Category Archives: Llatí 2n

“Franciscae meae laudes” de Charles Baudelaire

Salvete, aràcnids et aràcnides!

Aquesta setmana celebrarem el Dia Mundial de la Poesia i jo us presento un poema de Charles Baudelaire, poeta, crític i traductor francès (París, 1821- París 1867). Un dels poetes més influents del segle XIX, anomenat “el poeta maleït” per la seva vida de bohèmia i els seus excessos.

Charles Baudelaire va escriure un llibre ple de meravellosos poemes Fleurs du mal, entre els quals he trobat un poema escrit tot ell en llatí: “Franciscae meae laudes”.

Per què Charles Baudelaire va escriure aquest poema en llatí? Té alguna relació amb les Clàssiques?
Quin és el tema de “Franciscae meae laudes”? A qui dedica aquest poema? Esmenteu-ne les característiques. Us atreviu a traduir-lo al català?
En quin temps estan els verbs d’aquest poema?
Exemplifiqueu les diferents declinacions amb mots d’aquest poema.

Franciscae meae laudes

Novis te cantabo chordis,
O novelletum quod ludis
In solitudine cordis.
Esto sertis implicata,
Ô femina delicata
Per quam solvuntur peccata!
Sicut beneficum Lethe,
Hauriam oscula de te,
Quae imbuta es magnete.
Quum vitiorum tempegtas
Turbabat omnes semitas,
Apparuisti, Deitas,
Velut stella salutaris
In naufragiis amaris…..
Suspendam cor tuis aris!
Piscina plena virtutis,
Fons æternæ juventutis
Labris vocem redde mutis!
Quod erat spurcum, cremasti;
Quod rudius, exaequasti;
Quod debile, confirmasti.
In fame mea taberna
In nocte mea lucerna,
Recte me semper guberna.
Adde nunc vires viribus,
Dulce balneum suavibus
Unguentatum odoribus!
Meos circa lumbos mica,
O castitatis lorica,
Aqua tincta seraphica;
Patera gemmis corusca,
Panis salsus, mollis esca,
Divinum vinum, Francisca!

Charles Baudelaire

Gràcies a la Margalida, he sabut que el cantautor francès Georges Chelon ha cantat meravellosament aquest poema de Baudelaire en llatí i que també ha tingut impacte en la dansa contemporània, com tot seguit podeu comprovar:

Us atreviu ara a fer-ne la traducció i a comentar aquest poema?

Paula Franco Semitiel
1r Batx. Llatí i Grec

La pervivència de Medea

12 Replies

Medea

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”. El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses. A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

Un dia a la UB

4 Replies

Recentment, els alumnes de 2n de Batxillerat de Grec i de Llatí de l’Institut Premià de Mar hem anat a la Universitat de Barcelona en una visita guiada per veure la seva immensa biblioteca. La sortida constava de tres fases: la primera, com hem dit abans, recórrer la grandiosa biblioteca a mans de l’Esther, mostrant-nos les seves diferents sales, com per exemple on estaven els manuscrits o les reserves, on es troben els incunables, del llatí incunabula, que vol dir “bressol”, fa referència a aquelles obres, com per exemple un llibre, un full o imatge impresa aparegut al segle XV, des de la data d’invenció de la impremta fins al 31 de desembre de 1500.

Aquesta biblioteca és una de les més reconegudes del món, també no és una sola biblioteca sinó que és un conjunt de dinou biblioteques les quals estan ubicades a diferents zones de Barcelona. També hi ha un espai pel món clàssic i hi ha moltes edicions de la Bíblia en llatí i un llibre que ens van ensenyar “Rerum Natura” en llatí, en castellà, en diferents llengües i en diferents edicions.

Gràcies a l’experta en manuscrits de la UB, vam poder veure quatre exemplars: un era un incunable i tres manuscrits.

Un incunable és un llibre produït abans de la invenció de la impremta.

Un manuscrit és aquesta paraula designa l’esborrany d’un text subministrat per un autor. Avui els manuscrits literaris ja no s’escriuen sistemàticament a mà.

Els incunables i els manuscrits van ser rebuts arrel de la “Desamortización de Mendizábal”, va ser un fet el qual el govern espanyol estava en crisi, es va decidir el·liminar tots els béns de l’església ajudant a l’economia estatal, llavors tots aquest llibres van passar a mans de biblioteques públiques situades per tota Barcelona i que més tard van anar a parar cap la UB. El recompte de llibre va venir a partir de les noves tecnologies, la informàtica va ajudar a poder fer el recompte de tots els llibres.

La secció de reserva compta amb 2.178 manuscrits. El més antic és del segle X i els segles XV-XVII són els més representats.

A part d’aquests 2.178 manuscrits, hi ha obres manuscrites enquadernades en volums facticis d’impresos.

