De tant en tant, paga la pena passejar-se pels racons de Catalunya, que amaguen tresors a cada passa. No negaré que els viatges llargs ens aporten sorpreses i ens ajuden a obrir la ment a d’altres formes de vida, però no oblideu de fer, a voltes, un cop d’ull al que tenim al costat.
En una d’aquestes escapades, una de recent, vaig anar a raure al poble de Caldes de Montbui, on vaig retrobar-me amb els seus famosos balnea.
Em vaig quedar gratament sorpresa en comprovar la recontrucció dels safareixos, proveïts d’uns plafons informatius que no s’estaven d’incloure interessants precisions lingüístiques com l’origen i el significat d’una expressió tan nostrada com fer safareig. També vaig fer un cop d’ull al museu, on s’explica amb profussió de detalls el funcionament de les termes romanes de la vila i la seva evolució fins a esdevenir una important centre termal. A la sortida, de camí cap a la plaça, vaig topar-me amb una escultura d’un egregi artista local que representa una dea de sobres coneguda per nosaltres, però ai, podeu dir-me per què en en llegir la inscripció de la base vaig pensar en una de les precisions que més us faig en corregir la feina de mitologia que em lliureu?
[Totes les fotografies: Teresa Devesa]
Posats a fer, intenteu treure el suc de l’article, tot especificant el nom llatí de la vil·la i la seva etimologia, la seva riquesa arqueològica, explicant què són els balnea i citant d’altres localitats catalanes on se’n conserven restes, definint la divinitat esmentada… D’altra banda, encara que no tingui relació directa amb el llatí, ¿coneixeu el significat i l’origen de l’expressió catalana citada? I, per què no?, busqueu informació sobre l’escultor autor del monument.
Nom Gegant: CORNELIUS
Alçada: 3,97 m. Pes: 49 Kg. Nom Geganta: FONTSANTA Alçada: 3,91 m. Pes: 45 Kg.
CORNELIUS representa un general romà retirat, que s’estableix per les terres del delta del Llobregat, a prop del riu Rubricatum. Esdevingué segons la llegenda, fundador de Cornellà de Llobregat.
FONTSANTA és una laietana de la zona, en un principi esclava de Cornelius,a qui fa d’aiguadera, però que aviat s’enamorà del romà.
També ens acompanya, amb el so de les gralles i els timbals, la MARIANA, la gegantona de la colla que tira aigua i que porten els nostres nens i nenes.
El Jabato neix editorialment parlant l’any 1958. Analistes poc curosos l’han qualificat de simple clon de El capitán Trueno. Però El Jabato té una personalitat pròpia, ben definida. Si l’analitzem amb un mínim de rigorositat veurem que és força diferent en molts aspectes. Per començar, ambdós personatges tenen una extracción social molt diferent: Trueno és un cavaller, pertanyent per tant a la noblesa, a l’èlit social del seu temps. El Jabato, per contra, és un camperol, més acostumat a fer anar l’arada, més que no pas l’espasa. El capitán Trueno es llança alegrement a l’aventura, sense més preocupacions. Contràriament, El Jabato és des dels inicis de la seva saga un proscrit per Roma –convertint-se d’alguna manera en una mena d’alter ego del seu creador, aleshores escriptor represaliat-, per la qual cosa la seva vida aventurera li ve imposada per aquesta circumstància, veient-se obligat a fugir permanentment.
Els creadors de la sèrie. Guionistes, dibuixants i entintadors El Jabato es una altra creació de Víctor Mora Pujadas (Barcelona 1931). La fèrtil imaginació d’aquest gran escriptor ha donat a la historieta (juvenil i per a adults) personatges de l’alçada de El capitán Trueno, El sheriff King, El corsario de Hierro, Dani Futuro, i un llarguíssim etcètera. És a Víctor Mora a qui hem d’atribuir la majoria dels guions de El Jabato, que els signà –quan signava- amb el pseudònim R. Martín.
Sembla ser que, com en El capitán Trueno, en els guions de El Jabato intervingueren altres redactors de l’editorial Bruguera. És el cas de Josep Antoni Vidal Sales (a) Cassarel, o de J.B. Campos.
