Companys nostres ,us hem volgut preparar un Kahoot sobre la civilització i la cultura que tenien els antics grecs, exactament sobre els jocs Olímpics i el teatre, de les unitats 7 i 9 del llibre de text de Grec de 1r de Batxillerat.
Què us ha semblat el nostre Kahoot? Un cop heu acabat de fer-lo digueu-nos la vostra puntuació.
1r Batxillerat, Chorouk Regrag i Laia Arcas
La Sandra Mendoza i jo, la Laia Costa, de 1r de Batxillerat Humanístic hem fet un petit kahoot sobre la religió i els jocs atlètics a l’antiga Grècia.
Espere’m que us agradi i no dubteu en participar! I si encara en voleu més, us animem a participar en altres: com el de la nostra companya Irene o el de la Mireia.
Sandra Mendoza i Laia Costa,
1r de Batxillerat humanístic
L’escultura del Discòbol forma part de l’art grec clàssic, que després va servir com a referent als moviments posteriors que van retornar al classicisme i a l’humanisme, com al Renaixement. Per tant, aquesta obra d’art serveix com a model dels cànons de bellesa que hi haurà als corrents de més endavant.
La seva temàtica esportiva i atlètica, i la tensió muscular que mostra ja s’utilitzava en l’escultura arcaica del segle VII i perdura encara fins als nostres temps, fent que avui dia sigui possible agafar aquesta figura com a referent dels Jocs Olímpics.
Molts escultors han imitat aquesta figura agafant-la com a model, en són un exemple el Discòbol de Pierre-Étienne Monnot feta el 1658, que es troba actualment al museu Capitoli, i també la del jardí d’escultures del Rijksmuseum d’Amsterdam, que es va fer l’any 1900.
Sabríeu dir quins altres conseqüents té aquesta escultura?
Génesis Robalino
2n Batxillerat Llatí
A l’antiga Grècia, l’esport era una assignatura molt important, ja que la força, la resistència i la disciplina, eren valors molt estimats entre els grecs. Només els nois, a partir dels 12 anys, la podien aprendre. L’educació per a l’esport tenia lloc a un gimnàs o palestra.
La palestra era un espai a l’aire lliure on s’ensenyava lluita. Tot gimnàs tenia la seva palestra. La lluita és, de fet, l’esport més antic. Amb el pas del temps, aquestes palestres, tot i que van continuar impartint classes de lluita, es van obrir a altres ensenyances com conferències i discussions filosòfiques i intel·lectuals. S’acostumaven a guarnir amb escultures dedicades als déus grecs més relacionats amb l’esport com ara Apol·lo (perquè representava la bellesa i, un cos bell és un cos treballat. A més a més, un dels objectius dels atletes era aconseguir bellesa), Hermes (protector dels atletes era un déu molt veloç) o Hèracles (déu dels esports, dels herois i dels atletes).
Els esportistes es despullaven i s’untaven amb oli i sorra i quan acabaven de fer exercici, es retiraven la sorra amb un objecte anomenat estrígil.
Els jocs olímpics es van iniciar l’any 776aC amb una única prova, la cursa. Com en l’actualitat, es feien cada 4 anys en honor al rei dels déus grecs, Zeus. Es diu que Zeus, va fer les Olimpíades per celebrar que els déus guanyaven sobre els titans les Olimpíades eren l’esdeveniment esportiu més famós i reunia atletes d’arreu. Es celebraven a l’estadi d’Olímpia (Ολυμπία, lloc on, segons la mitologia, Zeus va derrotar el seu pare Cronos). En temps de les Olimpíades, si hi havia alguna guerra en joc, aquesta se suspenia i s’establia temps de treva.
Temple de Zeus, a Olímpia
Runes històriques del gimnàs d’Olímpia
Estàtua de Zeus, feta per Fídias a Olímpia (Actualment no existeix)
Una altra anècdota de les Olimpíades era el fet que només participaven homes. Sona molt normal i comú però, una de les raons era que, per participar havien d’anar nuus i l’ideal de bellesa (καλὸς και ἀγαθός) a l’antiga Grècia era el cos de l’home i, el de la dona, sempre se’l representava amb roba.
