la del Museu del Prado, la més gran del món:
En tornar de vacances ja podem començar a treballar tot aquest filó!
Bernat Ancochea
Director de l’institut Premià de Mar
Professor de Matemàtiques
Mirant i llegint l’apunt de la Cecilia Bizzotto sobre el sexe a l’edat romana, se’m va acudir que jo havia estat durant les vacances a Pompeia i tenia fotografies dels seus Lupanars. Lupa ve de llobes i així els romans anomenaven les ‘prostitutes’.
Per tant, aquí us deixo una certa informació i un conjunt de fotografies del lupanar més ampli i més ben conservat del més de vint-i-cinc llocs de prostitució identificats a Pompeia.
Les prostitutes eren esclaves, normalment gregues i orientals. També hi havia homes que es prostituïen, els luperci. El preu variava entre els dos i els vuit asos (la ració de vi en costava un): però els diners, tractant-se de dones sense personalitat jurídica, anaven a parar al propietari o a l’amo del bordell (lenone). L’emperador Calígula va taxar aquests guanys ja que la prostitució era una activitat legal. Els ideali eren els encarregats de cobrar aquestes taxes. Les Spintriae eren la moneda per pagar als prostíbuls romans ja que l’emperador Tiberi va prohibir de pagar amb la moneda que portava la seva efígie.
El Lupanar magnum era l’únic bordell construït a Pompeia amb aquesta finalitat. Els altres, de fet, no eren més que una petita cambra (cella meretricia) i sovint situada al pis de dalt d’una botiga o d’una caupona.
[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/qGRNRva4lc8[/youtube]
El Lupanar és un petit edifici situat a la cruïlla de dos carrers secundaris: està format per una planta baixa i un primer pis connectats per una escala estreta. La planta baixa es destinava a l’ús per part dels esclaus o de les classes més modestes, cosa que es veu reflectida en la humilitat de la construcció, encara que el poc espai disponible està organitzat amb gran racionalitat.
La planta baixa té dues entrades, un passadís de servei i cinc petites cambres (fornices) amb el llit i el capçal fets d’obra, tancades amb portes de fusta, mentre que al fons hi ha una comuna. Els llits d’obra es cobrien amb un matalàs.
Letrina del lupanar. Wiquimedia Commons
A les parets hi ha pintades escenes amb diverses postures eròtiques i a l’entrada principal amb un Príap.
Al pis de dalt, hi havia cinc habitacions més amb una balconada, destinades a clients més potents econòmicament.
Què en penseu sobre la prostitució d’aquella època? S’assembla molt a la prostitució actual?
Aïda Espasa
4t ESO LLatí Opt. 1
