He fet per a tots vosaltres aquest dibuix amb carbonet per tal que m’expliqueu moltes coses sobre el que se sap de la seva vida i obra. Si cliqueu a sobre, el podreu veure més gran. Si no el reconeixeu, voldrà dir que no dibuixo gaire bé.
Valèria,
Educació Primària
Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.
Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:
[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]
En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).
Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:
Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.
Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:
Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.
(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.
Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!
N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.
Margalida
Una vegada més, comparteixo amb vosaltres les meves lectures. La Teresa ja ens té acostumats amb les seves recomanacions a Lectures d’estiu, i aquest any em satisfà ser jo qui comenci les lectures estiuenques. Ja que el curs ha arribat a la seva fi, aprofito per recomanar-vos aquesta novel·la d’aventures (entre moltes altres coses) de X.R. Trigo: El somni de Tàrraco. Val a dir que aquest llibre va ser triat pel mateix seminari de llatí del nostre institut Albéniz pels premis de Sant Jordi de l’any 2010, fet que encara m’ajuda més a convèncer-vos que no té pèrdua.
L’autor. [Font: aldia.cat]
Xulio Ricardo Trigo, nascut a Betanzos (A Coruña) l’any 1959, ha publicat llibres de poesia i una desena de novel·les, entre les quals destaquen La passió d’Alexandra, Els secrets de la reina o El somni de Tàrraco, entre d’altres. Ha guanyat el premi Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal, el Miquel de Palol i el Joanot Martorell, i altres.
És un col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i ha treballat a El Temps, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia. Des de l’any 1993 es dedica a escriure, alhora que col·labora a la premsa i manté a la xarxa el bloc «El violinista celest», sobre temes de literatura i art, amb articles molt interessants (us recomano que hi feu una ullada, esmenta molts llibres i molts autors. Recordeu, per exemple, alumnes de l’Albéniz, els poemes treballats d’Anna Akhmàtova el curs passat amb el nostre estimat professor Eugenio?). Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català. El 2005 es trasllada a la ciutat de Tarragona, on és sotsdirector de l’Escola de Lletres.
[Font: totdocoleccion]
“Som a l’any 27 abans de Crist. Mentre l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on exerceix el poder i administra tot l’Imperi.
L’acollidora ciutat, bressol de mar i terra d’oliveres, aviat veu trastocat el seu ritme tranquil quotidià. Al tràfec d’obres ordenades per l’emperador per tal de convertir-la en la població més esplendorosa de la Mediterrània, s’hi afegeixen les vils conspiracions provocades per les ànsies de riquesa i poder.”
[Fragment extret de la contraportada]
En voleu saber més? Aquest fragment és un petit tast per animar-vos a endinsar-vos dins d’aquesta increïble novel·la històrica, que se situa a la Tàrraco romana, però també passa per Ilerda i Bètulo!
Tot comença amb una mort, la del governador de la ciutat, Manni; un assassinat a sang freda per tal d’assolir poder al recent començat Imperi romà d’Octavi August. Sul·la, un jove romà, té la mala sort de ser a l’escenari del crim en un mal moment, i és acusat de l’assassinat. A partir d’aquí, es crea tot un embolic de secrets, misteris, morts, i sobretot, ambició: molta ambició de poder i diners (no trobeu una certa semblança amb l’actualitat?). L’autor juga amb la narració, ja que per una part -la major part de la novel·la- està escrita en tercera persona a partir d’un narrador omniscient, però també fa salts fins a l’any 44dC, on Perthus, un vell metge, amb un monòleg interior, va rebel·lant secrets que són clau per entendre el misteri que envolta la mort del governador.
Gràcies als diferents personatges de la novel·la, de diferents procedències i classes socials (des d’esclaus, passant per comerciants, un llibreter o un professor, fins a senadors de Roma o la mateixa dona de l’emperador) el lector es fa una idea de com era la convivència a Tàrraco i de com vivia la gent, però sobretot de com era la vida al voltant del poder polític, i de com aquest podia ser arrabassat -i també atorgat- en un tres i no res.