Entre els manuscrits més emblemàtics de la biblioteca, podem citar els següents:

Crònica de Jaume I. 1343 Eixamenis.

Llibre dels àngels. 1445

Llibre apel·lat Consueta. Segle XIV

Ciceró. Opera. Finals del segle XIV

Jardinet d’Orats. 1486.

Aquesta és la web on podeu trobar tot el catàleg sobre la biblioteca.

Després d’aquest recorregut i passats uns minuts, ens vam disposar a acudir a les xerrades que dos professors de clàssiques. Una d’elles va ser a càrrec del Dr JAVIER VELAZA FRÍAS, de Llatí. El seu tema era el següent: Suadela Venusque: l’art de la seducció en els poetes del cercle d’August. Tot i que aquesta ens va resultar interessant, volem centrar-nos en parlar de la següent conferència, que estava a càrrec de la Dra PILAR GÓMEZ CARDÓ, de Grec, que és la que ens va agradar més. El títol era, PANDORA: figures femenines a la tradició grega. Aquesta xerrada, concretament es centra en la figura de la dona de l’antiga Grècia. De fet, podem dir que l’art ens ha deixat moltíssims testimonis sobre grans figures femenines. En el àmbit de la poesia podem fer menció a la poetessa Safo de Lesbos, que va escriure en poques frases que representava l’amor. Dones destacades d’aquella època foren Aspàsia de Milet o la reina Olímpia. Per portar a terme aquesta conferència, la professora Pilar Gómez pren com a punt de partida la figura mitològica de Pandora, la primera dona que va ser creada per mandat de Zeus, igual que Eva, ja que es pot trobar un cert paral·lelisme entre aquestes dues. Cal destacar que la dona, d’una manera o altra, s’ha considerat com una cosa “bella” i a la vegada “dolenta”, així ho diu l’autor grec Hesíode en la seva obra de la Teogonia 561-602, i altres citacions seves com per a desgràcia dels homes mortals, bella calamitat, funesta generació de les dones ,etc… Per tant, amb això podem deduir que tot el que fa referència a la figura femenina es considera com a quelcom negatiu. Apart de tot això, es pot establir un cert antagonisme pel que fa en la personalitat o comportament entre una dona i un home (heroïna-heroi), com per exemple, mentre que els herois són moguts per l’honor i el poder, les heroïnes ho fan pels sentiments, la família etc. Una prova es pot trobar en la famosa Ilíada, d’Homer, però per això ens hem de traslladar en el moment en què el príncep Hèctor i la seva esposa, Andròmaca, s’adrecen, ja que tard o d’hora sap que acabarà morint. Aquest fragment fa adonar-nos sobre com Hèctor és mogut per l’honor, ja que no vol deixar en ridícul el seu propi exèrcit, mentre que Andròmaca representa més el sentiment en parlar sobre el seu marit. Generalment, es podria dir que les dones són víctimes, subjectes passius, patidores, on podríem destacar dos grups:

Captives: Briseida, Cassandra o Andròmaca.

Divinitats: Sèmele o Io.

Són dones que desitgen la mort abans que viure. Independentment d’aquestes dues classes, també podem trobar les anomenades dones d’acció, que són aquelles que ajuden els herois a realitzar les seves gestes, com per exemple Medea. Una altra podria ser Clitemnestra, que traspassa l’espai privat per anar més enllà una vegada que el seu marit Agamèmnon no hi és i ella assumeix el poder. Per suposat, són dones actives que no suporten la submissió. Agamèmnon representa Zeus, i Clitemnestra representa la dea Atena, la sabiduria i la intel·ligència.

Per acabar, volem donar la nostra opinió personal, tant sols dir que la xerrada la vam trobar molt interessant i entretinguda. Per altra banda, és veritat que la dona durant molts anys ha estat molt infravalorada però que amb el pas del temps ha anat adquirint a poc a poc el reconeixement que de veritat es mereix i ha pogut accedir a diferents drets propis: com el de votar en les eleccions. Pensem que la biblioteca de la UB és fascinant tant per als alumnes de lletres com per a qualsevol tipus d’alumnes. Trobem llibres fascinants que ens relaten una mica més la nostra història. Tot i que ara es digui que en el saber està en la informàtica trobem que encara queda molta sabiduria en el paper.

Sara Bernad, Iván Zapico i Luis Moreno

2n de Batxillerat de Llatí i Grec

Un matí de llibres a la UB

2 Replies

El dia 25 de febrer de 2013, els alumnes de 2n de batxillerat de llatí vam anar a visitar la Universitat de Barcelona de Lletres.

La visita va consistir en dues parts: la primera, on ens van ensenyar la biblioteca de lletres, les hemeroteques, i les reserves, diverses sales on tenen els llibres més antics, i la segona, on vam assistir a dues conferències, una adreçada a l’assignatura de llatí, i una altra a la de grec, tot i que aquesta també feia referència a alguns mites romans.

