Author Archives: Sílvia Espinach García

La muller, l’estimada?

Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.

Fresc eròtic de Pompeia

Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.

Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.

I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés  la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.

Fotografia de Sebastià Giralt

Fotografia de Sebastià Giralt

N.B.: Apunt inspirat en Matrimoni i amor, de Sebastià Giralt.

Sílvia Espinach

1r de batx. Llatí

El rebost d’Apici

Aquí teniu el meu treball personal de la sortida Fem de romans al mercat de la Boqueria . Vàrem fer cuina romana amb la prestigiosa cuinera Eulàlia Fargas (ja heu vist el nostre vídeo a El Fil de les Clàssiques? impressionant!), però jo no parlaré de cuina sinó dels aliments que, com a romans, podíem o no comprar al mercat de la Boqueria i ja heu vist que els porteu d’arreu. No us perdeu el final del programa El rebost d’Apici, presentat per una servidora i gravat in situ el dia de la sortida a la Boqueria. No us oblideu de respondre la pregunta, com sempre, en forma de comentari; potser hi haurà premi!


Sílvia Espinanch García

1r de batx. Llatí

Blanca com la neu, vermella com la sang

 

L’any passat, per Sant Jordi, un dels llibres que trobaves a totes les parades era Blanca com la neu, vermella com la sang, una novel·la d’Alessandro D’Avenia. Enguany, per fi he pogut gaudir de les paraules de l’escriptor i la seva història tant tendre. Quina ha estat la meva sorpresa quan, arribant a la pàgina 58, he trobat aquest fragment que tant s’escau al nostre aprenentatge:

Aquests eren els únics deures de grec que em divertien a l’institut. D’algunes paraules agafades de les traduccions, n’havíem d’escriure al quadern el significat i una paraula derivada de la nostra llengua que ens ajudés a recordar el terme grec. Aixi vaig aprendre bé les paraules:

“Leukos”: blanc. D’aquesta deriva la paraula “llum”.

“Ema”: sang. D’aquesta sderiva la paraula “hematoma” (grumoll de sang).

Si ajuntes aquestes dues paraules paoroses, en surt una encara més terrible: “leucèmia”. Així es diu el càncer que afecta la sang. un nom que deriva del greclties vénen del grec…) i significa “sang blanca”.

Ja ho sabia, que el blanc era un mal. Com pot ser blanca la sang?

La sang es vermella i prou.

I les llàgrimes són salades i prou.

La Sílvia m’ho ha dit entre llàgrimes:

– La Beatrice té leucèmia.

I les seves llàgrimes s’han fet meves.

Us proposo veure’n una crítica molt breu d’una lectora.

Sabeu els colors en grec? Com s’escriuen en grec les paraules “leukos” i “ema”? Quines altres malalties coneixeu que derivin de paraules gregues? No us oblideu d’introduir aquests ètims en la nostra base de dades de Arrels gregues.

Sílvia Espinach

1r batx. Grec

Tots els cotxes es volen dir Phaeton

Durant la nostra visita al museu Mercedes Benz d’Stuttgart vam trobar un cotxe que portava per nom Phaeton. Arrel d’aquest fet, vam decidir fer un apunt sobre l’automòbil en qüestió, però, quina va ser la sorpresa que, en posar-nos a la cerca d’informació vam descobrir un munt de marques que li havien atorgat als seus cotxes el nom del fill del Sol. Des de carruatges de cavalls, fins als darrers models de la marca Volkswagen, us presentem el mite de Phaeton dins l’extens món de l’automòbil.

Malgrat tot, no se’ns fa estrany que moltes marques hagin donat el nom de Phaeton a alguns dels seus models. Com ja sabem, Faetont presumia de ser el fill d’Helios i, per demostrar-ho, va demanar al seu pare de portar el carro del Sol. Però, no va ser capaç de governar-lo i va morir en el seu gran acte de gosadia.

