Miles Gloriosus, una de les primeres obres de Plaute (Sarsina 251 aC – Roma 184 aC) autor llatí que és conegut tant pel seu talent com per representar les seves pròpies creacions teatrals, tal i com han fet altres personalitats com Lope de Vega, Moliere i Shakespeare, ha arribat als nostres temps per un seguit d’estereotips i concepcions socials que, tot i ser antiquíssimes, són transportables als nostres temps.
Així, doncs, com bé sabeu, ens trobem amb una comèdia del subgènere fabula palliata que té lloc a Efes, se’ns presenta amb un pròleg, protagonitzat per Palestrió, el qual ens introdueix l’argument més superficial de l’obra, intuint fins i tot un final, pel qual és obvi que la línia argumental del personatge en aquest apartat se situa al final, quan ja han succeït els fets, esmentats a continuació.
D’aquesta manera, l’obra està constituïda per cinc actes, cadascun amb un nombre determinat de personatges que hi interactuen. Ens trobem amb la típica entitat poderosa que, degut a un tret de la seva personalitat, en aquest cas la fanfarroneria i la glòria de la que fa gala, que dóna nom a l’obra, acaba sent humiliat per uns altres de classe més bé baixa. El primer descrit seria el soldat anomenat Pirgopolinices, mentre que la resta personificarien els de classe baixa, tot i que el que surt finalment victoriós, amb la seva estimada als braços, és Pleusicles.
En les creacions de Plaute, com ja he dit, es poden identificar un seguit d’estereotips o personatges, en aquest cas apareix la jove amant, que rep el nom de Filocomàsia expressament. La Prostituta que alhora es fa passar per matrona Acrotelèutia “la no-va-més”, i la criada, la Milfidipa “parpelles caigudes”. En els personatges masculins trobem el soldat Pirgopolinices “l’imitamones”, l’esclau intel·ligent Palestrió “el polivencedor”, i el de poques llums nombrat Esceledre “el malabarista”; el jove enamorat Pleusicles, el “navegant il·lustre”, el vell encantador Periplectòmenes “l’amant dels embolics”, el paràsit del soldat Artotrogus “el fartaner”, que només fa el que mana el soldat per continuar engolint, remarcant el significat del seu adjectiu i, finalment, el cuiner Carió.
Aquestes personalitats fan possible l’argument de la història, el qual s’ha de dir que no és massa complicat si no et perds gaire estona, doncs bàsicament consisteix en dos enamorats que, en ser separats per culpa d’un home sense masses coses a fer a la vida, tal i com passa amb Europa i Júpiter el trapella, per exemple, aconsegueixen tornar a estar junts gràcies a l’ajuda d’un parell de vells i cortesanes que, amb un petit engany sobre unes bessones i una matrona muller sortida que no era pas cap de les tres coses, tornen a Atenes sense cap blau ni ferida de guerra, només or i vestits.
Plaute no va pas utilitzar aquest truc dels dobles un sol cop, doncs apareix en obres com Amfitrió, en la qual Júpiter vol seduir Alcmena, convertint-se en Amfitrió, el marit d’aquesta; o en Els Bessons, que narra les aventures i desventures de dos bessons que feia anys que no es veien. En el cas de Miles Gloriosus, la doble és Filocomàsia, que diu tenir una germana bessona, la Justa, per fugir de les mans del seu amo i senyor, el soldat. Aquest és un home lliure com Plèusicles, una catalogació que a Plaute li agradava usar molt, doncs la contraposava amb els esclaus, persones sense drets que estan lligades al destí que li mani el seu senyor, com per exemple Palestrió, Periplectomen, i Esceledre.
En Miles Gloriosus, com en molts altres escrits, es poden llegir oracions conflictives amb la figura de la dona en la societat, com per exemple quan Periplectòmenes exposa la seva visió de la dona, doncs afirma que han vingut al món per demanar tot allò que guanya amb el seu esforç, pel qual no li paga casar-se ni tenir fills, sinó seguir sent lliure amb els parents que ja té.
Hi ha un acte concret que Pirgopolinices, observant la seva estimada Acrotelèucia, comença a descriure tot allò que fa i com ho fa, fet representatiu que és una obra de teatre que actua com el mateix director, determinant les sortides, entrades i els moviments del personatges amb una certa gràcia.
L’obra deixa la seva marca en la posteritat en multitud d’obres de diferents gèneres i autors, ja pot ser en Lodovico Dolce, Nicholas Udall, Cyrano de Bergerac, etc. El soldat fanfarró, cregut i un tant insuportable com ell sol, no va pas morir amb Plaute, sinó que segueix entre nosaltres a dies d’ara, traient-nos un somriure i un cop de puny de tant en quant i sobretot en el cinema i en el gènere de ficció televisiva Sitcom. En podríeu posar algun exemple? Té alguna similitud amb La que se avecina…? El tema còmic dels dobles ha gaudit de llarga tradició literària i aquests dies a l’escena teatral fins i tot el trobem a Scaramouche de Dagoll Dagom, podeu citar-ne algun altre exemple?
Us heu llegit el llibre prescriptiu de les PAU Llatí 2, Miles Gloriosus? N’heu vist una representació? Una presentació?… A què espereu? Us voleu perdre una bona estona d’humor?
Per repassar, fem kahoots! A més dels que trobareu aquí, podeu començar per aquest.
Raül Àlvarez