Els dibuixants composen el segon pilar sobre el que se sosté qualsevol còmic. No hi ha dubte que si algun dels dos elements –guió o dibuix- fallen, la historieta no triomfa. Afortunadament, a El Jabato un i altre foren gairebé sempre de primera categoria. El creador gràfic del personatge fou Francesc Darnís Vicente (Barcelona, 1910-1966). Gran admirador d’Alex Raymond i com aquest, detallista fins a la sacietat, Darnís començà a dibuixar cap a l’any 1934 després de patir un accident laboral. L’any 1958 li encarreguen la col·lecció per la qual seria més popular, El Jabato, el primer exemplar de la qual veia la llum un llunyà 20 d’octubre de 1958. I la resta ja és història. Darnís moria prematurament el 8 de març de 1966, dos mesos després de dibuixar el quadern núm. 381 de la sèrie apaïsada de El Jabato, el que clausurava la col·lecció.
Amb l’èxit de la sèrie vingué també la sobreproducció. Per això Darnís va necessitar l’ajut de diversos entintadors. Al llarg dels vuit anys que durà la col·lecció, els entintadors foren uns quants, i de diversos estils. Entre ells destaquem Luis Ramos, Víctor Arriazu, Manuel Carregal, Tomàs Marco, Joan Escandell, Juan A. Martínez Osete i, sobretot, Jaume Juez Castellà (Barcelona, 1906-2002). El tàndem Darnís- Juez és el que dóna l’estètica definitiva a la sèrie de El Jabato. Després vingueren Víctor Arriazu, Manuel Carregal i J.A. Martínez Osete.
Els “altres dibuixants” de El Jabato, gairebé podríem dir els cocreadors del personatge, són dos monstres de la historieta: Juan Alejandro Martínez Osete (1921-2000) i Félix Carrión Cenamor (1920-2003). Entre la resta de dibuixants de El Jabato hi hagué també una notable varietat d’estils i d’aportacions.
La trajectòria editorial
El Jabato estigué, i està, a l’alçada dels millors còmics del tebeo clàssic hispà. Prova d’això és la seva llarga trajectòria editorial. El Jabato ha tingut nombroses edicions i reedicions en els seus 50 anys d’existència, perquè ha estat un còmic de masses, i ha acomplert sobradament els objectius per als quals fou creat. Essencialment cal dir que les edicions originals foren els 381 quaderns titulats El Jabato; les 51 aventures de El Jabato extra; les entregues publicades a les revistes Ven y Ven, Suplemento de historietas de El DDT i El Campeón de las historietas; les aventures curtes publicades a la revista El capitán Trueno extra, i també alguns almanacs i extres de vacances. Llevat de dues aventures noves, publicades en 2009 i 2010, la resta de col·leccions han estat reedicions, de vegades molt manipulades. Ara també els seguidors en fan muntatges a la xarxa:
La difusió exterior de la sèrie
És un dels aspectes menys coneguts del personatge. L’èxit obtingut per El Jabato necessàriament havia de traduir-se en una “exportació” del personatge, com també es va fer amb El capitán Trueno, sobretot a través de Creaciones Editoriales, la distribuidora internacional de l’editorial Bruguera. Així, per exemple, la sèrie es va vendre a Sudamèrica, on Bruguera hi tenia sucursals, sembla ser que amb un èxit discret. També s’edità a França, Bèlgica (en francès i neerlandès), Suïssa, Canadà, alguns països de l’Àfrica francòfona, Grècia i potser Turquia.
El tractament de la història a El Jabato
Una de les crítiques que s’han fet de vegades a la sèrie El Jabato és l’anacronisme històric de presentar-nos un iber cristià que viu en l’època de l’emperador Neró. El seu creador, Víctor Mora, ens confessà en certa ocasió que el personatge que inicialment creà no s’havia d’haver anomenat El Jabato, nom que mai no li va agradar. Que pretenia situar-lo cronològicament entorn de la primera meitat del segle I a. de JC, més o menys durant les guerres sertorianes (82-72 a. de JC), amb la qual cosa les lluites amb Roma haguessin tingut molt més sentit. I evidentment mai no hagués pogut ser cristià, ja que aquesta religió no existia aleshores. Però l’autocensura era molt forta en aquella època, més encara tractant-se de la creació d’un escriptor aleshores represaliat políticament.