Així, els fabricants dels primers carros de cavalls van agafar el nom d’aquest personatge del mite de Les Helíades. Avui en dia, encara existeixen cotxes de cavalls model Phaeton. Com el que s’utilitza cada juny durant l’aniversari de la reina Elisabeth II per la desfilada reial, un carro d’ivori fet l’any 1842 per a la seva rebesàvia. També se’n va utilitzar un per a la pel·lícula del 1995, Sentit i sensibilitat , basada en una novel·la de Jane Austen.


Podeu veure més curiositats de Faetó aquí i aquí.
Coneixeu més referents clàssics en el món dels transports?

Sílvia Espinach García i Oriol S. López Cerezo
Llatí i grec de 1r de batxillerat

De sobte, Bàrcino!

Vaig baixar del cotxe i vaig seure en una terrassa de la Plaça de Vila de Madrid a esperar-les. Òbviament arribaven tard.

Tot va passar de sobte, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu. Tothom es va quedar paralitzat amb la situació i, fins i tot, alguns es van unir a la persecució. Una nena en un cotxet va començar a plorar. Però, sense adonar-me’n, tot aquell guirigall va quedar silenciat. La gent havia desaparegut. Un fort rebombori i un tremolor de terra. Foscor i una llum molt forta. No sabia on mirar i les cames no em responien. El paviment, sense motiu aparent, va començar a engolir tots els objectes que m’envoltaven. Em vaig fregar els ulls incrèdula i, tot d’una, la plaça ja no era la plaça, sinó un jardí immens ple de vegetació.

Em vaig aixecar de la cadira, que era aparentment i juntament amb mi, l’únic que restava al món paral·lel que se m’acabava de presentar. Però, tan bon punt vaig deixar de tocar-la un vent sec la va dividir en petites molècules i se la va endur. M’havia quedat sola. Vaig provar de cridar, però, no va servir de res. Finalment, quan semblava que no hi hauria cap altre canvi, vaig començar a caminar fins a trobar un camí amb una espècie de roques, molt similars entre elles, amb una forma peculiar semicilíndrica amb base rectangular, a banda i banda d’aquest. Vaig topar amb quelcom al terra i hi vaig caure de morros. La patacada no va ser massa gran, però, va resultar suficient perquè no me n’adonés del darrer canvi. El meu abric i les meves sabates havien esdevingut en una túnica morada i unes sandàlies atrotinades.

La sorpresa va ser més quan vaig posar els peus a terra. Ara lligava caps. No entenia massa bé quina era la situació, però, no era un món paral·lel. Si mal no m’equivocava, si realment no havia embogit, jo anava vestida de romana i, si els meus càlculs eren aproximadament exactes, les “roques similars” no eren precisament roques, ni es trobaven allà per casualitat. Eren tombes. Tombes de difunts romans. Autèntiques cupae i algun mausoleu en llocs més privilegiats. Fins i tot, diria que vaig poder divisar, en aquell jardí tan esplèndid, una mena de fossa comú. Però, aquesta es trobava més enllà de mi, en el lloc precís on un genet es feia evident amb velocitat. No vaig poder distingir massa bé qui era, ja que el cavall, em sobrepassava generosament d’alçada. Malgrat això, després de meravellar-me amb el succés, la necròpoli on em trobava, aquell món esgarrifant i alhora paradisíac de difunts, s’havia convertit en un lloc de pas de romans ben vius que es dirigien a l’entrada. N’hi havia d’altres que rendien culte als seus avantpassats pregant a Plutó i que els oferien sacrificis per dins d’un forat situat a la part superior de les tombes.

El meu ritme cardíac i la meva estupefacció s’havien apaivagat, donant pas a una curiositat pràcticament infantil. Vaig deixar de desitjar cercar respostes a la situació i em vaig limitar a descobrir el món que se’m presentava. El viatge al passat és quelcom completament insòlit, però, quan realment se’t presenta l’ocasió d’investigar dos mil anys d’història, no pretens cap altra cosa que destapar preguntes pendents de resposta. Per tant, vaig deixar enrere els temors i em vaig encarar a la terra nua que tenia al davant. Vaig avançar així fins que una gran muralla s’estenia tant per dreta com per esquerra. La vaig envoltar pràcticament tota fins  aturar-me davant un arc de mig punt gegant i dos de petits, indici de la benvinguda. Vaig aplicar els meus coneixements bàsics de llatí i vaig llegir el que hi havia esculpit a l’entrada de la polis. Deia: “IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·”, és a dir, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. No hi havia cap dubte, m’havia traslladat, sense saber-ho, a l’antiga Bàrcino, la Barcelona romana.