Peitho i Afrodita

La història del llibre ens trasllada fins a l’Antic Egipte, on s’escrivia en papirs. Aquest costum va traslladar-se a les diverses cultures mediterrànies com es pot veure en l’Antiga Grècia i l’Antiga Roma.

Els rotlles de papir s’embolicaven en un cilindre de fusta enrotllats. Alguns sobrepassaven els quaranta metres de llargada i es desenrotllaven horitzontalment.

Els textos s’escrivien per una sola cara i en columnes i el títol s’indicava per mitjà d’una etiqueta que es lligava al cilindre.

Més tard el papir va ser substituït pel pergamí. La seva producció va començar cap al segle III aC, quan van començar a aconseguir-la a partir de la pell dels animals.

Això donava millors resultats perquè es podia conservar més temps, en millors condicions, més sòlid, i permetia esborrar el text.

Els cilindres papir s’anomenen volum en llatí, paraula que significa moviment circular, enrotllament, espiral, remolí, revolució, en fi, rotlle de fulles escrites, manuscrit enrotllat, llibre. de Els romans utilitzaven també taules de fusta untades amb cera en què es podia imprimir i esborrar els signes amb l’ajuda d’un estilet (que tenia una extremitat acabada en punta i l’altra arrodonida). Aquestes taules podien estar unides de manera similar a les dels còdex.

Finalitzant l’Antiguitat entre els segles II i III, i ja en l’Edat Mitjana, el còdex va substituir el volum. El llibre ja no era un rotlle continu, sinó un conjunt de fulles cosides, de manera que va adquirir l’aspecte rectangular que coneixem avui. Des d’aquell moment va ser possible accedir directament a un punt precís del text. Resultava més manejable, podia posar-se sobre una taula facilitant, d’aquesta manera, el que el lector pogués prendre notes o escriure mentre llegia. El format dels llibres va anar millorant amb la separació de les paraules, les majúscules i la puntuació, cosa que permetia una lectura silenciosa; després es van afegir les taules de les matèries i els índexs, que van facilitar l’accés directe a la informació requerida. Va ser aquest un format tan eficaç que encara s’utilitza avui, després de més de 1.500 anys de la seva aparició.

El paper va reemplaçar, progressivament, el pergamí. Una matèria més barata que va permetre una difusió més àmplia del llibre.

L’elaboració de les tècniques d’impressió per part de Gutenberg cap el 1440 van donar pas a l’entrada del llibre en l’era industrial. El llibre ja no era un objecte únic, escrit o reproduït d’acord amb la demanda. L’edició d’un llibre requereix de tota una empresa, capital per la seva realització, i un mercat per a la seva difusió. Per tant, el cost de cada exemplar baixa considerablement el que, al seu torn, augmenta notablement la seva expansió.

El llibre en forma de còdex i imprès en paper, tal com el coneixem actualment, apareix, per tant, a finals del segle XV. Als llibres impresos abans del gener de 1501 se’ls anomena incunables.

Incunable Tirant lo Blanc Manuscrit Llibre d’hores, Milà

En la nostra visita a la Biblioteca de la UB vam poder gaudir de diferents exemplars de manuscrits, incunables i dels primers llibres impresos. En tots ells vam poder observar la cura que tenien els seus creadors per millorar la seva primera perspectiva, ja que havien moltes orles que els decoraven, o detalls acolorits que feien la visió dels llibres més còmode i fàcil.

La Biblioteca de la UB disposa d’una xarxa de dinou biblioteques ubicades en els diversos campus i centres de les Universitats. Té quasi dos milions de llibres i revistes especialitzades en versió impresa o en versió electrònica, i és una de les primeres biblioteques de Catalunya i de l’Estat espanyol.

Laia Sànchez Puerto, Laura Luna Surinyach, Patrícia Ortíz Vincent i Rocío Molina Roca. 2n Batx, llatí.

Pompeia i les Idus de març

8 Replies

Hem arribat a les Idus de març que ja sabeu que és una data de malastrugança perquè va ser quan van matar Juli Cèsar.
Juli Cèsar havia estat avisat del complot contra ell, però no en va fer cas. Un dels avisos va ser un somni de la seva dona Calpúrnia. Però abans Cèsar havia tingut una altra dona important, que era Pompeia i de la qual es va divorciar.
Atenció. No s’ha de confondre, doncs, la ciutat de Pompeia que va patir l’erupció del Vesuvi, amb el nom de la dona de Cèsar.

Aquí teniu un article del diari La Vanguardia del 5 de març que porta aquest títol estrany de “Les Pompeies de Mas”.
Si us llegiu l’article, podreu explicar de quina Pompeia es tracta i què va passar concretament

Hauríeu de buscar una mica d’informació sobre qui va ser Plutarc i de què va la seva obra Vides Paral·leles.

També trobareu citat a l’article Marc Tul·li Ciceró i podríeu comentar quina al·lusió es fa a la seva activitat política i per què.

Potser és més difícil veure i explicar com es relaciona tota aquesta història clàssica amb la política actual, però ho podeu intentar.

A la premsa constantment surten cites clàssiques i potser aquests dies al voltant dels Idus de març en surtin més, podríeu fer una mica de recerca a veure què trobeu.

Ja hem repassat què va dir Cèsar quan va passar el Rubicó, ara toca recordar què va dir quan va veure qui hi havia entre els conjurats per matar-lo.

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Un àlter ego estètic!

20 Replies

Perruqueria Alter Ego

Com podeu veure “al barri hi ha de tot” i, aquesta vegada, a la Gran Via tocant a Casanova he vist aquesta perruqueria que porta el nom en llatí d’ ALTER EGO.

Considereu que és adient aquest nom per a una perruqueria que té també altres serveis de tractaments corporals? Per què?

El podríeu localitzar en el Google maps d’Establiments clàssics arreu i, fins i tot , trobar-ne d’altres?

Quin significat té alter ego dins de la psicologia?

Com relacioneu alter ego amb els casos de Clark Kent /Superman i de Dr. Jekyll /Mr. Hyde? En coneixeu d’altres?

Sabíeu que àlter ego forma part del llistat de llatinismes i locucions llatines de les PAU de Llatí d’enguany? En comentari, deixeu una frase vostra tot utilitzant aquest llatinisme.

Quines paraules derivades d’alter coneixeu en català?

Quines paraules derivades d’ego coneixeu en català?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

Projecte Neptú 2013

2 Replies

Guanyadors de la jornada Projecte Neptú 2013

El matí de divendres 8 de març de 2013 se celebrà a l’Auditori del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia la quarta edició del Projecte Neptú. El Projecte Neptú és una matinal que anualment aplega alumnes de batxillerat de les matèries de Grec i de Llatí dels instituts de l’Anoia junt amb els seus respectius professors i professores. Obrí l’acte el director del museu, Albert Tulleuda, en qualitat d’amfitrió i a continuació Teresa Puig i Ortiz, professora de llengües clàssiques a l’institut Antoni Torroja de Cervera i traductora al català de l’Ars Amandi ovidià (ed. La Magrana), oferí a l’alumnat una xerrada titulada Ovidi i L’Art d’estimar. En la conferència, relacionada amb el temari de Llatí per a les proves de la selectivitat, no només féu un repàs a la figura i l’obra del poeta romà, sinó que també comentà amb tot detall el contingut i l’estructura de l’Ars Amandi. Resseguí així mateix la tradició i l’empremta que aquest llibre de didàctica eròtica ha deixat en la literatura occidental. Després d’una pausa-esmorzar, els alumnes es distribuiren per grups a fi de relacionar-se amb nois i noies d’altres centres i respondre plegats un senzill qüestionari. Tot seguit participaren mantenint els mateixos grups en el concurs clàssic, tal vegada el moment més esperat de la matinal. Els joves anaren responent a preguntes de selectivitat a fi de posar a prova els seus coneixements i cada integrant del grup vencedor rebé un lot de llibresi com a premi; la resta de companys els dedicà el cant del Gaudeamus igitur a mode d’homenatge final. Hom constatà que enguany els alumnes exhibien un altíssim nivell de coneixements tant pel que fa a aspectes lingüístics com culturals. El concurs fou coordinat per les professores Teresa Palomas i Carme Subirà.

Participaren en la trobada fregant el centenar alumnes de Batxillerat pertanyents als següents centres educatius: Pere Vives Vich (Igualada), Joan Mercader (Igualada), Acadèmia Igualada (Igualada), Pla de les Moreres (Vilanova del Camí), Montbui (Sta Margarida de Montbui), Guinovarda (Piera), Alexandre de Riquer (Calaf) i Antoni Torroja (Cervera). Les professores i professors encarregats tant d’organitzar l’aplec lúdico-formatiu com de col·laborar en la jornada foren Àngel González, Anna Maria Rica, José María Cózar, Carme Subirà, Rocío Cantero, Teresa Palomas, Laura Costa, Carme Ballester, Salvador Oliva i Teresa Puig. La xerrada de la matinal fou emesa en directe per internet a través de la xarxa de telemàtica educativa de Catalunya i resta enregistrada al web del CECI (cecianoia.org), en l’apartat de videoconferències, per a tot aquell que tingui interès en visionar-la o escoltar-la. Projecte Neptú una vegada més (i ja en van cinc!) ha estat possible gràcies al grup de docents que s’hi ha implicat, gràcies a la Secció d’Estudis Clàssics del CECI (Prometeu Encadenat) i al propi Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada que hi donen cobertura tècnica i econòmica i gràcies també al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia que tan generosament ens brinda les seves esplèndides instal·lacions.

Salvador Oliva March (coordinador del Projecte Neptú)

Dones romanes i microcrèdits

20 Replies

Sempre que els exàmens del segon trimestre m’ho permeten, m’agrada parlar de la situació de la dona en el món clàssic aprofitant el dia 8 de març. Després d’una llarga, entretinguda i dispersa navegació, he trobat una informació que m’ha semblat interessant sobre l’existència de microcrèdits a la societat romana. Us deixo el vídeo de la professora Carmen Lázaro de la Universitat Jaume I en què explica com les dones es dedicaven a fer petits préstecs per posar en marxa petits negocis.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=bx9z74EjPRQ[/youtube]

El que explica la professora Lázaro m’ha fet pensar en la capacitat que tenim les persones, dones i homes, de trobar solucions enginyoses als petits problemes de cada dia.

Que tingueu un feliç dia de la dona treballadora!

Dolors Clota
INS Anton Busquets i Punset (Sant Hilari)

Els poetes elegíacs de l’època d’August ja estimaven i seduïen!

21 Replies

Octavi August era el nebot de Juli Cèsar, aquest últim s’encarregà de la seva educació i el proclamà hereu de les seves propietats i dels seus càrrecs polítics. L’any 44 aC Juli Cèsar fou assassinat i llavors esclatà la tercera guerra civil romana (43-42 aC). Aquest conflicte va enfrontar els pro-Juli Cèsar i els assassins d’aquest.

L’assassinat del Cèsar de Karl von Piloty, pintat l’any 1865.

El conflicte acabà amb la formació del Segon Triumvirat, format per Octavi August, Marc Antoni i Marc Emili Lèpid, l’any 40 aC. Octavi dirigeix els territoris occidentals romans, Marc Antoni s’encarrega dels territoris orientals i Marc Emili Lèpid es queda amb l’Àfrica romana. Durant aquest període, Marc Antoni reforçà les relacions amb Egipte, una província romana asiàtica, gràcies a l’estreta relació que mantenia amb Cleòpatra. A més a més, Octavi no va ajudar Marc Antoni durant els conflictes amb els parts. El 32 aC el senat va treure els poders a Marc Antoni i va declarar la guerra a Egipte: la quarta guerra civil romana havia esclatat. Aquest conflicte acabà el 30 aC amb el suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra. Octavi va guanyar el conflicte i va annexar el territori d’Egipte a Roma. Finalment el 27 aC Octavi es va proclamar Imperator Caesar Augustus. Aquest seria l’inici de l’imperi romà.

Bust de Cleòpatra VII del segle I aC, conservat a l’Altes Museum de Berlín.

L’emperador August concentrava tots els poders polítics, militars i religiosos (Pontifex Maximus). A més a més era cònsul, càrrec que li permetia controlar el senat i l’elecció de magistrats; de fet ell era el primer dels senadors (Princeps Senatus). L’imperi conservava les províncies romanes conquerides durant l’etapa de la república.

Bust d’August durant el seu regnat (segles I aC- I dC). Conservat al Museu de Glyptothek de Munic.

Durant l’època d’August, va eclosionar un vessant literari de l’elegia grega que tractava temes exclusivament amorosos i eròtics. Durant els cinquanta anys del regnat d’August, l’elegia va arribar al seu punt culminant, tant en producció com en qualitat. Aquest punt culminant de l’elegia romana va ser una de les conseqüències del programa polític i cultural d’August. L’emperador volia regenerar la població romana i que aquesta recuperés els valors tradicionals i la moral que havia anat perdent a l’època de la república, durant la qual molts romans es van enriquir fàcilment. Per aconseguir els canvis socials i culturals que es proposava, es van crear cercles d’artistes, els quals estaven protegits per homes enriquits i majoritàriament propers a August, els cercles més coneguts van ser el de Mecenes i el de Messala Corví.

Mecenes era un home molt ric i refinat, conseller de confiança i amic de l’emperador August. Mecenes acollia poetes d’origen més aviat humil i per tant sense gaires recursos econòmics, a canvi els poetes es comprometien a ser fidels al règim de l’emperador August. Del nom de “Mecenes” va sorgir el mot de “mecenes”: persona rica que participa generosament en els projectes dels artistes. Properci va formar part d’aquest cercle d’artistes juntament amb Virgili i Horaci.

Messala Corví també era un home enriquit, però no havia d’ajudar econòmicament els seus protegits ja que aquests ja disposaven de recursos monetaris. També cal afegir que el cercle de Messala Corví estava menys vinculat a la política d’August. Ovidi i Tibul pertanyien a aquest cercle d’artistes juntament amb Sulpícia.

Però en aquest apartat tractarem exclusivament els poetes romans més significatius que van conrear l’elegia, aquests van ser: Ovidi, Corneli Gal, Tibul i Properci.

Bust de Gai Cilni Mecenes, segle I aC. Localització: Irlanda.

– L’escriptor i polític Publi Ovidi Nassó va néixer el 43 aC a la ciutat de Sulmo (Sulmona, a la Itàlia interior), i va morir a l’exili a la costa occidental del mar Negre (actual Constança romanesa) el 17 o 18 dC. Ovidi va passar a formar part del cercle literari de Messala, contraris al regnat de l’emperador August.

L’estreta unió amb sobretot els poetes Tibul i Properci que també pertanyien al cercle literari de Messala, va comportar un gran èxit i reconeixement social però també la pèrdua de la confiança de l’emperador August que el desterrà l’any 8dC a la costa occidental del mar Negre, on moriria anys després. Aquest menyspreu del descendent de Venus va ser causat per la poesia tan provocadora que escrivia August i que indirectament va influenciar a la filla i a la néta de l’emperador a cometre un adulteri i que en general corrompia els valors tradicionals romans que August volia recuperar. També es rumorejava una possible conspiració envers l’imperator.

Podem dividir l’obra d’Ovidi en cinc grups tenint en compte la seva temàtica: poesia elegíaca d’amor, poesia didàctica d’amor, poesia èpica, poesia didàctica patriòtica i poesia elegíaca d’exili. Les obres més famoses són Les Metamorfosis i L’Art d’estimar. Les Metamorfosis (8dC) recullen la major part de la mitologia grega i romana (obres d’Homer, d’Hesíode, Apol·loni de Rodes…), encara que Ovidi assegurés que no estava acabada. L’Art d’estimar (2aC) consisteix en un “manual” d’amor, un conjunt de consells de com galantejar i portar correctament una vida en parella.

“Aeacidae Chiron, ego sum praeceptor Amoris” (Com Quiró va ser per Aquil·les, jo sóc el mestre de l’amor).

Estàtua commemorativa d’Ovidi a Constança (antiga Tomis, on el poeta es va exiliar), a Romania. Esculpida per Ettore Ferrari, l’any 1887.

– El poeta, orador i general romà Corneli Gal va viure entre el 69 aC i el 26 aC aproximadament. Era fill d’un libert i va començar a escriure poesia a l’edat de vint anys amb una gran acceptació social, inclosa la del que seria el primer emperador romà: August. L’emperador August va emportar-se a Corneli a diverses expedicions amb ell i el va proclamar triumvir d’uns territoris africans que pertanyien a l’imperi.

Corneli Gal va dirigir un destacament militar durant la batalla d’Àccium, el 31 aC, durant la quarta guerra civil romana, que va finalitzar amb la proclamació d’August com emperador. Ovidi el considerà un dels grans poetes elegíacs romans. Corneli Gal va escriure quatre obres elegíaques anomenades Amores, dedicades a Cytheris, una actriu de mims de l’època que era la seva amant. L’obra de Corneli va significar una gran influència per altres poetes com Ovidi, Tibul o Properci; però a la vegada la major influència de l’elegíac va ser Euforió de Calcis. També es conserven un pentàmetre (“uno tellures diuidit amne duas”) i un papir amb nou línies (Et redit ad nihilum quod nihil ante fuit). Corneli Gal no només va ser admirat com a poeta, sinó també com a orador, es coneixen les seves obres In Pollionem i In Alfenum Varum.

Bust de Corneli Gal, segle I aC.

– El poeta elegíac Albi Tibul va néixer el 55 aC i va morir el 18 aC. La seva família, que procedia de l’ordre eqüestre, havia perdut gran part de la seva fortuna i propietat arran dels conflictes interns a Roma durant el primer segle abans de Crist. Tibul era gran amic d’altres poetes com Messal·la, Properci, Ovidi, Horaci o Virgili.

La temàtica de l’obra de Tibul és l’amor malaltís i romàntic, el rebuig a la guerra, la mort, la riquesa i el comerç, la tranquil·litat de la vida camperola… L’estil de Tibul és més bé clàssic per la seva claredat i la manca d’ornamentació mitològica alexandrina.

S’han conservat dos llibres elegíacs de Tibul, els quals inclouen altres creacions literàries del cercle de Messal·la, al qual pertanyia.

– El primer d’ells tracta d’una noia plebeia anomenada Dèlia, de qui Tibul estava enamorat i volia que fos la seva amant. Malauradament Tibul no va aconseguir enamorar Dèlia.

– El segon llibre consisteix en un recull de sis poemes dedicats a Nèmesi, una nova amant del poeta. Tibul va jugar amb el nom de la dona i el de la deessa de la venjança, Nèmesi. Es dubta de l’existència de Nèmesi, tot i que possiblement va ser una cortesana que seduí Tibul quan Dèlia el va rebutjar.

Tibul a casa de Dèlia de Lawrence Alma-Tadema, pintat l’any 1866.

– Sext Aureli Properci va viure cap l’any 50 aC i el 15 aC. La seva família (de rang eqüestre) va perdre grans quantitats de terres quan Properci encara era un nen, tot i així va poder anar a estudiar a Roma, on va conèixer a altres poetes com Ovidi. També s’hi va enamorar, concretament de Cíntia; una modista, dansaire, poetessa i música. Cíntia va ser l’amor de la seva vida, però després de la seva mort, Properci va unir-se a Licínia, una altra amant.

L’estil de Properci es basava en la imitació de la poesia neotèrica alexandrina i de l’obra de Cal·límac. L’amor que Properci tracta és melancòlic i tràgic, envejós i desesperançador. L’obra de Properci consisteix en quatre llibres elegíacs, tres dels quals estan dedicats a l’amor que sentia cap a Cíntia.

“Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,

contactum nullis ante cupidinibus.”

(“Cíntia primer em va captivar miserable amb els seus ulls,

jo que encara no havia estat tocat per Cupido”)

Properci i Cíntia a Tivoli de Auguste Jean Baptiste Vinchon, pintat l’any 1815.

Què opineu d’aquests quatre poetes elegíacs romans? Us agraden els temes que tracten? Creieu que a l’actualitat l’elegia amorosa hi té cabuda? Quins corrents literaris i artístics al llarg de la història s’han influenciat de l’elegia romana? Preferiu l’exaltació o la moderació dels sentiments?

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Tatiana a la recerca de la veritat (I)

3 Replies

Aquesta història ens desplaça a la Roma de principis del segle III dC. Es tracta d’una recreació fictícia basada en fets reals.

Vaig mirar de nou els papirs grecs i a continuació Περικλῆς, el nostre professor de llengua grega, natural de l’antiga regió de l’Àtica. La seva mirada traspassava la meva pell i vaig baixar el cap un altre cop.

– Recorda qui és Plató, senyoreta Tatiana?

Em vaig quedar rumiant i vaig respondre:

– És un còmic romà dels segles III-II aC. És l’autor de Miles Gloriosus i de Menaechmi, obres que vam llegir l’any passat.

– No, senyoreta, aquest és Plaute! Plató va ser un dels més grans filòsofs grecs, alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure importants obres filosòfiques com La República, Fedre, El Banquet, El Menó...

– Però Plató també hauria de tenir coneixements sobre la comèdia, ell que volia ser un còmic fou mestre d’Aristòtil, un dels més importants còmics grecs.

– No, el còmic grec a qui s’està referint és Aristòfanes. -Va sospirar- Senyoreta, tantes obres de teatre no són bones per la seva salut.

Si haig de dir la veritat, m’equivocava a propòsit; de fet em semblava força divertit el rostre enfurismat del professor i vaig esclatar a riure en aquell precís moment.

– Oh! Per què em fa patir d’aquesta manera, senyoreta?

Just en aquell moment va obrir-se la porta i la Iulia i jo vam córrer per saludar el pare.

El meu estimat pare es deia Titus i era un dels cònsols del Cèsar Alexandre Sever, era un home important a Roma i jo n’estava ben orgullosa. El pare era molt culte i també molt simpàtic, li agradava molt conversar amb els seus amics i sempre reia. De jove va viatjar per tot el món: Grècia, Hispània, Dàcia, Àsia Menor, Àfrica i fins i tot per Germània! Tothom diu que jo sóc igual que el pare i si és així, estic molt contenta.

La meva germana es deia Iulia com la meva mare i el meu germà petit es deia Titus com el pare. La Iulia tenia llavors disset anys, dos anys més que jo i era la persona més bona del món! Era molt millor que jo en tots els aspectes: era més intel·ligent, més treballadora, més conformista, més generosa.. Molt sovint em sento inferior a ella però llavors el pare m’acarona i em diu que el meu somriure i la meva simpatia són més valuosos que l’or. La Iulia i jo ens porten molt bé, com bones germanes i amigues; de fet compartim cambra i de vegades ens passem les nits en vela explicant-nos els nostres secrets, pors i inquietuds. Quan tinc problemes, sé que puc comptar amb la Iulia, no sé què faria sense ella!

En Titus té tretze anys, és un jovenet entremaliat i el pare té grans projectes per a ell. En pocs anys, començarà la seva carrera política (cursus honorum) i algun dia arribarà a cònsol o a primus pilus. Però a en Titus no li interessen gaire els estudis, diu que vol ser gladiator. La mare estima molt la Iulia i en Titus, el seu petit etern; en canvi, la nostra relació és més distant.

