Tag Archives: Ovidi

El rapte de les sabines i Giambologna

Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.

Jean de Bologne

Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.

Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.

Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.

GIAMBOLOGNA:

Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.

Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.

El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.

L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.

Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.

El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne

Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:

També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:

Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines

Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines

El rapte de les sabines de Christoph Fesel

Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin

A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?

En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí

 

UB: “Comicitat i realitat al Miles Gloriosus

El proppassat dia 10 de febrer els alumnes de llatí i grec de 2n de Batx de l’institut Premià de Mar vam visitar la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona per assistir a dues conferències organitzades per la secció catalana de la SEEC. Abans d’això vam tenir el plaer de trobar una escultura d’un escriptor clàssic que conviu amb nosaltres (Sant Isidor de Sevilla) i la placa que la Universitat de Barcelona va dedicar a Salvador Espriu, fer una visita a la biblioteca de Reserva de l’Universitat amb la Teresa. Allà vam poder veure un manuscrit, un incunable i un llibre imprès, aquests eren de Ciceró, Sèneca i un altre autor del Renaixement. També vam visitar la biblioteca del departament de Llatí on l’Esther  ens va ensenyar diverses edicions de llibres de grans autors com Virgili o Ovidi.

La primera conferència a la que vam assistir va ser la de llatí, titulada: “Comicitat i realitat al Miles Gloriosus“, a càrrec del dr.Javier Velaza Frías, professor de Filologia Llatina (UB) . Aquesta obra de Plaute és una de les que entra a la Selectivitat d’aquest curs 2013/14 i en el mes de març anirem a veure-la representada al teatre.

Plaute (Titus Maccius Plautus) va viure entre l’any 254 i el 184 aC en un moment en què Roma adopta Grècia i d’aquesta nova cultura nosaltres em som hereus.  Plaute es va dedicar al teatre gran part de la seva vida fins quedar-se sense diners. Plaute acaba treballant en una fleca movent un molí per fer farina (pistrinum). Les seves primeres produccions no van tenir molt èxit, però després va retornar al món de teatre. Es creu que Plaute va ser el que s’anomena dominus gregis, director d’escena, artístic, productor i actor principal fent tots els papers (de jove d’adulescens i de gran de senex). Actualment coneixem com a definitives, gràcies a Marc Terenci Varró,  21 comèdies (ens han arribat vint comèdies i un fragment), de les més de 130 que en un principi es creien escrites per Plaute. La majoria d’aquestes formen part del subgènere còmic anomenat fabula palliata perquè els actors portaven pallium, la prenda de vestir grega i eren ambientades al món grec.

Plaute

Miles Gloriosus és una de les seves obres més conegudes, és la 3a de Plaute escrita l’any 205 aC. Es va inspirar en una obra ( Alazôn) del comediògraf grec Menandre pel seu personatge principal, ἀλαζών “fanfarró”. El teatre romà viu i beu del teatre grec, s’acostuma a fer una adaptació al criteri de cosmovisió del món romà i ja tenim el riure assegurat que és l’únic que pretén.

L’argument de l’obra plautina  és el següent:
El jove Pleusicles està enamorat i la seva estimada Filocomàsia li correspon. No obstant això, el destí els va separar i la jove va ser lliurada en matrimoni per la seva mare amb un soldat anomenat Pirgopolínices.
Mesos més tard l’esclau de Pleusicles, Palestrión, és raptat per uns pirates i venut casualment al mateix soldat. En arribar, troba  l’antiga estimada del seu amo i després de convertir-se ràpidament gràcies a la seva habilitat i intel·ligència en el favorit del soldat, decideix tramar un rebuscat pla per tornar a unir els dos amants. Per a això fa arribar a Efes el seu antic amo i amb l’ajuda d’un vell veí tractaran d’enganyar el militar.

La finalitat principal d’aquesta obra és la comicitat seguint aquests 4 punts:

– Un argument còmic:
Trobem tres elements que deformen la realitat: l’engany, la falsa  bessona i la falta pretendenta.