Amb empenta vaig desfilar pel decumanus maximus, un dels dos carrers més importants de la ciutat, ja que s’estenien d’una punta a l’altra. I, evidentment, vaig arribar al lloc clau, al centre de la ciutat, lloc de patricis, religiosos i membres del senat. Malgrat això, aquesta part de la visita improvitzada, la vaig haver de fer com una operació encoberta. El fòrum romà no era lloc per a dones. Tot i això, davant els meus ulls un temple majestuós, un temple dedicat a l’emperador August, s’alçava vigilant tots els moviments del fòrum. Amb ell, la basílica completava la forma rectangular de l’indret, trencada pel carrer on em trobava i el cardo maximus. Tots dos carrers formats per domus, les quals, tenien les seves pròpies tabernae, d’on constantment veia sortir gent amb àmfores plenes de productes que no vaig poder descobrir. Potser, una d’elles, portava garum. Així se’m va acudir una nota mental: tastar el garum abans d’esbrinar com tornar al 2011. Probablement, m’hagués encaparrat amb la idea, però, de sobte, un haruspex es preparava a l’altar per fer un sacrifici abans del parlament d’un magistrat, que repassava per a si mateix el seu discurs abans de pujar al pòdium, situat al centre del fòrum.

Amb tot aquest enrenou, em vaig poder escapolir i em vaig deixar perdre entre els carrers d’una Bàrcino que em somreia i em tenia meravellada. Tot era magnífic i no hi havia cap detall que no pagués la pena dedicar-li un moment per contemplar. Fins i tot, em van venir ganes d’haver retrocedit una mica més en el temps i haver descobert com edificaven Bàrcino a partir d’una simple castra romana.

A la fi, vaig arribar a contemplar l’aqüeducte i, per fer-ho amb atenció, per poder observar cada detall precís, em vaig asseure just davant. De cop, unes mans fredes, petites, es van col·locar en els meus ulls. Foscor. Jo sense respiració. Vaig voler posar en ordre les meves idees. Una barreja entre pànic i emoció em va tornar a paralitzar. Els llavis d’aquell qui m’impedia seguir en la meva realitat clàssica es van apropar a la meva orella. I d’ells, una veu que vaig reconèixer abans que comencés a articular qualsevol paraula:

– Qui sóc?

Llavors, sense entendre ben bé com havia arribat ella fins allà, vaig retirar-li les mans de la meva cara. I,  en girar-me, em vaig tornar a trobar a la terrassa on m’havia assegut. La plaça seguia com sempre i la meva petita de set anys era allà, al meu present, a la Barcelona on fa anys que visc. Sense adonar-se que no entenia res del que passava, em va fer un petó i va començar a narrar-me el fabulós dia que havia passat amb la meva germana, la qual em va saludar encuriosida.

– Gemma – va dir- ves a dins i demana al cambrer dos tallats, un per a mi i un per a la mama. Si vols,  un suc per a tu.

La meva filla va obeir la tieta de seguida. Així, la meva germana es va concedir un instant per preguntar-me per què tenia aquella expressió. Em va costar bastant tornar en mi i poder-li contar el què havia passat. Ens estàvem acabant els tallats quan gairebé havia enllestit l’explicació dels fets. La meva germana no sabia ben bé com actuar o què dir. I llavors, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu…

Sílvia Espinach García

Llatí, 1r de batxillerat

Les bombolletes també van per laberints

Com cada any, un dels anuncis més esperats de les festes de Nadal és el de Freixenet. A diferència dels darrers anys, l’anunci d’enguany es torna a emetre per televisió, a més d’altres mitjans convencionals i Internet, on es pot visualitzar la totalitat de la campanya. Com bé sabeu els seguidors dels tradicionals anuncis nadalencs, l’anunci és popularment conegut per ser innovador, elegant i comptar amb grans estrelles internacionals. Així, actors com en Pierce Brosnan o esportistes com la Selecció espanyola de natació sincronitzada han protagonitzat aquest anunci. Enguany, l’artista seleccionada ha estat la famosa cantant colombiana Shakira amb un nou single Sale el sol, que ha servit d’eslògan per a la campanya.

