Tag Archives: Víctor Mora

El Jabato, un còmic popular

 

El Jabato neix editorialment parlant l’any 1958. Analistes poc curosos l’han qualificat de simple clon de El capitán Trueno. Però El Jabato té una personalitat pròpia, ben definida. Si l’analitzem amb un mínim de rigorositat veurem que és força diferent en molts aspectes. Per començar, ambdós personatges tenen una extracción social molt diferent: Trueno és un cavaller, pertanyent per tant a la noblesa, a l’èlit social del seu temps. El Jabato, per contra, és un camperol, més acostumat a fer anar l’arada, més que no pas l’espasa. El capitán Trueno es llança alegrement a l’aventura, sense més preocupacions. Contràriament, El Jabato és des dels inicis de la seva saga un proscrit per Roma –convertint-se d’alguna manera en una mena d’alter ego del seu creador, aleshores escriptor represaliat-, per la qual cosa la seva vida aventurera li ve imposada per aquesta circumstància, veient-se obligat a fugir permanentment.

Els creadors de la sèrie. Guionistes, dibuixants i entintadors
El Jabato es una altra creació de Víctor Mora Pujadas (Barcelona 1931). La fèrtil imaginació d’aquest gran escriptor ha donat a la historieta (juvenil i per a adults) personatges de l’alçada de El capitán Trueno, El sheriff King, El corsario de Hierro, Dani Futuro, i un llarguíssim etcètera. És a Víctor Mora a qui hem d’atribuir la majoria dels guions de El Jabato, que els signà –quan signava- amb el pseudònim R. Martín.

Sembla ser que, com en El capitán Trueno, en els guions de El Jabato intervingueren altres redactors de l’editorial Bruguera. És el cas de Josep Antoni Vidal Sales (a) Cassarel, o de J.B. Campos.

Els dibuixants composen el segon pilar sobre el que se sosté qualsevol còmic. No hi ha dubte que si algun dels dos elements –guió o dibuix- fallen, la historieta no triomfa. Afortunadament, a El Jabato un i altre foren gairebé sempre de primera categoria. El creador gràfic del personatge fou Francesc Darnís Vicente (Barcelona, 1910-1966). Gran admirador d’Alex Raymond i com aquest, detallista fins a la sacietat, Darnís començà a dibuixar cap a l’any 1934 després de patir un accident laboral. L’any 1958 li encarreguen la col·lecció per la qual seria més popular, El Jabato, el primer exemplar de la qual veia la llum un llunyà 20 d’octubre de 1958. I la resta ja és història. Darnís moria prematurament el 8 de març de 1966, dos mesos després de dibuixar el quadern núm. 381 de la sèrie apaïsada de El Jabato, el que clausurava la col·lecció.

Amb l’èxit de la sèrie vingué també la sobreproducció. Per això Darnís va necessitar l’ajut de diversos entintadors. Al llarg dels vuit anys que durà la col·lecció, els entintadors foren uns quants, i de diversos estils. Entre ells destaquem Luis Ramos, Víctor Arriazu, Manuel Carregal, Tomàs Marco, Joan Escandell, Juan A. Martínez Osete i, sobretot, Jaume Juez Castellà (Barcelona, 1906-2002). El tàndem Darnís- Juez és el que dóna l’estètica definitiva a la sèrie de El Jabato. Després vingueren Víctor Arriazu, Manuel Carregal i J.A. Martínez Osete.

Els “altres dibuixants” de El Jabato, gairebé podríem dir els cocreadors del personatge, són dos monstres de la historieta: Juan Alejandro Martínez Osete (1921-2000) i Félix Carrión Cenamor (1920-2003). Entre la resta de dibuixants de El Jabato hi hagué també una notable varietat d’estils i d’aportacions.

La trajectòria editorial

El Jabato estigué, i està, a l’alçada dels millors còmics del tebeo clàssic hispà. Prova d’això és la seva llarga trajectòria editorial.
El Jabato ha tingut nombroses edicions i reedicions en els seus 50 anys d’existència, perquè ha estat un còmic de masses, i ha acomplert sobradament els objectius per als quals fou creat. Essencialment cal dir que les edicions originals foren els 381 quaderns titulats El Jabato; les 51 aventures de El Jabato extra; les entregues publicades a les revistes Ven y Ven, Suplemento de historietas de El DDT i El Campeón de las historietas; les aventures curtes publicades a la revista El capitán Trueno extra, i també alguns almanacs i extres de vacances. Llevat de dues aventures noves, publicades en 2009 i 2010, la resta de col·leccions han estat reedicions, de vegades molt manipulades. Ara també els seguidors en fan muntatges a la xarxa:

La difusió exterior de la sèrie

És un dels aspectes menys coneguts del personatge. L’èxit obtingut per El Jabato necessàriament havia de traduir-se en una “exportació” del personatge, com també es va fer amb El capitán Trueno, sobretot a través de Creaciones Editoriales, la distribuidora internacional de l’editorial Bruguera. Així, per exemple, la sèrie es va vendre a Sudamèrica, on Bruguera hi tenia sucursals, sembla ser que amb un èxit discret. També s’edità a França, Bèlgica (en francès i neerlandès), Suïssa, Canadà, alguns països de l’Àfrica francòfona, Grècia i potser Turquia.

El tractament de la història a El Jabato

Una de les crítiques que s’han fet de vegades a la sèrie El Jabato és l’anacronisme històric de presentar-nos un iber cristià que viu en l’època de l’emperador Neró. El seu creador, Víctor Mora, ens confessà en certa ocasió que el personatge que inicialment creà no s’havia d’haver anomenat El Jabato, nom que mai no li va agradar. Que pretenia situar-lo cronològicament entorn de la primera meitat del segle I a. de JC, més o menys durant les guerres sertorianes (82-72 a. de JC), amb la qual cosa les lluites amb Roma haguessin tingut molt més sentit. I evidentment mai no hagués pogut ser cristià, ja que aquesta religió no existia aleshores. Però l’autocensura era molt forta en aquella època, més encara tractant-se de la creació d’un escriptor aleshores represaliat políticament.

En els primers quaderns de la sèrie apareixen restes d’antigues civilitzacions que no podien existir durant el segle I dC: una ciutat hitita en el nord d’Àfrica o una ciutat cartaginesa, Zaal, ambdues sobreviscudes en circumstàncies extraordinàries. Fins i tot hi apareix un Egipte que lluitava per la seva independència en època de Neró. Evidentment no es tracta d’errades, sinó de llicències del guionista Víctor Mora, a qui sempre ha agradat d’introduir aquests anacronismes històrics en les seves sèries. Una mica a l’estil de Hal Foster en el seu Prince Valiant, o al de Goscinny-Uderzo amb Astèrix, on veiem a un guerrer gal del segle I aC elaborant menhirs.

Però també cal dir que quan parlem d’errades històriques no és únicament als guionistes de El Jabato als qui cal “culpar” d’això. De vegades algun dels comentariste i/o estudiosos del personatge cauen en errors semblants quan insisteixen a fer atribucions geogràfiques que no són més que uns altres anacronismes històrics. Un dels més freqüents és afirmar que el nostre protagonista és “espanyol”. El Jabato no pot ser mai “espanyol”, per la senzilla raó que en l’època en què passen les seves aventures encara falten molts segles per a la creació d’aquesta comunitat política. El Jabato i Taurus són, senzillament, ibers, tal i com en la sèrie es repeteix fins al cansament. I en aquest context “iber” vol dir algú nascut a la franja mediterrània de la península ibèrica i costa sud de l’actual França, que és on els escriptors grecollatins situen el país dels ibers. Per a entendre’ns, actualmente entre Catalunya –incloent-hi la Catalunya Nord-, el País Valencià i part de Múrcia. Per descomptat, El Jabato i Taurus tampoc poden ser ni catalans, ni valencians, ni murcians. Perquè són ibers. Com Claudia és romana i no italiana; o Fideo grec,entenent que la ciutat de Milet, d’on prové, formava aleshores part de l’oikoumene grega.

Malgrat el que acabem de dir, la sèrie mantingué sempre un to altament didàctic. I els nens que aleshores erem no tan sols vam aprendre a llegir amb El Jabato, que va contribuir a introduir-nos en el meravellós món de la lectura, sinó que a través d’ell també vam començar a assimilar elements de geografia, d’història o fins i tot d’antropologia. No tots els nens de 8 anys saben que els hitites foren un dels primers pobles de l’Antiguitat que utilizaren el ferro. Nosaltres, mercès a El Jabato, ho sabíem. Com sabíem que Egipte fou conquerit pels perses en el 525 a. de J.C. Conceptes com el treball en equip, la solidaritat, o la justícia  social els vam conèixer seguint les peripècies d’aquests personatges irrepetibles que ens donaven, sense nosaltres saber-ho, les primeres lliçons d’ètica i d’humanística de les nostres vides. Mai no agraïrem prou d’haver-los conegut.

Ramon Coll Monteagudo
Regidoria de Cultura. Ajuntament de Premià de Mar