– Personatges còmics :

Els personatges, a diferència dels de Terenci, no tenen una profunditat psicològica ni evolucionen el llarg de l’obra. Són personatges arquetips:senex, adulescens… i, a més, tenen noms parlants:

Pirgopolínices (l’arrasador de moltes torres), soldat.
Palestrió (el lluitador),  esclau.
Artotrogos (menja pans), paràsit del soldat
Periplectomen (el que teixeix embolics), vell que viu al costat de l’Escèler, esclau de Pirgopolínices.
Filocomàsia (l’amant de festes), estimada de Plèusicles
Plèusicles (el navegant), jove atenès
Acrotelèutia, cortesana.
Lurció, criat de Pirgopolínices.
Milfidipa, criada d’Acrotelèutia.
Carió, cuiner

– Llenguatge, el més còmic possible :

El llenguatge juga amb els noms, ja que el públic sap que espera dels personatges només amb el seu nom. Apareixen jocs de paraules i efectes fonètics, que només són fàcils d’identificar a l’obra original en llatí.

– Moviments escènics de comèdia :

El moviment escènic presenta entrades i sortides, escenes de cops, escenes de borratxos i complicitat amb el públic gràcies als “aparts”.

·Quines altres comèdies coneixeu de Plaute?
·Tenen les mateixes característiques que el Miles Gloriosus? En quines comèdies plautines surt el personatge del miles?

Quina és l’al·lusió al món real? Amb quin personatge històric es degué inspirar Plaute per fer el del miles?

Fes recerca, busca i comenta l’epitafi de Plaute.

Us va resultar interessant assistir a aquesta conferència com a preparació de l’examen de llatí i de les PAU?

Acta est fabula, plaudite.

Nora Domingo i Yasmina Berkane
2n Batxillerat
Llatí

Els fruits de la immortalitat

metamorfoEls fruits de la immortalitat és el treball de recerca de l’Eva Alcázar, una alumna de l’Ins Almatà de Balaguer (La Noguera). Es tracta d’una selecció de fragments de les Metamorfosis d’Ovidi il·lustrats amb obres plàstiques de totes les èpoques, amb un remarcable predomini del Renaixement i del Barroc, justificant així la tesi del propi treball.  Els fruits de la immortalitat  serien totes les obres d’art -ja siguin de literatura, d’arts plàstiques o de música- que al llarg dels segles han inspirat els relats de les Metamorfosis, atorgant-li la immortalitat que el mateix Ovidi va proclamar en els famosos darrers versos del seu propi poema. Aquests fruits, a més, han estat simbolitzats en els fruits o cireres d’arboç, menja dels homes de l’edat d’or (Met. I 103), l’arbre dels quals és símbol d’immortalitat.

Metamorfosejats!

A partir de la lectura de Narracions de mites clàssics (una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi de la Margalida Capellà) ens hem proposat animar els joves a llegir i a buscar la vigència del mite ovidià fins a l’actualitat. Volem demostrar que els mites d’Ovidi els podem trobar en qualsevol circumstància de la nostra vida. Esperem que entre tots i totes ho puguem aconseguir!

Accés al lloc

Accés a Metamorfosis d'Ovidi

Imad Tmara i Lamini Baldeh
Alumnes de Llatí de 4t d’ESO

Epístoles des de l’Institut Miquel Martí i Pol

Accés a l'apartat

Institut Miquel Martí i Pol

L’INS de Roda de Ter és un centre petit, però el grup humanístic és, a més de petitó, molt actiu i participatiu. Totes les alumnes han treballat amb il·lusió, i diria, sense por a equivocar-me i sobretot amb molta estima a les clàssiques.

Rocío

Institut Miquel Martí i Pol

Roda de Ter

 

Faune, libidinós i trapella, al Museu de Badalona

Tal com ens anunciava la Mònica fa un temps, el dia 26 de febrer del 2013, en el marc de les primeres jornades conjuntes entre el Conservatori i l’Institut Isaac Albéniz de Badalona “El so de la paraula”, la presència clàssica es va fer palesa sobretot al primer acte, que va tenir lloc al Museu de Badalona sota el títol de “Música i Narrativa”.

La proposta de lectura d’un fragment de la Migdiada d’un Faune de Mallarmé simultaniejada amb una original versió coreogràfica del preludi homònim de Debussy, va fer palesa la necessitat de contextualitzar el referent mitològic clàssic que dóna origen a tot plegat. Així doncs, abans de la versió simbolista d’aquest ésser boscà, els alumnes de 4t ESO van descobrir-nos un Faune molt més descarat en relació al qual Ovidi, als Fastos, ens explica el motiu de la seva aversió als vestits. La Paula i la Blanca van presentar la recitació del text, que el Rubén va dur a terme amb seguretat, acompanyat al piano per l’encomanadissa música que l’Ainhoa havia triat per a l’ocasió. Com a teló de fons, la projecció dels dibuixos inspirats en diferents moments del text, que uns quants companys ens havien regalat prèviament.