En els primers quaderns de la sèrie apareixen restes d’antigues civilitzacions que no podien existir durant el segle I dC: una ciutat hitita en el nord d’Àfrica o una ciutat cartaginesa, Zaal, ambdues sobreviscudes en circumstàncies extraordinàries. Fins i tot hi apareix un Egipte que lluitava per la seva independència en època de Neró. Evidentment no es tracta d’errades, sinó de llicències del guionista Víctor Mora, a qui sempre ha agradat d’introduir aquests anacronismes històrics en les seves sèries. Una mica a l’estil de Hal Foster en el seu Prince Valiant, o al de Goscinny-Uderzo amb Astèrix, on veiem a un guerrer gal del segle I aC elaborant menhirs.
Però també cal dir que quan parlem d’errades històriques no és únicament als guionistes de El Jabato als qui cal “culpar” d’això. De vegades algun dels comentariste i/o estudiosos del personatge cauen en errors semblants quan insisteixen a fer atribucions geogràfiques que no són més que uns altres anacronismes històrics. Un dels més freqüents és afirmar que el nostre protagonista és “espanyol”. El Jabato no pot ser mai “espanyol”, per la senzilla raó que en l’època en què passen les seves aventures encara falten molts segles per a la creació d’aquesta comunitat política. El Jabato i Taurus són, senzillament, ibers, tal i com en la sèrie es repeteix fins al cansament. I en aquest context “iber” vol dir algú nascut a la franja mediterrània de la península ibèrica i costa sud de l’actual França, que és on els escriptors grecollatins situen el país dels ibers. Per a entendre’ns, actualmente entre Catalunya –incloent-hi la Catalunya Nord-, el País Valencià i part de Múrcia. Per descomptat, El Jabato i Taurus tampoc poden ser ni catalans, ni valencians, ni murcians. Perquè són ibers. Com Claudia és romana i no italiana; o Fideo grec,entenent que la ciutat de Milet, d’on prové, formava aleshores part de l’oikoumene grega.
Malgrat el que acabem de dir, la sèrie mantingué sempre un to altament didàctic. I els nens que aleshores erem no tan sols vam aprendre a llegir amb El Jabato, que va contribuir a introduir-nos en el meravellós món de la lectura, sinó que a través d’ell també vam començar a assimilar elements de geografia, d’història o fins i tot d’antropologia. No tots els nens de 8 anys saben que els hitites foren un dels primers pobles de l’Antiguitat que utilizaren el ferro. Nosaltres, mercès a El Jabato, ho sabíem. Com sabíem que Egipte fou conquerit pels perses en el 525 a. de J.C. Conceptes com el treball en equip, la solidaritat, o la justícia social els vam conèixer seguint les peripècies d’aquests personatges irrepetibles que ens donaven, sense nosaltres saber-ho, les primeres lliçons d’ètica i d’humanística de les nostres vides. Mai no agraïrem prou d’haver-los conegut.
Ramon Coll Monteagudo Regidoria de Cultura. Ajuntament de Premià de Mar
El passat dijous 13 de Octubre els alumnes de 4t, 1r i 2n de Batxillerat de Clàssiques vam anar a visitar uns dels jaciments arqueològics més importants de Catalunya, Empúries.
Per aprofitar millor el dia, vàrem quedar molt d’hora a la porta de l’institut. Però, com sempre, algunes persones mai són puntuals. Per tant, vam haver de sortir una mica més tard del previst. Una vegada en marxa l’autocar (Ab schola eximus), vam veure una alumna per la finestra corrent darrera de l’autocar perquè ens anàvem sense ella. Aquesta estampa, no sé per què, era molt semblant a algunes escenes de pel·lícules, en què l’autocar escolar se’n va i l’alumne ha de sortir corrents per agafar-lo, si no vol arribar tard a classe. Però ho va aconseguir i va poder-hi pujar.
Com que els budells ja ens tremolaven i les cames volien prendre un petit descans, vam fer una aturada tècnica (Ientaculum paratum est) i després ad Emporiass’ha dit.