Tatiana

Després de les nostres classes, la Iulia i jo vam cosir amb la mare fins l’hora de dinar, mentre en Titus practicava la lluita amb espases de fusta a l’atrium. Poc després va arribar la Clàudia, la nostra fidel serva.

– Dominae, el dinar està servit. -Ens digué- Desitja que avisi al Dominus? -Es dirigí a la mare.

– Puc avisar-lo jo mateixa, si li sembla bé, mare. -Em vaig oferir.

– Com vulguis, Tatiana.

Vaig dirigir-me al tablinum del pare, on es tancava llargues hores per meditar i treballar, com ara escrivint cartes i altres documents. La porta estava oberta i vaig apropar-me per veure què feia el pare. Em vaig sorprendre quan el vaig veure agenollat i subjectant una creu de fusta. Immediatament vaig recordar les paraules d’en Pèricles:

“Recentment han aparegut uns individus que es fan dir cristians. Els cristians són uns éssers malvats perquè corrompen la nostra mare Pàtria negant els seus déus i es proposen escampar el Χάος per tot l’imperi per així destruir-nos. Quan morin, es cremaran en els inferns de Plutó. El seu atribut és una creu que representa el lloc on va morir el seu “salvador” Jesucrist per salvar la humanitat i redimir els seus pecats.”

Em vaig quedar glaçada en pensar que el pare podia ser cristià. No, no podia ser veritat, el meu pare era un home bo! Llavors desconeixia que aquell moment canviaria per complet la meva vida. Alguna cosa m’uniria amb el pare per sempre i també amb Déu, a qui fins feia poc havia menyspreat.

El pare es va adonar de la meva presència i amagà la creu sota la seva túnica:

– Què… què vols, filla meva? -Pronuncià nerviós.

– El dinar ja és a punt.

– Què has vist, Tatiana? Què has escoltat?

– He vist una creu de fusta i no he arribat a escoltar res. Què m’intenta amagar pare?

– No puc dir-t’ho, no vull perjudicar-te per culpa de les meves creences.

– Pare, digueu-m’ho, si us plau, Si m’estimeu, digueu-m’ho. Tinc quinze anys i aviat m’hauré de comprometre com la Iulia. No li semblo suficient madura?

– No és això, Tatiana… -S’apropà a mi i s’agenollà- Tinc un gran i apreciat secret. M’has de prometre que no ho explicaràs a ningú i el guardaràs dins el teu cor amb pany i clau.

– Ho prometo per Júpiter, pare. -El pare va posar una expressió estranya en pronunciar “Júpiter”.

– Tatiana, sóc cristià. Saps què és el Cristianisme?

– El magister ens va explicar que és un moviment contrari a l’imperi que es proposa corrompre i destruir tot el que Roma ha aconseguit construir des dels seus orígens. Vol dominar el món sencer, un món on regni el mal i el caos.

– Això és el que us ha explicat en Pèricles? – Va sorprendre’s- Tatiana, el Cristianisme no té res a veure amb el mal, el caos o la destrucció; sinó en l’alliberació de l’ésser humà i la recerca de la felicitat a través de l’espiritualisme. Fa uns dos-cents anys va existir un home anomenat Jesús que va viure a Judea i va desafiar l’hermetisme de la religió jueva i la hipocresia de la societat. T’asseguro, filla meva, que en cap moment va ser contrari a l’imperi, ell va intentar crear una convivència entre tots dos grups, però no va ser possible. Hi havia massa gent contrària a Jesús, i aquests no eren pas romans… Jesús va ser el fill de Déu, una divinitat universal i abstracta; que vetlla per la pau siguem de la ètnia, de l’edat i del sexe que siguem. És cert que l’existència de Déu qüestionaria el poder absolut de l’imperator, ja que el seu llinatge diví justifica la seva concentració de poders. Per aquest motiu, les autoritats romanes amaguen aquest meravellós secret al poble.

– Si és cert el que vostè diu, pare, el Cristianisme cerca la pau i la veritat, no el mal i la destrucció. Com pot prohibir-se sota condemna de mort una cosa beneficiosa per la societat?

– Com bé t’he explicat, les autoritats romanes volen controlar el nostre pensament i les nostres actuacions. Si l‘imperator és Déu, ell podrà conèixer tot el que es proposi; però si hi ha un altre Déu aliè a ell, li serà impossible arribar als pensaments dels seus súbdits.

Vam escoltar el soroll de la porta, com si algú hagués estat recolzat a ella espiant-nos. Els dos vam córrer cap allà però no vam trobar a ningú. L’únic que vam escoltar van ser unes passes allunyant-se. Qui hauria estat qui ens havia escoltat? Ho explicaria a les autoritats? Si l’imperato s’assabantés, el meu pare perdria el seu càrrec i l’oportunitat d’en Titus de fer una carrera militar, i el pitjor de tot: podrien condemnar el meu pare a mort.

CONTINUARÀ…

Tatiana