En el certamen clàssic del Concurs de Sant Jordi de l’institut Premià de Mar, “Sirena” ha obtingut el premi de poesia amb referències clàssiques.
Sirena
Melodia embriagadora,
dolça veu angelical.
Que encantes a tots els homes
amb el teu cant infernal.
Bellesa infinita,
que enamores innocents.
Que els atraus amb erotisme
fins que es tornen presoners.
Quan un navili s’apropa,
no vols deixar-lo escapar.
Ells intenten evitar-te,
ets el gran perill del mar.
Pocs mariners se salven
si escolten el teu cant.
Temptació irresistible,
Joc de seducció mortal.
Poema de Marta Serna Sánchez.
Sant Jordi 2014, premi de poesia amb referències clàssiques de l’IPM
L’enhorabona, Marta! Moltes gràcies per voler compartir la teva poesia guanyadora amb referències homèriques aquí!
Moltes felicitats Marta!
Et mereixes haver guanyat el concurs literari de Sant Jordi amb aquest poema de les Sirenes, provinents de la mitologia grega.
Segons l’Odissea, d’Homer, Ulisses, aconsellat per Circe, va poder evitar el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que volia escoltar el seu encisador cant, es va fermar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que quan demanés que el deslliguessin l’havien de fermar més fort.
Segons Ovidi, a les Metamorfosis, Persèfone fou raptada per Plutó (anomenat també Hades) i les sirenes la van buscar per la terra sense trobar-la, per la qual cosa imploraren als déus unes ales per poder cercar-la també per la mar.
Xaipe!
Felicitats Marta, no m’extranya que hagis guanyat un premi, ja que el poema és increible! Penso que el teu poema descriu molt bé el que feien les sirenes en l’época, com diu molt bé les sirenes encantaven a tots els homes amb el seu cant, era com una seducció. Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant ; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà , però posseeixen una escamosa cua de peix , que sempre oculten al mar.. La veritat són un personatge de la mitologia que sempre m’ha cridat l’atenció.
Xaipe!
Molt be marta per el teu poema sobre les sirenes, cuan nosaltres sóm petites sempre pensem en que algun cop en l’aigua del mar trobarem una sirena i cada vegada que anem creixen aquella il·lusió es va despareixen perque és un conte que ens anem inventan durant el temps.
Moltes felicitats! Està molt bé, normal que guanyessis… És una descripció perfecte del que fan les sirenes, m’agrada molt la part de “Que els atraus amb erotisme, fins que es tornen presoners.”