És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.

“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic