No podien faltar els referents d’Aracne en aquest extraordinari bloc en el qual dia rera dia anem teixint la teranyina dels clàssics grecoromans.
ARACNE I ATENA (COMPETINT EN L’ART DE TEIXIR), BLOC COL·LABORATIU DE CULTURA CLÀSSICA CREAT PER MARGALIDA CAPELLÀ (ARACNE FILA I FILA), TIPUS DE LLETRA, WEB DE CIÈNCIA PER A ALUMNAT DE 13 I 14 ANYS I FILM DE FRANK MARSHALL DE 1990
Francesc Franquet Yerro
A vegades l’hivern és un bon moment per endreçar papers i trobar petits tresors, com aquest poema de Gerard Vergés que em va fer arribar una companya de la facultat. El poema té el regust de les classes de l’assignatura de textos llatins en què traduíem poetes com Tibul, Properci, Catul, Horaci i, evidentment, Ovidi.
A Ovidi, desterrat a la mar Negra
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d’algun ofidi.
Però – accident mortal o suïcidi-
Temo l’alè d’aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m’oblidi.
Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda
sense posar-li límits ni frontera
afirmo que no hi ha do com la vida.
Però, passats deu anys d’amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?
Gerard Vergés al llibre L’ombra rogenca de la lloba
A quina ciutat va ser desterrat Ovidi? De quin delicte es tracta? Què és un ofidi? Quins personatges fel món antic van fer servir la cicuta o el sagrat verí d’algun ofidi? Qui és el Cèsar que apareix al final del sonet? Va salpar el seu navili de Roma? Per què?
Dolors Clota
APOL·LO I DAFNE, LLORER, PERFUM I ACTRIU (DAFNE FERNÁNDEZ)
Coneixeu el mite d’Apol·lo i Dafne? Què en sabeu? Quina pervivència té en la literatura, l’art…?
Francesc Franquet Yerro
Arran d’il·lustracions inèdites, l’any passat ja van haver alumnes que van pujar il·lustracions seves de les Metamorfosis d’Ovidi, dos d’aquests articles són Quae metamorphoses sunt? i Narracions de mites clàssics: Quae fabula est?
Jo també m’he volgut animar i he fet aquest dibuix amb diferents personatges de les metamorfosis a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics.
Sabríeu dir quins personatges són? I de quina història vénen? Em podríeu explicar per què es van convertir en aquests animals/plantes?
Lucila Pérez
4t ESO Llatí opt. 3
Una de les intencions d’Ovidi era parlar de les transformacions, de les metamorfosis. Estem llegint l’adaptació Narracions de mites clàssics on els mites ovidians es classifiquen en tres tipus de metamorfosis: les d’animals, les de plantes i les de pedres. En aquest article i dintre de les metamorfosis d’animals, tractarem especialment de la de Licàon, l’home llop. La transformació d’aquest peculiar personatge es va fer molt popular i encara avui dia perviu en el nostre cel (constel·lació del LLop), en el nostre lèxic (licantrop, licantropia, hipertricosi o la síndrome de l’home llop), sèries, pel·lícules (L’home llop, Crepúsculo, Lupin a Harry Potter, Romasanta, El bosque del lobo…) i, fins i tot, en anuncis i en portals d’internet (Lycos…).
Una vegada hem resolt l’enigma plantejat a Ecce pictura, hem hagut de fer-ne una ficció literària. No us perdeu tampoc la recreació de Denis, ànima de llop.
Ara, anem a descobrir els reals inicis de Licàon.
En els inicis del món, quan encara no existia ni el mar, ni les terres, ni el cel. Júpiter arriba a la casa inhospitalària del rei d’ Arcàdia, anomenat Licàon.
— Menja, gaudeix. És un àpat de primera, no hi ha res igual en aquest món! Més val que t’agradi, perquè aquest menjar no arriba ni a la sola de les teves brutes sabates —va dir Licàon, indignat i entusiasmat a la vegada.
— Això no serà… Licàon!, no em puc creure que hagis intentat fer-me menjar carn humana! —cridà, terriblement enfadat.
— Però, de què et queixes?! No pots veure que mai no trobaràs res més beneficiós i ric que aquest meravellós festí?—va preguntar-li, sense poder entendre-ho.