Finalment i amb molta impaciència vam arribar al jaciment arqueològic d’Empúries on ens va rebre la Iulia, una patrícia de l’època romana. S’ha de dir que tenia molta vis comica, a més de ser simpàtica i agradable. El que ens va sorprendre molt era com vestia. Però per això teniem la nostra particular dissenyadora de moda, l’Anna, que a partir d’unes fotografies i una informació, ens ha explicat de forma molt detallada i precisa per què la Iulia se’ns va presentar així i com era la vestimenta de la resta de la població romana.
Aquesta ens va portar fins l’entrada de la ciutat romana, on ens va situar en el marc històric de l’època del ibers, l’assentament dels grecs i posteriorment l’entrada dels romans. Ens va posar en antecedents mitjançant els ensenyaments que havia rebut de la seva nutritor grega.
La Iulia va explicar el pentinat típic de l’home romà a partir de l’exemple d’un alumne de 2n de Batxillerat. I a una noia de 1r li va posar un sobrenom, la Vikinga, pel seu cabell tant ros. El que més gràcia em va fer a mi i al meu company va ser quan a una noia, que fa Grec, li va dir que tenia un perfil igual que el de una grega. Tot això feia que la dramatització no fos solament explicació, sinó també ironia. La Sara estava amatent a tota la representació per tal de confeccionar un article des del vessant de la seva gran passió, el teatre.
Abans d’entrar dins de la ciutat romana, ens vam aturar a contemplar la figura que hi havia a la porta. La Iulia en un primer moment no ho volia ensenyar perquè això produiria el riure de tothom, però ho va fer. Era un fal·lus que a Roma i a la ciutat, representava la fertalitat i la força dels habitants. A posteriori vam entrar a la civitas romana pel cardo maximus, a banda i banda del qual hi havia les tabernae i unes columnes. Seguint una miqueta més vam trobar a mà dreta una insula. Aquest carrer principal ens va conduir al fòrum, centre de la vida política on la dona no podia entrar. Aquesta entrada cada nit es tancava per tal que ningú pugés accedir.
He de dir que, tot i ser personae non gratae en una domus aliena a nosaltres, la Iulia ens va convidar, amb molta amabilitat, a fer un cop d’ull per saber com vivia. Una vegada tots a dintre, vam veure a mà esquerra una representació del que seria el sostre que recobria la part més externa del fòrum. A l’altra banda es trobava la basílica, on s’administrava justícia. Allà mateix vam poder apreciar com feien el terra, que era de marbre, tal i com ho fem actualment. A l’alumne dels cabells romans li va preguntar si ell tenia el terra igual i en respondre-li que no, la reacció de la Iulia era de sorpresa i ens qualificava d”estranys’.
A Empúries, com qualsevol altre ciutat, tenia unes termes, on anaven a banyar-se o a fer altres activitats d’oci. La patricia romana ens va explicar que allà utilitzaven el ‘pipí’ per rentar-se les dents i hi havia una esponja col·lectiva per rentar-se les seves parts. Aquesta notícia va causar exaltació entre tot l’alumnat, sobretot les noies. La Iulia, ho veia el més normal del món, però la veritat es que fàstic en fa, per més polits que fossin els romans.
Finalment, vam deixar la civitas romana, per endinsar-nos a la grega. S’ha de dir que tots ens vam fixat com canviava la urbanització d’una civilització a l’altra. La romana era molt octogonal mentre que la grega era molt més ‘’laberint’’, ja que no tenia un traçt especial. Allà, la Iulia ens va estar explicant algunes de les zones de la ciutat grega, entre elles l’altar on es trobà el déu de la medicina, Asclepi. La zona que més ens va agradar va ser l’àgora, una gran plaça amb les mateixes característiques que la romana.
Un cop acabat el recorregut encara quedava el museu i els nostres magnífics professors, la Núria, la Teresa i en Surroca, ens van dir que l’alumnat de Quart tenia l’opció d’entrar com no. Quasi ningú d’aquest curs hi va entrar excepte tres noies (quina poca estimació pel món clàssic!). En canvi, els de primer i segon sí ho vam fer, ja que la feina encarregada ens ho exigia i perquè, encara que els professors potser no ho creguin, ens entusiasma molt aquest món.