Bé, no us desvetllaré gaires secrets ni faré excés de detalls, per si us llegiu la novel·la. Recordeu la sortida a Tarragona que vam fer quan érem a 1r de batxillerat? Vam aprendre moltes coses, i tots vam quedar meravellats per l’increïble amfiteatre al costat del mar, però, oi que era una mica difícil imaginar-se l’esplendor de la Tàrraco romana? Doncs si voleu sentir-ho -i, perquè no? veure-ho en la imaginació- nos us esteu d’endinsar-vos en el mapa de Tàrraco i veure els carrers, la gent i sentir les olors i els sorolls de la ciutat.
[De l’article “Ad Tarraconem“]
El que més m’ha agradat com a lectora ha sigut comprovar que el bagatge adquirit durant aquests darrers tres anys d’estudi del llatí m’ha servit, i molt, per entendre bé la novel·la i, per tant, no perdre’m cap detall. Així doncs, he pogut anar més enllà del que surt escrit a les pàgines del llibre. Coneixements com saber la història de la ciutat…
…o les parts d’una domus romana o l’estructura de la mateixa Tàrraco…
… fins i tot conèixer autors clàssics! Segur que sabeu per què el personatge Perthus diu això de Plaute 😀 :
Bé, seria gairebé impossible posar tots els exemples, però espero que us hàgiu fet una idea de com és El somni de Tàrraco, el somni de trobar esperances i una vida plena a les terres de la Tarragona romana, però tacada per l’ambició de poder. Sota la novel·la s’amaga una profunda documentació de X.R.Trigo, que és la base per construir la història d’aquesta i que sigui versemblant, i realment ho ha aconseguit amb escreix.
M’acomiado del bloc com a alumna de 2n de batxillerat, perquè ara ja seré ex-alumna! Espero que us hagi agradat l’article i que, si llegiu la novel·la, compartiu les vostres opinions.
Molt bon estiu a tothom!
Sara Cañizares
2n de batxillerat
Llatí
Ahir es va presentar a l’Espai Mallorca de Barcelona la novel·la El metge d’Atenes (Ed. Moll), de Teresa Pous, Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2010. A càrrec de Carme Arenas (catedràtica de literatura Catalana, crítica literària, traductora i presidenta del PEN Català), Carme Cayol (actriu de teatre, de doblatge i professora de l’Institut del Teatre) i Mar Rodríguez Cayol (experta en mitologia), i amb una emocionant intervenció del cantautor empordanès Josep Tero.
No us perdeu la presentació de El metge d’Atenes a Llinars del Vallès.
De què va El metge d’Atenes?
A Larissa estant, Alexandre –el metge d’Atenes, condeixeble del gran Hipòcrates– escriu en uns papirs els seus records des de la serenitat de qui ha sabut viure la vida amb humilitat i amb la capacitat d’acceptar que cada experiència és una lliçó que l’ajuda a créixer com a persona i com a professional de l’Art de la medicina. L’amor, el dolor, la pèrdua i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen en aquesta novel·la de formació, que ens situa en l’ambient de màxima esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates –personatges tots ells d’aquest llibre de Teresa Pous molt ben documentat històricament.
Qui és Teresa Pous?
Teresa Pous (Barcelona, 1956) és llicenciada en Filosofia i diplomada en Biblioteconomia. Ha escrit sis llibres de converses i ha estat col·laboradora del suplement de Cultura de l’Avui. Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats, va obtenir el Premi Marian Vayreda 2006. També li agrada la medicina i és una apassionada hel·lenista.
Mercè Otero
Divendres 13 de maig del 2011. La capital de la Terra ferma ens rep amb un dia assoleiat i ens ofereix l’hospitalitat gòtica de l’antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (me’n podeu dir l’etimologia?). La Sara, l’Ariadna, la Carla i la Jéssica, de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona, arriben a aquesta construcció del segle XV -que s’emmarca dins del gòtic català i és pràcticament l’únic exponent civil d’aquesta època que existeix a la Catalunya occidental- disposades a compartir amb d’altres alumnes i docents les seves reflexions sobre la influència de la mitologia clàssica en la lírica de Màrius Torres. I com a cirereta del pastís, una nova creació de la Sara que sargeix versos del poeta per teixir un text en prosa que traspua l’alè entre esperançat i desesperançat del poeta lleidatà.