Els Jocs Olímpics tenien tres categories:
En l’actualitat, les Olimpíades tenen una cerimònia inaugural que segueix rendint honor a Grècia, als orígens dels jocs. Una flama s’encén a Olímpia i recorre el món encesa fins arribar al país amfitrió. Per als grecs antics el foc, un element d’una significació especial des de temps ancestrals, simbolitzava, entre més coses, la creació del món i la renovació i la puresa vitals. Al centre de les ciutat gregues, hi havia un altar on cremava una flama consagrada a Hèstia, deessa de la llar. Durant els jocs olímpics, els atletes competien en una correguda de relleus en què es passaven la torxa, i la flama d’Olímpia restava encesa durant tots els dies de competició. Els jocs olímpics moderns, restablerts el 1896, han preservat el símbol de la flama, lligada als valors de la pau, l’agermanament dels pobles i la noblesa en la competició.
Instal·lacions esportives
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3W63fdTrZuI[/youtube]
La zona esportiva d’Olímpia constava de les següents construccions:
A partir de l’apunt Jocs olímpics: les dones gregues i l’esport i inspirada per aquesta estatueta d’una noia corredora tot fent grans gambades amb la cama esquerra estirada ben endavant i mirant cap a la dreta per fitar enrere no sigui que algú l’avanci i guanyi.
COM EL VENT
Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet, totes les coses.
(Joan Vinyoli)
Mires enrere, mentre t’agafes la faldilla,
com si volguessis atrapar el vent.
Quins pensaments travessen els teus ulls?
Imagino aquest instant d’eternitat corrent,
corrent ingràvida mentre et voleien els cabells,
respirant l’aire que et talla la cara,
sentint els músculs tibats. La llarga
alenada d’un instant que et dóna vida,
el cor desbocat per la carrera, per l’esforç…
L’ escultura ha immortalitzat el teu gest,
el teu cos projectat cap a l’objectiu.
Pepita Castellví
La dona ha anat guanyant pes i presència als Jocs Olímpics moderns. Els noms de moltes dones han quedat escrits per sempre a la història de l’olimpisme. El camí, tanmateix, ha estat lent i difícil fins aconseguir gairebé igualar en nombre la seva presència en els jocs olímpics actuals. Per primer cop en la història de l’olimpisme, les dones a Londres 2012 superen en un sol país participant els seus compatriotes masculins: 268 dones competeixen pels Estats Units enfront de 261 atletes masculins. Com bé vàrem poder observar en la desfilada de la cerimònia d’inauguració, per primera vegada a la història dels Jocs Olímpics els 204 països participants hi presenten dones esportistes, aquesta altra fita ha requerit, fins i tot, al segle XXI, molta diplomàcia internacional i esforços d’ONGs. Set dones competeixen per primer cop sota les banderes de països àrabs que sempre fins ara havien impedit la participació femenina en el major esdeveniment esportiu mundial: Catar hi participa amb quatre dones i ha triat la tiradora Al-Hamad com capdavantera; Brunei cobreix l’expedient amb l’atleta Maziah Mahusin. La judoka Wodjan Ali Sèrah Abdulrahim Shahrkhani i l’atleta Sarah Attar són les primeres representants olímpiques d’Aràbia Saudita. Sembla ser que finalment s’ha aconseguit no vetar la participació femenina en uns Jocs Olímpics. A l’antiga Grècia, les dones no solament no podien participar-hi, sinó que ni tan sols podien travessar el riu Alfeu, prop d’Olímpia; si hi eren descobertes, les estimbaven des de les altes roques del mont Tipeu. Tanmateix, Cal·lipatira va ser sorpresa a Olímpia, i se li va perdonar la vida:
Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.
PAUSÀNIAS V, 6-7 ( Grec 1, M. Capellà ed. Teide pàg. 153)
El baró de Coubertin, creador dels jocs olímpics actuals, creia que la dona havia de ser-ne sols l’espectadora: mirar i aplaudir, en comptes d’intervenir. En els primers jocs olímpics de l’era moderna, a Atenes el 1896 no hi va haver participació femenina. A París, el 1900, el Comitè Olímpic Internacional va permetre l’accés de la dona a dos esports de competició. El 1930, el Congrés Olímpic va votar a favor de l’admissió de les dones en els Jocs Olímpics. A Berlín, el 1936, les dones només podien participar en quatre esports, però a partir de llavors la presència de la dona ja va ser regular; però hem hagut d’arribar als XXX Jocs Olímpics de l’era moderna per aconseguir el 46 % de participació femenina (superant el 42 % de Pequín 2008) i que la dona tingui presència en totes les delegacions olímpiques i que, fins i tot, hagi estat l’abanderada en la desfilada d’algunes. No ens hem d’oblidar, però, que hi ha països on les dones encara han de lluitar per coses tan elementals com poder practicar un esport.