Un cop dins del museu, les companyes Marina i Thaïs van fer una exposició davant d’uns dels tresors millors del museu, un mosaic del Sacrifici d’Ifigenia. Malgrat els nervis, ja que a la Thaïs, tot i ser de perfil grec, li tremolaven les mans i la Marina deia que es quedaria en blanc…, ens van explicar amb seguretat la història i personatges que s’hi representaven. Poc després vam visitar una sala dedicada exclusivament a Asclepi, on la Carla i la Júlia ens explicaren temes relacionats amb aquest déu. A la pobre Carla li entrava el riure, propi dels nervis, però tot i això, ho van fer molt bé.
I ara, com no, venia la millor part, l’hora lliure (Otium ad edendum). Moltíssimes persones van aprofitar per fer un volt per Sant Martí d’Empúries, ja que es una població preciosa. D’altres van estar en una mena de ‘xiringuito’ parlant i comentant la sortida.
De tornada a l’autocar, no se per què i potser ens equivoquem, els professors es van adormir, menys en Ramon Surroca, que va aprofitar per llegir un llibre. La Teresa dormia, perquè per la posició del cap era evident i la Núria, perquè es veia reflectida en el vidre pel sol. L’esgotament es feia evident també entre nosaltres, molts dels quals també van dormir (Discipuli fatigati sunt). L’excursió ens va resultar molt interessant i divertida.
I per concloure, us presentem un muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos -com no podia ser d’una altra manera- de la nostra fantàstica reportera gràfica, l’Annia, a la qual tots nosaltres devem les il·lustracions dels nostres articles.
Com a colofó de la sèrie Emporiae MMXI el vídeo de la Michelle, que publiquem després un llarg procés d’edició. Esperem que el resultat final, sempre millorable però fruit d’esforç i il·lusió, us agradi.
Jordi i Ilya
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz
Com ja quasi tots segurament sabeu, el pasat 13 d’ctubre els alumnes de llengües clàssiques de l’Institut Isaac Albèniz vam tenir l’oportunitat de visitar Emporiae. Va ser una excursió plena de curiositats i que ens va aportar nous coneixements tant sobre el món romà com sobre el món grec. Cada alumne tenia la seva tasca a fer, i la meva era fer un petit estudi sobre la vestimenta romana i comparar-la amb la que portava la guia, que anava caracteritzada de Iulia romana.
Per començar aquesta anàlisi, fa falta saber que els romans, i els grecs també, gaudien d’un dolç clima mediterrani que procurava temperatures no gaire extremes. A més, l’educació que van rebre durant la República també va caracteritzar la seva, normalment, senzilla vestimenta, que servia per preservar-se de la climatologia i per cobrir-se el cos nu. A més a més, la vestimenta servia com a signe d’identificació de l’estatus social de la persona que portava la peça.
Imatge que mostra les principals peces de la vestimenta romana
La vestimenta habitual entre els cives era latoga, que durant l’Imperi va ser usada tant per homes com per dones lliures, però després va ser d’ús exclusiu per als homes. Aquesta toga es caracteritzava per estar feta de llana i, normalment, ser de color blanc. A sota d’aquesta toga hi havia la túnica, que no tenia mànigues i se cenyia a la cintura amb un cinturó. Encara que trobem diferències de color i d’ornament en la toga segons l’edat, l’estatus i la funció a la societat, la vestimenta era idèntica pera tots, menys per als esclaus, i, així, es convertí un dels grans símbols de la cultura romana. Per últim, les persones que gaudien d’una posició privilegiada a la societat, vestien la dalmàtica, una túnica amb mànigues amples, que arriba als genolls i està tancada per davant i oberta pels costats fins a l’espatlla.
Pel que fa a les dones, aquestes en un inici van lluir la toga, però va passar a ser mal vista per la societat, i la bona romana va vestir amb túnica. Les casades portaven una stola sobre la túnica, la qual normalment tenia mànigues i comptava amb un brodat o amb un prisat. La túnica sense mànigues s’anomenava colobium i la que tenia les mànigues amples, dalmatica. També usaven lapalla, que era un llarg xal de llana. Durant l’Imperi, les patrícies lluïen un vel decorat amb franges d’or o de plata, senyal, també, que estaven casades.