— No tens ni la menor idea del que estàs fent, del que m’estàs fent veure! Sóc Júpiter, per Déu! M’ofereixes això a mi! Seràs castigat per la teva ofensa respecte la meva persona i respecte aquest món sencer!
— Mai! Sóc més poderós del que tu creus! Mai no gosaràs agafar-me!
Licàon va córrer, com mai no ho havia fet. Va córrer cap a l’interior del camp.— Innocent. Sembla que no coneix com són de poderosos els poders dels déus de l’Olimp. S’enpenedirà del seu terrible i deshonest error. Faré que senti físicament la seva ràbia interior, que es reflecteixi en el seu ser el seu costat ferotge. Tindrà pèl, tindrà urpes, els llops i els gossos sentiran empatia i por davant seu. I mai, pels déus juro, no tornarà a cometre cap error d’aquesta mena.
Noelia Nistal García, Llatí 4t C.
August és una figura molt interessant de la història de l’Imperi romà, i la seva biografia també: Nascut a Roma el 23 de setembre del 63 aC, nebot i hereu de Juli Cèsar, va entrar als cercles de poder amb la mort del seu pare adoptiu el 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi de facto, tot i que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol de prínceps de la República per part del Senat.
Amb els seus aliats Marc Antoni i Lèpid va lluitar contra els assassins de Cèsar fins el 42 aC, quan els van vèncer a la batalla de Filipos (Grècia). Llavors es van repartir el domini de l’Imperi: Octavi es va quedar amb les dues províncies d’Hispània, Itàlia i la Gàl·lia, Marc Antoni es va quedar la part oriental i Lèpid les províncies africanes, el graner de Roma d’aleshores.
Un cop Octavi va haver derrotat Sext Pompeu, l’últim enemic que li quedava, el 36 aC va derrocar Lèpid i va declarar la guerra a Marc Antoni. La resolució del conflicte va arribar aviat: el 2 de setembre de l’any 31 aC, la flota octaviana va vèncer Antoni i Cleòpatra a Actium.
Un cop va tornar a Roma, es va trobar amb el mateix problema que Juli Cèsar 15 anys enrere: canviar l’estructura de la República capa un orde monàrquic sense tocar els drets adquirits pel poble 500 anys enrere. Però se’n va sortir, i el 16 de gener del 27 aC el Senat li va atorgar el títol d’August.
Va ser llavors quan va iniciar una campanya massiva de publicitat per netejar la seva imatge i donar legitimitat al seu govern. Va utilitzar diversos recursos:
De la seva política, tant civil com militar, en van derivar anys de prosperitat econòmica i pau a tot l’imperi (el que és conegut com pax augusta), i se’l considera un puntal de la romanització gràcies, en part, a la seva reorganització de les províncies, al canvi de l’estructura al govern d’aquestes i al repartiment de terres a les desenes de milers de soldats llicenciats.
Va morir a Nola, Nàpols, el 19 d’agost del 14 dC, data que enguany hem commemorat (amb menys efusió del que m’hauria agradat) de diferents maneres, la majoria durant el festival de reconstrucció històrica Tarraco viva, com per exemple:
Aquí teniu un programa de Catalunya ràdio que parla de la vida d’August:
Per acabar, us deixo la presentació que vaig fer el dilluns a classe, que ve a ser un resum del que he explicat, que sempre és més fàcil d’entendre:
Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat
Fresc de Pompeia. Banquet romà
El menjar pot ser eròtic i el fet de menjar també, és clar! Qui no queda per sopar com a preàmbul d’una nit romàntica al nostre temps? Els romans, un cop més, ens podem donar uns bons consells i també unes bones receptes culinàries, tot i que l’amor és molt semblant a fer i tastar un menjar: s’ha de preparar, s’ha de preescalfar… hi entren en joc els cinc sentits. A la Magna Celebratio, hi vaig descobrir també la cuina eròtica romana!