En entrar a l’Aula Magna, plena de gom a gom d’un auditori compost principalment de professorat, els nervis de les nostres protagonistes, un xic alterats des de bon matí i incrementats durant el trajecte i l’espera, augmenten notablement, cosa que no impedeix que en el moment de la seva exposició es mostrin segures i mantinguin la calma fins i tot quan la moderadora els marca el temps d’exposició.
A partir d’aquest moment, totes respirem tranquil·les i satisfetes i ens disposem a escoltar, relaxades, les comunicacions dels altres participants, només aturades per la pausa de l’esmorzar, que aprofitem per comentar la jugada i rebre les felicitacions d’alguns dels assistents. De totes les ponències voldria destacar la presència del bloc com a eina fonamental de la majoria d’experiències pedagògiques presentades i les reiterades referències gregues i llatines que feien que les vostres companyes busquessin la meva mirada còmplice, com si jo en fos responsable…
Onze comunicacions molt interessants, en definitiva, algunes més didàctiques, d’altres més erudites, de les quals les més autèntiques i emotives em van semblar aquelles en què el professsorat vam donar la paraula a l’alumnat. A part de la nostra, dues noies de 2n d’ESO de Tremp van fer una emotiva presentació de la feina realitzada des de Francès, Música i Biblioteca, i un grup sencer de 4 d’ESO de Vic va fer un sentit recital poètic amb música en viu.
En acabar, amb el regust dels mots de Torres encara a la boca, dinar, conversa i tornada a casa amb el convenciment de la feina ben feta. Què més es pot desitjar d’una jornada literària?
A continuació trobareu el text de la comunicació i la presentació que l’acompanyava. La Montse, que aprareix càmera en mà a les fotos, ben aviat penjarà el video de la comunicació a “Litecat”, però de moment podeu recordar com s’explicava l’Ànnia al davant de l’exposició del vestíbul del primer pis del nostre institut.
I pensar que tot va començar amb el comentari d’aquella entrada d’El fil de les Clàssiques… Aleshores jo no sabia què treballàveu a Literatura catalana ni que publicaríeu un article relacionant les nostres matèries, ni que la Montse Vilà, la vostra professora, em proposaria embarcar-me en aquesta aventura. La màgia de la xarxa, doncs, ens ha permès crear un projecte nou, comú, fruit de la col·laboració. N’hi haurà més, segur!
TERESA
Ulisses, dormit, és deixat a Ítaca
Una pregunta del nostre últim examen de Grec 2, es mereix, una reflexió més profunda ja que fa molt de temps que vàrem llegir l’Odissea d’Homer o més aviat la seva adaptació Les aventures d’Ulisses.
En quines circumstàncies arriba Ulisses a la seva terra? Qui són els feacis? Identifiqueu els noms propis dels primers deu versos del cant VI de l’Odissea i expliqueu quin paper fan a l’Odissea. Per cert, l’estada d’Ulisses al país dels feacis quin paper cabdal juga en la trama de tota l’Odissea?
Alumnes de Grec de 2n de batxillerat
Aquest article tracta sobre Lisístrata i com una companyia de teatre de Badalona està preparant l’obra per ser representada al teatre.
Per poder fer aquest treball he hagut d’anar a assajos, fer entrevistes a alguns actors de l’obra, buscar informació sobre l’autor, llegir l’obra i comparar-la amb el guió.
LISÍSTRATA fins als nostres dies
Lisístrata, una de les obres més importants d’Aristòfanes i en general per a la literatura grega, serà representada el proper dia 5 de juny d’aquest any (2011) al teatre Zorrilla de Badalona.