A l’antiga Grècia, l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes i no només ser vencedors a Olímpia. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i llançar el disc i la javelina per tal d’enfortir-se i ser mares de bells infants. A Olímpia, segons Pausànias VI 16, 2-3, se celebraven en honor d’Hera les Heraia (τὰ Ἡραῖα), curses a peu de dones dividides en categories d’edat, primer corrien les més joves, després les d’edat mitjana i en darrer lloc les més grans. Corrien a l’estadi d’Olímpia amb els cabells descenyits, amb una túnica curta fins als genolls i amb l’espatlla dreta nua dalt del pit. Sols feien la sisena part de la distància de la pista (160, 2 m.) i les vencedores rebien corones d’olivera i part d’una vaca oferta a Hera. Podien erigir estàtues amb inscripció. A Cirene també s’organitzaven curses per a noies. A Quios les noies també corrien i lluitaven i segurament també feien curses a Lesbos.
Estatueta de bronze d’una noia corredora, British Museum
Els models mítics en són els referents: Atalanta, la dona atleta que va vèncer en la lluita Peleu en els jocs fúnebres en honor de Pèlias, és l’heroïna que realitza el trànsit de noia a dona a través de l’agon.
Peleu i Atalanta lluitant. Pintor de Munich, àmfora 500-490 aC
Fa poc s’ha sabut que en comptes d’un noi, aquest genet d’Artemísion és una noia, per la manera amb què va vestida. De ser un noi, aniria despullat:
De fet, les dones podien participar en els jocs olímpics com a posseïdores d’una quàdriga i rebien la corona de vencedor, si guanyaven la cursa; així sabem de dones espartanes d’alta posició que van lluir els seus cavalls de raça en els jocs olímpics.
Cinisca (Κυνίσκα) princesa d’Esparta, filla del rei Arquídam II i germana d’Agesilau II, nascuda envers el 440 aC. fou la primera dona, animada pel seu germà Agesilau (segons Plutarc Agesilaus 20.1), que va portar cavalls en uns jocs i la primera que va guanyar una victòria a les olimpíades del 396 aC i tornà a guanyar en les del 392 aC. Sabem per l’escriptor grec Pausànias III, 8 1,2,3 (143–176) que es van erigir dos monuments a Olímpia en honor de la seva victòria, un dels quals era una estàtua.
Σπάρτας μὲν βασιλῆες ἐμοὶ
πατέρες καὶ ἀδελφοί, ἅρματι δ’ ὠκυπόδων ἵππων
νικῶσα Κυνίσκα εἰκόνα τάνδ’ ἔστασεν μόναν
δ’ ἐμέ φαμι γυναικῶν Ἑλλάδος ἐκ πάσας
λαβεν στέφανον. Ἀπελλέας Καλλικλέος ἐπόησε.
IvO 160, Miler # 98b; Antologia Palatina XIII 16
Reis d’Esparta són
els meus pares i germans, amb un carro de rabents cavalls,
Cinesca vencedora erigí aquesta estàtua
i em declaro l’única de les dones de tota Grècia
que ha guanyat una corona. M’ha fet Apel·les Càl·licles.
En el santuari d’Olímpia, hi ha aquesta inscripció que acredita la victòria de Cinisca, tot i que malauradament no va suposar, com bé volia el seu germà Argesilau II, que el seu triomf no era només cosa d’homes i canviar així el curs de la història olímpica.
Eurileonis va ser una altra atleta espartana, com Cinisca, que al voltant de l’any 250 aC, va guanyar en les carreres de carros dels Jocs Olímpics. Pausànias també es refereix a aquesta victòria amb una estàtua de Eurileonis que es va erigir a Esparta.
A més de Cinisca i Eurileonis, els cavalls de la cortesana Bilitisque d’Argos, que fou concubina de Ptolomeu II, guanyaren a Olímpia. Les filles de Polícrates d’Argos foren vencedores en les Panatenees, a principis del segle II a.C.
Crec que això només és un tastet de dones gregues silenciades no només en la literatura sinó també en l’esport i malauradament la presència femenina en els jocs actuals, Londres 2012 encara n’és notícia, la qual cosa demostra que encara hi ha molt camí a fer.
Els Jocs Olímpics de l’antiguitat (vid. El Fil de les Clàssiques) tenien lloc cada quatre anys i duraven cinc dies; però els preparatius començaven un any abans. Quan els heralds o espondòfores garantien que els participants en els jocs fossin grecs, de condició lliure, no culpables cap crim i sense cap maledicció divina. Un mes abans els atletes més avantatjats arribaven a Elis i s’entrenaven nus sota la supervisió dels hellanodíkai o jutges dels grecs. Aquests desqualificaven els competidors que no gaudien de bona forma física i els que mantenien relacions sexuals o no se saltaven la dieta estricta.