De la mà del nostre poeta romà Ovidi i del text prescriptiu de les PAU de llatí, Ars amatoria o Ars amandi (L’art d’estimar o L’art d’enamorar) us deixo tot seguit uns consells (en el primer text per a homes i en el segon per a dones) per tal de fer tot un ritual eròtic en un sopar:
Quan assisteixis a un banquet on abundin els dons de Bacus, si una noia que t’atreu es posa prop al teu llit, prega a aquest pare de l’alegria, els misteris del qual se celebren de nit, que els vapors del vi no arribin a trastornar el teu cap. Allà et serà permès dirigir a la teva bella insinuants discursos amb paraules velades, que no escaparan a la seva perspicàcia i se’ls aplicarà a si mateixa. Escriau a la taula amb gotes de vi, tendres paraules en les quals la teva amiga endevini la teva passió abassegadora, i clava els teus ulls en els seus, tot respirant foc: una boca tancada parla, molts cops, amb singular eloqüència. Pren-li apressadament el got que ha tocat els seus llavis i beu pel mateix costat que ella ha begut. Agafa qualsevol menja que hagin tocat els seus dits i aprofita l’ocasió perquè la teva mà es trobi amb la seva. Aprofita, així mateix, per guanyar-te el marit de la teva estimada; us serà molt útil a tots dos tenir-lo per amic. Si la sort et proclama rei de la festa, dóna-li l’honor de beure primer i regala-li la corona que cenyeix el teu cap; ja sigui la teva igual, ja inferior a tu, deixa-li les expressions més falagueres.
Ovidi, L’art d’estimar, II
Ja veig que t’estàs posant nerviosa perquè no t’arriben els meus consells sobre la manera com t’has de comportar quan et convidin a un banquet.
Hi acudiràs amb una mica de retard. I fes la teva entrada radiant quan ja s’han encès les llànties. Si arribes tard, seràs més ben rebuda. El retard és la millor alcavota. Encara que siguis lletja, segurament els semblaràs preciosa quan portin una copa de més, i la nit serà un vel que encobrirà els teus defectes.
Has d’agafar el menjar amb la punta dels dits (és fonamental la manera de menjar) i no t’empastifis tota la cara amb mà greixosa. No cal que mengis a casa abans del sopar, però aparta el plat abans d’atipar-te i menjar una miqueta menys del que menjaries. […]
La beguda ja és una altra cosa. Els escau més a les noies, i els és més fàcil quedar bé. Tu, Bacus, fas bona parella amb el fill de Venus, però a condició que el teu cap ho aguanti i que l’enteniment i els peus se’t mantinguin al lloc: que no vegis doble quan hi ha una sola cosa. ës lamentable veure una dona amarada del licor de Lieu i ajaguda per terra. Aquesta mereix que se la faci un qualsevol.
Ovidi L’art d’estimar, IV 749-770 (traducció de Jaume Joan Castelló ed. Adesiara)
Plurimam salutem i que l’esperit de Venus us sigui propici!
Alma Bergel
En el marc de la tasca de recreació que els alumnes de 4t de l’Institut Albéniz hem fet a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics, han sorgit algunes produccions audiovisuals adreçades a públic infantil. Una d’elles consisteix en un karaoke sobre el mite de Píram i Tisbe, però en aquest article us presentem la nostra recreació amb titelles de paper del conegut mite de Narcís.
El mite explica la història de Narcís, un noi jove, ben plantat i molt cregut que només pensa en si mateix. Eco és una nimfa castigada per la deessa Juno per haver comès un crim amorós amb Júpiter; el càstig que li va imposar va ser que només repetís les últimes paraules que escoltés. Eco s’enamora totalment de Narcís a l’instant de veure’l, el segueix a tot arreu i intenta parlar amb ell, però en una que se li acosta Narcís, intenta parlar amb ell però és impossible, només repeteix les últimes paraules que li diu ell. Narcís la rebutja. Eco, avergonyida, fuig i s’amaga en coves, on passa gana i pateix per l’amor que sent per Narcís, Finalment mor i l’únic que queda de ella és la seva veu. Narcís encara segueix trencant el cor de moltes persones després de haver-ho fet amb Eco. Llavors Nèmesis, la deessa de la venjança, el castiga. El càstig que li pertoca és que s’enamori i aquest amor no sigui correspost, pena que es compleix quan Narcís s’enamora del seu propi reflex en l’aigua de la font. Passa dies mirant-se a sí mateix en el seu reflex, plorant perquè no el pot tocar, no es mou d’allà i tampoc menja. Finalment Narcís mor. Els déus el transformen en una bella flor que es troba als marges dels llacs, coneguda com el narcís.
