En el marc de la tasca de recreació que els alumnes de 4t de l’Institut Albéniz hem fet a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics, han sorgit algunes produccions audiovisuals adreçades a públic infantil. Una d’elles consisteix en un karaoke sobre el mite de Píram i Tisbe, però en aquest article us presentem la nostra recreació amb titelles de paper del conegut mite de Narcís.
El mite explica la història de Narcís, un noi jove, ben plantat i molt cregut que només pensa en si mateix. Eco és una nimfa castigada per la deessa Juno per haver comès un crim amorós amb Júpiter; el càstig que li va imposar va ser que només repetís les últimes paraules que escoltés. Eco s’enamora totalment de Narcís a l’instant de veure’l, el segueix a tot arreu i intenta parlar amb ell, però en una que se li acosta Narcís, intenta parlar amb ell però és impossible, només repeteix les últimes paraules que li diu ell. Narcís la rebutja. Eco, avergonyida, fuig i s’amaga en coves, on passa gana i pateix per l’amor que sent per Narcís, Finalment mor i l’únic que queda de ella és la seva veu. Narcís encara segueix trencant el cor de moltes persones després de haver-ho fet amb Eco. Llavors Nèmesis, la deessa de la venjança, el castiga. El càstig que li pertoca és que s’enamori i aquest amor no sigui correspost, pena que es compleix quan Narcís s’enamora del seu propi reflex en l’aigua de la font. Passa dies mirant-se a sí mateix en el seu reflex, plorant perquè no el pot tocar, no es mou d’allà i tampoc menja. Finalment Narcís mor. Els déus el transformen en una bella flor que es troba als marges dels llacs, coneguda com el narcís.
Vam triar aquest mite perquè ens va semblar molt bonic i tràgic, també perquè ens va cridar molt l’atenció. Aquesta idea se’ns va acudir gràcies a les propostes de treball del llibre dels mites clàssics. Al principi anava encaminat a una recreació teatral, però ens va semblar millor fer-ho amb titelles i adreçat a un públic més infantil. Després de tenir l’idea ben clara, vam començar a adaptar el mite en un guió, tot canviant algunes paraules, però mantenint-nos fidels a la història original. Un cop finalitzat el guió, vam planejar com faríem les titelles, volíem agafar alguns ninots que teniem per casa i posar-los algun estri que permetés aguantar-los i fer-los moure’s. Però no en teníem prou i aleshores vam decidir fer les titelles de paper. Així que vam dibuixar les titelles basant-nos en alguns dibuixos de personatges de Disney, i afegit també els diferents paisatges. Després de tenir tot el material enllestit, ens vam posar a gravar-ho, per després fer el muntatge audiovisual amb la representació teatral gravada.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=89ATYnf-vA8[/youtube]
Us deixem el guió enllaçat per llegir-ho i algunes qüestions per a guiar el comentari.
- Com hem esmentat abans, Nèmesis es la deessa de la venjança. Saps algun altre mite on aparegui? Quin paper hi juga?
- Avui dia el narcís es coneix com un tipus de flor, però el nom de “Narcís” també ha donat nom a un trastorn de personalitat. Quin és? En què consisteix?
- La nimfa Eco mor en una cova, els seus ossos es transformen en pedres i només en queda la veu. En quin fenomen natural es transforma la nimfa?
Marina Ruiz
Llatí 4ESO. INS Isaac Albéniz
Pingback: “In noua fert animus mutatas dicere formas corpora.” | Aracne fila i fila
Malgrat les dificultats tècniques, finalment la vostra feina surt a la llum!
Ara només falta la mostra recreacions radiofòniques, Kevin com ho tenim?
Quina feinada! Quina sorpresa més agradable de tot el que aneu fent amb el llibre de Narracions de mites clàssics! Feliciter!
Per cert, amb la nova actualització veig que els articles es publiquen en funció de la data “pendent de revisió”. És així, Teresa? Aquest jo no l’havia vist abans del 17 i ha anat a parar més enrere, dia 11 de maig.
Salvete!
Un altre mite en què apareix la deessa Nèmesis és en els Camps Cipris, en què es parla de la unió de Zeus i Nèmesis. El déiu de l’Olimp la perseguia i ella, per fugir-ne, va prendre formes de monstres marins i terrestres. Finalment, es va transformar en una oca i Zeus, transformat en cigne, va posseir-la. Fruit d’aquesta relació, la deessa va pondre un ou, que va ésser confiat a Leda. D’aquest nou en naixeria Hèlena de Troia.
Us deixo l’enllaç de la web on podeu consultar la informació sobre aquesta llegenda: http://venatarraco.blogspot.com.es/2011/06/nemesis-divinidad-gladiatoria.html.
El trastorn de la personalitat és el narcisisme. El narcisisme ha estat catalogat com un transtorn mental, que causa un amor excessiu cap a un mateix i, per tant, l’auto-complaença i la vanitat.