Els romans no van deixar de banda els complements, i els van convertir en una part essencial de la vestimenta de l’època. Començant pels barrets, es por dir que els romans no en solien usar, però que, quan ho feien, optaven pel petasus. Com a calçat utilitzaven sandàlies amb tires de cuir que podien ser simples, les solea, o enfilar-se fins a mitja cama.
Després d’aquesta exposició i, com a tema central d’aquesta entrada relacionada amb la sortida a Emporiae, descriurem l’abillament de la guia que ens va fer la visita. Se’ns va presentar com Iulia, una patrícia romana casada, fet que s’observarà en el seu vestit. L’actriu lluïa una dalmatica rosa pal prisada amb un brodat subtilment daurat a la part superior, la qual s’ajustava a la cintura amb un cinturó ample i de cuir. A les mànigues, i per unir-les, opta per uns botons en platejat. Al cap portava un vel molt llarg amb un to rosat més fosc que contrastava amb un brodat daurat, que tenia com a origen una ampla corona àuria. Com a complements, portava les clàssiques solea per calçat i uns braçalets que, encara que tenien un aspecte molt actual, poden ser comparats amb els de pasta que exhibien les romanes. L’únic error en l’ambientació tèxtil i estètica de la guia era que l’actriu duia les ungles pintades.
Com a conclusió d’aquesta entrada centrada en la moda de l’Antiga Roma, cal dir que els romans han estat unes de les civilitzacions que més han influït en la vestimenta i que, l’actual industria tèxtil la utilitza com a inspiració continua en les nombroses col·leccions presentades cada temporada.
I, si voleu saber més sobre l’abillament romà, no dubteu en visitar aquest enllaç.
Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.
Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.
Núria Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona
Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"
No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi
Trobaran el moment, per vells camins ja transitats, a fosca a sol o lluna; sense vergonya o d’amagat, tot d’una: propicis són els déus als teus destins.
Si Venus sedueix, si els seus instints no es poden deturar, si la fortuna és pler concupiscent: seràs engruna només, Vulcà, per dins els seus confins.
Sense paranys _ni el Sol ni confidents_ Venus i Mart i els impúdics amants fruiran dels amors i els seus encants,
i els déus tots, els seran condescendents. No hi posis cap parany, Vulcà vençut, i asaboreix el pler d’haver perdut.
Dilluns una companya em va donar una placa de cava on hi havia una inscripció en llatí: Carpe diem. Com que tant ella com jo fem col·lecció de plaques, quan vaig arribar a casa en vaig buscar per donar-n’hi alguna. I, mentre buscava, en vaig trobar una de la marca Lacrima Baccusi la vaig portar a la Dolors. Vam veure que no estava ben escrit perquè en lloc de posar Baccus hauria de ser Bacchi (amb -i perquè és genitiu): Llàgrima de Bacus.
Crec que està molt bé que es faci servir el llatí, ja que es troba a la base de la nostra llengua i la nostra cultura.Però val la pena que estigui ben escrit.
El passat 13 d’octubre els alumnes de 4t d’ESO, 1er i 2on de batxillerat, de grec i llatí, vam fer una sortida a Empúries, on una actriu que feia de Iulia, ens va explicar la ciutat romana i, molt per sobre, la grega. Posteriorment, un cop dins el museu, la nostra tasca va ser explicar als companys la tècnica dels mosaics i, concretament, el mosaic del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges.
El punt de partida de la nostra investigació va ser aquest article, on vam trobar un puzzle del mosaic i un vídeo per si necessiteu ajuda amb els personatges. Vet aquí el resultat final.
La Marina va explicar la tècnica de fer mosaics
Els romans utilitzaven els mosaics per decorar els paviments de les cases. Els materials que s’utilitzaven eren normalment marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) o fins i tot podien ser de vidre o esmalt, o de ceràmica. Els primers mosaics deriven dels primers paviments hel·lenístics, que són fets de còdols amb figures i dibuixos blancs a sobre d’un fons fosc. Més endavant, a Macedònia van començar a remarcar les figures dels còdols amb terracota, també eren de colors blancs i foscs. Les primeres referències gregues de mosaics són del segle I aC a la literatura. Aquests mosaics es trobaven en un vaixell, que tenia els paviments de mosaics fets amb pedres precioses. A Delos es troben molts tipus de mosaics. A partir del segle II aC va ser quan es va difondre la tècnica musiva.