Vam triar aquest mite perquè ens va semblar molt bonic i tràgic, també perquè ens va cridar molt l’atenció. Aquesta idea se’ns va acudir gràcies a les propostes de treball del llibre dels mites clàssics. Al principi anava encaminat a una recreació teatral, però ens va semblar millor fer-ho amb titelles i adreçat a un públic més infantil. Després de tenir l’idea ben clara, vam començar a adaptar el mite en un guió, tot canviant algunes paraules, però mantenint-nos fidels a la història original. Un cop finalitzat el guió, vam planejar com faríem les titelles, volíem agafar alguns ninots que teniem per casa i posar-los algun estri que permetés aguantar-los i fer-los moure’s. Però no en teníem prou i aleshores vam decidir fer les titelles de paper. Així que vam dibuixar les titelles basant-nos en alguns dibuixos de personatges de Disney, i afegit també els diferents paisatges. Després de tenir tot el material enllestit, ens vam posar a gravar-ho, per després fer el muntatge audiovisual amb la representació teatral gravada.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=89ATYnf-vA8[/youtube]
Us deixem el guió enllaçat per llegir-ho i algunes qüestions per a guiar el comentari.
Marina Ruiz
Llatí 4ESO. INS Isaac Albéniz
El treball sobre Narracions de mites clàssics que hem realitzat a l’Institut Isaac Albéniz es divideix en tres apartats. En aquest article parlarem de l’últim apartat, la recreació d’un mite lliure. Han sortit diversos tipus de treballs de recreació (tots molt originals), però ens centrarem particularment en els còmics. Hem tingut dos grups que n’han fet un: l’Alba García i el Miguel Ángel Rubio (Leucòtoe i Clítie) i el nostre grup, Marta Mèndez, Elena Garriga i Laia Ferrer (Atalanta i Hipòmenes).
El primer grup va aprofitar les obres d’art del punt dos (pervivència) per fer un còmic amb les imatges, que no és gaire comú, ja que la majoria dels còmics són amb dibuixos. Van incloure text extret del llibre o frases curtes que diuen els personatges amb bafarades.
Si esteu interessats en fer una ullada més detallada del còmic, aquí us deixem inserit l’enllaç corresponent.
En el nostre cas vam triar el d’Atalanta i Hipòmenes perquè va ser el mite que més ens va agradar d’entre els que vam treballar a fons. Dins d’aquest apartat, hem fet dues feines: la primera és un petit vídeo amb imatges diverses del mite i una veu que relata la història breument acompanyada amb una música suau de fons. Per l’altra banda, vam fer un còmic amb un programa anomenat Pixton sobre la mateixa història.
El mite d’Atalanta i Hipòmenes tracta d’una noia que guanyava fins i tot els homes en les competicions de cursa. Un dia, va preguntar a l’oracle si necessitava un espòs, i aquest li va respondre que no n’hi feia falta cap. Llavors Atalanta va decidir que, a tots els homes que volguessin casar-se amb ella, els reptaria amb una cursa. Si ells guanyaven, podrien casar-se amb ella, però si guanyava Atalanta, serien travessats per la seva llança. Tot i així, molts homes es van presentar al repte i van morir en l’intent. Hipòmenes estava d’espectador rient-se dels concursants per haver acceptat aquell repte de mort segura a mans d’una dona. Però quan va veure la bellesa d’Atalanta, se’n va enamorar i va demanar-li si podia competir contra ella. Atalanta, en veure el seu valor, va aconsellar-li que no ho fes. Igualment Hipòmenes va voler fer-ho i va anar a demanar ajuda a Venus, la qual li va donar tres pomes d’or. Va començar la cursa, Atalanta veia la possibilitat d’avançar-lo, però alguna cosa li impedia fer-ho. Quan Hipòmenes va veure que Atalanta tenia l’oportunitat d’avançar-lo, va llençar la primera poma. Atalanta es va aturar per agafar-la, però quan va veure que Hipòmenes l’havia avançat, es va afanyar a agafar-lo. Més endavant, Hipòmenes va llençar la segona poma i Atalanta va tornar a aturar-se per agafar-la. A la recta final, Hipòmenes va llençar l’última poma cap a l’altre cantó i Atalanta va caure en el seu parany. D’aquesta manera, Hipòmenes va guanyar la cursa i va poder casar-se amb ella. Amb tantes emocions, Hipòmenes no va donar les gràcies a Venus per haver-lo ajudat, i aquesta es va enfadar. Un dia, com a venjança, va incitar Hipòmenes a fer l’acte sexual amb Atalanta en un lloc sagrat. Cíbeles enfadada, va decidir convertir-los en dos lleons, els quals porten el seu carro. D’aquesta manera estarien sempre units però no podrien fer l’amor.