Per què Shakira? Que la cantant sigui enguany la protagonista del brindis de Nadal de l’empresa, però, no és pas una coincidència. La Fundación Pies Descalzos, impulsada per la cantant amb l’objectiu d’escolaritzar nens sense cap possibilitat, ha arribat a un acord amb Freixenet perquè ella en sigui la convidada d’honor. D’aquesta manera, l’empresa se sumarà a l’esperit solidari de la cantant i la fundació. Així, transmetran d’una manera diferent, aquest missatge tant present an aquestes dates.

Estem d’acord en que Freixenet és un element molt característic per Nadal i tota la pesca, però, què hi pinten Freixenet i Shakira en el nostre blog de grec i llatí? Recordeu que fa una setmana els alumnes de grec i llatí de 1r de batxillerat vam anar a una exposició Per laberints a Barcelona. Allà vam treballar amb les històries que els laberints amaguen i vam fer uns vídeos per contrastar els nostres punts de vista. Fins i tot, la nostra visita va inspirar la Pepita Castellví, que ens va escriure un poema deliciós. Com heu pogut comprovar mirant el vídeo, sembla ser que els laberints no només són el nostre punt d’inspiració ni el de la poetessa. Els laberints han estat, enguany, el tema central per a la campanya.

Us deixo, per acabar, el brindis de Shakira en català.

Coneixeu algun altre anunci nadalenc amb inspiració clàssica? O algun anunci que vagi per laberints?

Sílvia Espinach García

Grec i llatí de 1r de batxillerat

La inspiració de Joanot Martorell

Com bé sabeu, Tirant lo Blanc és lectura obligatòria al batxillerat. Per tant, tot just m’acabo de llegir la novel·la cavalleresca i la tinc molt recent. La meva edició del Tirant conté escolis que comenten cada grup de capítols. I en aquests, s’expliquen, entre d’altres coses, les similituds que tenen amb altres novel·les anteriors. No és estrany que Joanot Martorell, l’autor, s’inspirés en obres de la literatura clàssica per descriure alguns personatges o redactar algunes de les situacions més rellevants de l’obra o, fins i tot,  fes plagis d’alguns fragments.

Per començar, cal esmentar que, en general el model de cavalleria de l’Edat Mitjana ja estava inspirat en el model antic. L’autor aconsegueix igualar la inspiració de Virgili o Ovidi els quals, ja havien retratat l’heroisme d’una manera absolutament veraç. Així, a Joanot Martorell no li és difícil igualar l’heroïcitat de Tirant amb altres herois com Hèrcules, Jàson o Aquil·les i amb grans noms il·lustres de la història greco-llatina com Agammèmnon, Paris, Juli Cèsar, Alexandre o Escipió. Al mateix moment que el nostre protagonista té similituds amb grans noms grecs i llatins, Carmesina podria ser una renovada Hèlena de Troia, Polixena o Medea. Per confirmar aquest fet, podem mencionar una ocasió en què apareix la descripció d’una “arma ensangonada”, inspirada en la mítica espasa d’Aquíl·les.

Tanmateix, no només la temàtica èpica és l’única que té un rerefons clàssic. El clima sentimental està arrelat a la literatura d’Ovidi. Una de les obres amb les que hi trobem més similitud són les Heroides. Fins i tot, al final del llibre, que Tirant pren a Carmesina, trobem la imatge d’un poema d’Ovidi titulat Militat omnis amans et habet sua castra Cupido . Per altra banda, el joc amorós entre Felip i Ricomana s’inspiren clarament en el model de comèdia llatina. A l’episodi en què coneix Carmesina, el nostre protagonista contempla aquesta pintura i, seguidament, fa una menció sobre les grans històries d’amor de la literatura d’aquell moment: “ de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancelot“. Més entrada la novel·la, trobem semblances entre un parlament que tenen l’Emperadriu i Hipòlit amb un fragment de Lamentació de Tisbe, de Joan Roís de Corella en el qual, Tisbe pren la iniciativa davent dels temors de Píram.