Sovint es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques o de Cola Cao, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.
Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.
Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.
Uns mesos abans del solstici d’estiu, els heralds proclamaven la treva sagrada.
Els grecs no lluitaven per diners sinó per la glòria. “Ai, Mardoni, ¿contra quina mena d’homes ens han dut a combatre, que no lluiten per l’or o l’argent, sinó per la virtut?”
Arraquió lluitant contra el seu últim adversari en el pancraci, li agafa aquest del coll amb les cames i comença a escanyar-lo. En un intent per sobreviure, Arraquió li va arrencar un dit del peu i el contrincant, amb dolor insuportable, va abandonar el combat, però ja era una mica tard, ja que Arraquió havia mort per manca d’aire. Els jutges van coronar el cadàver, ja que l’altre s’havia retirat de la contesa.
Cleomedes va matar el seu contrincant en un combat de boxa, els jutges no li van atorgar la victòria, ja que consideren que havia comès una falta. Embogit per tal descrèdit, va a una escola on hi ha seixanta nens i va arrencar la columna que aguantava el sostre. Els pares, en veure la desfeta, decidirien linxar l’heroi a cops de pedra.
En les olimpíades, les dones no podien assistir als jocs, tret de la sacerdotessa de Demèter. Si alguna era enxampada l’estimbaven Tipeu abaix. Tanmateix, Cal·lipatira, filla i germana de vencedors olímpics, es va disfressar d’entrenador per veure el seu fill Pisírode. Amb l’alegria per la victòria del seu fill, va perdre la compostura i va voler saltar a la pista, amb tan mala fortuna que perdé el vestit que cobria la seva feminitat. Van discutir sobre la seva mort, però decidiren perdonar-li la vida en atenció als triomfs aconseguits per la seva família.
L’euga de Feidolas va arribar a la meta sense el seu genet i els jutges la van proclamar victoriosa.
Neró va voler participar en els jocs olímpics; però ningú no va voler competir amb ell. Quan va tornar a Roma, havia aconseguit tot un rècord olímpic: mil vuit-centes corones de triomfador. Se li acudí córrer una cursa amb un carro de deu cavalls, just començar no va poder subjectar les regnes de tants cavalls i va rodolar del carro. L’emperador veient-se-la molt magra, va abandonar dignament la cursa.
Teàgenes, tornant un dia de l’escola va passar per l’àgora i, en adornar-se de la bellesa d’una colossal estàtua divina, se la va voler endur a casa seva. Sense pensar-ho dos cops, arrenca l’estàtua i se la carrega a les espatlles. Els conciutadans el volien matar, però un home de seny va aconsellar que la tornès al seu lloc. Amb el pas del temps, fou un vencedor olímpic molt famós.
Esperem que ens ajudeu a trobar més curiositats olímpiques!
Noelia, Lourdes i Míriam
1r Batx. Grec
Fotografia d’Orestis Panagiotou / EFE
Els rajos de sol en un miralll parabòlic han encès avui a Grècia la torxa olímpica que serà traslladada a Londres. L’actriu Ino Menegaki, com a Gran Sacerdotessa d’Olímpia, acompanyada per deu dones en representació de les Verges Vestals, ha lliurat la flama al campió olímpic de natació Spyros Yanniotis. Amb aquesta cerimònia s’ha donat el tret de sortida a un relleu que culminarà el 27 de juliol amb l’encesa del peveter a l’estadi olímpic de la capital britànica en la cerimònia inaugural.
A partir d’avui començarà la llarga marxa de l’antorxa cap a els jocs de Londres. La flama olímpica ha estat encesa de manera tradicional i passarà per les mans de 490 portadors que recorreran 2.900 quilòmetres de la geografia grega: en total, 26 províncies, 30 municipis i 40 ciutats.
Finalment, el 17 de maig, la flama arribarà a l’antic Estadi Panatinaico d’Atenes. Allà, el foc sagrat serà lliurat als britànics, encarregats de portar la torxa a Londres.
Per què s’ha encès la flama a Olímpia? A quin déu s’ha invocat? Com s’ha aconseguit? Què en sabeu de tot plegat?
Encienden la llama olímpica de Londres-2012 en… per Globovision
Noèlia, Lourdes i Míriam
1r Batx. Grec