Igual que l’altre còmic, també us deixem un enllaç per poder llegir-ho.
Quines diferències trobeu entre els dos tipus de còmics? Com que no hem explicat gaire del primer mite anomenat, feu una recerca i expliqueu-nos que us ha semblat?
Coneixeu algun programa per crear còmics que no hagi emprat cap dels dos grups?
Elena Garriga i Laia Ferrer (4ESO)
Les metamorfosis d’Ovidi és una obra que ha estat molt recreada a tot arreu al llarg de la història; podem trobar obres d’art, musicals, literatura basada en l’obra… En aquest article recopilem les recreacions que han creat els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Albéniz de Badalona, que arran de la lectura del llibre, han fet d’artistes i han deixat anar la seva imaginació per fer la recreació del mite ovidià que més els ha agradat.
El llibre de Narracions de mites clàssics, ha estat la font principal per fer aquest treball; aquest llibre és un recull adaptat de les metamorfosis, agrupades en tres apartats: personatges transformats en animals, en plantes i en pedres.
Tal com diu la introducció de Narracions de mites clàssics, les Metamorfosis és el poema més important d’Ovidi. Enllestit l’any 7dC, Ovidi volia que fos immortal i ha esdevingut l’obra mestra de la poesia narrativa universal. Aquesta obra la formen un conjunt de quinze llibres, escrits en hexàmetres, amb unes dues-centes cinquanta llegendes mitològiques que se succeeixen en el temps, sense pausa i per imperatiu literari, des dels orígens del món fins a l’apoteosi i transformació de l’ànima de Juli Cèsar en estel. Segons Ovidi, les Metamorfosis és una obra inacabada. Considerava que el text no estava prou polit, fins el punt que va decidir cremar el manuscrit de l’obra abans de partir cap a l’exili. El poema es va poder publicar a partir de les còpies que els seus amics n’havien conservat.
Ovidi (en un gravat) amb una corona triomfal. [Font: wikimedia]
El nostre treball constava de tres parts:
“Las hilanderas”, de Velázquez, és un exemple de pervivència del mite d’Aracne. [Font: wikimedia]
L’apartat de pervivència va tenir un pes molt important en la recreació, el recull de diverses recreacions del mite va ser molt útil per fer l’últim punt del treball. Cercant informació detallada del mite s’obtenen diferents punts de vista d’aquest, i arriba la inspiració necessària per saber a quin públic està dirigit la recreació i què es vol fer veure en el mite, per així no equivocar-se a l’hora de recrear-lo: quins ambients són els ideals per gravar en el cas d’un vídeo, ficar-se a la ment d’un déu per fer una entrevista, els colors d’un dibuix per expressar sensacions… El temps emprat i la dedicació d’aquest apartat va tenir premi a la celebració de Sant Jordi del nostre institut, els guanyadors van ser els autors d’una audició radiofònica amb l’entrevista al déu Pan, que podreu escoltar a l’article sobre les creacions radiofòniques.
Les recreacions fetes es poden agrupar en els següents apartats amb els articles fets per altres aràcnids:
L’heliotropi és la flor en què es converteix Clítie. [Font: wikimedia]
Els companys i companyes de quart hem pogut veure alguns dels resultats finals d’aquest treball i, sens dubte, s’ha de felicitar a tots per la imaginació i la dedicació emprada en aquest treball. Ja sigui il·lustrant o actuant, aquests alumnes tenen una qualitat especial que ens ha permés gaudir d’aquestes mostres de pervivència ovidianes, espero que a vosaltres també us hagin agradat aquestes idees.
Tot seguit us convido a respondre aquestes qüestions sobre Ovidi i les Metamorfosis:
Alba Garcia, 4tC
INS Isaac Albéniz