Fins i tot al Pròleg, Joanot Martorell afirma la font de la seva inspiració de la següent manera: “E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d’Escipió, d’Aníbal, de Pompeu, d’Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d’Alexandre i Dari[…] les faules poètiques de Virgili, d’Ovidi, de Dant e d’altres poetes. […]son estades compliades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.”

A més, cal destacar que gran part de la novel·la succeeix a les nostres terres predilectes, les terres de l’antiga Grècia. Tirant lo Blanc viu la seva història d’amor amb Carmesina a Constantinoble. Però, no és l’únic indret per on hi passa, l’illa de Rodes, Sicília, Xipre i Troia. Hi apareix també el nom de Calàbria, una regió italiana d’on prové un personatge secundari: el filòsof de Calàbria o, un altre exemple: el nom del duc de Macedònia.

Sílvia Espinach García

Grec i llatí de 1r batxillerat.

“Ratafia” de la Carrau

Rata fiat vol dir, en llatí, que un tractat queda signat. En català, hi ha un licor (aiguardent adobat) que duu per nom aquesta mateixa paraula llatina. El grup de música folk de Terrassa, La Carrau, va incloure en el seu CD “Quin bon bori” (2004) una cançó que prova d’explicar perquè aquest licor té aquest nom, com es prepara i quina relació hi troba amb el llatí.

Vegeu l’Auca sencera en la plana Auques.cat o en aquest visor inferior:


I ara escolteu-la i comenteu-la:

Els set princeps de “Stardust” i els noms llatins

A l’antiga Roma, en un primer moment, s’atorgava als fills noms amb significat de nombres ordinals. Més tard, es van començar a posar antropònims que fessin referència a detalls físics, de naixement o futures característiques que els pares volien que els descendents tinguessin, això, es va fer per iniciar una diferenciació més concreta entre la població. A Stardust, 2007) EEUU, de Matthew Vaughn hi trobem un clar referent clàssic ja que els noms dels set princeps tenen un antropònim llatí: Primus, Secundus, Tertius, Quartus, Quintus, Sextus i Septimus. No és curiós? L’autor del llibre en el qual està basada la pel·lícula, Neil Gaiman, va donar a aquests personatges els primers noms ordinals llatins, seguint el costum romà.


FITXA TÈCNICA:

Stardust (2007) EEUU.

Director: Matthew Vaughn

Guió: Jane Goldman i Matthew Vaughn

Productors: Matthew Vaughn, Lorenzo di Bonaventura, Michael Dreyer i Neil Gaiman

Director de fotografia: Ben Davis

Música: Ilan Eshkeri

Repartiment: Claire Danes, Charlie Cox, Sienna Miller, Michelle Pfeiffer, Robert DeNiro, Peter O’Toole…

Gènere: Fantàstic

Argument: “Stardust” comença en l’humil poblet de Mur, a Anglaterra. El seu nom prové del mur de pedra que ha mantingut als seus habitants allunyats de l’amenaça que representa l’univers paral·lel i sobrenatural que existeix fora. Malgrat això, el jove Tristà fa una boja promesa a la noia més maca del poble amb l’esperança de guanyar-se el seu cor: li portarà una estrella caiguda del cel. Per mantenir la seva promesa, Tristà, haurà de passar a l’altra banda i entrar al misteriós regne habitat per una màgia sense fi i llegendes de les que aviat formarà part.

Imatge de previsualització de YouTube

Què n’opineu? Coneixeu algun mot de persona actual que provingui d’aquests antropònims llatins?…

Sílvia Espinach
Llatí 1r Batxillerat