[Font:wikipedia]
Aristòfanes va néixer al voltant de l’any 448 aC i va morir sobre el 380 aC. El seu nom en grec s’escriu ῾Αριστοφάνης. Va ser un còmic i dramaturg molt important per a Grècia, sembla que va estudiar a Atenes, però no se sap del tot cert. Va escriure quaranta obres, de les quals només onze han arribat als nostres temps. Aquestes obres són els únics exemples que tenim avui en dia de la Comèdia àtica antiga.
[Font: flickr]
L’obra Λυσιστράτη, Lisístrata, tracta sobre una dona atenesa amb aquest nom, que ha tingut una idea per acabar amb la guerra del Peloponnès. Per això reuneix les dones de tota l’Hèl·lada, a les quals exposa la seva idea. Aquesta és fer una vaga de sexe per forçar els homes a negociar la pau. El que fan les dones es tancar-se a l’Acròpolis, on hi ha tots els béns de l’estat, i així els homes no poden continuar la guerra.
La primera vegada que es va representar aquesta obra va ser al 411 aC a Atenes, igual que les Tesmofòries, dos anys després d’un dels episodis més tràgics de la guerra del Peloponnès, a Sícilia.
La companyia de teatre que representarà l’obra s’anomena: FRANDULA FREAK i té seu a l’orfeó Badaloní.
L’obra que representaran és molt fidel a l’original, tot i que algunes escenes les han eliminat, i hi ha frases que han afegit, per tal de fer l’obra més còmica.
El vestuari serà com era el d’aquella època, del segle V aC, però amb alguns retocs o complements més moderns, com per exemple l’aparició d’una metralleta, botes, barrets… Tot això apareix per fer l’obre més actual, ja que tot i que és una obra molt antiga, les coses que succeïen en aquells temps també han anat passant durant totes les èpoques, fins als nostres dies.
A l’hora d’escollir el text van buscar una obra còmica, ja que és un recurs que agrada als espectadors, fa que la gent rigui i desconnecti de les seves preocupacions, tant al públic com als actors i actrius, perquè agrada molt representar-les. En canvi, si és una obra més seriosa és més complicada de dramatitzar i no agraden tant. També s’ha escollit perquè és fàcil de representar en funció nombre d’actors que té la companyia.
Un cop havien decidit fer una obra còmica, van acudir a la literatura grega, ja que hi ha molt bones comèdies que, encara que siguin de fa tant de temps, segueixen sent bastant actuals pel fet de tractar temes als quals encara ara donem molta importància.
L’escenografia serà de l’època, senzilla, però clara. Se situa a la Acròpolis d’Atenes, que serà representada amb dues estructures, una mena d’escales amb tres columnes de goma a l’extrem per fer l’escena una mica més còmica.
Per poder representar l’obra el dia 5 de Juny, cada dimarts fan un assaig amb tots els personatges, i com més a prop estan del dia de l’estrena, més complements afegeixen a l’assaig, tant vestuari, com decorats i hores.
El missatge de l’obra és que no cal la guerra per solucionar els problemes i que amb la paraula n’hi ha prou per intentar transmetre aquesta idea. I és que Aristòfanes era un homes pacifista i això ho mostra en moltes de les seves obres, no només en aquesta. També ensenya com era la societat grega, de masclista, i el poc respecte envers les dones, que més aviat eren tractades com a objectes, inferiors a l’home. Amb aquesta obra, doncs, Aristòfanes critica l’home i presenta les dones com a objecte de respecte pels mascles, ja que ells tenen por de les accions femenines. Així també es veu que la dona és imprescindible per a l’home.
FITXA ARTÍSTICA DE LISÍSTRATA
Guió: Aristòfanes
Dissenys: Estanis Aboal
Vestuari i escenografia: Cia Farandula Freak
Producció: Orfeó Badaloní
Repartiment: Anna Pelegrí, Eva Guillen, Irene García, Joana Matallana, Carla Albiol, Cinta Jordà, Mari Díaz, Ferran Gil, Tato Girós, Josep Miquel Frias, Jordi Salvador i Albert Forcadell.