La nimfa es transforma en l’eco, com el seu nom indica. Aquest efecte sonor consisteix en la ressonància del so després de la seva emissió en determinades circumstàncies i depenent del tipus de sons (paraules i música). Es necessita una paret i una distància determinada (11,5 m. per a paraules i 17 m. per a la música). Així mateix, el temps que es necessita per escoltar un eco és menor en les paraules.
Valete!
Margalida, sembla que efectivament caldrà vigilar amb la data de publicació quan l’article està pendent. Gràcies per fer-m’ho veure.
Pau, hi ha també d’altres versions sobre el naixement d’Hèlena i una germana bessona. A veure qui en troba.
Salvete!
Quin bon treball!
La veritat es que ens ha agradat molt i pensem que és molt apropiat per el públic infantil.
Responent a la primera pregunta, Nèmesis també apareix en un mite amb Zeus, on aquesta, és perseguida pel déu i acaba convertida en oca.
Respecte la segona, en psicologia es coneix el transtorn de Narcís, anomenat “narcisime”. Aquest consisteix en un transtorn en el qui ho pateix té un exessiu amor per a ell mateix, fins que s’acaba convertint en una obsessió per a la persona.
La deessa Nèmesis en aquesta història es converteix en el fenòmen natural anomenat “eco”.
Valete!
Salvete!
En primer lloc, moltes felicitats a la Marina i la Mabel. Heu fet una molt bona feina amb l’adaptació del mite i la idea de representar-ho amb titelles em sembla molt original.
Actualment el transtorn de Narsís o narcisisme, designa un amor excessiu cap a un mateix, i fa que l’orgull crei un menys preu cap als altres. Exactament com el protagonista del mite.
Respecte a la tercera pregunta, la nimfa Eco es transforma en l’eco, és a dir, el ressò de les últmes paraules o síl·labes quan algú parla o crida en algún amb molta profunditat, com per exemple, una cova, un precipici, etc.
Valete!
Salvete!
Respecte a la primera pregunta, sí. Némesis és la deessa de la justícia retributiva, la venjança i la fortuna. També castigava a les persones que no obeïen als seus superiors, aquells que tenien el dret de manar-les, i, per tant, als fills que desobeïen als seus pares. Una altra de les seves funcions era la de rebre els vots i juraments secrets d’amor i venjava als amants traïts per la infidelitat o l’abandó dels seus amants.
Representa l’atribució per una autoritat legal; d’una manera més precisa, Némesis és la justa repartició en tant no és respectada, en tant és amenaçada i posada en dubte. Associada a Temis, que assenta la justícia verticalment des dels déus, Némesis defineix un pla de repartició-retribució de forma correcta, legal i castiga l’excessiva i arbitrària. Les seves sancions tenen usualment la intenció de deixar clar als homes que, a causa de la seva condició humana, no poden ser excessivament afortunats ni han de trastocar amb els seus actes, ja siguin bons o dolents, l’equilibri universal.
Némesis vigila la correcta distribució de la felicitat i el dret i, per tant, també s’encarrega d’impartir el just càstig pels delictes comesos i per la supèrbia humana. *émesis prové de la veu “nemein” que significa repartiment, administració, distribució.
Conec un altre mite on apareix: Creso, Némesis i Ciro.
La història és la següent: Creso governa a infinitat de gent. La seva ambició de comandament només és comparable amb la seva gana de riquesa. Tresors, tributs, impostos i venda de ciutadans com a esclaus són el començament de la seva immensa fortuna. La possessió de jaciments miners la consolida.
A preu fet distribueix subsidis i prebendes per atreure’s gents a la seva cort. Les seves riqueses semblen inesgotables. Poderós, ric i feliç, viu en el luxe envoltat d’éssers que només s’ocupen de servir-li. No tem a res ni a ningú, doncs la fidelitat dels seus súbdits està garantida per la llarga quantitat de temps amb què governa. Creso té de tot a l’excés. I són justament els excessos de béns els que atreuen l’atenció de Némesis, la Venjança divina. Oculta al capdamunt, la deessa vigila i castiga amb severitat, encara que amb justícia. Ara els seus ulls s’han posat sobre Creso per guiar els seus passos, com a Narcís, fins al riu que li serà fatal. El poderós rei hauria de témer-la, però la por està lluny del seu cor. Traslladat en tron d’or, se sent tan invulnerable com un déu. Ni tan sols li passa pel pensament -sempre tornat cap a la seva pròpia grandesa- que algun dia podia perdre tots els seus béns sota la fulla d’una espasa moguda per mans ambicioses. És més, intenta subornar als déus, però aquests ho castigaran. Némesis, llavors, decideix recolzar obertament a Ciro que està forjant projectes de conquesta.