[vimeo]http://vimeo.com/62971226[/vimeo]

Tot plegat va resultar una tasca col·laborativa que l’Amar, atenta a tots els detalls, va deixar immortalitzada en el seu reportatge fotogràfic. El muntatge té com a fons musical l’Himne dels Pirates pertanyent a “Mar i Cel” de Dagoll Dagom, que tan bé vau interpretar els alumnes de l’optativa de Música de quart. Cal recordar que aquest musical és una adaptació de la peça teatral homònima d’Àngel Guimerà, una mostra més de l’inefable “So de la paraula”, que Conservatori i Institut hem volgut fer sentir al llarg d’aquestes Jornades conjuntes.

El tercer acte de les Jornades va consistir en una representació musicada d’El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, ¿quines referències clàssiques hi vau detectar? La més evident és la referent a una de les metamorfosis ovidianes que heu llegit a Narracions de mites clàssics, ¿la recordeu? Però, a més, les referències a llocs i personatges grecs hi abunden ¿què me’n podeu dir?

Aquells que no hi vau ser presents, podeu fer una recerca sobre l’obra o esperar a l’acte de Sant Jordi a l’institut, en què possiblement ens en faran una nova representació.

TERESA

Quae metamorphoses sunt?

Seguint la tradició de la sèrie d’articles Quae fabula est?, les subportades del dossier de la Margarita ens ajudaran a recordar els mites que acabem de treballar a Narracions de mites clàssics. Quins reconeixeu? Què en recordeu?

 

[Per visualitzar millor les imatges, cliqueu a sobre]

Algunes dels dibuixos són versions de les il·lustracions del llibre, però d’altres són creacions de l’autora inspirades en algun dels relats. Comenteu-los també en aquest sentit.

Fortuna secunda!

TERESA

Epístola XXIII, De Juno a Júpiter

L’any passat van llegir les Heroides, d‘Ovidi. Aquest, m’atreveixo a fer la carta XXIII, Juno a Júpiter, perquè considero que la mitologia és molt injusta amb Juno. On és la XXII, cliqueu aquí i en sabreu la resposta.

DE JUNO A JÚPITER

T’escric a tu, fill de Saturn, per netejar el meu nom que tant has embrutat.
Qui em va donar vida, vas ser tu, però, alhora , em vas condemnar, nascuda dues vegades per mai no morir.
Ets l’elegit, el preferit de tothom, protegit per la que t’alletà. Aquella pedra que t’assegurà la vida eterna, penso secretament, que mai no se la  va menjar perquè ets  dur, sense sentiments, sense calor.
Germà, estimat, pèrfid! Jo sóc dolenta pels meus actes, que no són res més que mostres del meu amor; però per sempre més visc amb els fantasmes de les teves aventures, he après a viure al costat dels teus bords, fins al punt  d’anomenar-los  germans i de suportar les seves renúncies.
Tot i així, Jo sóc considerada pels segles com a malvada, tu com a rei.
La meva injustícia és fruit de la meva venjança, sí, però només per esborrar el rastre de les teves aventures…
La veritat és que no puc fer res. El meu destí ets tu. Defenso  la família , però m’obligues a practicar el contrari.
Mai no et seré infidel, sempre al teu costat visc enganyada, amb pena, per sempre esperant el dia que em tornis a estimar, ho dubto perquè mai no he sentit aquesta paraula tan meravellosa dels teus llavis !!!
He intentat tenir  descendència tota soleta, he sigut valenta, però sense reconeixement, mentre tu escampes els teus fills entre els mortals, i ningú no diu res !
No t’ho he donat tot? Tot el que tinc t’ho cedeixo, rei, estimat, germà i enemic!
Obligada estic de viure al teu costat, infeliç però enamorada, veient els de sota creixent, fent-se grans, tenint néts i observant com aquests mateixos moren.
A la meva vida  hi ha massa peròs i tu n’ets un !

Per sempre teva,
Juno.

Jèssica “Rubricatus” Macdaid

2n Batx. Llatí

INS Miquel Martí i Pol ( Roda de Ter )

De la mitologia fins al ballet clàssic, amb el Faune

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C