Direcció: Albert López Vivancos
Igual que Lisístrata va fer aquesta vaga, avui en dia, hi ha llocs on encara fan vagues d’aquestes, mireu aquest article sobre les Lisístrates modernes. També podríeu escoltar l’audició de la comèdia en aquests altres dos articles: 1a part i 2a part.
Marina García
1.2.
Grec i Llatí
Després de llegir en llatí en la versió d’Hans H. Orberg el llibre primer d’Ars amatoria, creieu que és una obra encara vigent? Podem fer cas els homes dels consells d’Ovidi per aconseguir l’amor en el segle XXI? Heu llegit el nostre Ars amandi? Us animeu a llegir l’Ars amatòria d’Ovidi? En teniu prou amb el llibre I o també voleu el resum del llibre II i III?…
El llibre I d’Ars Amatoria comença amb un preàmbul en què el poeta es declara mestre de l’amor i ocupa els versos 1-40. Segueix en tres parts: on trobar dones, com seduir-les i com mantenir el seu amor. Fins al vers 66 se’ns diu que a tot arreu es pot trobar una dona. En els versos següents, descriu les oportunitats per a una aproximació amorosa, als passeigs i als edificis públics en els versos 67-78; als fòrums i sobretot als teatres en els 79-134 tal com vàrem poder descobrir tots junts a classe. A partir d’aquí, ens vàrem repartir la resta del llibre I entre tots i aquest és la nostra feina que hem anat posat en comú en el Fòrum General del nostre Moodle però que ens plau ara compartir-la aquí i conèixer la vostra opinió:
En els versos 135-175, Ovidi ens torna a parlar d’aquells llocs que no podem passar per alt si volem trobar la noia dels nostres ulls. Per tant, ens proposa el circ, l’amfiteatre o el fòrum, ja que estan a vessar de gent durant tot el dia. A més, són llocs que tan si vols com si no, l’aproximació facilita iniciar una conversa.
En els versos 229-252, Ovidi ens diu que un banquet, a part de bon menjar i bon vi, trobarem també dones amb qui parlar. Ens explica les sensacions que sentirem quan ens deixem seduir per la nit i el vi, en aquesta situació la preocupació desapareix i el diàleg amb les noies es converteix en el més important fins i tot més que la bellesa, ja que això ens fa companyia i ens fa sentir estimats.
En els versos 263-350, hi trobem una gran quantitat d’històries que serveixen de model per seduir les dones. El concepte que anuncia en primer lloc és que qualsevol noia, per difícil que sigui, podrà ser conquistada, i això és així perquè tot i que no ho mostrin, les dones tenen el mateix desig sexual que els homes i una passió més violenta. Fins i tot diu que els homes, si deixessin d’anar darrere de les dones, serien elles les que hi anirien al darrere, invertint els papers. Posa l’exemple breu de Biblis i Caune, de Mirra, que van cometre l’adulteri pel seu desig sexual envers el seu pare. A continució, relata extensament com Pasífae s’enamora d’un toro, i l’acaba comparant amb Europa i Io. Els següents versos, del 328 al 340, H. Orberg els omet, tot i que Ovidi segueix posant una gran quantitat d’altres històries de dones amb un gran desig sexual, com Aèrope, la filla de Nisos, Escil·la, qui va enamorar-se de Minos, i també parla de Clitemnestra, qui va matar el seu marit engelosida per la seva relació adúltera amb Cassandra,… Conclou aquests versos dient que la majoria de dones podran ser conquistades, i fins i tot si et rebutgessin valdria la pena intentar seduir-les, ja que Ovidi creu que allò nou i al·liè ens agrada més.
En els versos 351-396, Ovidi crítica la manera de seduir la dona desitjada ja que molts cops busquem un intermediari, en aquest cas apareix la figura de la serventa. Ovidi ens diu que el mateix conquistador d’aquest amor és l’únic que ha de intervenir dins de la relació, ja que de vegades, per no dir sempre, quan algú ho fa, pot acabar malament.