L’opus tessellatum és la tècnica, en general, de fer mosaics. Ara bé, la tècnica que van utilitzar per fer aquest emblema, part central del mosaic en què trobem un dibuix, va ser l’opus vermiculatum, tècnica en què s’utilitzaven tessel·les molt petites per aconseguir traçar el que serien les pinzellades d’un quadre. En canvi, si el mosaic estava format peces molt més grans, s’anomenava opus sectile; estava fet amb peces de marbre, normalment disposades formant formes geomètriques. També hi ha l’opus spicatum, que és un paviment compost per maons col·locats de manera que formaven com una espina de peix.
Aquest mosaic el van trobar en una domus romana i actualment es conserva al Museu Arqueològic d’Empúries. Sembla que l’emblema el va fer a Atenes algun artista entre els segles II i I aC i el van portar a Empúries, on el van encaixar a un mosaic més gran. L’emblema el van fer seguint l’opus vermiculatum. Hi predominen els colors verd, vermell i blanc. Al voltant de l’emblema hi havia un mosaic opus tessellatum de color blanc i amb senefes geomètriques de color negre a la part més exterior.
La Thaïs va explicar el mite del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges
El mite d’Ifigenia està situat al cicle Troià de Grècia, quan l’exèrcit d’Agamèmnon està aturat a Àulida (en grec Αὐλίς, un antic poble de Beòcia) i no pot sortir cap a Troia per rescatar Hèlena perquè Àrtemis, Diana en llatí, deessa de la cacera i la castedat, s’havia enfadat amb el rei Agamèmnon per caçar un dels cérvols sagrats de la deessa i, aquesta havia aturat els vents.
Per això, Agamèmnon, rei de Micenes, pregunta a Calcant, un endeví, com aplacar la ira de la dea i aquest li diu que ha de sacrificar a la dona més bella, Ifigenia, perquè els deixi marxar d’Àulida. Aquest en un principi s’hi va negar, però en veure que no tenia una altre alternativa, va acceptar.
Llavors, va manar cridar la seva filla, que era a Micenes amb la seva mare, amb el pretext de casar-la amb l’heroi semidiví Aquil·les, de manera que, quan aquesta arribés, Calcant seria l’encarregat d’immolar-la en nom de la dea.
Segons Eurípides a Ifigenia a l’Àulida, finalment Àrtemis es compadeix del noia i la substitueix per una cérvola. El mateix autor a Ifigenia entre els taures la presenta convertida en la seva sacerdotesa a Tàuride.
Havíem pensat en dir els personatges del mosaic nosaltres mateixes, com vam fer a Empúries, però finalment hem decidit que ens agradaria veure si sou capaços de diferenciar cadascún dels personatges.
Per concloure, volem dir que la sortida, en general, va estar molt bé, ja que la Iulia explicava com si hagués estat allà realment durant el segle I aC i feia comparacions entre el nostre món i el seu. Per descomptat, nosaltres no vam arribar a tant de nivell com el que tenien ella, però vam fer-ho tan bé com vam poder.
Thaïs Jiménez i Marina Garcia
2n Batx. Grec i llatí
En el enlace de más abajo encontraréis una entrevista ficticia que le hace a Sócrates su discípulo Critias sobre la ecología en Atenas. También hay instrucciones para que creéis una entrevista propia sobre la ecología en la Antigua Roma. ¡Aprended qué pensaban griegos y romanos de la ecología a la vez que os convertís en intrépidos reporteros de la Antigüedad!
&docid=BkmcQrDVE3U4qM&imgurl=http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/f/fa/Toga_Illustration.png/220px-Toga_Illustration.png&w=220&h=396&ei=NnakTpKICcek8QPb15j-BQ&zoom=1&iact=hc&vpx=98&vpy=138&dur=1025&hovh=301&hovw=167&tx=93&ty=138&sig=106049797080079738631&page=1&tbnh=147&tbnw=82&start=0&ndsp=19&ved=1t:429,r:0,s:0){kind=link}