En la matinada silenciosa els invasors assetgen la ciutat i envolten el palau. El so alegre dels cants i les festes és reemplaçat en l’aire pels crits i el soroll de les armes. El plaure de la vida es torna en el dolor de la guerra. El riure desapareix i en el seu lloc es presenta el plor. La nostàlgia habita en tots els cors, el dol decora totes les llars. La pau es va perdre en l’odi. I Creso, sempre tan segur, es veu obligat a acordar-se que qui poc té poc ha de perdre. Gens li queda de l’antiga supèrbia. Les seves mans, acostumades a les carícies, es fereixen en una lluita inútil per retenir una mica de tot el que era seu. Per fi cauen buides, inertes, presoneres en les del seu enemic.
Condemnat a la foguera entre catorze de les seves més propers seguidors, medita i sospira. En sentir els laments, Ciro li pregunta: “Qui et va aconsellar sortir en campanya contra el meu país i et va fer el meu enemic en lloc del meu amic?” “Rei, el causant va ser la deessa que em va incitar a la campanya, doncs ningú és tan neci que tria la mort en lloc de la pau”, va respondre.
Des de l’alt, Némesis somriu… satisfeta. La seva funció és castigar el crim i els excessos, cuidant que els mortals no intentin igualar-se als déus.
És veritat que el nom de “Narcís” també ha donat nom a un trastorn de personalitat.
Explica la mitologia que Narcís era un noi molt bé semblat a qui tots admiraven.
El seu defecte era que la seva personalitat era vanidosa i molt orgullosa. Rebutjava a quantes dones s’enamoraven del. La nimfa Tiro es va enamorar d’ell i Narcís la va rebutjar. Ella omple de despit els va pregar als déus que Narcís s’enamorés d’ell mateix. Els déus la van complaure i cert dia en què Narcís prenia aigua en un riu es va mirar a si mateix i es va enamorar del seu rostre.
Va quedar tan enamorat de la seva persona que es va quedar paralitzat enfront del riu i allà va morir de gana i com a càstig va ser convertit en una flor.
Relacionat amb aquesta història, el desordre de personalitat conegut com a Narcisisme és catalogat com un desordre mental per mitjà del quak l’individu sofreix d’un complex de superioritat, arrogància i prepotència per sentir-se més important que les altres persones que ho envolten.
Les persones que tenen aquesta personalitat es creuen superiors als altres i tenen una gran necessitat de ser admirats i que se’ls lloi pels seus assoliments.
No obstant això l’autoestima d’aquestes persones és molt fràgil i vulnerable i si és atacat per la més petita crítica se senten ofesos la qual cosa fa que reaccionin amb agressivitat.
La personalitat narcisista és un dels diferents tipus de desordres de personalitat que existeixen.
El narcicisme causa problemes i interfereix en la vida matrimonial, personal, professional i social.
Aquest desordre està també caracteritzat per un comportament dramàtic i una inestabilitat emocional algunes vegades actuant amb eufòria i unes altres cauen en un estat depressiu.
Aquest desordre està en la mateixa categoria de la personalitat antisocial i personalitat límit.
I sí, la nimfa es transforma en un fenòmen natural anometat “eco”, com bé indica el seu nom.
L’eco o tornaveu és un fenomen relacionat amb la reflexió del so. El senyal acústic original s’ha extingit, però encara torna so en forma d’ona reflectida.
Es produeix eco quan l’ona sonora es reflecteix perpendicularment en una paret. Perquè es produeixi eco, la superfície reflectora ha d’estar separada del focus sonor una determinada distància: 17 m per a sons musicals i 11,34 m per a sons secs, el que es deu a la persistència acústica.
Valete!
Salve!
Per començar haig de dir que m’agradat molt aquest mite, ja que és una miqueta trist pero el mite és un dels que he llegit i m’agradat. Ja que al final no va acabar amb el seu amor, i acaba castigat, i és transform en una bella flor que es coneguda com el narcís.
1- Com hem esmentat abans, Nèmesis es la deessa de la venjança. Saps algun altre mite on aparegui? Quin paper hi juga?
Vaig buscar i no vaig trobar pero jo dic que segur haurá, pero se que la nèmesis en tots els seus
mites el seu objectiu es castigar, la seva personificació és la venjança, representava també la justícia divina, l’equilibri, la fortuna i el càstig de les culpes. Era la personificació de la reverència per la llei. Heròdot la descriu com una divinitat fatal que dirigia els afers humans per restaurar l’equilibri.
2- Avui dia el narcís es coneix com un tipus de flor, però el nom de “Narcís” també ha donat nom a un trastorn de personalitat. Quin és? En què consisteix?
Era una noia que és va enamorar de Narcís a l’instant de veure’l, el segueix a tot arreu i intenta parlar amb ell, va repetint les paraules que diu ell, pero ella avergonyida, i és va amagant a les coves, i estaba molt trista i encara amb el amor en el seu cor , llavors, la Nèmesis li va castigar a Narcís, el càstig era que s’enamori de si mateix en el reflex de l’aigua de la font, lavors així passa dies mirant-se i plorant perque no es pot tocar, desprès es va morir i els deus li van transfomar en una bella flor anomenada narcís.