Les dones, en els versos 397-434, són més fàcils de seduir el dia del seu aniversari o durant la festa de Venus (1 d’ abril). En canvi, intentar seduir una dona en mal temps és una missió impossible. També els regals les fan tornar boges i en volen sempre, tot i que no siguin dates especials.
En els versos 435-484, demana que supliquem en cartes l’amor de la nostra estimada, així ens farà cas. També funciona la intriga i mantenir en vel a la noia, amb promeses que potser mai no s’acompliran però sí que la faran somniar i desitjar-nos. El discurs és un bon aliat, sempre i quan sigui escrit en una carta d’una manera entenedora, dolça i creïble. Cal ser constant i no forçar res, hem de deixar passar el temps si volem aconseguir-la sincerament.
El fragment que va dels versos 485 al 502 parla de que els homes han de complaure la dona i fer el mateix que ella fa. Hi ha una frase que representa molt bé aquesta idea “Quan ella s’aixequi, t’aixecaràs; mentre ella estigui asseguda, seuràs: perd el temps al gust de la teva estimada.” Seguidament (503- 522) esmenta una sèrie de consells d’elegància masculina per agradar la dona: tallar-nos els cabells per una mà experta, o tallar-nos bé les ungles, o que no hi hagi pèls al nas. Les altres coses les hem de deixar per a noies presumides o mals homes.
En els versos 523 – 600, el poeta crida Bacus per tal que reviscoli la seva flama de la inspiració bevent vi. Ens explica la història d’Ariadna a l’illa de Naxos quan plorant per la partida de Teseu hi arriba Bacus i el seu seguici amb qui s’acaba casant. Dóna consells a l’home casat (afalagar la dona, beure i menjar plegats, compartir els amics, donar-li sempre la raó, fer-li regals…) i que el vi no li faci perdre el cap.
En els versos 601 – 628 aconsella la galanteria ja que no hi ha cap dona que no es cregui maca i a partir del 629 les promeses, uns bons al·licients per a la dona. A partir del vers 657 tracta la utilitat de les llàgrimes, dels petons, de les carícies i que no cal anar sempre amb tant de compte en tractar-les ja que també destigen ser posseïdes per la força d’un home en un atac de passió com Febe, la noia d’Esciros, Deidamia.
En els versos 721-736 tracta l’amor directament i parla sobre l’aspecte que s’ha de tenir l’hora de buscar parella femenina, diu que els homes que treballen tenen la pell morena d’estar al sol tot el dia, en canvi diu que per enamorar a una dona s’ha de ser pàl·lid ja que mostra les preocupacions i les passions de l’amor.
En els versos 737-752, aconsella malfiar-se dels amics i dels parents; de ser discrets en el moment de parlar sobre les virtuts de l’esposa perquè els nostres amics podrien desitjar ocupar el nostre lloc.
Ara bé, Ovidi acaba el llibre primer (753-770) deixant ben palès que els consells del poeta no poden ésser aplicats de qualsevol manera; més aviat han de ser adaptats a cadascuna de les dones en funció del seu caràcter.
Alumnes de Llatí de segon de Batxillerat.
Relator: Carlos Rocamora
Sílvia Espinach García
1r batx. Llatí i Grec
2n premi literari Sant Jordi, Premià de Mar 2011
Categoria F: Prosa
Dimarts 12 d’abril l’alumnat i professorat de clàssiques de l’Institut Ramon Berenguer IV d’Amposta vam tenir el goig d’assistir a les representacions d’Antígona de Sòfocles i de Rudens de Plaute posades en escena a l’auditori del Camp de Mart de Tarragona pel grup Balbo Teatro del Puerto de Santa María de Cádiz que van omplir l’auditori amb un aforament superior a 2000 persones. Va ser una jornada per reviure els clàssics grecollatins.
Francesc Franquet
I. Ramon Berenguer IV
Amposta
